Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una ombra a la cantonada

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una ombra a la cantonada

Crònica d'una ombra a la cantonada

Surts d'un bar. Dónes voltes pels carrers de la ciutat vella. Ni un renou, exceptuat el lleu remor de les teves petjades sobre les llambordes humides. Una ombra es dibuixa darrera una cantonada en penombra. Et tenses, retures el pas i travesses en diagonal cap al cantó esquerra del carrer. Al superar la cantonada acceleres el pas i gires novament mirant de reüll l'ombra que et va intimidar. Respires a fons, l'ombra era una parella abraçada que es petonejava. Creus percebre que tremolen i somrius davant aquella passió de joves universitaris.

Entres a una bodega, de les que havien significat tant per a tu fa dues dècades i ara és només un local híbrid sense l'autenticitat perduda. Però demanes el de costum. Assegut a la barra, mirant l'escala d'entrada, subjectes el got de vermut sec amb sifó. Aquest local és un dels pocs llocs on tenen sifó del de sempre, no aquests simulacres en botella de plàstic que degraden els records d'uns hàbits massa arrelats i que aprengueres del pare. Surts a les nits per por a la soledat d'una casa que el temps ha buidat. No t'importa que la teva edat rebenti contra la mitjana del jovent que s'ho passa bé els divendres a la nit cercant unes copes barates i allunyats dels grups que beuen al carrer la collita d'un supermercat de barri.

Tres copes més tard tornes novament al carrer, et sents una mica tocat però camines amb decisió. A dues cantonades del portal de ca teva tornes a veure una ombra... somrius i segueixes caminant tranquil·lament amb el cap posat en la imatge de la parella de fa unes hores. Però ara perceps un moviment diferent, dubtes, retures, massa tard... et quedes paralitzat davant el yonqui que et mira amb uns ulls folls i una xeringa a la ma. Abans que puguis reaccionar sents com et tiren del rellotge amb força maldestra, i veus com aquell vell record que la teva dona t'havia regalat molts anys enrere cau i s'escampa a trossos pel terra humit. No entens que va passar desprès, però el següent que recordes és la imatge del teu assaltant pel terra, immòbil, amb la cara ensangonada, mentre camines amb decisió cap a l'ambulatori perquè reparin la ma que acabes de trencar-te.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una mala tarda

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una mala tarda

Crònica d'una mala tarda

Els niguls passen ràpid. T’adones que estaves badant, mirant per la finestra, probablement intentes evitar alguna tasca tediosa que et fa badallar i estirar el màxim les cames per davall la taula de treball. Avui a la redacció hi ha una tensió inusual, el consell editorial fa dies que es reuneix per avaluar la viabilitat del diari i avui tothom espera un comunicat. Però tu estàs badallant i mirant niguls grisos i lleus que fan curses al cel.

Algú anuncia que el director baixarà en uns minuts per adreçar-vos un missatge. La tensió es dispara, es formen petits grups de companys que discuteixen amb veu continguda. El moviment et treu de l’endormiscament en què t’havies instal·lat, però no t’aixeques, només et remous a la cadira i tenses l’esquena. Tornes a mirar per la finestra quan de sobta sents un remor i, poc a poc, un silenci que s'imposa a l'estança. El director us convoca a la sala polivalent de la planta baixa.

Ara els niguls grisos són dins la redacció. El cinquanta per cent de la plantilla es veurà afectada per la regulació. No ho entens, però pel que es veu has tret una de les palletes curtes. Mires per la finestra i perceps que l'aire s'ha glaçat a fora. Et quedes dret i fas una revisió a tot el teu voltant intentant trobar respostes. Hores d'ara no ets del tot conscient, però has començat a acomiadar-te de la finestra, dels niguls i d'una feina que estimaves i que s'havia anat consumint lentament i en silenci.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011

asteroide B612: Naufragi fugint amb en Klaus

asteroide B612: Naufragi fugint amb en Klaus

Acabo d’obrir els ulls i miro el sostre. Crec que ja no estic somiant. Anava amb en Klaus, fugint per carrers desconeguts, a tota presa. Era de nit. De cop ens vam trobar que el carrer s’havia convertit en el terrat d’un edifici, no vaig saber a quina alçada em trobava fins arribar a la barana i veure el carrer a baix. En Klaus salta –no hi ha massa alçada- i cau dret mantenint l’equilibri al damunt d’un cotxe. Però el cotxe estava de costat, com si en realitat estiguéssim en un plànol horitzontal i caiguéssim contra un cotxe aparcat impactant contra les portes laterals, aterrant damunt els vidres. Quan he d’anar a saltar jo m’adono que l’alçada cada cop és més gran i començo a saltar curosament per trams, del ràfec a una cornisa, i em despenjo balcó a balcó, però la distància amb el carrer creix i creix.

Vaig baixant pisos fins que en un dels balcons veig una dona. Li demano si em pot deixar sortir al carrer per ca seva, per l'escala de l'edifici. Ella no posa cap cara d'estranyesa i em deixa passar amb un gest acollidor i familiar. Mentre tant la distància amb el carrer segueix augmentant fins que de sobte s'atura. Per la mirada tinc la sensació que ella em coneix, però jo no la recordo de res tot i el seu rostre atractiu difícil d'oblidar. Em diu que puc sortir, que no m'acompanya perquè ja sé el camí a la porta d'entrada. Jo la miro interrogant-la. Em diu que si ja he oblidat la festa de l'altre dia. Ara tot comença a resultar-me familiar i ho recordo: la taula, la música, el balcó, la conversa, el llit... surto per la porta sense mirar enrere mentre sento com se'm clava una mirada de comiat a l'esquena.

Baixo les escales. Els graons, de dos en dos. En arribar al carrer em trobo amb en Klaus que m'esperava pacient fumant una cigarreta. Fa fred. No sabia que Klaus fumés. Em mira. El miro. Ell llença la cigarreta al terra i l'apaga amb la punta de la bota de lona; unes John Smith blanques dels anys setanta. No encaixen amb ell. Comencem a córrer un altre pic, ara amb més velocitat que abans. Ens allunyam ràpidament de tot. Sento l'aire fred a la cara i tanco els ulls per uns instants.

Komandant-pi

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un dimarts al sol de l'hivern

Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un dimarts al sol de l'hivern

Feies coa a l'entrada del servei d'ocupació. Malgrat t'havies aixecat prest aquell matí, la filera era llarga i tu et trobaves mes o menys al mig. Començares a comptar les persones que dibuixaven aquella serp humana i després passares a fixar-te en els detalls. Els rostres estaven esculpits per la mateixa eina: la desesperança.

Les cames s'estaven refredant. Intentares moure't una mica per entrar en calor, sense treure't les mans de les butxaques d'aquell abric que et varen donar a una associació solidària. No havies esmorzat i senties que et mancaven les forces. Però la resignació s'havia fet companya inseparable i la hi duies tatuada al front.

Mirant novament aquella coa que avançava molt lentament, observat pel personal de seguretat d'aquell establiment públic, et demanares perquè a "allò" se li deia Servei d'Ocupació si només era una forma d'entreteniment setmanal de milers de desocupats forçosos... En sortir de l'oficina pensares que a tu t'havia tocat passar els dimarts al sol i que avui era un dia gris d'hivern.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2011