Travessant la gran portassa fugia de la meva ombra.
El mirall, una mica inclinat, rònec, rovell, em mostrava tal com era:
reflectia els pensaments i gairebé no em veia.
Dalt l’escala, commogut, llancellat, com un arterós escapista,
calculava la fugida: m’amagaré baix enlloc abans em captivi el senderi.
Però, per més que em volia ocultar fugint del teu record,
endinsat en la boira que tamisava la realitat, onsevol anava
me trobava amb mirades fugisseres d’ulls robats, perduts, tancats,
que amb la veritat m’estabornien.
No tenia sortida: m’amagaré baix el malson fugint del nostre espectre,
vora l’opistògraf que revela una falsa veritat a l’anvers
i on al revers un no res descriu l’ocàs de l’estèril lluita.
Mentre un aire fresc,
amb l’olor de molsa fresca i el rastre d’espelmes apagats molt temps enrere,
m’indicava el camí a seguir,
jo, extenuat però no vençut, cercava la manera de desaparèixer
i deixar en el calaix dels records els udols que ofegaven l’esperança.
Amb l’ànima nafrada, més enllà,
amb la vana intenció d’enganar les imatges que m’oprimien,
ordia una bella evasió només d’anada.
L’ombra se m’atracava, em duia el seny a la taleca;
una corda, un arbre, un salt: travessant la gran portassa fugia…
(A tu, que vares decidir anar-te’n)
J. M. Vidal-Illanes
6 comentaris:
Poema dedicat a una persona amiga que, vençuda per l’esquizofrènia -d’aquí la frenètica descripció de l'itinerari final- va decidir fer poesia amb els instants dels traspàs.
Nota del E.
Deixa'm que t'ho digui, segueixes sent una mica elitista, però amb aquesta nova versió ens ho poses més fàcil. Gràcies per fer cas del meu correu.
Nuria
Quan he entés això d'una corda, un arbre, un salt, el sentit de l'escrit ha canviat completamment. Quina subtilesa per afrontar un angoixós suicidi d'una persona torturada per una malaltia mental, on la psicologia de la desesperació adopta una forma també un pel angoixant.
No només són aquestes darreres paraules. Hi ha al text molts encadenaments de frases memorables, moltes paradoxes i algunes tràgicament belles: un mirall que reflecteix els pensaments (i no et veus), una boira que tamisa la realitat, amagar-se baix el malson (com a mal menor), ordir una bella evasió només d'anada, etcètera.
La densitat de l'escrit està forçada fins a la brutalitat, però no per això perd interès.
M. P.
Jo destacaria açò de: "Dalt l’escala, commogut, llancellat, com un arterós escapista,
calculava la fugida: m’amagaré baix enlloc abans em captivi el senderi."
Em sembla excepcional.
També ho trobo molt bo, però molt allunyat del que es diu en un altre post sobre l'eficiència poètica.
La teoria literaria diu que a un poema no li pot faltar ni sobrar cap ni una paraula i a més ha de gaudir del do de l'exactitud: això és l'eficiència poètica en boca de J. Margarit.
Però no per això, l'originalitat i el barroquisme el·litista deixa de ser poètic.
Felicitats pel Blog.
Publica un comentari a l'entrada