E C L è C T I A

No volem SOPA

2012-01-18T18:49:00.002+01:00

Capturada a: http://periodismohumano.com/

Pleniluni a RC

2012-01-16T22:51:00.001+01:00

Assegut en un recó d’un bar solitari de la ciutat vella, entre la humitat que puja des d’un trespol ple d’història, et miro mentre llegeixes un llibre. Em moro de curiositat, però no puc veure el que tens entre les mans i no estic segur de voler imaginar la forma de les paraules que captiven la teva atenció: sento una certa gelosia. Et miro de reüll, la llum és escassa i sona molt fluixa una cançó de música de frontera. Crec que és He Lays In the Reins però segueixo sense saber que llegeixes. Avui és un dia de mixtures, de Calexico i Iron & Wine, de mestissatge i sentiments plens de confusió.

Escalfo les mans amb la tassa de te, una barreja anomenada Somnis d’Orient on la vainilla sobresurt per damunt qualsevol altre aroma. L’ensumo i et torno a mirar furtivament. Sé que ets alt i amb un cos ben format, t’he observat altres vegades, sempre d’amagat. Els teus ulls negres em van captivar el dia que et vaig veure entrar per primer pic. Per això m’he assegut aquí, per això et miro d’amagat, per això sento una tremolor difícil de descriure. (llegir més...)

http://relatsencatala.cat/relat/pleniluni/1036321

Història(es) en un bar (de matinada)

2011-11-30T23:30:00.004+01:00

Open publication - Free publishing - More catala

http://issuu.com/jmvidal-illanes/docs/histories_en_un_bar_editat

Solitud a Aïllat (J. M. Vidal-Illanes)

2011-11-29T13:18:00.001+01:00

Solitud
by J. M. Vidal-Illanes

Caminaves per un passeig imaginari. No feia vent, ni una fulla s’arrossegava pel terra. La teva ombra no apareixia projectada al trespol. [llegir més...]

http://aillat.wordpress.com/2011/11/29/solitud/

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: El nou número de La Lluna en un Cove: el 33

2011-11-23T08:45:00.000+01:00

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: El nou número de La Lluna en un Cove: el 33

2011-11-07T11:02:00.002+01:00

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: El nou número de La Lluna en un Cove: el 33

Nou número amb relat de J. M. Vidal-Illanes

El violinista

2011-11-02T11:01:00.000+01:00

by J. M. Vidal-Illanes

Soc una persona que, des de sempre, visc instal·lada en el sac dels condemnats a romandre. M’he passat mitja vida esperant encara que sovint no he tingut molt clar que redimoni esperava, però el fet és que he fet acopi d’una extraordinària capacitat d’espera. També he de dir que tinc el nefast costum d’arribar amb uns quants minuts d’antelació a les cites, això explicaria –i justificaria– que sovint espero perquè soc un xic beneit; però part del problema s’agreuja amb el fet que he adoptat el no menys nefast hàbit de citar-me amb gent que sempre fa tard i que per tant fa que sumi el temps que duc esperant –pel fet d’haver arribat abans– amb el temps que he d’esperar perquè l’altre arriba tard. Si tot això us ho contés des de l’interior de la cabina dels germans Marx potser adquiriria alguna mena de dimensió lògica, encara que tampoc no sé ben bé perquè acabo de dir això; però no, ho conto des de la terrassa del Bar Bosch un dia primaveral d’aquesta tardor absurda que ens convida, un pic més, a fer el darrer capfico a la platja (el problema és que a aquestes alçades ja m’he cansat de fer la “darrera” nedada de l’any), i a més, com que duc mitja hora esperant, ja vaig pel tercer Dry Martini i tinc les neurones fent ball de bot. [llegir més...]

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’aquest dilluns (o un altre qualsevol)

2011-10-25T09:05:00.002+02:00

Crònica d’aquest dilluns (o un altre qualsevol)

No et podies aixecar, gairebé no havies dormit, la nit i la tempesta no et deixaren jugar a escacs tranquil·lament amb el somni d’un despertar millor, d’un nou dia sense cartrons ni caixers de bancs, sense l’amarga dolçor d’un vi en tetra-brik, sense la llauna on fas dipositar les monedes que pidoles. Els primers treballadors de l’oficina bancària comencen a entrar i t’expulsen en silenci. T’aixoplugues en l’entrada d’un pàrquing, però els atrafegats cotxes comencen a sortir amb una febre persistent ofegada pel temps que manca: tothom sembla fer tard. Algú passa amb la música a tot drap i sents el I Don't Like Mondays que et du llunyans records de finals dels anys 1970. A tu els dilluns et són completament indiferents, com els dimarts, com la llista completa dels dies de la setmana. Te’n fas fum d’aquelles persones que malden del dia dedicat a la lluna, per a tu les oportunitats es troben a molts metres baix terra, amb un calendari sense dies, amb uns dies sense hores. El jorn en què entrares en l’exclusió et feres argonauta en una mar d’injustícia. Encara no has trobat la porta de l’infern i ja has abandonat tota esperança. Potser, penses, l’infern sigui un transsumpte dolç del teu esdevenir a la terra.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Història(es) d’una galeria (d’art)

2011-10-11T20:16:00.002+02:00

Open publication - Free publishing - More narrativa

Fugida. Relat breu realista

2011-10-11T20:15:00.001+02:00

Open publication - Free publishing - More catala

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un escull

2011-10-11T09:42:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un escull

Crònica d’un escull

El vent de tardor aixeca onades que dibuixen pantalles d’aigua esmicolada. Ensumes l’aire que penetra fred i el tastes com qui examina un vell vi. Mires dins la sala i sents la música de Marsalis que recorre els recons, jugant amb els mobles, amb l’estora, amb els quadres de les parets. I el so de trompeta trencada s’atura desafiant davant una obra que estimes molt. L’escena abstracta representa un mar embogit que engoleix el que semblen les restes d’un naufragi. No hi ha figures, només colors i les ombres d’allò que va succeir minuts abans que el pintor enllestís la seva creació efímera.

Tornes a la mirada de l’horitzó que roman indiferent a la teva existència. Aquí la mar també ha embogit impulsada pel vent de tramuntana. Els esculls aixequen niguls. Els niguls cauen contra la mar amb violència i es fonen en una lluita de circ romà. Al fons un vaixell que no veus frisa d’arribar a port. I tu avui et sents estàtic al bell mig de canvis sobtats. No saps quina peça moure, no te’n queden gaires peons. El tauler mosta molts quadrats blancs i negres buits, amb la mancança d’antics ocupants vençuts. I romans dret violat per la música que ara t’engoleix mentre esperes com una roca a l’aguait del vaixell perdut.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un ou estrellat

2011-10-04T08:47:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un ou estrellat

Crònica d’un ou estrellat

Tornes tard de la feina –tanta sort que encara n’hi tens– i t’has aturat un moment a comprar pa. Els prestatges del forn estan pràcticament buits i no tens massa per triar. El forner és tot un espectacle digne d’una obra de Ionesco. Està pastant per a la fornada de demà i quan et veu entrar et fa un cop de cap que interpretes com un «Ara venc». L’home deu tenir prop de setanta anys, però n’aparenta només cinquanta i tants. Sempre ha estat allà, a l’obrador, amb el mateix despentinat de cabells llibertaris que ara s’expressen amb un blanc mimètic amb la farina que hi fa servir. Així el recordes des que eres un al·lot, al forn res sembla haver canviat. Només el barri vell pot amagar un tresor com aquest establiment que suporta els embats de la modernitat fent miracles en forma de fogasses de pa moreno, coques de trempó, ensaïmades, robiols, cocarrois, doblegats... Hi venen d’enfora a comprar-ne.

Demanes una barra clàssica, de les que tenen les puntes estretes, la panxa ample i el cos una mica aplanat. Sempre has pensat que és el millor pa per mullar el vermell de l’ou estrellat. Surts feliç d’aquell monument viu i recorrent unes poques passes obres la porta del carrer i enfiles les escales de casa. A dalt encens els llums de la sala, poses un disc de Youssou n’Dour i vas cap a la cuina. Et serveixes un Pla i Llevant negre de criança i assaboreixes unes olives trencades que havies empotat l’any passat amb fonoll marí. Et poses el davantal i encens el foc. L’oli espès a la paella, molt calent. L’ou a la ma, prèviament rentat, l’esclates en colpejar-lo contra el cantó d’un plat, amb una ma l’obres en dues mitges parts i curosament mires com es dibuixa un cercle blanc perfecte amb el rovell centrat, com t’agrada a tu. Pocs segons al foc, el temps just per a que qualli el blanc preservant quasi cru el nucli groc: la perfecció d’una petita obra d’art preparada per ser violada amb un bocí de pa que escamparà una onada ataronjada sobre la neu calenta; plaer efímer, composició breu.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Després del diluvi

2011-09-14T20:26:00.002+02:00

Una visió metafòrica del que ens està passant?

http://aillat.wordpress.com/2011/09/14/despres-del-diluvi/

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica de l'estiu de 1982

2011-09-08T09:14:00.001+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica de l'estiu de 1982

El vent et frega la cara. És càlid, com s'escau una calorosa tarda d’agost després de la migdiada. La Vespa no pot anar més ràpid, però vius una sensació de llibertat que fa que percebis un moviment sense resistència, com si en realitat haguessis pres el vol en un ultralleuger. La sensació final s’assembla més a un vol sense motor en un veler blanc remolcat cel amunt i alliberat del cable que l’unia a l’avioneta sorollosa. I veus passar a tota presa les mates de llentiscle entre les parets seques. Llegeixes el recorregut de memòria i coneixes tots els racons, revolts, pendents i rectes de la carretera; al final de la rampa, que puges lleuger, s’obre la mar amb l’illa i el far trencant l’horitzó com una espècie de sargantana gegant, dormida damunt d’un mirall blau i travessada per una sageta blanca i negra.

Davalles el pendent pronunciat com lliscant per un tobogan, a baix de tot t'espera la platja amb un enorme llit ondulat de sorra blanca i fina. I acceleres alliberat del vent del nord que t'havia acompanyat durant tot el trajecte desestabilitzant el rumb. Imagines com arribaràs, com sotjaràs la selva de gent cercant-la. Penses en què sentiràs en veure la seva pell morena, fina i lluent; els ulls bruns i els cabells llargs, negres com el carbó amb que havies escrit el seu nom el dia anterior. Encara dus a sobre la seva olor i l'escalfor del contacte d'uns pits acollidors.

Era estiu i tenies devuit anys, la il·lusió del segon despertar, i tota una vida per aprendre a encaixar amb elegància el cúmul de desenganys que t'esperaven a l'aguait entre els revolts del desig.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

La Lluna en un Cove a la Setmana del llibre en Català

2011-09-05T17:40:00.002+02:00

La Lluna en un Cove a la Setmana del llibre en Català

La Lluna en un Cove serà present a la Setmana del Llibre en Català, dins del Quiosc de l'APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català), del 9 al 18 de setembre de 2011. Vine a visitar-nos!

Aïllat [mots i enderrossalls]: Setembre (és una crònica?)

2011-09-01T23:09:00.001+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Setembre (és una crònica?)

Setembre (és una crònica?)

I el setembre va arribar sense previ avís, feia un any que havia marxat sense deixar ni una nota de comiat i de sobte compareixia així, silenciós, obrint la porta amb cura i amb nocturnitat. Havia esperat fins a les dotze de la nit per entrar amb una salutació en veu molt baixa i tu, que dormies, ni et vares assabentar. Amb molta mala idea va girar la fulla del calendari i l’endemà va esperar que fossin les set i et va despertar rient assenyalant-te el camí a la feina.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Fugida

2011-08-23T10:28:00.002+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Fugida

Fugida

Fugida és un relat de J. M. Vidal-Illanes que podria ser recuperat per al llibre "El jugador de daus i altres contes miserables". Podeu deixar la vostra opinió en favor (o en contra) de la inclusió del Fugida al llibre al Fòrum del web [Aïllat].

Fugida

Mires per la finestra discretament, cercant la invisibilitat impossible en una hora fatídica per les visites inesperades: només tu saps perquè i un calfred ha recorregut la teva esquena com una pinzellada humida. Has sentit el soroll d’un cotxe aproximant-se a la casa. No esperes ningú i saps que un amic no es presentaria sense avisar. Així doncs suposes que qui s’atansa és un probable portador de notícies no esperades... o sí. Et sens inquieta. (Llegir el relat a: http://issuu.com/jmvidal-illanes/docs/fugida_edici_)

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Publicat també a: Llibres per llegir

La llevantada que s’endugué les males notícies (Blowin’ in the Wind)

2011-08-11T08:38:00.000+02:00

La llevantada que s’endugué les males notícies (Blowin’ in the Wind)

Tens escampades les males notícies damunt la taula. Ni els articles d’opinió et consolen davant l’anunciada incertesa apocalíptica que ningú no acaba d’entendre: és la revenja dels mercats, i t’interpel·les sobre la fesomia d’aquests ens depredadors d’esperances i il·lusió. «Qui hi ha al darrera de tot això?» –et demanes assaborint llargament un glop de Xoriguer– «De veres que hi ha algú o és tot una conjunció casual de fenòmens inexplicables?».

Sobtadament una porta es tanca amb violència. T’aixeques i sents el vent que colpeja el finestral i mires a fora els fassers despentinats que semblen dervissos dansant en la nit...
(llegir més...)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una notícia

2011-08-08T23:58:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una notícia:

Et trobes descansant mentre mires la televisió. Les notícies t’escupen a la cara tota mena de despropòsits d’interès informatiu; sembla que només passin desgràcies al món, i el pitjor de tot és que només sembla que existeixin aquelles desgràcies que són publicades als mitjans. Però tu ni t’immutes, romans immers en una plàcida narcosi, en pau, en silenci. Els minuts passen i res no t’importa.

Mires per la finestra, que té la persiana mig baixada. Sents, però, que la llum que entra per les escletxes és intensa i per això penses que el sol encara està alt. A l’habitació s’està confortable, encara que voldries una mica més de frescor abraçat amb la tranquil·litat que et domina. Al sostre un ventilador gira lentament i infatigable, respectant el silenci de l’hora morta en què et trobes. L’hipnòtic moviment de les aspes té un efecte sedant i et quedes meravellat. Ara gires el cap i mires al terra on es projecta l’ombra de les cortines que ballen una lenta dansa al compàs de l’aire que es remou a l’estança.

Unes paraules que brollen de l’aparell et reclamen l’atenció. Tornes a fixar la mirada en la pantalla i mires impertèrrit la notícia d’un incendi amb víctimes. El foc havia estat provocat i destruí completament l’habitatge. Sents llàstima en veure les cendres dels somnis i dels records que es consumiren amb la casa. La locutora relata que les víctimes són una dona de trenta-vuit anys i dues criatures de nou i dotze. Et sorprèn la coincidència. El marit i pare havia calat foc a la casa en un irracional episodi de violència domèstica. Ara sents una enorme distància amb els fets i una mica de dolor al braç dret. A la pantalla exhibeixen la fotografia de l’agressor i en mirar-la et sembla estranyament familiar, però no el reconeixes. Segueixes atent a la notícia encara que per segons vas perdent l’interès pel relat dels fets. L’home roman en un hospital, custodiat per la policia i amb cremades per tot el cos. Probablement necessitarà un internament en una unitat de salut mental; sents com la veu que surt de la televisió explica que l’agressor presenta un quadre de pèrdua de memòria i d’inestabilitat emocional sever. La veu es va extingint lentament i les imatges de la pantalla s’esvaeixen en la immobilitat del teu cos. I poc a poc notes que la son guanya novament el pols que manté amb la vigília i que la llum del dia s’apaga mentre observes plàcidament els blancs embenatges que cobreixen bona part del teu cos.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: La Notícia a Relats en Català

2011-08-06T19:18:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: La Notícia a Relats en Català: "Podeu llegir el relat breu La Notícia a: ' Relats en Català ' (Revista digital)": http://relatsencatala.cat/relat/la-noticia/1032951

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una cançó de jazz

2011-08-03T14:51:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una cançó de jazz: "Mires per la finestra, sense aixecar-te del llit. El sol es troba molt alt però tu romans immòbil tocant fons. El cos et pesa com un vaixell..."

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un soroll

2011-08-02T10:46:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un soroll: "Mires concentrat com es va desfent l’aspirina dins el got d’aigua. Has afegit sucre i remenes amb una cullereta provocant una espècie de fib..."

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una capsa de sabates

2011-07-25T16:30:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una capsa de sabates: "Sempre havies somrigut a la vida. Ella passava per davant teu, deixant un rastre d’hores esmicolades que tu delectaves com un menjar irrepet..."

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català

2011-07-22T10:02:00.002+02:00

La Lluna en un Cove, Revista de Relats de Ficció.
Una publicació mensual en paper de relats de ficció en català.
Un magazín literari amb una miscel·lània d'històries sorprenents
originals, fresques, de temàtica i gèneres diversos:
fantasia, ciència-ficció, misteri, aventures, viatges, humor...
La millor selecció dins del panorama narratiu en la nostra llengua.

I també:

Jules Verne: cap a la Immortalitat i l'Eterna Joventut
Emili Gil

Jules Verne: cap a la Immortalitat i l'Eterna Joventut, fa un repàs sobre alguns dels secrets del genial escriptor francès: la seva vessant romàntica i la seva vocació , les influències que va rebre d'autors com ara Poe, les seves suposades relacions amb alguna o diverses societats secretes de la seva època, alguns criptogrames i anagrames secrets presents en les seves obres, alguns apunts sobre la poc coneguda poesia verniana... i moltes més coses. És a dir: un apassionant (i apassionat) resum de la vida i obra d'un dels autors més populars de tots els temps.Més informació

Narrativa clàssica

Negror
Anton P. Txèkhov

Una dura i excessiva sentència ha caigut sobre Vashka, i el seu germà, Kirila, intenta per tots els mitjans demanar a les autoritats que l'alliberin per tal que pugui tornar a casa i pugui així continuar mantenint la seva família. L'autor critica en aquest conte la desastrosa burocràcia del zemstvo tsarista, i la injustícia que sovint s'aferrissa sobre els pobres camperols sense recursos. Però no només això. El conte esdevé incòmode per al lector si aquest assumeix el paper d'un dels personatges: el doctor, al qual Kirila demana que l'ajudi a fer que Vashka torni a casa per a continuar treballant. En efecte: no forma part de les atribucions del doctor determinar si un convicte ha de tornar o no a casa per a resoldre una situació d'extrema necessitat. Però, ¿ha de limitar-se a complir estrictament les normes? Perquè, això mateix, complir estrictament les normes, potser representi condemnar a mort o a la ruïna total una família sencera... ¿Se la jugarà per Vashka i els seus, o no? Al final, al lector li correspon determinar on és la del títol del relat: ¿en les perspectives de futur d'una família pobra?; ¿en el cor dels homes...? Més informació

La Marsellesa
Leonid N. Andréiev

Una petita tragèdia (petita per la brevetat de la narració) que ens demostra fins a quin punt el cor humà està subjecte a l'emotivitat patriòtica, la qual pot disparar-se fins i tot amb un simple gest dut a terme pel més insignificant dels homes. Més informació

La Lluna en un Cove és membre de l'APPEC
(Associació de Publicacions en Català)

El nou número:
La Lluna en un Cove 30
Una nova selecció de magnífics relats de ficció en català. La narrativa més actual: un magazín fet a partir de les aportacions literàries de nous autors. T'ho perdràs?
Contingut:

Tabac de pota
Àngela Vallori

Tabac de pota, d'Àngela Vallori, ens narra d'una manera molt poètica un dia en la vida de na Margalida, en paraules de l'autora: «la que viu i regna dins del seu palau, la gran cuinera de nits eròtiques, l'amant més subtil, la bruixa de tota intuïció.» El títol del relat fa referència a una varietat de tabac molt potent, que es fabrica a partir de les fulles de la , i que presenta concentracions molt altes de nicotina. Us convidem a descobrir aquest i altres secrets que són guardats en casa de na Margalida. Més informació

Bumerang
J. M. Vidal Illanes

Bastó llancívol usat principalment pels indígenes australians per a caçar i lluitar, consistent en una mena de pala allargada, estreta i corba... Però també pot ser quelcom que et retorna amenaçador: el producte dels actes dels éssers humans; la realitat cíclica del nostre esdevenir. Més informació

L'estiu
Francesc Alapont

El relat L'estiu, de Francesc Alapont, ens aporta un quadre costumista centrat en l'Horta de València, a tocar de l'Albufera, i ens submergeix en un paisatge rural configurat per arrossars, per camps de blat de moro, per marges, per camins, per barriades on encara (en paraules de l'autor) «es respira a poble». Una narració senzilla, sense sobresalts, que intenta sobretot ser el retrat d'una època i d'un lloc concret, i que utilitza per a això, com no podia ser d'una altra manera, el ric i interessant lèxic local. Un relat on no passen grans coses, és a dir, on no són contats fets extraordinaris, però que, rabejant-se en la narració d'allò que és quotidià en la gent normal, resulta entranyable i ens recorda que la literatura pot ser també saludable recreació en les coses senzilles del dia a dia. Més informació

Revolts i alienígenes
Pere Grament

El Bon és convidat a sopar a la casa que el Marc i la Vanessa tenen a la Mura. Després de sopar, el Bon ha de tornar amb el seu Clio sol a casa, enmig de la boira, i a més sota els efectes del que han begut i han fumat durant l'àpat. De sobte, la ràdio del cotxe sintonitza amb una emissora que emet un estrany missatge de la policia, que informa a totes les unitats sobre la necessitat d'interceptar un Clio blanc que avança des de Mura cap a Manresa. «És prioritari aturar-lo com sigui -diu el missatge-. Repetim: aquest Clio no ha d'arribar a Manresa. ¡Sota cap concepte! Disparin a matar si és necessari.» ¿Què està passant? ¿Disparar a matar, per què? Un relat impactant que us esclatarà davant dels nassos com una bombolla de sabó. Més informació

Tot això, i més,
ho trobareu a: La Lluna en un Cove 30
112 pàgines
Diversos autors
Més informació

Fer comanda

La Lluna en un Cove, Revista de relats de ficció
www.lallunaenuncove.cat

Si no voleu rebre més el nostre butlletí de notícies, comuniqueu-nos-ho, gràcies.

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un avorriment mort

2011-07-19T17:47:00.001+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un avorriment mort

Des de petit Harry tenia el vici de matar l'avorriment. Vivia a Texas quan un matí el sorprengueren a casa en plena faena. Mesos més tard el jutjaren. Ara espera angoixat i enfundat en una granota carabassa, caminant amunt i avall pel corredor de la mort.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: La Capsa de sabates a Relats en Català

2011-07-18T14:52:00.001+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: La Capsa de sabates a Relats en Català

http://relatsencatala.cat/relat//1032679

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una mort més [una mica diferent] igual de detestable

2011-07-10T11:45:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una mort més [una mica diferent] igual de detestable

Crònica d’una mort més [una mica diferent] igual de detestable

Tingueres una infantesa de difícil misèria. És fàcil caure en la penúria i més fàcil encara transitar cap a la indigència. Però viatjares centenars de quilòmetres amb nou anys d’edat per exigir dignitat mentre lliscaves per un llenegall alcohòlic prematur. La vida no et va regalar res i podria haver-te arribat la mort picant la paret sense deixar-te tastar ni tan sols l’adolescència. No vas gaudir de la infantesa i et vas veure obligat a fer-te gran massa aviat aprenent de la universitat dels carrers. Pot ser una ma salvadora et va mostrar un camí diferent quan t’aturares en un entreforc fosc on la majoria d’alternatives conduïen a portes tancades. La poesia i la música et varen donar una oportunitat.

No vas ser una persona fàcil perquè no hi tenies altre opció; et forjaren en una enclusa de fracàs i pobresa amb restes de metall que sobraren de les injustícies que veies cometre cada dia al teu voltant. Però creixeres com a persona, com artista, com a poeta i cantautor, marcat pel passat. Sobrevisqueres. De fet un dia t’adonares que naixies de veres amb disset anys i a partir d’aquí tot canvià. Fores un poeta fidel, d’arrels, espiritual, amb sentit de l’humor i de la justícia; això et feia especial.

La mort sempre apareix de sobta. Ella afirma que és puntual, que mai no fa tard ni arriba massa prest; senzillament compareix a l’hora. Però no hi estic d’acord. Si una elecció equivocada t’hagués conduït a traspassar d’infant, ens hauríem perdut els teus regals poètics. Però ara em pregunto perquè per una vegada no podria haver errat l’hora? Perquè no s’ha pogut esperar? Quin sentit té la mort d’un artista a mans d’uns sicaris que no entenen de paraules, ni de bellesa, ni de postes de sol desarrelades? La bala contra el pensament profund i la grandesa. No eres d’aquí ni d’allà, però ara el teu record s’estendrà per tots els racons, envaint i impregnant la nostra existència de la buidor que ens deixaràs i del testimoni de la irracionalitat d’algunes ments salvatges. No puc escriure més davant la mort més injusta possible per a un trobador de la pau i de la llibertat.

(Al meu admirat Facudo Cabral i a totes les víctimes de la irracionalitat)

J. M. Vidal-Illanes © 2011

La Nevera a "Relats en Català"

2011-07-07T11:51:00.000+02:00

"Relats en Català"

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Bumerang, J. M. Vidal-Illanes (dins del núm. 30 de...

2011-07-05T10:54:00.000+02:00

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Bumerang, J. M. Vidal-Illanes (dins del núm. 30 de...: "Bastó llancívol usat principalment pels indígenes australians per a caçar i lluitar, consistent en una mena de pala allargada, estreta i cor..."

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Els sorolls, la nit, el veí, J. M. Vidal-Illanes (...

2011-07-05T10:53:00.000+02:00

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Els sorolls, la nit, el veí, J. M. Vidal-Illanes (...: "Els sorolls, la nit, el veí J. M. Vidal-Illanes Alguna cosa jau en l’esperit del protagonista, quelcom que es va esdevenir fa molts anys,..."

Aïllat [mots i enderrossalls]: La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Portada del número 30 de La Lluna en un Cove

2011-07-05T10:44:00.002+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Portada del número 30 de La Lluna en un Cove

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una frontera amb el no res

2011-06-28T17:27:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una frontera amb el no res

Crònica d’una frontera amb el no res

No recordes el moment en què començares a caminar. T’aixecares, digueres prou i encetares un viatge sense destinació certa. Tot era improvisat, no havies planificat res i res t’era igual; però caminares durant tota una vida en una suma de dies incomptables. Trobares entreforcs on prendre decisions; però deixares que d’altres les hi prenguessin per tu.

Pot ser anhelaves trobar un paradís perdut, un lloc on viure en pau, on la simple existència fos sinònim de respecte, on els éssers creuessin camins sense col·lisions. Tu et feies enfora del compromís, no volies sortir nafrat pel fet de significar-te; sempre esperares que els altres fessin la feina dura. I al final d’una trajectòria que va anar creixent conformant una singladura caminada de puntetes, et trobares que no havies arribat enlloc. La recompensa final era una vora buida en la frontera del no res: fugir de tot només t’havia portat a una fina línia d’insatisfacció mentre veies com a la teva esquena, lentament però inevitable, es tancava la darrera porta que et separava d’un passat no viscut... o d’un passat que ja no recordes.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un canvi sobtat

2011-06-23T11:01:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un canvi sobtat

Crònica d’un canvi sobtat

Sents que necessites un cafè. Romans assegut sol. Mires el voltant. La distància se’t fa immensa i no comprens perquè hi ha tant d’espai entre la soledat i les ganes de viure. Fas girar la teva cadira i comences a empènyer les rodes fent-les voltar amb un cop de ma darrera l’altre; encara no tens massa pràctica i el teu moviment no se’n pot dir que sigui massa eficient, però això, en aquest precís instant, no t’importa un bri. El problema ara és el cafè; sempre l’havies fet sense l’ajuda de ningú. Ningú no ha previst que podies necessitar una mica de cafeïna per sustentar les teves forces que ara s’escolen per un engolidor invisible, una espècie de forat vampir que s’alimenta de l’esperança dels altres. «Quasi res no està al meu abast» –penses ara mirant novament el voltant–, «caldrà adaptar-ho tot, i caldrà que jo m’hi adapti».

El so de la clau girant el pany et provoca un lleu ensurt. Sents que la porta del pis s’obre i que una cara amable et somriu. Ella entra carregada de paquets, alguns queviures, unes cerveses.
–En vols una? –et diu estirant el braç–. Son fresques.
–Preferiria un cafè.
–Ara te’l faig.
T’agradaria poder fer-te’l a tu, sense l’ajuda de ningú, però res no s’adapta a la teva realitat actual. Mires com ella manipula la cafetera exprés i t’extravies en els pensaments perdent-ho tot de vista. «Aquell cotxe que va envair el meu carril i em va fer volar pels aires... la bicicleta que semblava una ferralla abandonada... el meu cos immòbil sobre el terra fred un matí de camí a la feina...». Tot és encara massa recent.

Ella et dona una carta certificada que ha recollit a Correus. L’obres, la llegeixes pel final, la deixes sobre la taula de la cuina. Ja no vols el cafè i et retires a mirar per la finestra. La carta oficial et comunica que no compleixes el requisits per les ajudes sol·licitades, que hi ha una llarga llista d’espera, que els recursos són limitats, que les retallades afecten alguns serveis que ja no poden prestar-se. Tot això ho diu en un llenguatge asèptic, ordenat i efectista, però que t’allunya encara més d’una situació de “nova” normalitat en un Estat de perdut benestar i de llistes d’espera.

–Acceptaré la cervesa –dius–. Pots prendre’t el cafè.
I tornes a perdre la mirada travessant la finestra i la llunyania d’una llibertat que s’aixeca com un mur. La cervesa és fresca, penses que no serà la darrera d’avui. Demà potser ho vegis tot d’una manera diferent. Però avui vius el que tens malgrat saps que caldrà canviar moltes coses per aferrar-te a una idea de que tot ha de seguir el seu camí. Algú que va donar positiu en la prova d’alcoholèmia va canviar el senyal de la teva destinació, i això ja no es pot desfer, pertany a una dimensió inamovible, inalterable, que la teva existència ha adoptat sense voler-ho. Ara et converteixes en la gavina que manté l’equilibri en l’aire, a un centenar de metres de la teva finestra que acabes d’obrir, i et deixes portar per l’oratge fresc amb olor a salobre que s’obre immens davant teu.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica cercant-trobant una sortida

2011-06-10T18:59:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica cercant-trobant una sortida

Crònica cercant-trobant una sortida

Baixes a l’aparcament de casa. Fa un bon dia. Igual avui trobes la sortida a una vida estancada en la indignació. Com sempre, amb una bossa en bandolera, vas directe cap a la bicicleta per anar a la feina. Et sobra temps. Et puges i quan vas a donar la primera pedalada amb l’energia quotidiana de qui no te res a perdre a una feina de merda de a vuit-cents euros el mes, un cargol metàl·lic cau al terra. T’atures i el reculls; el mires. Pressionant curosament amb els dits de la ma dreta, com si haguessis trobat un diamant, l’examines amb detall. Un cargol amb el cap per a una clau Allen.

Baixes de la bicicleta i cerques amb un primer cop d’ull d’on ha pogut caure el cargol. No encertes a endevinar-ho. Tornes a provar amb més detall. «El cargol ha caigut i ha d’ésser d’algun lloc» penses. Escorcolles amb deteniment. T’obsessiones meticulosament. Dónes voltes i et vas desesperant per no comprendre l’interrogant ni el missatge que t’ha enviat el cargol en caure. Darrerament són moltes les coses que es desmunten al teu voltant, a la teva vida. Després d’uns deu minuts poses fi a la recerca de la femella perduda i arribes a la conclusió que el cargol no és de la bicicleta. També descartes que se t’hagi caigut del cap, encara que sovint et diuen que et falta un cargol o un bullit.

Agafes el petit tros de metall i te’l guardes a la butxaca, penses que et portarà bona sort. Et col·loques la bossa en bandolera i t’acomodes la roba estirant-la amb els palmells de les mans. Tornes a pujar mentre penses que igual acabes per descobrir d’on ha caigut el cargol quan al moment de frenar alguna peça de la bicicleta surti disparada i acabis pel terra. Et lleves aquest pensament negatiu mentre et reprens a tu mateix. Saps que aquesta mala ratxa no pot durar massa més temps. Et disposes a accionar amb força el pedal –no has de fer tard– quan sents un fort cop al cap i t’envaeix un ensurt de confusió mentre et lleves del damunt un feixuc i estàndard rètol metàl·lic reflectant i et quedes mut mirant-lo dessolat: «Sortida d’emergència / Emergency Exit».

J. M. Vidal-Illanes © 2011

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Portada del número 29 de La Lluna en un Cove

2011-06-09T19:08:00.001+02:00

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Portada del número 29 de La Lluna en un Cove

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’uns violents

2011-05-27T15:09:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’uns violents

Crònica d’uns violents

Un dia tranquil, no tan assolellat com ahir però amb una llum especial. La plaça, les raons, la indignació i el diàleg. Són molts, però potser hi manqui encara molta gent. Penses que la creativitat no té límits però és possible que calgui materialitzar les idees cap a propostes d’accions que serveixin per canviar alguna cosa. Camines mentre ho mires tot al teu voltant cercant la notícia. Has sortit de la redacció amb les càmeres penjades del coll i la bossa feixuga, com sempre, per trobar un plànol amable del vessant humà de la acampada. Hi ha material, cerques imatges per a un reportatge de fons com t’ha encarregat el cap de redacció.

Cartells, tendals, persones animoses, organitzades, infants, pares i mares, gent gran, algú amb la mobilitat reduïda, joves pacífics, ulls cansats i mirades serenes però fartes, reclamant, tots ells, pels seus drets universals; i fas fotos, persegueixes molt especialment aquelles que millor fan palès el dret a indignar-se i a reaccionar. El tacte, la càmera, la llum. Unes vegades cerques distància, d’altres la màxima proximitat. I camines entre el desànim renovat de persones que no tenen res a perdre i creuen que tenen molt a guanyar. Fotografiar aquesta barreja d’esperança i manca d’horitzó no et resulta gens senzill; però ho intentes. L’ambient és propici i la grisor de l’hora aporta un cert dramatisme pictòric que t’anima a fer la feina.

Has caminat molt. Hi ha presència policial però tot roman tranquil. Fas més fotos. Sonen cants de sirenes amenaçadores, hi ha un revolt. La gent pacífica davant un cordó armat de contrapunt; treus una bona imatge. Els armats s’escalfen, treus la càmera amb l’objectiu de 28 mm calat. Intueixes la notícia i t’atanses, molt, massa. Comencen els cops de porra, les empentes, fas tantes fotos com pots. Les persones agredides demanen calma, un policia t’empeny i se senten, secs, els cops selectius contra cossos inermes. Més petició de calma, més cops de porra. I segueixes fent fotos. Reps un altra empenta i un lleu cop. T’identifiques com a periodista i torna l’empenta i una defensa amenaçant que t’apunta la cara. Una ordre de que marxis i una altra foto, amb la cara de l’exaltat uniformat que no atén a raons. Un altre cop. No pots fer la teva feina. Mires al voltant i la injustícia i la indignació ho cobreix tot com una flassada grisa i aspra. L’ambient ha emmudit entre crits. L’agressió és càustica i injustificada. Guardes les càmeres i t’afegeixes a la ràbia general ajudant a evacuar un jove que sagna abundosament pel cap.

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Portada del número 29 de La Lluna en un Cove

2011-05-24T10:40:00.000+02:00

La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Portada del número 29 de La Lluna en un Cove

Els sorolls, la nit, el veí

2011-05-23T16:53:00.000+02:00

Darrer relat publicat per J. M. Vidal-Illanes al número 29 de La Lluna en un Cove

Els sorolls, la nit, el veí

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica de maig

2011-05-23T10:57:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica de maig

Crònica de maig

Davall les llambordes hi havia un jardí. Potser les frustracions desperten cada mes de maig, es lleven i abandonen el llit on romanen presoneres la resta de mesos de l’any; però cap profeta ha corroborat mai això. De fet la tardor ha estat sempre d’aquells que esperen l’hivern per treure profit d’una collita glaçada, vampira. La primavera esclata les contradiccions; la societat que tot ho vol sense importar el preu a pagar desperta a les conseqüències del frau que això representa: sempre hi ha oportunistes amagats en la penombra esperant el millor moment; mentre la teva vida es dessagna hipotecada, la seva pren una copa de vi en la coberta de teca d’un insultant iot o mentre viatja acaronat per la pell d’una butaca dins d’un jet privat. Aquest mes de maig t’has llevat i no has trobat a la brúixola la indicació al futur. Mirant les estrelles amb un sextant només has encertat a trobar un mur. I els braços han caigut.

Et «sobra massa mes a final del sou»... Acabes d’escriure aquesta frase i et submergeixes en l’anonimat. Però la paraula escrita és persistent. Saps que a massa gent els dies se’ls allarguen infinitament. Les setmanes et marquen una penosa ruta mentre mires al voltant resignat, sabent que aniràs a fer companyia a Bardem, un dilluns al sol. Pensaves que mai no et tocaria, perquè ningú t’havia advertit que tothom du a la butxaca els números d’aquesta macabra loteria, fins i tot aquells que se’n riuen dels indignats mentre dubten quin ferro agafar pel cop definitiu agombolats per la suavitat aromàtica del green. Ningú no està prou segur al recer de la fama i els diners; l’errada és humana i pot destruir-te en uns instants.

Democràcia real. Com si hagués només una sola realitat. Aquest és el parany. Mites de cavernes i forces quàntiques. I molta mentida al servei dels defensors de veritats. Es reunirà un jurat captiu d’unes sigles polítiques i la llibertat i la democràcia real s’esvairà entre laberints kafkians. La metamorfosi és literatura, això ja ho sabies, però un maig de cada molts anys apareix una il·lusió que aporta combustible vital per seguir dempeus.

Segueixes llegint: «em manca pa per a tant xoriç» i se’t desperta la gana. Mires la cartera i, com si fos un calendari de butxaca, la soledat d’un arrugat bitllet de cinc euros t’indica que avui entres en la darrera setmana del mes; i tornes a comprendre perquè a qualsevol esclau que és llogat per uns pocs centenars d’euros, li sobren dies per a tan poc sou. Una limusina travessa en silenci la teva desesperació, a dins algú pensa indignat que en aquest país sobra gent ociosa, mentre es mira les mans i agafa el telèfon per demanar hora a la manicura.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un(s) indignat(s)

2011-05-18T12:58:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un(s) indignat(s)

Crònica d'un(s) indignat(s)

Camines pel carrer i et creues amb un indignat. Saps que és una persona fortament agreujada, ho du escrit a la cara, en la forma de caminar, en la posició corbada del coll, en les butxaques buides d’esperança, en què espera torn a la llarga coa de l’oficina d’atur... o del Servei de desocupació...

Cada dia hi ha més gent indignada i més gent encantada de ser com és. L’indignat mira el diari que dus a la ma on destaca la fotografia del bany de masses d’un determinat polític corrupte que tornarà a guanyar unes eleccions. L’indignat pensa que només amb el que val el rellotge que el cert personatge du al canell, podria liquidar la hipoteca d’un pis que aviat li serà embargat pel banc. L’indignat es sulfura.

Molts indignats prenen el carrer, però tu penses que d’aquí uns dies –molts o pocs– tot tornarà a ser com sempre: la indignació la hi durem per dins mentre uns personatges detestables es freguen les mans jugant a un Monopoli amb palaus, vestits cars i capses metàl·liques de Colacao. Un joc de diners negres que els cleptòcrates dominen a la perfecció.

Demà no llegiràs a la premsa que un indignat desesperat ha obert el cap d’un cleptòcrata amb un bat de beisbol i acte seguit s’ha lliurat a la policia. Probablement llegiràs que una vegada més no es pot jutjar el lladre de coll blanc perquè els presumptes delictes que se l’imputaven han prescrit.

I el número d’indignats creixerà. I tot continuarà igual.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un temps perdut

2011-05-07T18:30:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un temps perdut

Crònica d’un temps perdut

Sona un despertador. Definitivament és el teu despertador. Intentes no fer-ne cas, però la màquina és perseverant. Finalment obres un ull amb esforç, mentre l'altre fa l'intent de mantenir-se adormit. El despertador sembla un anunci digital amagat en la boira. L'ull obert no pot endevinar l'hora i amb la ma esquerra, a les palpentes, intentes encertar el botó correcte, el que farà emmudir el zumzeig que comença a irritar-te inconscient.

Sona el despertador. T'has adormit i passats deu minuts vibra novament. Així ho tens programat: si no el desconnectes amb la palanca de darrera, l'aparell torna a insistir cada deu minuts. Alces el cos i t'asseus a la vora del llit. Amb el llum apagat, en la penombra matisada de la claror matinera que es filtra per les escletxes de la persiana, acciones l'interruptor del mode despertador en posició off. Durant uns instants intentes recollir informació de la situació. Avui és avui o és demà? O encara és ahir? Tan se val, això no té cap importància quan s'ha arribat a un moment de l'existència en què tots els dies són el mateix.

Marcel Proust delera amb extrema solitud una magdalena. Tu, dret, prens un cafè calent –et cremes la llengua– mentre mires el rellotge i et demanes –encara– entre ombres del pensament quin dia de la setmana és avui. No has de fer tard... sempre tens el temps just. La magdalena resta oblidada damunt un plat menut a sobre la post de la cuina. Mentre et poses la jaqueta amb dificultat i et penges d'un braç la bossa amb el portàtil, mossegues la cartera de butxaca amb la boca, i tanques amb presa la porta de casa teva.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un fil perdut

2011-05-02T22:29:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un fil perdut

Crònica d'un fil perdut

Estaves cosint –sempre ho fas quan els fills dormen– mentre la música sona des del fons del moment. La llum justa, el sofà, l’hora del silenci després d’un dia esgotador. A la bata del teu petit li manca un botó. De sobta necessites més fil. T’aixeques, vas cap el moble caminant lentament. Dins el compartiment de baix, darrera una porta blanca, hi ha el calaix de costura. Agafes una bobina de fil blanc i tries la longitud que creus necessitar. Talles el bocí. Mires l’agulla que tens a la ma esquerra i comences a enfilar però el bocí de fil blanc cau de les teves mans. El cerques al terra. No ho trobes. El cerques entre les teves robes, al calaix obert, entre les coses dins l’armariet de porta blanca. No el veus. «La vista se m’està fonent –penses– em costa enfilar l’agulla i no veig on ha caigut el fil».

La teva dona passa per darrera teu i et veu de grapes en terra, cercant alguna cosa misteriosa amb molta aplicació.
–Què fas?
–Se m’ha caigut un bocí de fil al terra i ha desaparegut.
–Les coses no desapareixen –et diu amb un somriure maternal– només les deixem de veure.
–Jo he deixat de veure el tros de fil, però el necessito per cosir.
–No es pot haver volatilitzat.

De sobta us trobeu els dos de grapes en terra, cercant sobre el paviment de marbre blanc un tros de fil invisible. Per més que sotgeu la recerca és un fracàs. Els moviments lents i precisos poc a poc tornen erràtics. Els vostres cossos freguen entre si. Us mireu. Tornen els contactes que es fan més sensuals. Oblideu allò que cercàveu: perdeu el fil del moment i acabeu nus damunt l’estora de la sala amb les vostres figures enllaçades en un joc màgic i humit, en els instants de silenci a la penombra de la vista cansada.

J. M. Vidal-Illanes © 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica per anar oblidant

2011-04-09T12:24:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica per anar oblidant

Crònica per anar oblidant

Camines lentament pels jardins d’aquesta enorme casa que no reconeixes. El sol s’obre pas entre els arbres que comencen a treure fulles per donar-te ombra els llargs dies d’estiu. I camines. Poc a poc passen les setmanes. Aviat serà quan serà i no hi haurà marxa enrere. Ningú no ve a veure’t, però tan se val, no el recordaries.

Romans asseguda davant la televisió d’una enorme sala que no sents teva. Veus passar imatges que no comprens però prestes una atenció absent. La llum és càlida i tot al voltant fa olor a naftalina. Un telèfon sona llunyà. Les imatges que mires escupen frenèticament notícies de mercats globalitzats que donen cops d'estat incruents i canvien el destí de pobles i mobles. El món escapa a la teva comprensió que es limita al trasbals de veure passar els dies com si esdevinguessin el mateix, com si tot fos una cinta contínua i sense fi en un rutinari déjà vu que fuig a tota la lògica del temps.

–Vine, agafa’t del meu braç que anem al menjador.
–Vull anar a casa meva.
–Això és casa teva, és casa nostra. Vius aquí amb nosaltres, amb tots els teus companys. Aquí no et manca de res.
–Ja és de dia?
–Ara s’està fent de nit i anem a sopar.

Dins el teu cap hi ha oblits que aprofiten la confusió per anar a pescar i tornen amb la captura d’un benestar ignorant de la situació que vius. Mentre això et passa algunes persones seguim pensant que caminem marcant el pas, quan en realitat algú a l'ombra ens dóna corda fins que es cansa. Llavors, simplement, hi deixa que se'ns acabi mentre, insensible a la realitat mundana, s’ho mira tot amb l’ominosa distància de l’omnisciència que ens menysprea.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un automobilista estressat

2011-04-07T23:44:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un automobilista estressat

Crònica d'un automobilista estressat

Assegut al fons d'un bar, a la barra, mirant cap el carrer. Un diari esportiu al davant, una màquina escurabutxaques al darrera. La cervesa molt freda. El cambrer que no atura de moure's servint taules, preparant cafès, saludant els clients. De sobta tot sembla aturar-se. Mires per la porta del bar i veus un cotxe que no pot avançar al mig del trànsit dens d'aquella hora. El conductor toca el clàxon una vegada... dues vegades... fins a tres vegades. És evident -penses- que alguna cosa l'impedeix el pas, però des de la teva posició només veus la meitat del cotxe: una part del davant i la meitat del conductor.

El conductor es remena inquiet. Els cotxes del seu carril dret van avançant lentament però ell roman aturat. Torna al clàxon. S'agita més i més. Mira al seu costat i al davant, i pel retrovisor. Aixeca la ma dreta: fa el ditet, una vegada... dues vegades... fins a tres cops, i crida, però no pots sentir el que blasfema. Penjant del mirall retrovisor un crucifix -potser sigui un rosari- es remena a banda i banda. L'acompanyant -potser sigui la dona- estreny el seu cos contra el respatller del seient, com intentant desaparèixer engolida per l'estructura a on està asseguda. El conductor segueix blasfemant i torna al dit. Crida. El crucifix dóna voltes en cercles cada cop més ample, sembla que s'hagi tornat histèric davant les blastomies del senyor calb i gras que va al volant d'un cotxe que no reconeixes. La dona amb els cabells blancs i la cara desencaixada segueix amb l'intent de ser devorada pel seient.

El puny en alt, un cop a la guantera, més blastomies. El crucifix que gira incessant, sembla que es vulgui suïcidar. El cotxe que no avança. La creu gira i gira com el pèndul d'un radioestèsia al apropar-se a infinits camps magnètics; però jo penso que gira per mor de la tempesta que s'ha desfermat a l'interior del vehicle. Ara els ocupants discuteixen entre ells, encara que ella roman callada i immòbil. Més crits. El conductor ja no mira al davant i de sobta se sent un clàxon al darrera seu. Ell aixeca les dues mans com per justificar-se. Comencen a moure's i tot plegat no ha durat poc més que un minut. El moviment torna a dins del bar i gires la pàgina al diari, la que parla del 5 a 1 d'ahir.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un despertar estèril

2011-04-02T23:47:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un despertar estèril

La tele encesa escup imatges mentre dorms al sofà amb el diari obert entre les cames. Les lletres al diari no descriuen res ara que els teus ulls romanen tancats. Algú entra a la sala i et mira a distància. Ell (o ella) canvia el pes a la cama dreta i manté un equilibri immòbil de pensaments que mai arribaràs a desxifrar. El temps s'atura però el fluix so de l'aparell de televisió impedeix que el silenci acompanyi la quietud de l'escena. Qui ha entrat a la sala mira el rellotge de paret i mou el cap. Torna a canviar el pes de costat, ara a la cama esquerra, i lentament inicia un trajecte vacil·lant cap a tu. De cop s'atura, es gira, canvia d'objectiu amb més i més pensaments indesxifrables, i apaga el televisor. Ara sí, el silenci acompanya la penombra i se sent la teva respiració profunda.
-És tard -et diu una veu-, has d'anar a dormir al llit.
Sents uns cops lleus a l'espatlla.
Obres un ull amb dificultat i veus una cara que et mira amb un interrogant a l'expressió.
-Estava somiant -dius.
-Què somiaves? -et respon ell (o ella).
-Que algú entrava a la sala i em despertava dient-me que era tard: hora d'anar a dormir.
Ella (o ell) et mira amb un somriure.
-No ho entenc -dius-. Si ja dormia i somiava: perquè m'he de despertar per tornar-me a dormir?

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica en negre

2011-02-25T15:29:00.000+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica en negre

Crònica en negre

Les mans enlaire. Els palmells blancs, nets, assedegats de llibertat. Els ulls amb les espurnes del somni, de l'esperança. La multitud unida, per la força dels vincles més humans: sortir del fossar on milers d'éssers han estat reclosos per la follia d'uns il·luminats.

Les mans enlaire. Els palmells blancs. La multitud blanca. Els ulls blancs. El blanc ja no és un color. Ni tant sols l'absència de llum permet justificar la ceguesa dels monstres. El blanc és un objectiu, fosc. Com fosca és la ment de qui és capaç de tacar-se les mans de sang i jugar a Deu, fent servir la multitud com a blanc de la irracionalitat.

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un dia amb epíleg

2011-02-12T13:53:00.001+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un dia amb epíleg

Crònica d'un dia amb epíleg

"Epíleg?" -penses amb una espècie de crit ofegat-.
Ara vols ficar-te al llit, tancar els ulls, i passar pàgina. Sí, avui no has tengut un dia excessivament bo... Tot ha començat com de costum. El despertador ha sonat, t’has llevat, has pres una dutxa calenta i has esmorzat de torrades i mantega acompanyades d’un cafè amb llet molt calent. Has sortit de casa amb el temps just per agafar l’autobús i arribar a la feina a les vuit menys uns minuts. Fins aquí tot era com un dia qualsevol. El cel estava clar, encara que feia un fred amb olor a terra humida.

Aquesta setmana el teu home tenia torn de nit al servei d'urgències de l’hospital i, precisament, sortia a l’hora en què tu arribaves a treballar. Us heu vist un instant, amb el temps just. Us doneu una besada.
-Bon dia –et diu ell-.
-Bon dia –li respons-.
Li demanes com ha anat la guàrdia, us mirau, t'acostes una mica més.
-He dormit d'una tirada -li dius-. I el meu primer cafè del dia comença a deixondir-me. Ja saps, sempre el mateix.
-Ja veig -et diu mirant-te amb el rostre solcat per la manca de son-. Me'n vaig a descansar, que et vagi bé la jornada.
-Ens veiem més tard –li dius mentre mires com surt i camina ràpidament cap a la parada de la línia 23 en el mateix instant que arriba l'autobús-.

Entres a l’edifici i vas a vestir-te. Tens torn partit d'unes vuit hores, de mati i fins a mig horabaixa. Sempre tens aquest torn. Et passes fins a les cinc de la tarda rodejada de persones molt especials, massa. Et poses la bata blanca i et transformes en la cap del servei de psiquiatria. Et reuneixes amb l’equip i repasses la situació. També fins aquí tot era com un dia qualsevol.

Després de la rutina de primera hora, a dos quarts de deu prens un cafè i un sandvitx vegetal. No has acabat d’assaborir el cafè quan et sona el mòbil. Un intern ha desaparegut i seguretat no el troba per enlloc. Puges ràpidament al teu despatx, en el pavelló de psiquiatria, i un dels teus ajudants te n’informa. Ningú no entén com ha pogut succeir. No han passat quaranta-cinc minuts i Evelin -la interna de l'habitació 222- ha mossegat una auxiliar, ha calgut immobilitzar-la i sedar-la. Encara no sabies que això només era el principi. A fora el dia, que s’havia despert assolellat, comença a enfosquir-se. La pressió canvia sobtadament i una tempesta comença a desfer-se sobre la ciutat. La cadena d’ensurts no s’atura i a l’hora de repartir el dinar un intern es tira la safata damunt del cap; un altre la tira damunt el cap d'Oscar. A la petita sala de jocs, dues malaltes es barallen per una fitxa de dominó, era el doble tres. I a la sala d'espera Klaus intenta llençar-se per la finestra, però la finestra no és practicable i està blindada; al final es calma, agafa l'Ulysse de Joyce i se'l posa al cap -es la seva manera de llegir-. A la fi t’arriba la notícia que el malalt desaparegut s’ha passat el matí passejant-se per l’hospital vestit de metge i atenent malalts i amagant-se en els racons més insospitats. Ha estat interceptat en pujar a un taxi. El xofer ha donat l’alarma i dos empleats de seguretat l’han reduït i traslladat novament al servei. Es tracta d’un pacient amb un quadre psicòtic agut. No has pogut aspirar a fons l'alleujament que t'ha produït saber que Jörg roman sedat a la seva habitació quan et passen un breu informe: Müller, un pacient que ahir vares donar d'alta ha assassinat la seva dona i fill de 9 anys i s'ha suïcidat...

Estàs abatuda i els fets viscuts et donen petits cops al cap, com una gota malaia. A la fi surts de la feina, esgotada. Decideixes fer unes compres, però no trobes el que cercaves. Passeges per relaxar-te. La tempesta torna a descarregar i interromp de sobte el teu petit plaer. Entres a un forn i compres una magdalena farcida de xocolata fusa. Et taques l'abric. Distretament fiques el peu esquerre dins una bassa amb terra. Ara tens el peu xop i camines incòmoda. T’aixoplugues a l'entrada d'un centre comercial i finalment agafes l’autobús de tornada a casa. Són més de les set i quart i ja és fosc.

Entres i saludes el teu marit. Ell du aquella camisa ample de ratlles de colors diversos que tant t'agrada. Et trobes el sopar preparat, però decideixes donar-te un bany relaxant. A la fi menges una mica i penses que el que més et ve de gust és arraulir-te al sofà de la sala, devora el teu company, i llegir una novel·la sentint l’escalfor de la llar de foc. Sí, llegir una estona, evadir-te, desconnectar de la realitat, ho desitges i ho necessites. El teu rostre s’ha il·luminat per primer cop en moltes hores.

Entres a la sala amb el llibre a la ma. Vas cap el sofà, però deixes el llibre damunt la taula i tornes a la cuina a cercar el té que havies oblidat. A la fi seus al sofà, agafes el llibre i mires damunt la taula, i desprès davall. El teu marit et mira amb un somriure. Tu segueixes cercant alguna cosa que no trobes.
-T’has assegut damunt les ulleres –et diu el teu company-. No ha sonat massa bé.
Sents la muntura doblegada davall el teu pes. Et poses la ma al front amb el rostre ple de desesperació mentre el llibre cau a terra i queda obert per una pàgina que diu: Epíleg.

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una nevera i l'enquestador (no sembla una crònica)

2011-02-06T17:13:00.000+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una nevera i l'enquestador (no sembla una crònica)

Crònica d'una nevera i l'enquestador (no sembla una crònica)

- Cóm és que la nevera fa olor a peix? -et quedes uns segons mirant l'interior i després tanques la porta ràpidament-. No puc suportar l'olor a peix! -crides amb la ma recolzada en la maneta mentre remenes el cap-. Maleit sia...
Encara no has completat la darrera flastomia quan truquen a la porta i et quedes en silenci. El timbre sona dues vegades més. Romans immòbil i escoltes. Lentament comences a caminar cap el rebedor. En arribar a la porta mires per l'ull de peix -així és com sempre li dius tu- i intentes fer-te una idea de la persona que espera a l'altra banda. El timbre torna a sonar provocant-te un ensurt. Decideixes obrir.
- Bona tarda senyor -diu el jove alt i prim que et mira amb cara amable-. Podria respondre unes preguntes?
- Preguntes? -dius automàticament mentre et fas una idea de la situació-. Quines preguntes? Ara estic massa ocupat.
- Ah! Serà només un minut o dos... faig una enquesta per l'Institut Nacional d'Estadística, per confirmar unes dades...
- Bé, bé... pregunti el que sigui que tinc molta pressa.
- Quantes persones viuen a la casa?
- Visc jo tot sol.
- Quants ordinadors tenen?
- Ordinadors? No en tenc d'ordinadors.
- Bé, doncs així l'enquesta s'ha acabat aquí. Moltes gràcies pel seu temps i disculpi les molèsties.
- No es preocupi, jove. No ha estat cap molèstia... Per cert, ara puc fer-li jo una pregunta?
- Sí, es clar -diu l'enquestador una mica sorprès-. Normalment soc jo qui... sempre faig les preguntes, però... si sé la resposta.
- Vostè sap perquè la nevera fa olor a peix?... No puc suportar l'olor a peix.
El jove et mira amb el rostre paralitzat, la seva cara amable ha adoptat una expressió forçada, com intentant dissimular el desconcert que li has causat, però defugint qualsevol gest que et pogués molestar. Al cap d'uns segons contesta.
- No entenc la pregunta.
- És molt fàcil: cóm és que la nevera fa olor a peix? Quina part de la pregunta no ha entès?
- No si, jo, he entès el que em demana... però no... Imagino que hauran quedat restes de la darrera vegada que va desar-ne.
- Impossible, odio el peix i no puc suportar l'olor a peix. La nevera fa olor a peix, però mai n'he posat cap.
- Bé, igual algun aliment, o alguna salsa o el que sigui s'ha descompost una mica i ara fa una olor que li recorda el peix.
- No, no. Faig neta la nevera dos cops a la setmana. Amb això soc una mica maniàtic. Ha d'haver un altre motiu.
El jove et mira de dalt a baix. El teu rostre dibuixa una expressió a l'espera d'una resposta convincent que no arriba. El jove desvia la mirada cap el seu rellotge. Mou els peus separant-se uns centímetres de la porta. Mira de reüll l'escala. Finalment ell et diu.
- Em sap greu, però tinc pressa, he de completar el carrer abans de les set.
- Vull entendre-ho, però no puc. Cóm és que la nevera fa olor a peix?
- Perquè no avisa al servei tècnic? Igual és una fuita del gas del motor.
- Això em sembla una bona idea, jove. Moltes gràcies i passi-ho bé -li dius mentre tanques la porta lentament-.
Tornes a la cuina. Et seus damunt la taula. Consultes una guia. Despenges l'auricular del telèfon de la paret i marques un número. Una veu de dona et respon i et demana en què pot ajudar-te.
- Cóm és que la nevera fa olor a peix? -li demanes-. No puc suportar l'olor a peix!

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un transport silenciós

2011-02-05T22:44:00.000+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un transport silenciós

Crònica d'un transport silenciós

Cada dia és igual. Prens un cafè al bar de la cantonada. T'atures davant el quiosc de diaris, llegeixes els titulars, la venedora et mira, tu la mires. Us saludeu i t'adreces cap el cotxe. La venedora es queda asseguda a la banqueta alta darrera el petit mostrador, llegint una revista. Puges, t'acomodes, i engegues el motor. Travesses la ciutat i arribes a la feina. Aparques el cotxe, entres a l'oficina, saludes en entrar i creues unes paraules amb el teu coordinador. Mires el quadrant. T'asseus una estona al sofà de la sala d'espera.

Al cap d'una estona llarga mires el rellotge, et passes la ma per la cara, mires al sostre i t'aixeques. Saludes el recepcionista amb un lleu gest amb el cap. Et poses les ulleres de sol i t'arregles els cabells mirant-te al vidre de la porta d'entrada. Puges al cotxe, però aquest no és el teu. Poses música clàssica, i arranques. Condueixes en silenci. Vas a l'hospital a cercar un passatger. Arribes a l'hospital, intercanvies uns papers. Una signatura, una breu conversa, i dos treballadors de l'hospital carreguen el passatger al cotxe.

No hi ha paraules, el silenci és el teu company de viatge. Mires pel retrovisor, com si esperessis que el teu passatger s'aixequés en qualsevol moment. Però saps perfectament que això no és possible. Tornes a mirar pel retrovisor, sempre ho fas unes quantes vegades. És absurd, el teu és el transport del silenci absolut, del descans etern.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica en una escola... qualsevol

2011-02-02T14:35:00.004+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica en una escola... qualsevol

Crònica en una escola... qualsevol

Recordes el Pere. Un dimecres al matí, abans d’anar a l’institut, aprofitant que s’havia quedat sol a la sala de casa seva, es va aixecar de la taula, va deixar a mig prendre el cafè amb llet, es va treure un paper de la butxaca i el va deixar al costat de la tassa. Va anar cap el balcó en silenci i sense mirar enrere va llençar-se al buit. Instants després el seu cos dibuixava la mort damunt la vorera d’una ampla avinguda dels afores de Barcelona. Era l’any 1979 i el fet et va deixar una profunda empremta que tardà molt en esborrar-se. Durant el que restà de curs la cadira buida a l’aula deixà un solc permanent en l’aire de la classe cada cop que els professors passaven llista.

En aquella època ningú no parlava de bullying, simplement “eren coses d’adolescents”. Però la carta que va deixar el noi va ser molt explícita i assenyalava les persones que l’havien assetjat i maltractat, que l’havien aïllat, coaccionat i intimidat, inventant històries falses i provocant el rebuig de molts companys. Tu havies patit també el rebuig d’un sector de la classe pel simple fet de fer costat al Pere; però eres una persona atractiva, respectada, forta i segura de tu mateixa i ningú es va atrevir a agredir-te ni pressionar-te.

Han passat molts anys. Ets a l’hospital. Mires intranquil el rostre apagat de la teva filla de catorze anys. Els metges diuen que se’n sortirà, que la vàreu trobar a temps, que el rentat d’estómac i el tractament de desintoxicació estan fent la seva feina. Ets sents culpable. No havies detectat en l’estat d’ànim de la noia cap símptoma del que li estava passant. Tu sempre estàs massa capficat en la teva feina. Era evident que ella estava deprimida, que tenia por d’anar a l’escola i que cada dia havia de superar amb esforç el tràngol d’enfrontar-se als seus companys. Sovint cercava excuses per romandre a casa amb el pretext que no es trobava bé i a alguna companya de confiança li havia confessat que no podia més, que volia suïcidar-se, que odiava el món. La teva filla era víctima de bullying –t’ha dit l’assistent social que coordina la investigació- i tot perquè era diferent als altres companys: intel·ligent, amb un excel·lent currículum acadèmic, però capficada en el seu món i poc propensa a relacionar-se amb els altres; sentia un cert complex pel fet de ser més aviat grassa i pel fet de no aconseguir connectar amb bona part dels seus companys d’aula que només es preocupaven per coses banals i superficials.

No saps perquè, però fa uns instants, quan la infermera ha sortit de l’habitació desprès de manipular el dosificador de la medicació que li subministra el gota a gota, t’ha vengut al cap el Pere. Ell no va tenir tanta sort. Els serveis socials no li varen poder arreglar el trasllat d’escola ni el varen proporcionar suport psicològic; a la teva filla sí. El jutge ha obert instrucció penal per un presumpte delicte contra la integritat moral... L’escola investiga la passivitat d’alguns professors... Tu estàs moralment destrossat.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

(En record de Pere, Jokin i de totes les víctimes de bullying)

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una ombra a la cantonada

2011-01-29T00:14:00.003+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una ombra a la cantonada

Crònica d'una ombra a la cantonada

Surts d'un bar. Dónes voltes pels carrers de la ciutat vella. Ni un renou, exceptuat el lleu remor de les teves petjades sobre les llambordes humides. Una ombra es dibuixa darrera una cantonada en penombra. Et tenses, retures el pas i travesses en diagonal cap al cantó esquerra del carrer. Al superar la cantonada acceleres el pas i gires novament mirant de reüll l'ombra que et va intimidar. Respires a fons, l'ombra era una parella abraçada que es petonejava. Creus percebre que tremolen i somrius davant aquella passió de joves universitaris.

Entres a una bodega, de les que havien significat tant per a tu fa dues dècades i ara és només un local híbrid sense l'autenticitat perduda. Però demanes el de costum. Assegut a la barra, mirant l'escala d'entrada, subjectes el got de vermut sec amb sifó. Aquest local és un dels pocs llocs on tenen sifó del de sempre, no aquests simulacres en botella de plàstic que degraden els records d'uns hàbits massa arrelats i que aprengueres del pare. Surts a les nits per por a la soledat d'una casa que el temps ha buidat. No t'importa que la teva edat rebenti contra la mitjana del jovent que s'ho passa bé els divendres a la nit cercant unes copes barates i allunyats dels grups que beuen al carrer la collita d'un supermercat de barri.

Tres copes més tard tornes novament al carrer, et sents una mica tocat però camines amb decisió. A dues cantonades del portal de ca teva tornes a veure una ombra... somrius i segueixes caminant tranquil·lament amb el cap posat en la imatge de la parella de fa unes hores. Però ara perceps un moviment diferent, dubtes, retures, massa tard... et quedes paralitzat davant el yonqui que et mira amb uns ulls folls i una xeringa a la ma. Abans que puguis reaccionar sents com et tiren del rellotge amb força maldestra, i veus com aquell vell record que la teva dona t'havia regalat molts anys enrere cau i s'escampa a trossos pel terra humit. No entens que va passar desprès, però el següent que recordes és la imatge del teu assaltant pel terra, immòbil, amb la cara ensangonada, mentre camines amb decisió cap a l'ambulatori perquè reparin la ma que acabes de trencar-te.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una mala tarda

2011-01-27T23:55:00.000+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una mala tarda

Crònica d'una mala tarda

Els niguls passen ràpid. T’adones que estaves badant, mirant per la finestra, probablement intentes evitar alguna tasca tediosa que et fa badallar i estirar el màxim les cames per davall la taula de treball. Avui a la redacció hi ha una tensió inusual, el consell editorial fa dies que es reuneix per avaluar la viabilitat del diari i avui tothom espera un comunicat. Però tu estàs badallant i mirant niguls grisos i lleus que fan curses al cel.

Algú anuncia que el director baixarà en uns minuts per adreçar-vos un missatge. La tensió es dispara, es formen petits grups de companys que discuteixen amb veu continguda. El moviment et treu de l’endormiscament en què t’havies instal·lat, però no t’aixeques, només et remous a la cadira i tenses l’esquena. Tornes a mirar per la finestra quan de sobta sents un remor i, poc a poc, un silenci que s'imposa a l'estança. El director us convoca a la sala polivalent de la planta baixa.

Ara els niguls grisos són dins la redacció. El cinquanta per cent de la plantilla es veurà afectada per la regulació. No ho entens, però pel que es veu has tret una de les palletes curtes. Mires per la finestra i perceps que l'aire s'ha glaçat a fora. Et quedes dret i fas una revisió a tot el teu voltant intentant trobar respostes. Hores d'ara no ets del tot conscient, però has començat a acomiadar-te de la finestra, dels niguls i d'una feina que estimaves i que s'havia anat consumint lentament i en silenci.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

asteroide B612: Naufragi fugint amb en Klaus

2011-01-24T18:27:00.002+01:00

asteroide B612: Naufragi fugint amb en Klaus

Acabo d’obrir els ulls i miro el sostre. Crec que ja no estic somiant. Anava amb en Klaus, fugint per carrers desconeguts, a tota presa. Era de nit. De cop ens vam trobar que el carrer s’havia convertit en el terrat d’un edifici, no vaig saber a quina alçada em trobava fins arribar a la barana i veure el carrer a baix. En Klaus salta –no hi ha massa alçada- i cau dret mantenint l’equilibri al damunt d’un cotxe. Però el cotxe estava de costat, com si en realitat estiguéssim en un plànol horitzontal i caiguéssim contra un cotxe aparcat impactant contra les portes laterals, aterrant damunt els vidres. Quan he d’anar a saltar jo m’adono que l’alçada cada cop és més gran i començo a saltar curosament per trams, del ràfec a una cornisa, i em despenjo balcó a balcó, però la distància amb el carrer creix i creix.

Vaig baixant pisos fins que en un dels balcons veig una dona. Li demano si em pot deixar sortir al carrer per ca seva, per l'escala de l'edifici. Ella no posa cap cara d'estranyesa i em deixa passar amb un gest acollidor i familiar. Mentre tant la distància amb el carrer segueix augmentant fins que de sobte s'atura. Per la mirada tinc la sensació que ella em coneix, però jo no la recordo de res tot i el seu rostre atractiu difícil d'oblidar. Em diu que puc sortir, que no m'acompanya perquè ja sé el camí a la porta d'entrada. Jo la miro interrogant-la. Em diu que si ja he oblidat la festa de l'altre dia. Ara tot comença a resultar-me familiar i ho recordo: la taula, la música, el balcó, la conversa, el llit... surto per la porta sense mirar enrere mentre sento com se'm clava una mirada de comiat a l'esquena.

Baixo les escales. Els graons, de dos en dos. En arribar al carrer em trobo amb en Klaus que m'esperava pacient fumant una cigarreta. Fa fred. No sabia que Klaus fumés. Em mira. El miro. Ell llença la cigarreta al terra i l'apaga amb la punta de la bota de lona; unes John Smith blanques dels anys setanta. No encaixen amb ell. Comencem a córrer un altre pic, ara amb més velocitat que abans. Ens allunyam ràpidament de tot. Sento l'aire fred a la cara i tanco els ulls per uns instants.

Komandant-pi

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un dimarts al sol de l'hivern

2011-01-15T23:32:00.003+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un dimarts al sol de l'hivern

Feies coa a l'entrada del servei d'ocupació. Malgrat t'havies aixecat prest aquell matí, la filera era llarga i tu et trobaves mes o menys al mig. Començares a comptar les persones que dibuixaven aquella serp humana i després passares a fixar-te en els detalls. Els rostres estaven esculpits per la mateixa eina: la desesperança.

Les cames s'estaven refredant. Intentares moure't una mica per entrar en calor, sense treure't les mans de les butxaques d'aquell abric que et varen donar a una associació solidària. No havies esmorzat i senties que et mancaven les forces. Però la resignació s'havia fet companya inseparable i la hi duies tatuada al front.

Mirant novament aquella coa que avançava molt lentament, observat pel personal de seguretat d'aquell establiment públic, et demanares perquè a "allò" se li deia Servei d'Ocupació si només era una forma d'entreteniment setmanal de milers de desocupats forçosos... En sortir de l'oficina pensares que a tu t'havia tocat passar els dimarts al sol i que avui era un dia gris d'hivern.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

asteroide B612: Naufragi entre un metre i mig de neu

2010-12-31T01:08:00.000+01:00

asteroide B612: Naufragi entre un metre i mig de neu

No puc sortir. Ningú no pot sortir. De fet només podem abandonar Sonnenhalde si anem acompanyats per un empleat autoritzat pel Dr. Riehener o pel Dr. Pfeifer, el de la cara grisa. Però el que vull dir és que no podem sortir ni al jardí. Anit va caure una persistent nevada que, sumada a les que s'han succeït des del novembre, ha deixat més de metre i mig de neu en alguns indrets. De fet, per sortir per la porta principal han hagut d'obrir pas amb pales i aspiradores de neu o Staubsauger des Schnees com els hi diu la infermera Siegel.

Les sirenes que he perseguit avui són de glaç, però no deixen petjades a la neu. A l'hora del descans de l'horabaixa he dibuixat l'escena d'un mar de neu verge i d'una sirena rossa i de mirada d'ulls verds i blaus que feia capbussades impossibles trencant el blanc d'escuma glaçada. A Klaus no li ha agradat el dibuix i m'ha dit que estava boig... i això m'ho deia mentre ell es passejava amb Das Kapital de Marx obert damunt del cap com si fos un capell. Per contra la infermera Baumann m'ha demanat que li faci un dibuix com aquest per penjar a la recepció.

Mir per la finestra i veig que torna a nevar amb intensitat, es schneit wieder. Em quedaré vigilant per si apareix novament la meva sirena de glaç mentre Jörgen intenta destrossar les Variacions Goldberg en el piano de la sala.

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica de voltors (i taurons socials)

2010-12-29T21:05:00.003+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica de voltors (i taurons socials): Crònica de voltors (i taurons socials)

Un voltor aparegué per darrera el penya-segat (o en realitat sortia d'un gratacels prop de Wall Street?). Fos com fos, a contrallum la silueta del voltor es retallava negra, elegant. El mirares mentre donava una volta aprofitant el vent, el seguires mentre s'enfilava cel amunt impulsat per un corrent càlid. Com fan els voltors començà a girar en cercles durant uns instants i s'allunyà.

Tu tot ho miraves en la distància, com aliè a l'escena, com si pertanyessis a un altre món paral·lel. De sobte tornà a irrompre part damunt el teu cap, molt amunt, ara anava acompanyat amb uns camarades de carronya que es dirigiren amb ànsia cap un marge del vessant (o era el pla de la teva existència?). Fos com fos, començares a tremolar quan veieres com la teva esperança era devorada amb fruïció sense que poguessis impedir-ho, mentre protestaves inútilment i amb veu imperceptible davant d'un enorme mur de formigó estèril.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una porta rovellada

2010-12-14T19:17:00.002+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una porta rovellada

Havies caminat molta estona. Sortires de casa prest amb la foscor canviant de la nit que s'esvaeix rere les hores. T'aturares a esmorzar al bar de sempre i donares un cop d'ull als titulars dels diaris locals. En sortir del poble caminares cap a l'antiga casa pairal on els avantpassats visqueren i moriren durant generacions, fins que la història i la fortuna canvià la vida dels teus pares, uns burgesos il·lustrats republicans que fugiren com a delinqüents de la follia exterminadora del ban vencedor. Els pares romangueren detinguts en un camp de concentració prop de la frontera i aconseguiren evadir-se cap a Algèria en un vaixell ple de ruïna i esperança grisa.

La teva infantesa fou plàcida, però la joventut coincidí amb la crisi colonial i, amb els pares ja grans i dos germans morts a la guerra, fores repatriat a França, país que et donà una nacionalitat de segona categoria. Passares una dècada a Montpeller fins que el 1972, amb els pares morts i sense família, tornares a Catalunya i recuperares la nacionalitat d'un país que abominaves.

Avui es complien setanta anys de la diàspora familiar i volgueres visitar la casa de la qual partí la desesperança i la tristor que mai abandonà el cor de ta mare. Davant la vella porta de ferro rovellat romangueres dret, pensant i apurant la cigarreta que s'anava consumint entre els dits. Observant aquella ruïna, respirant profundament, et vingueren al cap les paraules que ton pare no deixava de repetir-te cada vegada que us enfrontàveu a una nova situació canviant.

-Les coses noves envelleixen, fill. I les coses velles compten els dies que resten fins a la mort.

Aquell matí, davant una casa vella a punt de morir, amb les paraules del pare dins la butxaca, començares a comptar els dies que et restaven al calendari. Així, mirant al passat, aprengueres a conviure amb una malaltia que t'esperava a l'altre banda amb les maletes fetes.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Llibertat d'informació!

2010-12-11T04:43:00.005+01:00

http://www.facebook.com/l.php?u=http%3A%2F%2Fwww.avaaz.org%2Fes%2Fwikileaks_petition%2F%3Frc%3Dfb&h=b6c9e

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica del vent

2010-12-01T09:13:00.000+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica del vent

El vent et porta la memòria infinita que ha anat recollint des de la foscor dels orígens. El vent neteja els escenaris d'èxits i fracassos els dies que es desperten amb un cel clar. Et segueix, t'acompanya, contempla la teva vida, en ocasions en silenci i sovint amb el remor de la natura més agrest. El sents a la cara, el veus desplaçar niguls canviants. El vent pateix com tu, gaudeix amb tu, riu i plora quan ho fas tu... el vent du respostes que mai has sentit, que no has trobat malgrat cercar-les durant anys. El vent de la infantesa era una cançó que entrava per la xemeneia i durava molts dies, i també era un repte quan des del nord t'impedia avançar pel carrer: la tramuntana poderosa i incansable que pentina el paisatge de l’illa enyorada.

I un dia el vent va ser una cançó reveladora i de trista esperança. Quasi quaranta anys després saps del cert que les respostes no les hi du el vent, però les injustícies i la follia de la humanitat s'han multiplicat i han esvaït la veu del jove trobador, il·lusa i neta com el vent. La humanitat segueix caminant per carreteres, travessant oceans, sentint el remor de les armes, calculant l’edat de les muntanyes, intentant escoltar sense comprendre, mirant el cel sense veure’l... i la resposta ja no cavalca en el vent, el vent torna a ser allò invisible que et colpeja la cara i et porta records d’un temps llunyà, quan creies que les cançons es feien realitat i que els murs de les utopies no resistirien l’energia dels somnis de joventut.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica sense mirar

2010-11-25T23:19:00.000+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica sense mirar

Crònica sense mirar

Miraves cap a la porta i et semblà que s'obria; tancares els ulls i deixares de veure-la. Sense mirar observares l'altra costat. La foscor et cridava en silenci i romangueres assegut amb la respiració continguda. Una ma es col·locà damunt la teva espatlla mentre una veu et deia que ja estaves preparat. Immòbil sentires que travessaves a l'altra banda, mentre una batzegada et parlava de comiats.

(Al meu pare...)

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica des d'un banc de pedra

2010-11-18T10:30:00.001+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica des d'un banc de pedra

Estirat al banc de pedra freda, sentint el vent a la cara, mires el cel entre les torturades branques d'una enorme figuera d'hivern que dibuixa una teranyina on el temps ha quedat atrapat. Tanques els ulls i l a respiració fuig amb el vent, tant ràpid com els pensaments. Tu també et sents captiu entre les reixes de les branques de la figuera, perdut dins la copa del vell arbre. Al cap sona una cançó que no reconeixes, però que et resulta molt familiar; uns records d'infantesa et travessen l'esquena deixant un rastre confús.

Sents que el banc de pedra és fred; lògic: la pedra sempre està freda a l'hivern. Però el sol arriba calent i tu et trobes entre el no res i la ingravidesa del moment. Ara omples a fons els pulmons mentre l'esperança fuig d'amagat sense que te n'adonis. L'esquena freda, el front calent; els records d'infantesa en aquest jardí de la vella casa de camp dels teus avis desapareguts fa molt temps. Torna la cançó i tanques els ulls, intentant recordar. Sents una enorme pau amb tu mateix mentre et perds en laberints temporals dibuixats en una vella figuera d'hivern.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2010

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica damunt l'herba

2010-11-17T08:53:00.001+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica damunt l'herba

Jeus damunt l'herba mentre mires una formiga que intenta emportar-se el que et queda d'esperança.

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una carta inesperada (Toronto 7)

2010-11-16T11:15:00.000+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una carta inesperada (Toronto 7)

Crònica d'una carta inesperada (Toronto 7)

2010-11-14T23:18:00.002+01:00

Mires cap a la porta. Deixes el got de whisky damunt la taula, orfe. Agafes el sobre i el mires llargament. Amb un obrecartes esquinces el paper amb precisió i delicadesa, mires a dins i treus la carta. La observes mentre aixeques les celles i mous els llavis. No és el que esperaves, la carta... és un 7 de diamants. Aquesta és la setena part.

Recordes el moment en que la conegueres temps enrere, un set de juliol, mentre sonava Bob Dylan en un local del Greenwich Village, Like a Rolling Stone i la seva harmònica. Afora la pluja queia amb ràbia clamant contra la deriva del món de la dècada de 1960.

Avui la pluja segueix netejant la tristor. Dins l'habitació el temps s'ha glaçat: 7 de diamants era el nom d'una gavarra que carregava alumini pel llac Ontàrio i que es va enfonsar davant vostre un dia que discutireu sobre el naufragi vital que us assetjava.

Agafes la guitarra, t'asseus a la butaca de vellut verd i comences a compondre una cançó amb negres notes de comiat.

Nou espot del GOB Menorca, passa'l

2010-10-10T17:00:00.001+02:00

http://www.gobmenorca.com/noticies/061010/

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un sobre i unes notícies que no vols (Toronto 6)

2010-09-27T09:20:00.001+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un sobre i unes notícies que no vols (Toronto 6)

Truquen a la porta. De fet colpegen dues vegades i fan lliscar un sobre per davall. Et gires i observes el paper blanc obrint-se pas, traspassant la frontera del món exterior. Esperaves una visita uniformada, o la d’uns inspectors de paisà amb interrogants inquisidors per resoldre. De moment, només arriba un paper. Sense deixar de mirar el terra de l’habitació, on roman el sobre tancat, et seus a la cadira i tornes a omplir el got amb la darrera reserva de whisky.

Beus durant una llarga estona mentre fas sonar la cançó al teu cap. Quan la darrera gota d’Islay s’evapora entre els llavis, t’aixeques i amb tres passes arribes a la porta, tibes d’un extrem del sobre i l’alliberes de la pressió. L’agafes amb les dues mans i el gires mentre l’estudies detingudament. Després penses que mirar-lo amb tant deteniment, d’aquesta manera i en aquest moment, no té cap sentit. Probablement només estàs deixant que el temps passi, no frises en absolut, no estàs gens impacient per llegir i saber que conté el sobre; de fet ja creus saber que hi explica.

Deixes el paper sobre la taula i t’adreces cap el bany. Obres l’aixeta del lavabo i esperes que s’ompli d’aigua calenta, molt calenta. T’ensabones la cara i agafes la maquineta d’afaitar –esmussada per l’ús- mentre et mires i intentes reconèixer la persona a l’altra banda del mirall. Simplement t’afaites, mentre les fulles tallen els pensaments i et prepares per un comiat.

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’ombres i vella guitarra (Toronto 5)

2010-09-23T09:51:00.002+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’ombres i vella guitarra (Toronto 5)

Tornes a mirar per la finestra. Unes ombres caminen d’esma, capcotes. Saps que són persones, però en aquesta hora de la nit semblen simplement espectres. A estones es perden en la foscor i a estones apareixen magnificades per la llum d’un fanal. En qualsevol cas són només figures anònimes i intranscendents perquè cap d’aquestes ombres és ella. De portes endins l’ombra ets tu, una ombra amb un got de whisky a les mans refugiada darrera unes cortines blanques.

No et gires, però ensumes l’absència i les arrugues als llençols buits. Repasses la música que havies estat composant. La taula també representa una ombra més, il·luminada pel flexo, plena de papers nets d’inspiració. Has desat la famosa gavardina blava al penjador que hi ha darrera la porta. Ara t’adreces al bany i escorcolles el teu rostre al mirall. Els ulls estan enrogits. Els plecs de la cara et fan més gran del que ets en realitat. Et mires mentre exhaureixes el contingut del got.

Agafes la guitarra, trasllades a l’atmosfera de l’habitació la cançó que mai escoltarà ella. I tanques una porta de la sala dels records. Era necessari. L’heroïna t’ha robat una esperança i ha pres la vida d’ella. Ara ets tu que toques d’esma el vell instrument, un record de quan t’obries pas a petits caus plens de fum i alcohol. A la ciutat del sud, molt al nord del continent.

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una cançó que (ella) no podrà escoltar (Toronto 4)

2010-09-16T14:26:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una cançó que (ella) no podrà escoltar (Toronto 4)

Els carrers mullats. Els llums il·luminen les gotes de pluja. L’escena es completa amb la cortina d’aigua que dibuixa la frontera amb els records d’infantesa que et transporten a les llunyanes tardors en la ciutat del sud. El present obscur. El passat que no connecta amb el got de whisky que et tremola entre les mans, mentre els glaçons tintinabulen en copejar-se alternativament contra el vidre i entre ells, dibuixant un rastre aigualit al Islay amb aromes de turba escocesa que ensumes amb els ulls tancats.

Ara sona una música que prové de l’habitació de davall. Et retires de la finestra i deixes que la cortina esvaeixi el llum de neó. La cambra de l’hotel persisteix amb la intensitat del moment, ple d’absències, buit dels aromes extingits al coll de la famosa gavardina blava. Camines lentament acompanyat per les notes de la cançó que un dia escrigueres quan el pare us va abandonar. El llit és enorme i magnifica l’absència. Et gires i seus novament a la taula senzilla, agafes la ploma i comences a escriure.

La ma dibuixa les notes, la poesia roman al cap. Les hores han passat i els dubtes han remés. Ara només resta esperar les notícies. La visita de la policia a l’hotel i el vell conserge portant les noticies esperades. Apures el whisky i completes la pàgina que escrivies: la lletra d’una cançó que ella mai no escoltarà i que et permetrà tornar al nord, amb les primeres neus.

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un llit buit i una cançó que no sona (Toronto 3)

2010-09-13T13:21:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un llit buit i una cançó que no sona (Toronto 3)

Fa estona que et trobes assegut davant un paper en blanc. La taula de fusta és senzilla. El llum damunt la taula és un clàssic “flexo” metal·litzat que palesa la buidor de la inspiració que no arriba. L’habitació on et trobes és la de l’hotel de sempre, la que t’acull quan pernoctes en aquesta ciutat del sud del país, molt al nord del continent. El carrer es troba en silenci, com la cançó que intentes escriure i no surt.

Devora la ploma tancada una botella de whisky gairebé buida projecta una ombra allargada cap el llit. El got ple és abraçat pels teus dits i suporta la mirada perduda dels teus ulls esvaïts. No sona cap cançó. El teu cap acostuma a estar ple de música, però avui i en aquesta hora el mutisme impera sense deixar pas a cap so que il·lumini el moment. Et gires cap el llit –seguint l’ombra de la botella- i el veus buit, amb els llençols arrugats on fa només unes hores jeia ella. La famosa gavardina blava segueix penjada d’una cadira. Ella era la música, la lletra i el temps en les llargues nits de conversa.

Ella no podia aguantar més, s’ha acomiadat per uns instants amb la intenció d’aconseguir una mica de sucre marró amb que calmar l’excés d’eufòria ara que tot torna a sortir bé. Aquest pensament et trasllada a una vella cançó que s’atura de cop. Mires el rellotge i comproves que ja fa set hores que ella ha marxat. El llit roman buit i, sospites, que potser així sigui com restarà per sempre més en la llarga nit de l’eternitat sobtada.

suna-1

2010-09-05T05:51:00.000+02:00

sigma 2

2010-09-01T04:49:00.000+02:00

On trobar la Lluna en un Cove (a Menorca no s'hi troba)

2010-08-18T18:27:00.000+02:00

Podreu trobar La Lluna en un Cove a les següents llibreries

BARCELONA: Llibreria Al Peu de la Lletra · Carrer de Calàbria, 281 · 08029 Barcelona · Tel. 934306608 || Llibreria Laie · Carrer de Montalegre, 5 · 08001 Barcelona · Tel. 934813886 || PALMA DE MALLORCA: Llibreria Lluna · Carrer del General Riera, 68 · 07010 Palma de Mallorca · Tel. 971206527 || VALÈNCIA: Llibreria Tres i Quatre · Carrer de Sant Ferran, 12 · 46001 València · Tel. 963157799 || GANDIA: Llibreria Gavina · Carrer de Loreto, 22 · 46701 Gandia · Tel. 962879991 || ALCOI: Llibreria Llorenç · Carrer de Sant Llorenç, 1 · 03801 Alcoi · Tel. 965543746 || TÀRREGA: Llibreria Sauret · Carrer del Carme, 14 · 25300 Tàrrega · Tel. 973310113 || ONTINYENT: La Llibreria · Carrer de Martínez Valls, 18 · 46870 Ontinyent · Tel. 962912805 || INTERNET (BOTIGA EN-LÍNIA): La Llibreria dels Llunàmbuls · Tel. 967318713

Niguls canviants

2010-08-17T12:37:00.000+02:00

Aquesta sí que és de Vidal-Illanes...

Entre niguls canviants (número 20 de La Lluna en un Cove)

sembla d'en vidal illanes...

2010-08-11T04:45:00.006+02:00

UNA TARDA D'HIVERN A BARCELONA I UNA CANÇÓ EN UN BAR

Una tarda freda d'hivern, en un acollidor bar de Barcelona, sona una cançó en castellà, composta per un català, recreada de forma magistral per un cantant madrileny i cantada "por lo bajini" per un cambrer argentí: aquesta és la Barcelona que als talibans nacionalistes els hi fa nosa. Però no podran amb ella.
He pujat aquesta tarda a Barcelona. M'havien convidat a la inauguració de la nova seu de Ciutadans (Cs), que està al passeig de Gràcia.

He pujat aviat per passejar per Barcelona, que mencanta, i he recalat en alguns dels meus bars, entre ells, i abans d'acudir a la invitació, a LA PRINCIPAL, a Sepúlveda / Muntaner, davant de la Ronda de Sant Pere. Just al davant del bar, a la Ronda, hi havia la casa d'en Terenci Moix i aquest era el seu bar preferit. També continua sent una joia de la Barcelona canalla i algun dia, si em deixen, el filmaré.

Cap a les cinc de la tarda havia poca gent. En aquest bar acostumen a posar bona música a un nivell molt adequat i quan hi ha poc rebombori de converses et pots quedar amb la música.De sobte ha començat a sonar una cançó de la que m'he quedat penjat Coneixia la cançó i coneixia al cantant però no encertava a identificar ni luna ni laltre, així que he decidit abandonar-me a la música.M'hi he ficat completament en la cançó amb una lletra que relata una desesperada història de desamor en la qual es palpen fins els més subtils detalls de la trama i del sòrdid ambient en què se situa: la terrible postguerra espanyola al Madrid de l'estraperlo i Perico Chicote.

Al final m'han saltat les llàgrimes.He observat que mentre sonava la cançó el cambrer ociós en aquell moment per la falta de clients, la cantava "per lo bajini" mentre despreocupadament passava la baieta per les superfícies de les taules buides. La cantava i feia la impressió de conèixer-se de memòria la enrevessada lletra.Un cop acabada la cançó mhe dirigit a ell trasbalsat: Qué es eso? I ell m'ha contestat com si fos la cosa més evident del món: El romance de Curro El Palmo, de Serrat en la versión de Antonio Vega Aleshores, he caigut, jo coneixia de sobres la cançó de Serrat i la seva gran interpretació, com en fa gairebé sempre. I fins i tot coneixia una versió que havia fet un tonadillero, Valderrama, em sembla però la versió d'Antonio Vega , que no havia sentit mai a ma vida, és una altra cosa: s'apropia de la cançó, la fa seva i la converteix en una obra mestra del cant.Si encara hi ha cambrers a Barcelona que són capaços de cantar El Romance de Curro el Palmo mentre netegen distretament amb la baieta les taules del local vol dir que encara hi ha esperança.Una tarda freda d'hivern, en un acollidor bar de Barcelona, sona una cançó en castellà, composta per un català, recreada de forma magistral per un cantant madrileny i cantada "por lo bajini" per un cambrer argentí: aquesta és la Barcelona que als talibans nacionalistes els hi fa nosa. Però no podran amb ella.
j.a.

(si picau al títol sortirà l'enllaç)

...serà en vidal illanes de ciutadans?

Naufragi en la frontera dels elements

2010-07-19T12:37:00.002+02:00

Naufragi en la frontera dels elements

Avui m'he quedat assegut davant els comandaments de la nau. La nau ja no és espacial. L'he convertit en un batiscaf hidrodinàmic. No puc cercar sirenes a l'espai. Odiseo (Ὀδυσσεὺς) o Ulisses, en mans d'Hómēros, no las hi va cercar. Varen ser les sirenes les que s'interposaren en el camí i intentaren segrestar-lo amb l'arma de la temptació. Entre el cel i la terra hi ha la mar. Aire, terra, aigua i foc em fan perdre l'orientació.

Una coa de Sirena s'agita a pocs metres, llueix en la foscor grisa i blava del fons marí. Em miro les mans, em frego els ulls. Ara sento cantar, però ni tant sols és una cançó. El so és indescriptible i no entra per les oïdes, sinó per les entranyes. La segueixo, però la distància es manté en tot moment; durant hores no la perdo de vista... just el temps que duren els efectes de la morfina que m'ha subministrat Siegel. Avui no tenia un bon dia.

Les darreres notícies a Sonnenhalde

2010-07-16T13:54:00.000+02:00

Naufragi literari

Passejava amb un llibre tancat. Caminava amunt i avall del passadís cobert que dóna al pati enrajolat, just abans del jardí de ponent. Klaus en va aturar i em va demanar que en sabia jo dels INDiCiS... Vaig mirar el llibre que duia ell, es titulava 世界の終りとハードボイルド・ワンダーランド.

-No t'has de creure tot el que diu Murakami -li vaig etzibar-. Ell només intenta desequilibrar-te. No et deixis caure en la guerra d'informació que s'està teixint a sobre teu.

Klaus em va mirar i, molt ofès, em va dir que jo només era un titella del Sistema. Va agafar el llibre que duia, el va obrir per la meitat i se'l va posar al cap a mode de teulada de dos aiguavessos...

-Així em sento més segur -em va dir-. Alles Gute zum Geburtstag.

-Gràcies -li vag respondre-, però avui no és el meu aniversari...

-Tan se val quan sigui el dia del teu aniversari. Et regalo la meva llauna de te.

Vaig fer mitja volta i em vaig posar a passejar novament, ara amb el llibre obert damunt del cap -com Klaus-, només per sentir-me més segur jo també. Començava a estar una mica tip de les extravagàncies dels companys de Sonnenhalde?

Les coses clares al parlament europeu [Per D. Cohn-Bendit]

2010-07-03T13:13:00.001+02:00

Memorial del árbol, un escrit de JL Rodríguez Zapatero

2010-06-20T03:56:00.001+02:00

Tu abuelo, nos contaste, intuyendo el final de su existencia en la Tierra, fue diciendo adiós a los amigos, a su familia, a la naturaleza, porque quería estar lúcido y presente cuando la muerte llegara. Por eso, se abrazaba a los árboles que guardaban las páginas escritas de su vida.

Me llega la triste noticia de tu muerte y te evoco, el verano pasado, en la biblioteca de tu casa de Lanzarote. Vuelves a ser el perfecto anfitrión, el hombre cortés, inteligente, generoso, al que le gusta compartir la amistad. Me honra ser tu invitado. Pilar, tu compañera, tu cómplice, parece señalar en silencio a todos y cada uno de tus personajes en ti: al Ricardo Reis que se compadece de la soledad de los poetas y ayuda a no temer la memoria, a los inventores de artefactos angélicos que quieren enseñar a los seres humanos a volar "aunque les cueste la vida", a aquel alfarero que libra a los esclavos de una nueva caverna porque se niega a aceptar ciertas cegueras que imponen desigualdad y dolor.

Tú, que has sido también todos los nombres, no terminas aquí. 2010 es ya, para siempre, el año de la muerte de José Saramago, pero tus libros forman un maravilloso bosque de dignidad. Y yo me abrazo al árbol para mantener tu memoria.

José Luis Rodríguez Zapatero es presidente del Gobierno.

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una brossa [en temps de crisi]

2010-06-11T08:33:00.000+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una brossa [en temps de crisi]

Miraves el rellotge que hi penjava de la gran pèrgola d’entrada a l’hipermercat, un immens establiment als rodals d’una urbanització benestant plena de classe alta en crisi. La hi miraves amb insistència com cada dia mentre es feia fosc al teu voltant, però l’hora tardava en arribar i la posta de sol no robava més llum a la teva esvaïda realitat. Tu ja vivies en una penombra permanent que et dissolia el sentit de l’existència.

Amb la sortida dels empleats dels magatzems et posares dret, en guàrdia, com la resta de companys de carrer, dibuixant una estampa de figures fosques i corbades. Encara no havien desaparegut novament per l’entrada de servei les ombres dels treballadors de l’hipermercat i ja et trobaves remenant les deixalles d’aliments menyspreats per la burgesia queixosa de com li està afectant aquest daltabaix econòmic.

Entre contenidors de brossa et capbussaves i omplies el carretó d’infant que havies reciclat a mode de transport polivalent. Una part d’aquestes deixalles seria el teu aliment d’aquella nit, una altra part la podries revendre a d’altres rodamóns que no tenien la sort d’haver consolidat un lloc de privilegi davant els contenidors de la botiga; al cap i a la fi tu pertanyies a la classe mitjana dels captaires sense sostre...

Aquella nit, mentre regatejaves amb un col·lega desfet per l’heroïna el bescanvi d’una flassada robada per una bossa de pa de motlle caducat, et compadies del pobre desgraciat i li deies: “amic meu, realment la crisi no ens afecta a tots per igual, a tu et va pitjor...”.

e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: Actualitat: els drets humans, la memòria històrica i els delictes del franquisme

2010-04-15T12:42:00.000+02:00

e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: Actualitat: els drets humans, la memòria històrica i els delictes del franquisme

e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: Actualitat: més sobre els drets humans i els delictes del franquisme

2010-04-15T12:41:00.001+02:00

e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: Actualitat: més sobre els drets humans i els delictes del franquisme

e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: Debat enXarx@ [les propostes d'e-nvitricollS]: La premsa internacional i els crims del franquisme#links#links

2010-04-15T12:41:00.000+02:00

http://e-nvitricolls.blogspot.com/2010/04/la-premsa-internacional-i-els-crims-del.html#links

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un cor que covava...

2010-04-03T01:48:00.001+02:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un cor que covava...

Assegut, prens un cafè. La música de fons és d'una veu femenina que canta una poesia de Maria-Mercè Marçal que havies llegit uns anys enrere; el títol era inoblidable: Covava l'ou de la mort blanca.

Una ambulància passa pel carrer. Tu hi vas dedins. El sanitari du un ou a la ma. Un colom blanc cova mirades grises. Recordes la cara espantada del cambrer que intentà atendre't en un primer moment.

El cor covava l'ou d'una mort negra. Restes fred damunt un llit d'hospital. Ningú no t'espera a l'altra banda, ningú no et plora en aquest costat. A la recepció d'urgències sona una cançó amb una veu femenina d'un poema que es va fer realitat.

e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: El cafè d’e-nvitricollS [Bar virtu@l]

2010-04-02T13:38:00.000+02:00

e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: El cafè d’e-nvitricollS [Bar virtu@l]

Una setmana més el cafè té un gust amarg, però satisfactori. Amb el rerefons de la corrupció política i l'enriquiment il·lícit, la burla a la ciutadania i la indignitat de persones que es pensaven divinitats intocables. La impunitat en la que alguns es pensaven transitar per aquest món de simples mortals s'ha acabat. Que en prenguin nota molts d'altres corruptes, que els hi ha, i s'apliquin a les dites populars (Mai riguis del mal de veinat que el teu ve en camí).

Els col·legues reunits al nostre Bar virtu@l hem estat comentant la notícia publicada a diferents mitjans (vegeu-la a El País, o al Diari de Mallorca) i llegint l'extracte de l'Acte judicial. Al nostre cas l'opinió més estesa és que cal deixar clar que es tracta d'una resolució de qualificació de fets i d'adopció de mesures cautelars. No és una sentència, no prejutja res i a més no té major importància el to o la forma de la resolució ja que el jutge instructor no intervé en la fase de judici. El to és dur, però a la vista dels esdeveniments la consideram una resposta proporcionada a la gravetat dels fets i als despropòsits de la defensa, que ha manipulat proves, ha ocultat la veritat amb ajuda d'homes de palla, ha encomanat informes falsos, ha pressionat testimonis, ha intentat influir en un fiscal en cap, ha dissenyat un cúmul de mentides infantils i d'escassa credibilitat... en definitiva, ha estat una acció que contradiu l'ètica i la deontologia professional d'un misser. Els col·legues juristes hauríem de reprovar aquest estil i no considerar-lo quelcom normal.

Tornant a l'Acte, l'estil és personal, directe i qualifica amb molta precisió els fets. Les anomenades "perles", que han escandalitzat alguns mitjans de comunicació, formen part d'un discurs global, de llenguatge clar, sense embuts, popular i respectuós, encara que dur. S'han destacat algunes expressions que formen part d'observacions dins d'un document de 147 pàgines, que inclou les 60 planes d'al·legat dels fiscals anticorrupció, però sense explicar neutralment el context. Vista l'extensió de l'Acte judicial, no podem més que considerar-les frases puntuals, que alguns mitjans han extret de context, i que representen una enèrgica resposta a la burda defensa practicada i a la burla que els imputats han exhibit en tot moment. Jo personalment pens que han fet befa a la justícia.

Els tertulians del Bar virtu@l volem un procés net i amb totes les garanties, però a la vista dels indicis de criminalitat que desborden el cas, volem també una resposta contundent del tribunal que ha de jutjar els imputats. La petició de 64 o de 24 anys de presó (segons es computin en sentit més favorable a l'acusat) sembla satisfactòria.

A diferència d'algunes persones que es mouen ara per desprestigiar el jutge José Castro, hem de dir que aquest professional de la magistratura és una persona molt seriosa, molt estricte, molt honesta i que, a més, acostuma a defugir de protagonismes. Són molts els professionals que el consideren un dels millors jutges de la carrera.

No podem dir el mateix d'una de les persones que més ataca ara el jutge: el Sr. Antoni Alemany, un periodista corrupte, d'estil insultant, manipulador, ideòleg de bona part dels despropòsits que han brandit polítics del Partit Popular de Mallorca i falsificador de realitats. Esperem que la Justícia (amb majúscules) també se'n faci càrrec de les seves malifetes. Veure’l engrillonat i en presó representaria una gran acció d'higiene per a les nostres estimades Illes.

e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: La destrucció del Son Bosc i la llum al final del túnel

2010-03-24T10:57:00.001+01:00

e-nvitricollS / Web socio-jurídica d'opinió: La destrucció del Son Bosc i la llum al final del túnel

El Parc Natural de s’Albufera de Mallorca és l’espai natural protegit més antic de les Illes Balears, declarat a l’empara de l’antiga Llei d’espais naturals de 1975, mitjançant el Decret 4/1988, de 28 de gener, constitueix un dels ecosistemes emblemàtics de l’arxipèlag. No obstant els valors que caracteritzen aquest espai, les amenaces històriques per part d’especuladors i agressors del territori que han planat per sobre s’Albufera han estat aclaparadores. Un episodi vergonyós el constitueix la construcció d’un hotel en el llindar del Parc que trepitjava l’àmbit original protegit; de ben segur avui aquesta acció menyspreable permetria obtenir una condemna per delicte ecològic.

Un altre episodi trist de la dècada actual ha estat la recent agressió a un espai adjacent al parc natural d’alt valor ambiental per diferents motius, entre d’altres pel fet de representar una reserva capdal de l’orquídia de prat (Orchis robusta) i un espai vital per l’abellarol (Merops apiaster), a més de sorprenents simbiosis, com per exemple el paper que juga com a àrea d’alimentació de falcons marins (Falco eleonorae).

El precedent el tenim en una de les darreres accions del Govern de la legislatura 1999-2003. En aquell moment s’acordà, fonamentant la decisió amb nombrosos informes tècnics, l’ampliació del Parc Natural de s’Albufera de Mallorca en el marc d’una política decidida a passar pàgina a una història pobre en la creació d’espais naturals protegits a les Illes Balears. El Decret 52/2003, de 16 de maig, va ampliar la protecció del Parc Natural declarat el 1988 i va incorporar, entre d’altres espais, les dunes del Comú de Muro i la zona de Son Bosc on ara es vol construir un camp de golf.

El Govern del Partit Popular de la legislatura 2003-2007, en reprendre el Govern, va reaccionar ràpidament a les pressions exercides per un grup d’hotelers de la platja de Muro, que havien recorregut el Decret d’ampliació al·legant defectes en el procediment d’audiència i sense aportar cap mena d’arguments ambientals. També sense arguments ambientals el Parc va veure com li prenien son Bosc... i és que l’any 2003 ja es sospitava que la intenció amagada era possibilitar la construcció d’un camp de golf a la zona. El més trist de tot és què aleshores l'afer feia olor a especulació i corrupció, i un cop més el decurs del temps ho va confirmar (veure notícia de premsa).

Afortunadament hem pogut llegir recentment al BOIB Núm. 33 de 27-02-2010, la publicació de l'Acord del Consell de Govern de dia 26 de febrer de 2010 sobre l’inici del procediment d’elaboració del Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals de s’Albufera de Mallorca, on s’adopten mesures preventives damunt una part de la finca de Son Bosc, que fan inviable, pel moment, la construcció del camp de golf. La prevalença de les mesures de protecció i defensa dels valors ambientals recollida al nostre Dret de la Unió Europea, tornarà a col·locar les coses al seu lloc, d’on no haurien d’haver sortit mai per la via d’un críptic acord que estimava un requeriment del Batlle de Muro Miquel Ramis Martorell (avui convicte d’un delicte i inhabilitat durant deu anys –veure notícia- per retrotreure el procediment del Decret 52/2003 i matar així l’ampliació del Parc Natural (Acord del Consell de Govern de 30 de gener de 2004). Una vergonya més de l’inefable i caríssim govern que dirigí l’imputat ex-president Jaume Matas.

Però pot ser la història no acabi aquí, i és que s'ha fabulat d'utilitzar una proposició no de llei per declarar el camp de golf com a d'interès autonòmic, tot un precedent molt perillós a més d'un complet insult al sistema jurídic. És més, vista la història de Son Bosc, crec que tot indica un nou camí a la fiscalia per investigar que hi ha darrera de tot aquest trist afer.

e-nvitricollS / Web jurídica d'opinió: Incorporat el vol de 1956 a l'IDEIB

2010-03-02T17:57:00.001+01:00

e-nvitricollS / Web jurídica d'opinió: Incorporat el vol de 1956 a l'IDEIB

e-nvitricollS / Web jurídica d'opinió: Política territorial Vs interessos ocults

2010-03-02T17:57:00.000+01:00

e-nvitricollS / Web jurídica d'opinió: Política territorial Vs interessos ocults

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un 23 de febrer: “mai més”...

2010-02-26T23:16:00.001+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un 23 de febrer: “mai més”...

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica matinal en velo

2010-02-26T23:16:00.000+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica matinal en velo

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica de corrupció i claveguera

2010-02-26T23:15:00.000+01:00

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica de corrupció i claveguera

in memoriam

2010-01-31T05:13:00.007+01:00

ha mort J.D. Salinger

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Muere/J/D/Salinger/autor/guardian/centeno/elpepucul/20100128elpepucul_5/Tes

darno

2009-11-14T03:19:00.003+01:00

eduardo darnauchans, rar artista uruguaià que vaig descobrir als anys vuitanta i que va morir el 2007, mereix algun reconeixement, almanco aquest

http://www.youtube.com/watch?v=Sh5mZQHNIpU

http://www.youtube.com/watch?v=ESC10sYa1jk&feature=related

Crònica d’una tardor sobre l’esquena

2009-09-22T14:48:00.001+02:00

Com un caragol, net i lluent desprès de la freda pluja, hi duies la tardor a l’esquena... Potser la pluja era càlida? Ni tant sols et sents caragol i la tardor no és ca teva. Et despertes i tornes a començar: desintegres el caragol contra la paret. Avui no et pots aixecar del llit, un dilluns fosc i fred, l’esquena et fa mal i la tardor entra per la finestra quan surts al balcó a alenar l’aire contaminat pel progrés d’una ciutat trista i grisa. I mires cap a dins, el cafè fa olor a esforç, el pa calent es remena incòmode dins la torradora metàl·lica que l’escup rutinàriament. I la tardor et colpeja l’esquena i t’empeny cap la realitat.

Aquí les fulles cauen, perquè les fileres d’arbres venen d’altres llocs. Veus com volen les arestes dels pàmpols quan fa vent? Penses: cauen descrivint espirals que s’estavellen amb la realitat del terra d’asfalt; tant semblant a com t’esmicoles sovint contra la sòlida existència diària, la mateixa que sobrevoles amb dificultat quan no t’extravies amb vertiginoses caigudes lliures en un pou sense fons. Part darrera, la música llunyana d’un esmolador anuncia pluja.

Assegut en una cadira de disseny, intentes sortir del pou amb la tardor a l’esquena mentre mastegues la torrada de mantega fosa i albercoc confitat. Olores i mires apàtic el vapor del cafè que s’eleva capritxós, descrivint les ànsies de llibertat que s’esvaeixen abans de tocar sòtil. Un telèfon sona en la llunyania d’un pis veïnat: ningú no ho contesta i al final s’apaga, com s’extingeix el moment d’eufòria regalat pel cafè i la dolça torrada de pa. La tardor entra per la finestra i et puja pel doblegat cos dificultant-te pesadament que puguis aixecar-te de la taula per obrir-te pas entre la desgana de viure, un dia gris, en una fosca ciutat i la tardor a l’esquena.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2009

Benvinguda tardor de 2009!!!!

himne

2009-09-09T04:00:00.001+02:00

Hauríem de fer una associació, si no per canviar s'himne de Maó, sí per adaptar-lo. Jo no sé voltros, però a jo me fa un poc de vergonya cada vegada que el sent. En castellà, uns tòpics que ja no funcionen avui... No sé... Suggeriments?

2009-06-21T04:02:00.000+02:00

Som a Barcelona, vaig a una llibreria, la millor, diuen, la més gran, la més nova. Veig un llibre -bé, en veig milers-, l'obr, llegesc la primera frase "Nunca tuve suerte con las mujeres, soporto con resignación una penosa joroba, todos mis familiares más cercanos han muerto, soy un pobre solitario que trabaja en una oficina pavorosa. Por lo demás, soy feliz." "Açò promet", me dic, i compr el llibre.

2009-06-21T04:01:00.000+02:00

"Work is the curse of the drinking classes" ("El trabajo es la maldición de la clase bebedora").

Oscar Wilde

2009-06-21T03:59:00.000+02:00

La gloria o el mérito de ciertos hombres consiste en escribir bien; el de otros consiste en no escribir.
Jean de la Bruyère

TVE censura y manipula en la final de la Copa del Rey

2009-05-14T04:11:00.001+02:00

Tardaron en iniciar la conexión y cuando llegó el momento, a los presentadores se les notaba nerviosos. La realización era torpe y sin sentido (saltan los jugadores al terreno de juego, ¿qué hacen emitiendo imágenes de un plató?). Entonces se retransmite la llegada de los Reyes de España al estadio. ¡Ah¡ Se trata de eso. Durante los últimos días se ha comentado que las aficiones de Barça y Athletic podrían recibir a Sus Majestades y al himno del país con una sonora pitada. Televisión Española, encargada de la retransmisión retiene al Rey antes de salir al palco y le realiza una entrevista reverencial que todos los espectadores ven. La imagen vuelve al campo, donde está la noticia, y entonces, cuando finalmente salen los monarcas y empieza a sonar el himno, que es respondido con una sonora y prácticamente unánime pitada. Es una expresión libre de ciudadanos españoles, pero los telespectadores de todo el país no pueden presenciarla, porque TVE conecta en ese instante con Bilbao donde pilla a un desconcertado corresponsal.

llegir més:
http://www.testigoaccidental.com/2009/05/tve-censura-y-manipula-en-la-final-de.html

Crònica per envellir [lluna plena d'agost]

2009-03-31T10:26:00.004+02:00

Avui repassaves la línia de l’horitzó, tant perfectament no recta, com bé saps és corba, com la Terra, com els teus pensaments. L’el·lipsi que dibuixa la posta de sol esclata en llum, en colors impossibles de retenir. Cada dia rebenten de dalt a baix en una espiral de matisos nous. La natura no es cansa de crear, de fer de bell nou. Et gires i la veus dreta a la cuina, el cor et dóna un tomb, com el primer dia, com els primers mesos, res no ha canviat des de llavors. Bé, de fet tot és diferent, res no és igual, però els sentiments romanen intactes i en peus, sobresortint i estremint-te com un infant. Tot arran d’una segona oportunitat.

La mires més detingudament, han passat vint anys, i mires l’horitzó altre cop. El sol continua camí del seu amagatall, en un ritual que donarà pas a la sortida carabassa d’una enorme lluna d’agost, res més dolç, res més esperat any rere any... i han passat vint anys.

I la tornes a mirar, tota esplèndida a la cuina, creueu una mirada de complicitat. Tu havies preparat el sopar, com sempre, com ara fa vint anys i ara ella deixa el que estava fent i s’acosta a tu per darrera, mirant l’horitzó, agafant-te amb els braços nus. I li mires el rostre, les arrugues mostren tota la bellesa que es pot esperar en una dona que has estimat incansable. I estimes aquestes arrugues forjades en la felicitat d’una decisió vint anys enrere. I tombes el cap, i reps l’escalfor del seu coll. I tornes a estimar els ulls que et miren, de color de profunditat marina, amb la mirada de fa vint anys.

Li estens la copa de vi que dus a la ma, ella l’accepta, com fa vint anys, i remulla els llavis, sensuals, madurs, mentre et mira i veu la posta de sol a través dels teus ulls. I mirant les darreres llums del dia esperes el moment que la lluna estarà alta a la cúpula fosca i pintada d’estels, aclarida per la intensitat de l’esfera platejada que us il·luminarà a la platja, nedant nus, amb abraçades salades de mar, mirades blaves i sentiments intactes... com ara fa vint anys.

J. M. Vidal-Illanes © 2009

Still my guitar gently weeps

2009-03-27T05:42:00.002+01:00

Molt recomanable, me sembla, aquest escrit de n'Ignasi:

Un dia del mes de Gener, quan anava a complir 13 anyets, mon pare me va dir: "Què vols en fer ets anys, una guiterra o un rellotge?" I jo, cap baix, fluixet, vaig dir: " Una guiterra, vull una guiterra". I així va ser. Vam anar a Ca n'Amorós, al costat del Bar Plata: bones tardes.

Record aquell home, n'Amorós, sec i vidres de cul de bòtil, què volem i què no volem, i així que me ben reconeix com si em prengués les mides d'una jaqueta, mira l'estesa de guitarres i sentencia: aquesta! I aquesta era una guitarra d'una mida un pelèu més petita, 755 pessetes, com si fos ara. Content que no tocava en terra vaig sortir de la botiga, tretze anys de calçons curts, cedes a les orelles, cabells revulls, berenar de botifarró, misses i processons, corregudes, andanades, arrenys, mèrvols i baldufes, i un carrer ple d'al·lots i malescriances. Mig any després, un dia de Juliol, dia de sant Ignasi, mon pare me va comprar un rellotge que no havia de mester, però un homenet havia de tenir un rellotge, donar corda i no arribar tard: i ara va una mica endarrerit, i ben alerta que no el banyis...

llegir més...