dimecres, de novembre 15, 2006

El darrer vol

L’esvelta ombra dibuixava la intensitat de l’hora, instants comptats, compte enrere adreçat a la foscor, quan tots els colors del cel despleguen el comiat. La paret de llauna, a l’entrada d’aquell poblat, competia amb la posta de sol. La llauna, fent de paret, havia estat pintada amb la insistència d’aquell que no vol reconèixer en un bidon ville dels afores de Johannesburg, una fi del món plena de rovell, foradada, sense esperança. L’alegre grafitti envaïa la cara oculta d’una estructura social en descomposició, d’un ensorrament calculat, d’una exclusió global.

El barril resultava quotidià, proper, humà, com els enormes ulls negres de fons blanc, de mirada intel·ligent, desperta, diagonal, que destacaven en un rostre gens resignat, d’edat indefinida, massa jove per morir, massa vell per jugar amb el destí de l’infant que ja ha deixat endarrere. El somriure, estrany; els projectes, il·lusió: la fugida impossible cap el cel que s’enfosquia segon rere segon.

Volar, no per fugir, sinó per pilotar una aeronau, com les que passen dotzenes de vegades al dia sobre els caps de les barraques de llauna pintada... als afores de Johannesburg, als rodals de l’aeroport. Alçar el vol, amb l’alegria estranya de qui sap afrontar la realitat de la que és presoner, sense deixar de pensar en l’existència d’una sortida, com la pista il·luminada d’aterratge, que s’estén fantasmagòrica cap a l’horitzó.

Volar, la mirada blanca, la pell negra. Córrer per la pista amb els braços estesos, fins a l’impacte final. La terra dura, l’asfalt sagnant, els ulls oberts, la vida tancada... l’aterratge forçós, ningú no plorà per la negra pell. La notícia era blanca i els que la contaren, també.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

6 comentaris:

Anònim ha dit...

És ben curión, però la misèria continua sempre en mans dels mateixos. Quan era petita m'advertien sobre el fet que els rics eren cada cop més rics i els pobres més pobres. Venien missioners a obrir unes portes insòlites a mons desconeguts: aquí en teniem de tot i hi havia llocs on havien de sobreviure amb res. Els meus pares em conten que ells també van rebre el mateix missatge.
Però avui, els rics són més rics del que mai a la història ho havien sigut, i la pobresa s'estén i es reàrteix gratuitament, sense que hagis de comprar cap número de la rifa.

No sé, avui plou, i el dia es trist, la ciutat és grisa i a la feina he de conviure amb moltes misèries.

Iolanda (BCN)

Anònim ha dit...

Sí, sembla una constant de la història.

Aquí a més es junta el fet d'un país on una minoria blanca fa fora a la majoria negra (que sempre havia estat allí) i pren les regnes de tot.

Al pobre nen del suburbi només li quedava pilotar en somnis, ignorant que un accident acabaria amb una vida sense gaires esperances.

I el blanc que el va atropellar devia exclamar: maleit negre, dón ha sortit aquest maleit negre!

Anònim ha dit...

El món es mou gràcies a que existeixen grups dominants i grups dominats. Entre els animals passa contínuament, i l'ésser humà en això -i en tantes d'altres coses- és molt "animal".

La història és així, i el pitjor de tot és que la base de la piràmide ha de ser molt ample per a que els dominants puguin fruir i abusar d'aquesta posició de domini. Mai en tenen prou.

I en democràcia els donem ales i ens fem complices. Com a mínim quan viviem una dictadura teniem motius per lluitar.

M. P.

Anònim ha dit...

Així tu creus que si no hi hagués grups dominants i grups dominats
el món no es mouria? Ostres, doncs la meva lluita és per a què no n'hi hagin! Jo crec que si no n'hi hagués, el món es mouria d'una altra manera. El que està clar és que ara no es mou, ara arrasa.

Anònim ha dit...

Sé que és una mica darwinista, però fins i tot hi ha gent que només està preparada per a ser dominada, per rebre ordres, pers sotmetre's al criteri de qui més li garanteix el pa, el sustent i el dóna seguretat.

Si creus que això pot canviar, compta amb mi, però anem a lluitar contra una inèrcia de mil·lenis, així que ja ens podem posar-nos les pil·les.

Anònim ha dit...

Ja ho sé, ja... i sé que és molt difícil, potser impossible, però prefereixo pensar que alguna cosa es pot fer per a canviar-ho. Estic totalment d'acord amb el que dius i per això mateix penso que és fonamental per a possibilitar alguna mena de canvi, per a petit que sigui, que l'educació sigui igual per a tothom, gratuita i de qualitat. Això és bàsic per evitar aquesta situació que descrius.