dimecres, de novembre 24, 2004

Crònica d'un final de mes

Aquest matí, una vegada més, ha vist el món obrir-se en forma de raig luminiscent penetrant furtivament pel ruïnós finestró. El ritual, tants anys practicat, el du a confirmar que el seu cos continua sensible al batec d’un nou dia. L’aire fred que orejarà la petita estança penetra lliurement mentre ell somriu la fotografia emmarcada que converteix en solemne altar una senzilla tauleta de nit.

L’aigua freda esclatant sobre la cara, ajudada per unes petites i arrugades mans, li renoven les ganes de sortir al carrer cercant l’escalfor d’un bar sorollós de vida des d’on poder enganyar la realitat.

La realitat és una esbalandrada cartera, plena de records, de la que unes mans tremoloses capturen un bitllet de cinc euros. Som a 24 i aquest és el darrer testimoni d’una miserable compensació –“gràcies” per haver-ne deixat la pell treballant tota una vida- que miraculosament, mes darrera mes, és estiregassada amb desesper fins a convertir-se en no res.

J. M. Vidal-Illanes

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Crec que aquest final de mes també val per aquelles persones que treballant a casa, per la casa, sense reconeixement social, s'han deixat la pell i al final de les seves vides se'ls recompensa amb miseria.

M. P.

Anònim ha dit...

... i cinc milions de nens moren de gana al món en un any. Els occidentals amb sort han emmarcat la paraula solidaritat i l’han penjada de la paret, a mode de mirall. El mirall es trencarà de vergonya quan ja no li càpiguen més morts, més marginats. Acaba de passar un cotxe de luxe davant meu. Jo anava a peu i estava travessant un carrer per un pas zebra. Quasi m’atropella! Tant se val, el que conduïa ha d’estar acostumat a passar per sobre de tot i tothom; i us puc assegurar que per l’aspecte físic que hi passejava, gana, el que se’n diu gana, no hi deu passar!