nova banda
de blues
de Menorca
foto mgo
dimecres, de desembre 20, 2006
dijous, de novembre 23, 2006
El darrer falcó
Com cada matí, al trencar l’alba, des d’un dels darrers pisos d’aquest gratacels de plexiglàs i alumini, amb l’expressió somnolenta, els ulls incerts i el rostre alentit, Marcus acosta la mirada al cel que desperta. Un dia més, amb el pensament llunyà, escalfa les mans amb l’escudella calenta que tot ho impregna amb aroma de cafè cremós, balsàmic, com l’alè d’un vell amic que mai no et dóna l’esquena.
Com cada alba, en trencar-se el matí que torna dia i t’obliga a pensar com superar el repte de veure-li la cara a la lletjor més mundana, el fum de les altes xemeneies comença a contrastar amb la claror grisa i taronja d’un cel irrespirable, d’un aire enverinat. A baix, el carrer, sembla un camp de batalla del segle XIX, exèrcits condemnats caminen amb les baionetes calades cap a unes feines que fa temps que han perdut.
Per a Marcus, una de les poques alegries del dia que es trenca, consisteix en aclaparar-se davant la bellesa fràgil del vol del falcó pelegrí que viu al terrat d’un gratacels veí. El cel il·lumina l’estança, el cafè alena la mirada, el vidre de la finestra ja no emmiralla Marcus, que deixa l’escudella a terra mentre es concentra en els compassos d’una vella composició de Paul Motian. Ell també viu a sobre d’ella. Ella també contempla la mateixa escena cada matí.
Els fumerals blancs i vermells, insulten encara més un degradat perfil d’horitzó, mentre vomiten ansioses tones de sofre groguejant. El sol, esmorteït, lluita entre la densitat de l’aire, en el moment en que amb una lentitud metafísica, el falcó agita les ales, travessant un escenari atònit, dominant tota l’escena amb una indiferència que pretén castigar l’estultícia de la decadent humanitat. El darrer falcó sembla l’única criatura amb seny i bellesa suficient per ser contemplada amb admiració; bé, el falcó i ella, la de l’habitació de baix, la que dóna sentit al “I have the room above her”. Mentre la batalla del carrer incrementa d’intensitat, el vol pren encara una major distància i Marcus seu davant el majestuós Steinway tractant d’imitar amb els seus llargs dits el traç del falcó, completant inspiradament la vella composició d’un oblidat Motian.
J. M. Vidal-Illanes (c)
Com cada alba, en trencar-se el matí que torna dia i t’obliga a pensar com superar el repte de veure-li la cara a la lletjor més mundana, el fum de les altes xemeneies comença a contrastar amb la claror grisa i taronja d’un cel irrespirable, d’un aire enverinat. A baix, el carrer, sembla un camp de batalla del segle XIX, exèrcits condemnats caminen amb les baionetes calades cap a unes feines que fa temps que han perdut.
Per a Marcus, una de les poques alegries del dia que es trenca, consisteix en aclaparar-se davant la bellesa fràgil del vol del falcó pelegrí que viu al terrat d’un gratacels veí. El cel il·lumina l’estança, el cafè alena la mirada, el vidre de la finestra ja no emmiralla Marcus, que deixa l’escudella a terra mentre es concentra en els compassos d’una vella composició de Paul Motian. Ell també viu a sobre d’ella. Ella també contempla la mateixa escena cada matí.
Els fumerals blancs i vermells, insulten encara més un degradat perfil d’horitzó, mentre vomiten ansioses tones de sofre groguejant. El sol, esmorteït, lluita entre la densitat de l’aire, en el moment en que amb una lentitud metafísica, el falcó agita les ales, travessant un escenari atònit, dominant tota l’escena amb una indiferència que pretén castigar l’estultícia de la decadent humanitat. El darrer falcó sembla l’única criatura amb seny i bellesa suficient per ser contemplada amb admiració; bé, el falcó i ella, la de l’habitació de baix, la que dóna sentit al “I have the room above her”. Mentre la batalla del carrer incrementa d’intensitat, el vol pren encara una major distància i Marcus seu davant el majestuós Steinway tractant d’imitar amb els seus llargs dits el traç del falcó, completant inspiradament la vella composició d’un oblidat Motian.
J. M. Vidal-Illanes (c)
dimecres, de novembre 15, 2006
El darrer vol
L’esvelta ombra dibuixava la intensitat de l’hora, instants comptats, compte enrere adreçat a la foscor, quan tots els colors del cel despleguen el comiat. La paret de llauna, a l’entrada d’aquell poblat, competia amb la posta de sol. La llauna, fent de paret, havia estat pintada amb la insistència d’aquell que no vol reconèixer en un bidon ville dels afores de Johannesburg, una fi del món plena de rovell, foradada, sense esperança. L’alegre grafitti envaïa la cara oculta d’una estructura social en descomposició, d’un ensorrament calculat, d’una exclusió global.
El barril resultava quotidià, proper, humà, com els enormes ulls negres de fons blanc, de mirada intel·ligent, desperta, diagonal, que destacaven en un rostre gens resignat, d’edat indefinida, massa jove per morir, massa vell per jugar amb el destí de l’infant que ja ha deixat endarrere. El somriure, estrany; els projectes, il·lusió: la fugida impossible cap el cel que s’enfosquia segon rere segon.
Volar, no per fugir, sinó per pilotar una aeronau, com les que passen dotzenes de vegades al dia sobre els caps de les barraques de llauna pintada... als afores de Johannesburg, als rodals de l’aeroport. Alçar el vol, amb l’alegria estranya de qui sap afrontar la realitat de la que és presoner, sense deixar de pensar en l’existència d’una sortida, com la pista il·luminada d’aterratge, que s’estén fantasmagòrica cap a l’horitzó.
Volar, la mirada blanca, la pell negra. Córrer per la pista amb els braços estesos, fins a l’impacte final. La terra dura, l’asfalt sagnant, els ulls oberts, la vida tancada... l’aterratge forçós, ningú no plorà per la negra pell. La notícia era blanca i els que la contaren, també.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
El barril resultava quotidià, proper, humà, com els enormes ulls negres de fons blanc, de mirada intel·ligent, desperta, diagonal, que destacaven en un rostre gens resignat, d’edat indefinida, massa jove per morir, massa vell per jugar amb el destí de l’infant que ja ha deixat endarrere. El somriure, estrany; els projectes, il·lusió: la fugida impossible cap el cel que s’enfosquia segon rere segon.
Volar, no per fugir, sinó per pilotar una aeronau, com les que passen dotzenes de vegades al dia sobre els caps de les barraques de llauna pintada... als afores de Johannesburg, als rodals de l’aeroport. Alçar el vol, amb l’alegria estranya de qui sap afrontar la realitat de la que és presoner, sense deixar de pensar en l’existència d’una sortida, com la pista il·luminada d’aterratge, que s’estén fantasmagòrica cap a l’horitzó.
Volar, la mirada blanca, la pell negra. Córrer per la pista amb els braços estesos, fins a l’impacte final. La terra dura, l’asfalt sagnant, els ulls oberts, la vida tancada... l’aterratge forçós, ningú no plorà per la negra pell. La notícia era blanca i els que la contaren, també.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
dissabte, d’octubre 21, 2006
Col·laboreu
Si voleu penjar directament alguna cosa, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.
Gràcies per col·laborar.
Gràcies per col·laborar.
dijous, d’octubre 19, 2006
retrat matinal
Matí fred i sec, com per guardar bé aquells aliments que necessiten ser guardats en llocs així, freds i secs.
M'agrada com sona. Si més no, m'agrada més que tot allò que escolto al meu voltant: paraules fredes i seques (i buides,afegesc jo) que em porten a llocs comuns.
Que passeu un bon dia.
X.
M'agrada com sona. Si més no, m'agrada més que tot allò que escolto al meu voltant: paraules fredes i seques (i buides,afegesc jo) que em porten a llocs comuns.
Que passeu un bon dia.
X.
dimecres, d’octubre 18, 2006
El darrer alè
Els ulls oberts l’impedien mirar a fons; sovint, per trobar-se de cara amb l’angoixa, és necessari aclucar amb fermesa sostinguda la realitat, només així es pot percebre que l’aire és més dens que de costum. La respiració, sense compàs, delatava un desassossec irracional, catalitzat pel flaire que la turba extreta hores abans escampava pel camp dels records; i ell, dret, perdut dins la cara oculta de l’oblit, finalitzava un recorregut sense tornada, entre les runes de la creació, entre les restes esmicolades d’un Déu que ho havia abandonat tot, cansat de tant fracàs.
El centre de l’univers s’havia convertit en una deixalleria de desencerts, el darrer ésser humà va haver de rendir-se finalment en no haver trobat, durant el llarg viatge que havia emprès 15 anys abans, ni rastre de vida d’un semblant. Els Cyborgs monopolitzaven tota manifestació d’intel·ligència en el planeta, però mai no sortien de les seves unitats centrals, font d’alimentació i d’observació universal, lloc de perfeccionament il·limitat. El segon origen no va ser com el descrivia el mecanoscrit.
La darrera pulsió de tristesa va aflorar d’una llàgrima eixuta. Així com el sol es va pondre, esgotat i sense alè, el darrer humà es va submergir en les tenebres d’un llac inexistent, per mai més importunar un planeta que renaixia amb la certesa complaent d’haver-se’n desfet d’aquesta errada de l’evolució que durant mil·lennis, pretensiosament, es va arribar a creure el centre de la Creació.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
El centre de l’univers s’havia convertit en una deixalleria de desencerts, el darrer ésser humà va haver de rendir-se finalment en no haver trobat, durant el llarg viatge que havia emprès 15 anys abans, ni rastre de vida d’un semblant. Els Cyborgs monopolitzaven tota manifestació d’intel·ligència en el planeta, però mai no sortien de les seves unitats centrals, font d’alimentació i d’observació universal, lloc de perfeccionament il·limitat. El segon origen no va ser com el descrivia el mecanoscrit.
La darrera pulsió de tristesa va aflorar d’una llàgrima eixuta. Així com el sol es va pondre, esgotat i sense alè, el darrer humà es va submergir en les tenebres d’un llac inexistent, per mai més importunar un planeta que renaixia amb la certesa complaent d’haver-se’n desfet d’aquesta errada de l’evolució que durant mil·lennis, pretensiosament, es va arribar a creure el centre de la Creació.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
diumenge, de setembre 24, 2006
com una cabra
No, si el problema no és que estigui boig, el problema és el gran nombre de seguidors que té. De bojos n’hi ha i n'hi haurà sempre, però aquest poder de convocatòria fa una por...perquè ens toca de ple, és clar. Els vots que donen els seus seguidors al Partit Popular posen en perill els avenços que mica en mica anem aconseguint, posant barreres a lleis progressistes i, quan han pogut, fent-ne de noves, carrinclones i retrògrades. La seva activitat afecta, crec, només a Espanya, però i el seu amic George? Aquest pensa igual que ell, és clar, i així va el món.
“Estamos en guerra, son ellos o nosotros”.”¿Por qué tiene que pedir perdón el Papa? A mí nadie me ha pedido disculpas por haber invadido Espanya y haberse quedado durante 800 años”. “Soy fan de Isabel y Fernando”.”Hacen falta líderes fuertes”. Aquestes són algunes de les perles que va deixar anar el personatge. Jo m’imagino que per ell “líder fuerte” és el que té la capacitat de fer el que li dóna la gana, passant per sobre de qui faci falta. Pel que fa a la qüestió disculpes, en primer lloc, hauria d’escoltar a la seva dóna i així sabría que no es poden barrejar “peras con manzanas” Què tindrà a veure el discurs del Papa amb la invasió d’Espanya pels musulmans? En segon lloc, si creu que ens han de demanar perdó per haver vingut i haver-se quedat, potser també ens han de demanar perdó des d’Itàlia, pels romans, per exemple. I no diguem nosaltres a Amèrica del Sud, els anglesos a l’Índia...Bé, crec que no acabaríem mai, tots plegats, de disculpar-nos.
És fan d’Isabel i Fernando i s’ha quedat a aquella època. Déu meu, com pot ser que personatges així ens facin perdre el temps d’aquesta manera?
“Estamos en guerra, son ellos o nosotros”.”¿Por qué tiene que pedir perdón el Papa? A mí nadie me ha pedido disculpas por haber invadido Espanya y haberse quedado durante 800 años”. “Soy fan de Isabel y Fernando”.”Hacen falta líderes fuertes”. Aquestes són algunes de les perles que va deixar anar el personatge. Jo m’imagino que per ell “líder fuerte” és el que té la capacitat de fer el que li dóna la gana, passant per sobre de qui faci falta. Pel que fa a la qüestió disculpes, en primer lloc, hauria d’escoltar a la seva dóna i així sabría que no es poden barrejar “peras con manzanas” Què tindrà a veure el discurs del Papa amb la invasió d’Espanya pels musulmans? En segon lloc, si creu que ens han de demanar perdó per haver vingut i haver-se quedat, potser també ens han de demanar perdó des d’Itàlia, pels romans, per exemple. I no diguem nosaltres a Amèrica del Sud, els anglesos a l’Índia...Bé, crec que no acabaríem mai, tots plegats, de disculpar-nos.
És fan d’Isabel i Fernando i s’ha quedat a aquella època. Déu meu, com pot ser que personatges així ens facin perdre el temps d’aquesta manera?
diumenge, de setembre 17, 2006
quin disgust!!
El Papa se muestra "disgustado" porque sus palabras hayan ofendido a los musulmanes
...em sembla que més disgustats estan altres, i em semblen més perillosos
...em sembla que més disgustats estan altres, i em semblen més perillosos
diumenge, de setembre 10, 2006
eticonomia
La passarel.la Cibeles exigeix models que tinguin un mínim de massa corporal que les qualifiqui com a persones sanes. La marca de sabons i altres productes de bellesa Dove mostra als seus anuncis dones no precisament primes. El FC Barcelona patrocina l'Unicef (amb 1,5 milions d'euros a l'any) i no a l'inrevés, que seria l'habitual... Està canviant alguna cosa? Els interessos econòmics ja no ho són tot? Serà que és possible la confluència de l'economia i l'ètica? O tot és màrketing com sempre? Pregunto...
divendres, d’agost 18, 2006
let the sunshine in
We starve-look
At one another
Short of breath
Walking proudly in our winter coats
Wearing smells from laboratories
Facing a dying nation
Of moving paper fantasy
Listening for the new told lies
With supreme visions of lonely tunes
dijous, d’agost 17, 2006
Fins una altra, Hilario
Llévame lejos de tanta tristeza,
del desamor y de la oscuridad,
quiero ir contigo, tú tienes la llave
y nadie te puede atrapar.
Quiero ser tu amante, llévame,
fantasía...
Hilario Camacho
del desamor y de la oscuridad,
quiero ir contigo, tú tienes la llave
y nadie te puede atrapar.
Quiero ser tu amante, llévame,
fantasía...
Hilario Camacho
dimecres, de juliol 26, 2006
Aturem els crims de guerra al Pròxim Orient
Es preciso poner fin de inmediato a los ataques contra civiles. El gobierno israelí, el gobierno libanés, la Autoridad Palestina, Hezbolá y los grupos armados palestinos, deben tomar urgentemente las medidas necesarias para poner fin a los ataques que se están lanzando contra civiles y bienes civiles. Tales ataques son una infracción flagrante del derecho internacional humanitario y constituyen crímenes de guerra.
AI ha hecho un llamamiento al Consejo de Seguridad de la ONU para que autorice y despliegue de inmediato una misión de investigación de las Naciones Unidas en el Líbano e Israel con el fin de investigar los ataques contra la población civil y contra objetivos civiles y otras violaciones del derecho internacional humanitario. Asimismo le ha solicitado ordene la suspensión de todos los suministros militares a Israel y Hezbolá hasta que todas las partes introduzcan las medidas apropiadas para garantizar que la población civil y los objetivos civiles no son atacados.
Exige el fin de los ataques a civiles a todas las partes involucradas en la crisis de Oriente Próximo
¡Actúa!
http://www.es.amnesty.org/actua/acciones/israel-libano-julio-06/
AI ha hecho un llamamiento al Consejo de Seguridad de la ONU para que autorice y despliegue de inmediato una misión de investigación de las Naciones Unidas en el Líbano e Israel con el fin de investigar los ataques contra la población civil y contra objetivos civiles y otras violaciones del derecho internacional humanitario. Asimismo le ha solicitado ordene la suspensión de todos los suministros militares a Israel y Hezbolá hasta que todas las partes introduzcan las medidas apropiadas para garantizar que la población civil y los objetivos civiles no son atacados.
Exige el fin de los ataques a civiles a todas las partes involucradas en la crisis de Oriente Próximo
¡Actúa!
http://www.es.amnesty.org/actua/acciones/israel-libano-julio-06/
dimarts, de juliol 18, 2006
La memòria amnèsica, un altre 18 de juliol
Mirava per la finestra, les onades compassades jugaven amb els llaüts, blancs, escumant l’ambient d’un calorós dia de juliol. El diari jeia desplegat sobre la petita taula de fusta, al fons sonaven les notes de les Variacions Goldberg, amb la inconfusible cadència de Glen Gould, que afegia tristor al dia, al 18 del calendari, tacat de sang, maculat d’estultícia, impregnat de la estupidesa insultant d’il·luminats salvapàtries.
Les lletres de motllo indicaven el camí que havia pres el full de ruta, el nou rumb que s’ha imposat a l’altre, al que mai va ser acceptat. Agressions preventives, respostes desproporcionades; i el món apàtic, com sempre. El vi és francament bo, però no el puc assaborir perquè el pensament ofusca el paladar mentre m’interrogo sobre el significat de les paraules de subtítol “...ús legítim de la força...”. Hi ha força legítima fora de la que pot ser estrictament necessària per repel·lir una agressió? Quan se sobrepassa la defensa per transitar a l’atac indiscriminat, es pot parlar d’ús legítim de la força?
Els atacs preventius són asèptics, no hi ha morts, només víctimes col·laterals, però poden durar quaranta anys. Aixeco la copa per provar fortuna novament amb aquest vi de Binissalem, el cercle roig que la copa ha deixat sobre el diari emmarca el número 18, el de la data, el del trist record. Mentre Gould reblava les darreres notes, miro més avall, frustrat, del trist record passo a la oblidada memòria, i al incompliment de promeses, no hi haurà rehabilitació de la injustícia, ni anul·lacions de consells de guerra, ni diners per a investigar on són els nostres morts, els desapareguts, els vençuts que il·legítimament van ser víctimes col·laterals.
Avui continuo sentint-me abatut, camino capcot i vagarívol, vençut i víctima. Mentre, observo les runes de Beirut, a la portada del diari, en el lloc que fa molts anys va ocupar Guernika; ara somric una fracció de segon: el 18 de juliol va propiciar que un geni convertís la destrucció dels valors en una obra d’art inabastable. Obro la monografia sobre Picasso i contemplo en un desplegable la majestuositat del indescriptible drama... Bach posa música a l’escena, Gould la interpreta per a mi; ara la copa sembla més lleugera i el vi te uns agradables matisos que abans no encertava a fruir.
J. M. Vidal-illanes (c) 2006
Les lletres de motllo indicaven el camí que havia pres el full de ruta, el nou rumb que s’ha imposat a l’altre, al que mai va ser acceptat. Agressions preventives, respostes desproporcionades; i el món apàtic, com sempre. El vi és francament bo, però no el puc assaborir perquè el pensament ofusca el paladar mentre m’interrogo sobre el significat de les paraules de subtítol “...ús legítim de la força...”. Hi ha força legítima fora de la que pot ser estrictament necessària per repel·lir una agressió? Quan se sobrepassa la defensa per transitar a l’atac indiscriminat, es pot parlar d’ús legítim de la força?
Els atacs preventius són asèptics, no hi ha morts, només víctimes col·laterals, però poden durar quaranta anys. Aixeco la copa per provar fortuna novament amb aquest vi de Binissalem, el cercle roig que la copa ha deixat sobre el diari emmarca el número 18, el de la data, el del trist record. Mentre Gould reblava les darreres notes, miro més avall, frustrat, del trist record passo a la oblidada memòria, i al incompliment de promeses, no hi haurà rehabilitació de la injustícia, ni anul·lacions de consells de guerra, ni diners per a investigar on són els nostres morts, els desapareguts, els vençuts que il·legítimament van ser víctimes col·laterals.
Avui continuo sentint-me abatut, camino capcot i vagarívol, vençut i víctima. Mentre, observo les runes de Beirut, a la portada del diari, en el lloc que fa molts anys va ocupar Guernika; ara somric una fracció de segon: el 18 de juliol va propiciar que un geni convertís la destrucció dels valors en una obra d’art inabastable. Obro la monografia sobre Picasso i contemplo en un desplegable la majestuositat del indescriptible drama... Bach posa música a l’escena, Gould la interpreta per a mi; ara la copa sembla més lleugera i el vi te uns agradables matisos que abans no encertava a fruir.
J. M. Vidal-illanes (c) 2006
18 de juliol: atac preventiu
Història universal de la infàmia: les armes prenen el lloc de la raó, aquí al 36 o a Palestina o Líban avui (i demà i sempre que la gent no aprengui el significat del mot Pau).
Tot plegat, decebedor.
Tot plegat, decebedor.
divendres, de juliol 14, 2006
El mur esfondrat (in memoriam II)
Una llum declinava, taronja. El reflex de la caiguda del sol, inevitable. L’horitzó, inabastable. L’aigua de la piscina –o era una peixera?-, inestable. El cos surava, dòcil.
L’ofec, dolorós.
La cançó, tantes vegades escoltada, tantes sentida, d’altres sonada amb la dolça guitarra friccionada per uns dits ebris, a la caiguda, inevitable, del sol. Sobre la taula, el sifó, la llimona tallada i el Xoriguer fresc... mirant amb l’ull espia, lateral. Els dits desplaçant-se més ràpid del que eren capaços, la màgia de la tendresa ho feia possible.
I desafinant: “two lost souls swimming in a fish bowl...” any rere any... les llàgrimes són salades –ho havia oblidat-.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
L’ofec, dolorós.
La cançó, tantes vegades escoltada, tantes sentida, d’altres sonada amb la dolça guitarra friccionada per uns dits ebris, a la caiguda, inevitable, del sol. Sobre la taula, el sifó, la llimona tallada i el Xoriguer fresc... mirant amb l’ull espia, lateral. Els dits desplaçant-se més ràpid del que eren capaços, la màgia de la tendresa ho feia possible.
I desafinant: “two lost souls swimming in a fish bowl...” any rere any... les llàgrimes són salades –ho havia oblidat-.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
dimecres, de juliol 12, 2006
dilluns, de juliol 10, 2006
Yo no te espero
Que Zapatero haya tenido que recordarle al Papa, siempre poniendo el respeto por delante, que ha sido elegido por millones de ciudadanos, es un claro síntoma de que o bien el Papa ignora lo que es un Estado democrático desde su monarquismo absoluto o bien no quiere acabar de entender que esto no es una república bananera. Lo cierto es que la Iglesia respetada de la transición, con su mesurada postura, ha dado paso a una Iglesia más intransigente, que recordando la de la Cruzada reivindica libertad para ella y el trágala para los demás. De modo tal que el nuevo anticlericalismo, que pide apostasías y rechaza el Concordato, nace del nuevo clericalismo, si se puede llamar así al fundamentalismo de la Iglesia española actual. Y en ese estado de cosas, aparece lo que no había aparecido antes. Por ejemplo: los ciudadanos que en Internet han colocado una imitación de señales de tráfico con una mitra o un símbolo vaticano y debajo la leyenda: Jo no t´espere. Y que un grupo de devotos del Papa copien a sus detractores, y de paso fomenten su campaña, con el nombre de Su Santidad en la señal de tráfico y esta leyenda al pie: Jo si te espere. Es posible que todos tengamos que reflexionar ante fenómenos de acción-reacción como estos, pero lo que es indudable es que la Iglesia tendría que pensarse cuándo es ella la víctima y cuándo el verdugo o, mejor dicho, cuando por una cosa le viene la otra.
FERNANDO DELGADO, "Levante"
FERNANDO DELGADO, "Levante"
POR UN MUNDO LAICO
Esta campanya en internet, la creatividad del proceso colectivo y otras herramientas de comunicación y gestión han sido creados por barriodelcarmen.net, interactuando con tod+ aquel-la que tenía algo que decir y dando soporte a una Plataforma nacida con el trabajo continuado y la acción de: Ateneu Cultural Casino Torrent, Barriodelcarmen.net, Ca Revolta, Catòliques pel Dret a Decidir, Col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, Comissió de Dones 8 de març, Comunitats Cristianes Populars, Coordinadora d’Associacions de Lluita contra la Sida CV, Corrent Som Esglèsia, Dones Creients, Federación Internacional de Ateos, Grup Cristià Pacifista, Fundación Salvador Seguí, Europa Laica y Poesiasalvaje.La campanya en internet ha generado cientos de paginas en html, más de 2000 archivos de imagen y galerías de fotos, artículos llegados desde todo el mundo, el observatorio diario de la información en medios, el seguimiento de las acciones de la plataforma, la tecnología y sistemas de adhesión de colectivos y ciudadan+s y todas las aportaciones creativas que han hecho que esta campanya sea un patrimonio de tod+s, con una visualización inusitada, sosteniendo puntas de visitantes que han llegado a servir, el sábado 8, en un solo día mas de 80.000 visitas y un total en la campaña cercano a los dos millones de páginas vistas. Agradecemos también a las más de 1300 páginas y blogs que han puesto el logotipo y enlace a la web de la plataforma, extendiendo en todas direcciones la iniciativa. De forma especial nuestro agradecimiento a toda la red de medios alternativos que dan soporte no-dinero a la difusión de la idea, a desenmascarar la gran mentira del capitalismo, la hipocresía y el miedo.Los costes de la internet son, hasta ahora, de alrededor de 850 euros y posiblemente subirá 300 euros más. El 95 por ciento de estos costes son por pagos al proveedor por exceso de visitas y esta es la razón de la retirada de la página, pues los colectivos que somos tenemos dificultades para sostener estos gastos.Estos gastos del recurso en internet han podido ser pagados gracias a la venta de 5700 pancartas que, si bien dejaban muy poco margen, ha sido suficiente para mantener esta página y todos los gastos de la campanya, publicación en prensa del manifiesto, etc.
El viernes 14 de july, en los locales de Ca Revolta haremos una cena de fín de campanya y también la entrega de premios del Concurs de Ideas "REGALA UN SOMBRERO A RATZINGER" (poesiasalvaje) >> pronto más información
Estamos creando un reporte en formato de video documental de este evento (SAFARI DIVINO) para la memoria de tod+s. Pedimos a las personas que hayan rodado en las calles con videos caseros o realizado fotografia, que se pongan en contacto con nostr+s: salvaje@poesiasalvaje.com
El seguimiento de la acción de APOSTASIA, para todas las personas que participaron, estará permanente en las páginas de la coctelera y barriodelcarmen.net
Esta página continuará abierta en precario un par de semanas más, atendiendo noticias o propuestas que puedan ser de interés para la ciudadanía. Otras informaciones relacionadas con estos temas, las seguireis encontrando en páginas ligadas a la plataforma:Col-lectiu Lambda Ca Revolta Federación Internacional de AteosFundación Salvador Seguí La Coctelera Ateneu Llibertari Al MargenCalcsicova Católicas por derecho a decidir Dones Creients Redes CristianasEuropa Laica Grup Cristia Homosexual Calcsicova
VOLVEREMOS la gente de abajo y seremos más y mejores : FUIG RITA FUIG
dijous, de juliol 06, 2006
Horabaixa a l'Havana
Els plecs dels llençols dibuixaven els instants cremats, mentre per les parets, des del carrer, s’enfilaven els sons perduts de cadències afroamericanes que descrivien tot l’erotisme de l’instant. La contrafinestra penjava dels gaufons i es mantenia ferma, tamisant la llum de la tarda, filtrant l’essència de colors barrejats amb alenades compassades, entre una calor minvant, apaivagada per l’oratge de la marinada. El ventilador del sostre, fidel testimoni mut, ranquejava fatigós, girant com el món, sense implicar-se en res, com tanta i tanta gent.
La nina mulata no devia tenir més de dotze anys, prou madura, però, per aquest vellard holandès, mancat d’escrúpols, curt de seny. La tarifa, massa assequible, era el de menys; el de més ha estat l’experiència, una vegada i una altra reiterada, amb Keila, que, innocent, ho ha viscut sempre amb tota normalitat; des que te consciència del món sap que és venuda pels seus pares a canvi d’una contribució a l’economia familiar. Què sinó pot fer per sortir de la misèria econòmica, aquest pare fracassat, que ha embrancat la seva família en una aventura de misèria moral. Keila, com les seves germanes grans, com les seves germanes petites, quan els hi arribi el moment, només vol satisfer, sense ser massa conscient, l’ardor d’aquests frustrats miserables que furguen el folre de la seva cartera, i a cop de desgastats dòlars, buiden el ventre d’insatisfaccions mal contingudes.
A l’Havana, el sol, avergonyit, s’acomiada tristament retallant el malecón part darrera l’horitzó.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
La nina mulata no devia tenir més de dotze anys, prou madura, però, per aquest vellard holandès, mancat d’escrúpols, curt de seny. La tarifa, massa assequible, era el de menys; el de més ha estat l’experiència, una vegada i una altra reiterada, amb Keila, que, innocent, ho ha viscut sempre amb tota normalitat; des que te consciència del món sap que és venuda pels seus pares a canvi d’una contribució a l’economia familiar. Què sinó pot fer per sortir de la misèria econòmica, aquest pare fracassat, que ha embrancat la seva família en una aventura de misèria moral. Keila, com les seves germanes grans, com les seves germanes petites, quan els hi arribi el moment, només vol satisfer, sense ser massa conscient, l’ardor d’aquests frustrats miserables que furguen el folre de la seva cartera, i a cop de desgastats dòlars, buiden el ventre d’insatisfaccions mal contingudes.
A l’Havana, el sol, avergonyit, s’acomiada tristament retallant el malecón part darrera l’horitzó.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
divendres, de juny 30, 2006
menrocafoto
Us feim saber que a partir d'ara a la pàgina menroca.blogspot.com -un blog malauradament poc aprofitat- hi posarem fotos (a part del que vulguin els usuaris). Hem començat amb una, però esperam que us animeu tots. No ho feim a eclèctia per no distorsionar la línia que havia duit fins ara.
Salut, eclectians
coordinadors MENROCA
Salut, eclectians
coordinadors MENROCA
blog obert
Si voleu penjar directament alguna cosa, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.
dimecres, de juny 28, 2006
impotència vs. prepotència
Israel denuncia el segrest per part de palestins d'un soldat del seu exèrcit. Palestina deixa clar que és cosa d'un grup aïllat, que vol més que ningú l'alliberament del soldat i posa tots els mitjans de què disposa en funcionament per tal de trobar-lo. Israel comença la seva recerca particular amb un atac a Gaza, amb la destrucció de l'única central elèctrica de la zona i exhibició indecent de "poderio", deixant sense llum cases, escoles, hospitals...Com a mínim 6 mesos per a reparar-ho al marge del cost econòmic que suposarà. No tinc ni idea de com van de morts i ferits. Diuen que Bush no seria res sense el finançament dels jueus d'EUA i d'aquí el seu suport incondicional a Israel. En aquests moments em sento molt, molt antisemita.
La resta del món, muts, com sempre.
La resta del món, muts, com sempre.
Les dunes de l'oblit
La sorra, entre les dunes d’unes natges compassades, crema i vola al vent; mirant enrere i la mirada creua el passat, entre unes dunes d’uns pits cortesos, volant cap l’infinit tancat en un cortiol sense poder capbussar entre records de mirades serenes i llavorades, travessant els batecs, apaivagant els pensaments perduts entre els records remenats dins d'un trossell, perdut. El vell que hi duem, sospirant, espua el dol de la soledat i alça la mirada mentre cau l’ànima, i res no sent, enlluernat pel reflex del mirall que les llàgrimes cobreixen, com un punxó esmolat per ferir sense matar; els rastres d’ahir claven els oblits a la sorra, entre dunes de temps, d’instants, que amb un gest imperceptible s’acomiaden, mentre els ulls s’acluquen, perduda la mirada cap enlloc.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
dimarts, de juny 20, 2006
Estranyes emocions tardanes
M’havia passat més d’un cop al trobar-me amb antics companys d’escola, institut o facultat i comentar com ens tractava la vida.
- Doncs sí, vaig acabar la carrera i després vaig fer un master a no-sé-on. Mentre estudiava vaig viatjar per tot Europa amb Interrail, ara treballo a….i passo les vacances a…I tu?
- Doncs jo no vaig ni acabar la carrera, he treballat a diversos llocs, de tant en tant em matriculo d’algunes assignatures i vaig fent…Quina sort d’haver pogut fer tot el què has fet!
- Oh, sí, mira, però tu tens dos fills.
I jo pensava: i què? Sempre he dit que no tinc vocació de mare. Mai vaig sentir això tan incriblement especial que representa que se sent quan veus el teu fill acabat de néixer, ni m’he enyorat quan han passat dies fora de casa (ja em deia la meva cunyada que sóc una mare desnaturalitzada). Una cosa rara, això dels fills, entitats absoutament independents dels seus progenitors però que d’alguna manera passen a formar part d’un mateix quan s’en tenen.
Avui he dinat amb els meus dos fills. Ara ens costa coincidir, ja són grans , el gran viu pel seu compte i fem horaris molt diferents. Mentre dinàvem parlàvem una mica de tot, els escoltava i em sorprenia de tenir al meu costat aquells dos individus conversant sobre les relacions humanes (amics, nòvies, companys…) amb una maduresa i sensatesa que en ells encara em resulta estranya. En un moment donat he sentit una emoció nova, gran i plaent com no havia sentit mai.
Avui m’he dit: Sí, però jo tinc dos fills.
Susanna
- Doncs sí, vaig acabar la carrera i després vaig fer un master a no-sé-on. Mentre estudiava vaig viatjar per tot Europa amb Interrail, ara treballo a….i passo les vacances a…I tu?
- Doncs jo no vaig ni acabar la carrera, he treballat a diversos llocs, de tant en tant em matriculo d’algunes assignatures i vaig fent…Quina sort d’haver pogut fer tot el què has fet!
- Oh, sí, mira, però tu tens dos fills.
I jo pensava: i què? Sempre he dit que no tinc vocació de mare. Mai vaig sentir això tan incriblement especial que representa que se sent quan veus el teu fill acabat de néixer, ni m’he enyorat quan han passat dies fora de casa (ja em deia la meva cunyada que sóc una mare desnaturalitzada). Una cosa rara, això dels fills, entitats absoutament independents dels seus progenitors però que d’alguna manera passen a formar part d’un mateix quan s’en tenen.
Avui he dinat amb els meus dos fills. Ara ens costa coincidir, ja són grans , el gran viu pel seu compte i fem horaris molt diferents. Mentre dinàvem parlàvem una mica de tot, els escoltava i em sorprenia de tenir al meu costat aquells dos individus conversant sobre les relacions humanes (amics, nòvies, companys…) amb una maduresa i sensatesa que en ells encara em resulta estranya. En un moment donat he sentit una emoció nova, gran i plaent com no havia sentit mai.
Avui m’he dit: Sí, però jo tinc dos fills.
Susanna
dimarts, de juny 13, 2006
Com si fos ahir
Sembla com si fos ahir...però no, quina bestiesa, si fa una eternitat! I ja veus, els nostres cantautors tornen a l’Olympia i aquí fan concerts nostàlgics; pel que fa a ells jo em vaig quedar a aquella època: en tránsito i cada loco con su tema del Serrat i viatge a Itaca d’en Llach són els darrers lps d’aquests que em van agradar de debò. Al Raimon no el vaig seguir mai gaire, al Pi de la Serra (si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol) i al Ramon Muntaner (els pins volen terra lliure i els vents criden llibertat) els vaig perdre la pista, Ovidi (què gran!), Paco Ibañez (a galopar...), Víctor Jara, Violeta i Àngel Parra, Quilapayun (el pueblo unido jamás será vencido), Labordeta, Carbonell (que bonita, que redonda, que puñeta: que pequeña es la peseta) i molts més que ara no recordo, retirats voluntàriament o a la força, o en actiu i que no he seguit. Però mai m’ha quedat clar si això meu és enyorança d’un temps o d’una edat. Potser de tot, clar.
Susanna
dijous, de juny 08, 2006
En record del primer altairatge
En el meu cas esper que insertar la meva primera aportació a ECLÈCTIA es converteixi en un clàssic. És la forma que tinc de celebrar-ho, jo vaig venir de lluny per quedar-me, i recuperar els amics, i no sentir-me tant perdut. Així que, com cada any, aquí queda l'Altairatge.
"Pilotant pausadament la cadena d’àtoms que el transporta travessant la lleugeresa que tot ho separa, PI aterra suament sobre la superfície d’Altair 971. Minuts abans pensava que la distància, no per lleugera, resultava fàcilment salvable. Atret pel color del planeta cibernètic, PI intenta esquinçar el vel que el reté a l’altra banda de la realitat. Ara camina sense impulsar-se, parla sense obrir la boca, mira amb els ulls tancats... Ha superat la distància, novament, i ha retornat per quedar-se."
PI
Segon aniversari ECLèCTIA
Demà 9 de juny es compleixen dos anys des que algú va trucar la porta dels Blogs amb una proposta incerta. De fet, una vegada triat un template, i penjades tímidament les primeres idees, el dubte va prendre possessió dels instants d’entusiasme inicials; en aquest moment el missatge a penjar va ser:
“Ara he pensat que no visitarà ningú aquesta peig si no faig propaganda. Hauré d’avisar els col·legues...”
Dos anys desprès tenim varis contribuïdors estables, algun escriptor d’ocasió i d’altres de més coneguts, i molts amics fidels que s’aglutinen al voltant del col·lectiu d’ECLèctians.
Ara no hem de deixar que el Blog decaigui, els nostres col·laboradors habituals s’han pres uns dies de distància per tornar amb idees renovades i impulsar el tercer any d’ECLèCTIA, l’any de la consolidació definitiva... tres anys és el pas previ per a consolidar-se com un autèntic “Reserva”...
A tothom que ens visita i penja col·laboracions, a totes i tots que aporteu idees –sempre benvingudes i positives-, als que us sensibilitzeu pel que aquí es proclama en veu alta i en veu baixa, als que han plorat, als que s’han enrabiat, a qui no ha tornat mai més i al que va venir per quedar-se... Gràcies i...
Molts d’anys ECLèCTIAns/nes! I per molts més.
Altair971
dimarts, de maig 23, 2006
menroca foto
Us feim saber que a partir d'ara a la pàgina menroca.blogspot.com -un blog malauradament poc aprofitat- hi posarem fotos (a part del que vulguin els usuaris). Hem començat amb una, però esperam que us animeu tots. No ho feim a eclèctia per no distorsionar la línia que havia duit fins ara.
Salut, eclectians
coordinadors MENROCA
Salut, eclectians
coordinadors MENROCA
dijous, de maig 18, 2006
DIC
DIC són les sigles de Desenvolupament Insostenible i Corrupció. Els qui defensen el dic de Ciutadella han dit també que volen quatre camps de golf, més ports esportius, autovies, més hotels... En definitiva, el creixement sense límits que està assolant tota la costa peninsular i de les illes properes. El progrés mal entès que consisteix en abocar a l'engròs més ciment i més asfalt sobre una illa que ha lluitat i lluita per no perdre l'especial qualitat de vida que encara conserva.
El dic ja no es justifica per motius de seguretat. Així ho han demostrat tots els estudis que s'han fet per part de diferents instàncies. Per què es segueix reclamant idò el dic? Pels motius que abans hem citat. Perquè el port de Ciutadella es converteixi en un espai on s'hi acumulin més barques i més passatgers el juliol i l'agost, quan ja no hi cabem. Perquè així es forçaran altres necessitats de més carreteres i més urbanitzacions i més ports esportius. Perquè així Menorca entraria en el Desenvolupament Insostenible, les dues primeres lletres de DIC.
Els qui ara reclamen manifestar-se a favor del dic representen els sectors més durs i poc representatius de la dreta menorquina. Els que voldrien que Menorca deixi de ser diferent i potser passi a ser un lloc més on el negoci urbanístic sigui el rei i on els interessos privats d'alguns marquin la pauta de la resta de la societat.
Ja tothom sap on duu el creixement ràpid i sense límits. És el model de Marbella i tants altres llocs desfigurats. Els casos que acaben en els tribunals són la punta de l'iceberg d'una realitat oculta molt més extensa. Les grans infraestructures abonen el terreny de l'economia especulativa, aquella que no dona feina, sinó doblers ràpids a uns pocs. I els doblers ràpids i molt concentrats es tradueixen fàcilment en corrupció, la darrera lletra que ens faltava.
GOB de Menorca
El dic ja no es justifica per motius de seguretat. Així ho han demostrat tots els estudis que s'han fet per part de diferents instàncies. Per què es segueix reclamant idò el dic? Pels motius que abans hem citat. Perquè el port de Ciutadella es converteixi en un espai on s'hi acumulin més barques i més passatgers el juliol i l'agost, quan ja no hi cabem. Perquè així es forçaran altres necessitats de més carreteres i més urbanitzacions i més ports esportius. Perquè així Menorca entraria en el Desenvolupament Insostenible, les dues primeres lletres de DIC.
Els qui ara reclamen manifestar-se a favor del dic representen els sectors més durs i poc representatius de la dreta menorquina. Els que voldrien que Menorca deixi de ser diferent i potser passi a ser un lloc més on el negoci urbanístic sigui el rei i on els interessos privats d'alguns marquin la pauta de la resta de la societat.
Ja tothom sap on duu el creixement ràpid i sense límits. És el model de Marbella i tants altres llocs desfigurats. Els casos que acaben en els tribunals són la punta de l'iceberg d'una realitat oculta molt més extensa. Les grans infraestructures abonen el terreny de l'economia especulativa, aquella que no dona feina, sinó doblers ràpids a uns pocs. I els doblers ràpids i molt concentrats es tradueixen fàcilment en corrupció, la darrera lletra que ens faltava.
GOB de Menorca
dijous, de maig 04, 2006
La línia groga
Caminaven per la prima línia groga sense saber cap a on portava aquella estretor incansable. Prima i lleugera, discontínua, com la felicitat; escorcollant un sac buit sense fons, desenrunant la fatiga, miraren l’horitzó. La felicitat novament, intermitent, entaforada entre un pensament, discontinu, groc.
Els dos borratxos mantenien ferms una destinació indefinida, foragitant la vacil·lació, s’autopropulsaven automàticament, caminaven rectes sobre la prima línia groga; i miraren l’horitzó, sense sol, que la mar s’havia engolit amb fruïció. Intermitent, el pensament, es miraven i s’interrogaven: qui aguantava a qui. La suma d’esforços engalzats en la despeguesa de sentir-se ebris, aliens d’un món que no volien. Miraven l’horitzó fosc, que ja no es veia. La suma mantenia la traçada recta, discontínua, com la tristor, la felicitat, la sensació de fals control.
Caminaven i la línia groga havia canviat de costat, miraren l’horitzó, el sol s’acostava a tota velocitat, enlluernador, constant. Un impacte inesperat, la línia groga desaparegué, però la llum s’elevà cap el cel, fosc, intermitent. La sensació de lleugeresa ja no era d’ebrietat. Com tantes vegades en la vida, caminant per la prima línia, trobaren el final que, inesperadament, topà amb un mal càlcul de línies grogues i de costats equivocats.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
Els dos borratxos mantenien ferms una destinació indefinida, foragitant la vacil·lació, s’autopropulsaven automàticament, caminaven rectes sobre la prima línia groga; i miraren l’horitzó, sense sol, que la mar s’havia engolit amb fruïció. Intermitent, el pensament, es miraven i s’interrogaven: qui aguantava a qui. La suma d’esforços engalzats en la despeguesa de sentir-se ebris, aliens d’un món que no volien. Miraven l’horitzó fosc, que ja no es veia. La suma mantenia la traçada recta, discontínua, com la tristor, la felicitat, la sensació de fals control.
Caminaven i la línia groga havia canviat de costat, miraren l’horitzó, el sol s’acostava a tota velocitat, enlluernador, constant. Un impacte inesperat, la línia groga desaparegué, però la llum s’elevà cap el cel, fosc, intermitent. La sensació de lleugeresa ja no era d’ebrietat. Com tantes vegades en la vida, caminant per la prima línia, trobaren el final que, inesperadament, topà amb un mal càlcul de línies grogues i de costats equivocats.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
dilluns, de maig 01, 2006
mô
Blanca de calç, mirant al nord,
sol matiner li encén el rostre
i Mô s'enfila des del port
pels antics camins de ses costes
serrat
dissabte, d’abril 29, 2006
dimarts, d’abril 18, 2006
Sheik Kondewa
El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare –ni de la mare-. El segon record encara era present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó, pensament que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.
Sheik només era un infant més de entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandar un Kalashnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà de forçada gosadia.
Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona –si hagués nascut dona s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes-. Ara, un Sheik de rostre dur, inusualment adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, delejat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa per les verdes praderes d’Irlanda, Sheik vol ser l’adolescent pacífic que no li deixaren els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc en el que li queda de món, on acaba la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.
Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnats de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar –a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes- una cernuda posta amb més colors dels que mai ningú hauria pogut imaginar. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
Sheik només era un infant més de entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandar un Kalashnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà de forçada gosadia.
Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona –si hagués nascut dona s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes-. Ara, un Sheik de rostre dur, inusualment adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, delejat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa per les verdes praderes d’Irlanda, Sheik vol ser l’adolescent pacífic que no li deixaren els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc en el que li queda de món, on acaba la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.
Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnats de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar –a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes- una cernuda posta amb més colors dels que mai ningú hauria pogut imaginar. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
diumenge, d’abril 16, 2006
menroca foto
us feim saber que a partir d'ara a la pàgina menroca.blogspot.com -un blog malauradament poc aprofitat- posarem fotos (a part del que vulguin els usuaris). hem començat amb una, però esperam que us animeu tots. no ho feim a eclèctia per no distorsionar la línia que havia duit fins ara.
salut eclectians
coordinadors MENROCA
salut eclectians
coordinadors MENROCA
divendres, d’abril 14, 2006
dimarts, d’abril 11, 2006
De la premsa i Es Diari
Fa molts d'anys, en una conversa amb el llavors gerent "des diari", li qüestionava el model informatiu pel que hi apostaven els responsables. És evident que no es tracta de cobrir l’espai que altres medis d’informació general mantenen amb un enorme esforç i capacitat. És clar que el Menorca no ha d’intentar suplir l’espai de El País (tanmateix això seria impossible atenent a les inquietuds dels accionistes), però caldria començar a plantejar-se que els temps i les circumstàncies han canviat molt al llarg dels darrers vint anys i que fins i tot hi ha fórmules de premsa gratuïta (en paper i on-line) més serioses i satisfactòries que el Menorca. Cal reflexionar sobre el perquè el lectors del Menorca “passen” de les exigües pàgines de Nacional o d’Internacional i només s’interessen per si les “finestres són obertes i els llits sense fer”.
La vocació de premsa local no pot conduir a un diari on tot s’hi val, on tot te cabuda, on qualsevol pot publicar el que sigui per mediocre o intranscendent que sigui: per això ja hi ha d'altres medis –des del full dominical a pamflets de dispersió cultural de caire ben divers-. Hi ha premsa local molt més seriosa formalment i de continguts. La germana illa d’Eivissa compta amb el diari degà de la premsa escrita a les Illes Balears amb un Diario de Ibiza molt més satisfactori i d’una qualitat molt superior al Menorca –des del paper que fan servir al disseny i concepció, passant pels continguts seleccionats-. Tampoc el fet de ser un diari local impedeix fer periodisme de transcendència nacional i rebre un prestigiós premi periodístic, com el “Ortega i Gasset de periodismo 2006” que han rebut els companys del Diario de Mallorca (Matías Vallés, Marisa Goñi i Felipe Armendáriz). El Mallorca cobreix perfectament un espectre d’informació local seriós amb un objectiu de satisfer les necessitats de noticies de caire general –que és on hi ha material periodístic-. No és casualitat que el Diario de Ibiza i el Diario de Mallorca siguin del mateix grup, molt diferent a l’eix empresarial familiar-eclesiàstic que sosté el Menorca.
Menorca és massa petita per generar sistemàticament un gran número de noticies de vertader interès periodístic, però això es pot suplir amb més rigor, més serietat, amb un reflex de la dimensió humana de les notícies locals sense vendre’s a l’intranscendent i al xabacà, i sobre tot, fent l’esforç de col·locar l’illa al món, tant ampliant el que és noticia a d'altres indrets, com generant interès periodístic rellevant del que passa a Menorca. No és tant difícil. En un món globalitzat la treva d’ETA és molt més transcendent pel futur de Menorca que el dic del port de Ciutadella, la treva d’ETA és notícia en el moment que és produeix i això mereix la capçalera de qualsevol diari a Espanya; per contra el romans del Port de Ciutadella comença a fer pudor de gastat i corromput i en cap cas pot justificar el desplaçament d’un titular de màxim interès periodístic en el moment què és noticia. Per canviar aquesta tendència només cal fer l'esforç de tenir les mires posades on s'escau en cada moment històric.
Comandant-Pi
La vocació de premsa local no pot conduir a un diari on tot s’hi val, on tot te cabuda, on qualsevol pot publicar el que sigui per mediocre o intranscendent que sigui: per això ja hi ha d'altres medis –des del full dominical a pamflets de dispersió cultural de caire ben divers-. Hi ha premsa local molt més seriosa formalment i de continguts. La germana illa d’Eivissa compta amb el diari degà de la premsa escrita a les Illes Balears amb un Diario de Ibiza molt més satisfactori i d’una qualitat molt superior al Menorca –des del paper que fan servir al disseny i concepció, passant pels continguts seleccionats-. Tampoc el fet de ser un diari local impedeix fer periodisme de transcendència nacional i rebre un prestigiós premi periodístic, com el “Ortega i Gasset de periodismo 2006” que han rebut els companys del Diario de Mallorca (Matías Vallés, Marisa Goñi i Felipe Armendáriz). El Mallorca cobreix perfectament un espectre d’informació local seriós amb un objectiu de satisfer les necessitats de noticies de caire general –que és on hi ha material periodístic-. No és casualitat que el Diario de Ibiza i el Diario de Mallorca siguin del mateix grup, molt diferent a l’eix empresarial familiar-eclesiàstic que sosté el Menorca.
Menorca és massa petita per generar sistemàticament un gran número de noticies de vertader interès periodístic, però això es pot suplir amb més rigor, més serietat, amb un reflex de la dimensió humana de les notícies locals sense vendre’s a l’intranscendent i al xabacà, i sobre tot, fent l’esforç de col·locar l’illa al món, tant ampliant el que és noticia a d'altres indrets, com generant interès periodístic rellevant del que passa a Menorca. No és tant difícil. En un món globalitzat la treva d’ETA és molt més transcendent pel futur de Menorca que el dic del port de Ciutadella, la treva d’ETA és notícia en el moment que és produeix i això mereix la capçalera de qualsevol diari a Espanya; per contra el romans del Port de Ciutadella comença a fer pudor de gastat i corromput i en cap cas pot justificar el desplaçament d’un titular de màxim interès periodístic en el moment què és noticia. Per canviar aquesta tendència només cal fer l'esforç de tenir les mires posades on s'escau en cada moment històric.
Comandant-Pi
divendres, de març 24, 2006
totalment d'acord:
menroca i "el menorca"
sort que noltros som menroca i no menorca, vull dir el diari menorca, perque si no ens cauria la cara de vergonya per posar de titular el dijous passat una xorrada de la caeb i el dic -i a més emès des de mallorca- en comptes de l'alto el foc d'eta
és clar que cada diari pot seleccionar els temes que considera més importants per als seus lectors, ara, la tria que han fet al 'menorca' sembla almanco autista. bé, ja s'ho faran
sort que noltros som menroca i no menorca, vull dir el diari menorca, perque si no ens cauria la cara de vergonya per posar de titular el dijous passat una xorrada de la caeb i el dic -i a més emès des de mallorca- en comptes de l'alto el foc d'eta
és clar que cada diari pot seleccionar els temes que considera més importants per als seus lectors, ara, la tria que han fet al 'menorca' sembla almanco autista. bé, ja s'ho faran
dimarts, de març 21, 2006
L'extraviat
Perdut en l’instant oblidat, observo l’entranyable personatge quasi cec que s’ha instal·lat al meu davant, a cobert del soroll sord de l’Estació Central. L’home mira amb detall una peça de paper arrugat que sosté tremolós entre les mans, de la butxaca de l’abric treu una lupa il·luminada i acostant l’ull com si d’un comptafils es tractés, s’inclina exagerat per desxifrar les lletres del missatge misteriós –o això m’agrada pensar, que es tracta d’un misteri a desvetllar-. L’aspecte mixt del personatge ja és tot un misteri, si el mires d’un cop d’ull, et suggereix la imatge d’un clochard un homeless dels que em saluden al parc mentre sostenen els vespres amb una botella de licor barat; però si l’observes més detingudament et xoca la roba que hi du, neta, molt neta i nova, dins d’un ordre que contrasta amb l’aspecte extremadament despentinat i sense afaitar que exhibeix amb absoluta naturalitat. Les sabates són noves i lluentes, com si mai haguessin trepitjat el carrer, però hi du les mans brutes i gastades com les d’un sacrificat miner.
L’home em mira i em diu amb una veu serena però distant: «Caminava cap el perfil de l’horitzó, on les fulles canten i els ocells cauen. On no puc veure l’arc de sant Martí perquè la pluja m’esborra la mirada. De cop m’he perdut i he oblidat el que he vingut a fer en aquesta vida». El miro i quan vaig a contestar-li amb cortesia que no li he entès, s’alça i es gira cap a l’andana amb una solemnitat que talla l’aire que respiro. L’instant es deté i el tren passa i queda enrere, travessant la desaparició, esquarterant el moment esvaït. L’home puja al tren, a l’encontre del no res perdut. Mira per la finestra i somrient, amb tot el misteri d’un imperceptible estebeig, em saluda darrera el perfil d’una fulla que canta a l’horitzó bressolant un ocell que cau per l’arc de sant Martí. Perdut en l’instant, enganyat per un futur falcirostre, començo a caminar pel perfil de la frontera on molta gent oblida el que ha vingut a fer en aquesta vida.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
L’home em mira i em diu amb una veu serena però distant: «Caminava cap el perfil de l’horitzó, on les fulles canten i els ocells cauen. On no puc veure l’arc de sant Martí perquè la pluja m’esborra la mirada. De cop m’he perdut i he oblidat el que he vingut a fer en aquesta vida». El miro i quan vaig a contestar-li amb cortesia que no li he entès, s’alça i es gira cap a l’andana amb una solemnitat que talla l’aire que respiro. L’instant es deté i el tren passa i queda enrere, travessant la desaparició, esquarterant el moment esvaït. L’home puja al tren, a l’encontre del no res perdut. Mira per la finestra i somrient, amb tot el misteri d’un imperceptible estebeig, em saluda darrera el perfil d’una fulla que canta a l’horitzó bressolant un ocell que cau per l’arc de sant Martí. Perdut en l’instant, enganyat per un futur falcirostre, començo a caminar pel perfil de la frontera on molta gent oblida el que ha vingut a fer en aquesta vida.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
diumenge, de març 05, 2006
pàgina oberta a tothom
Si voleu penjar directament alguna cosa, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.
dimecres, de març 01, 2006
Mozart, tu i jo
Els ulls tancats. El so del piano dibuixava corbes que defugien, ansioses, amb olor a cedre, a eben, a marfil, lliscant entre les petites flames de les espelmes enceses com a homenatge a l’època en que la peça va ésser composta. Les notes arribaven suaus a les meves oïdes, narcotitzants, desprès la música va començar a penetrar-me les entranyes, a inserir més enllà dels sentits els sentiments que hi escampava, estripant. I va continuar arrencant-me el seny, a substituir el batec del meu cor pel ritme cadenciós de la composició. Jo havia passat a formar part del pentagrama, barrejat entre moviments sensuals i signes de blanc sobre negre, rodones, blanques, fuses, classicisme, giny, una aladroga de corxeres enllaçades i un tall de respiració; ostatge en la interjecció de la realitat, foragitat cap un abisme.
Seguda a la banqueta, massa baixa, de vellut vermell, la teva silueta s’albirava retallada pel contrallum del neó que, tot penetrant per la llunyana finestra, lluitava amb la intenció d’abraçar-te silent. La peça prenia vida pròpia, el piano s’engrandia sota les teves delicades mans, però adoptava una dimensió minúscula davant la grandesa de la interpretació. El cor, la cadència, el neó, Mozart, tu i jo. Una vegada més tot va quedar en un somni impossible; en acabar, i veure com t’aixecaves sense mirar enrere, amb una lleugera inclinació del cap, vaig saber que abandonaves la teva absència sense ser conscient que, aquest pic, t’acomiadaves de mi per sempre.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
Seguda a la banqueta, massa baixa, de vellut vermell, la teva silueta s’albirava retallada pel contrallum del neó que, tot penetrant per la llunyana finestra, lluitava amb la intenció d’abraçar-te silent. La peça prenia vida pròpia, el piano s’engrandia sota les teves delicades mans, però adoptava una dimensió minúscula davant la grandesa de la interpretació. El cor, la cadència, el neó, Mozart, tu i jo. Una vegada més tot va quedar en un somni impossible; en acabar, i veure com t’aixecaves sense mirar enrere, amb una lleugera inclinació del cap, vaig saber que abandonaves la teva absència sense ser conscient que, aquest pic, t’acomiadaves de mi per sempre.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
dimecres, de febrer 22, 2006
A l'est de l'Edèn
La pluja, porga sinuosa d’efectes imprevisibles, colpejava inversemblant contra les consciències abandonades a l’exculpació. El gran Dylan multiplicava treballosament la força del “A Hard Rain's A-Gonna Fall” mentre la riuada humana, ressorgida i esperonada des de la repulsa al contraban polític, hagiografia de farsants, compactava ansiosament un caramull insultant de sentiments d’impotència.
A l’altra banda del riu els morts desfilaven ocults per la muralla censuradora erigida amb destresa pel gran valedor de la mentida. Observat per una escenografia amenaçadora de núvols de turmenta, en una cruïlla a l’est de l’Edèn, entre barres i estrelles, Bush esquivava les pedres que James Dean llençava contra una blanca casa tacada de sang; la trajectòria de les pedres descrivien un arc tant desafiant com inofensiu i dibuixaven amb traç ferm la frustració, esplendorosa. Els fabricants de virtualitat fan anar en doina els inofensius il·lusos que creuen en un món possible. La tortura terceja entre els salvadors i els presumptament alliberats d’una opressió que apuntava en una direcció; abans coneixies el teu enemic, mentre ara, trencada la por gestada en les clavegueres d’una autocràcia, el torbament apunta en totes direccions: l’enemic és quasi invisible però s’amaga prou a prop com per a que li sentis l’alè, metàl·lic i amb una dolça i ambigua olor de sofre i carn nafrada.
Les nostres mirades, encara netes, es creuen intensament entre les rialles alegres i innocents d’unes criatures de futur incert; l’harmònica sona al fons, Dylan insisteix, els temps estan canviant, però tot plegat agombola descaradament un full de ruta de pirogènesi que ningú no sap cap a on ens conduirà.
J. M. Vidal-Illanes
A l’altra banda del riu els morts desfilaven ocults per la muralla censuradora erigida amb destresa pel gran valedor de la mentida. Observat per una escenografia amenaçadora de núvols de turmenta, en una cruïlla a l’est de l’Edèn, entre barres i estrelles, Bush esquivava les pedres que James Dean llençava contra una blanca casa tacada de sang; la trajectòria de les pedres descrivien un arc tant desafiant com inofensiu i dibuixaven amb traç ferm la frustració, esplendorosa. Els fabricants de virtualitat fan anar en doina els inofensius il·lusos que creuen en un món possible. La tortura terceja entre els salvadors i els presumptament alliberats d’una opressió que apuntava en una direcció; abans coneixies el teu enemic, mentre ara, trencada la por gestada en les clavegueres d’una autocràcia, el torbament apunta en totes direccions: l’enemic és quasi invisible però s’amaga prou a prop com per a que li sentis l’alè, metàl·lic i amb una dolça i ambigua olor de sofre i carn nafrada.
Les nostres mirades, encara netes, es creuen intensament entre les rialles alegres i innocents d’unes criatures de futur incert; l’harmònica sona al fons, Dylan insisteix, els temps estan canviant, però tot plegat agombola descaradament un full de ruta de pirogènesi que ningú no sap cap a on ens conduirà.
J. M. Vidal-Illanes
dimecres, de febrer 15, 2006
L'aniversari
Horabaixa post el sol, un infant desperta embadocant la mare amb estrofes embarbussades i la mirada oberta al futur amb una innocuïtat isòsceles. La mare mira el rellotge, un nimbus travessa el pensament, fosc i carregat, ple de minúscul glaç pendent de caure per ocultar el desassossec del moment. El temps calla però desplega un llenguatge silent, paralipsi evident; i el dolor penetra i emergeix pit enfora, cor endins. La cançó de la mare endormisca el nadó innocent. L’hora no perdona, la sageta tampoc no menteix. L’orquídia resplendent amb lacònica nota d’un estim sincer: amor minimalista quinze anys després d’una primera flor, un catorze de febrer; ara tot roman sobre la taula, el sopar espera, l’estimada també. Truquen a la porta, el missatger no és un, sinó tres. El que portava uniforme deixa anar un alè. La mare plora, el nen juga absent, al pare no el coneixerà, no hi tindrà temps. Una bala a boca de canó, precisa, a l’ansa del coll, l’ha dreçat l’existència, segant-ne projectes, esborrant il·lusió, anihilant tota esperança; baratant-ne un vou veri vou per una existència trencada. Mai no va voler marxar, sempre mantingué la porta oberta, exposat a la irracionalitat dels que practiquen el bescanvi d’idees per l’assassina i inutil violència.
(A l’amic, víctima, desaparegut ara fa deu anys)
J. M. Vidal-Illanes
(A l’amic, víctima, desaparegut ara fa deu anys)
J. M. Vidal-Illanes
dimecres, de febrer 08, 2006
Absència
L’aire pesava més que de costum, la densitat del moment s’estenia entre l’absència d’esperança i el flaire penetrant de les roses humides, blanques i roges, entrellaçades amb l’hàlit d’una asèpsia calculada per a no pertorbar el dolor. Un pas decidit i el silenci contingut va ser penetrat per la fulla tallant del moviment que, com una lluenta navalla, s’immiscí tímidament i ingràvida en la frontera incalculada del penya-segat prematur. La llosa, freda, era només un pensament que brollava entre els records d’anys de convivència en vida trencats al alba en apagar-se la llum, per sempre.
Aquella tarda, de manera travada, vaig encetar un erràtic moviment que s’alentia a mesura que la distància amb la immaculada urna de vidre es reduïa. De cop i volta la realitat va travelar amb la imatge luminiscent del teu cos amortallat, que ja no reconeixia com a res que hagués vist abans. La imatge distant va tomar indiscriminadament pensaments i memòries dolces, rancúnies i retrets fossilitzats per la costum, imatges inventades sobre traços mai viscuts, reconstrucció d’un trencaclosques enganyat per l’inexorable pas del temps, que res no perdona.
El buit que has deixat a la teva butaca favorita, dibuixa un rastre glacial i transparent. La solitud en que em va semblar que et quedaves en desaparèixer baix terra, m’ha acompanyat fins els racons dels teus hàbits favorits; ara, aqueixa solitud colpidora desplega les acolorides ales de paó reptador per palesar la petitesa de la frontera entre l’estada i l’absència; ara, la meva inexistència completa dóna pas a un dolor que només l’oblit dels records tenyits de tendresa podrà apaivagar.
J. M. Vidal-Illanes
Aquella tarda, de manera travada, vaig encetar un erràtic moviment que s’alentia a mesura que la distància amb la immaculada urna de vidre es reduïa. De cop i volta la realitat va travelar amb la imatge luminiscent del teu cos amortallat, que ja no reconeixia com a res que hagués vist abans. La imatge distant va tomar indiscriminadament pensaments i memòries dolces, rancúnies i retrets fossilitzats per la costum, imatges inventades sobre traços mai viscuts, reconstrucció d’un trencaclosques enganyat per l’inexorable pas del temps, que res no perdona.
El buit que has deixat a la teva butaca favorita, dibuixa un rastre glacial i transparent. La solitud en que em va semblar que et quedaves en desaparèixer baix terra, m’ha acompanyat fins els racons dels teus hàbits favorits; ara, aqueixa solitud colpidora desplega les acolorides ales de paó reptador per palesar la petitesa de la frontera entre l’estada i l’absència; ara, la meva inexistència completa dóna pas a un dolor que només l’oblit dels records tenyits de tendresa podrà apaivagar.
J. M. Vidal-Illanes
dimecres, de gener 25, 2006
Foc ritual
Una capsa de cartró ondulat, rebutjat embolcall d’una pantalla de plasma de darrera generació, amagava zelosament un univers de tresors arreplegats durant llargues jornades de vinclar el cos dins els cendrosos contenidors de brossa: són les pertinences creades des de les belles deixalles menyspreades pels que hi tenen tot el que no necessiten. El valuós incert d’allò que es converteix en únic i total patrimoni d’una persona que va travessar involuntàriament el llindar de la societat de l’opulència, hi cap dins les quatre parets rectangulars d’un vell embalatge. Més enllà d’una frontera desdibuixada per l’egotisme, hi ha un món que no atura de créixer, un paradís de malson confinat a la marginalitat pels irresponsables socials.
La bellesa crepuscular inunda el petit recinte que acull un dispensador de diners, extensió intemporal de l’abjecte negoci de prestamistes i usurers que practiquen els que un dia foren refugi d’uns estalvis que ja no hi són... avui ningú amb economia modesta no pot apartar ja un cèntims de coixí per quan vinguin maldades. El roig que s’escampa pels dos metres quadrats de caixer aporten calidesa als cartrons que serviran, una nit més, de jaç improvisat. Afora fa fred, la nit tanca la tenalla de les tenebres i fosca sense futur, fins a l’endemà en que caldrà buscar una excusa valenta i voluntariosa per vagar entre cossos insensibles d’un paisatge aliè.
La matinada més freda glaça l’enteniment, tres indigents intel·lectuals de bona família decideixen escalfar l’ambient, i mentre escampen benzina entre cartrons i tresors incompresos, pensen en el favor que fan a la societat esborrant tant antiestètica i deforme manifestació de la pobresa econòmica i de la marginalitat de carrer. En un món on només l’èxit i l’opulència es dibuixen nítids com el gran tòtem al que venerar a cegues, hi ha qui tortura la benzina per a que prengui forma i alçada en un roig de foc ritual, expiació i mort d’uns inadaptats que alteren l’harmonia postissa d’un anhelat paratge virtual.
J. M. Vidal-Illanes
La bellesa crepuscular inunda el petit recinte que acull un dispensador de diners, extensió intemporal de l’abjecte negoci de prestamistes i usurers que practiquen els que un dia foren refugi d’uns estalvis que ja no hi són... avui ningú amb economia modesta no pot apartar ja un cèntims de coixí per quan vinguin maldades. El roig que s’escampa pels dos metres quadrats de caixer aporten calidesa als cartrons que serviran, una nit més, de jaç improvisat. Afora fa fred, la nit tanca la tenalla de les tenebres i fosca sense futur, fins a l’endemà en que caldrà buscar una excusa valenta i voluntariosa per vagar entre cossos insensibles d’un paisatge aliè.
La matinada més freda glaça l’enteniment, tres indigents intel·lectuals de bona família decideixen escalfar l’ambient, i mentre escampen benzina entre cartrons i tresors incompresos, pensen en el favor que fan a la societat esborrant tant antiestètica i deforme manifestació de la pobresa econòmica i de la marginalitat de carrer. En un món on només l’èxit i l’opulència es dibuixen nítids com el gran tòtem al que venerar a cegues, hi ha qui tortura la benzina per a que prengui forma i alçada en un roig de foc ritual, expiació i mort d’uns inadaptats que alteren l’harmonia postissa d’un anhelat paratge virtual.
J. M. Vidal-Illanes
dimarts, de gener 24, 2006
Bo/dolent
Bona la sentència de Shopenhauer, si no fos perquè no em sembla tan fàcil discernir entre el que és bo i el que és dolent. A veure, hi ha lectures de totes totes bones, i d'altres de totes totes dolentes, però també n'hi ha d'altres que costen de valorar; les que són bones per uns no ho són tant per altres i a l'inrevés. No existeix un criteri universal, els paràmetres no són els mateixos arreu.
Si un editor d'una petita editorial universitària no s'hagués compadit d'una mare que havia voltat per tot arreu intentant que algú publiqués el llibre que el seu fill havia escrit i que tothom havia rebutjat per dolent, fill que s'havia suicidat davant la impossibilitat d'aconseguir que algú s'interessés per la seva primera (i darrera) novela; si aquest editor hagués cregut als anteriors que el van desestimar i no l'hagués llegit, no l'hauria publicat i ara probablement ningú coneixeria l'Ignatius, protagonista de "la conjura de los necios" (una conxorxa d'enzes, crec, en català), reconeguda arreu com una bona novela.
No teniu por de perdre-us quelcom excel·lent si us limiteu a llegir (veure, escoltar...) només el que és, a criteri de la gran majoria, o d'una minoria de savis, o... bo? Cercar l'eficiència en el gaudi de les coses em resulta tan extrany...
Susanna
P.S. O potser no estem parlant de gaudir?
Si un editor d'una petita editorial universitària no s'hagués compadit d'una mare que havia voltat per tot arreu intentant que algú publiqués el llibre que el seu fill havia escrit i que tothom havia rebutjat per dolent, fill que s'havia suicidat davant la impossibilitat d'aconseguir que algú s'interessés per la seva primera (i darrera) novela; si aquest editor hagués cregut als anteriors que el van desestimar i no l'hagués llegit, no l'hauria publicat i ara probablement ningú coneixeria l'Ignatius, protagonista de "la conjura de los necios" (una conxorxa d'enzes, crec, en català), reconeguda arreu com una bona novela.
No teniu por de perdre-us quelcom excel·lent si us limiteu a llegir (veure, escoltar...) només el que és, a criteri de la gran majoria, o d'una minoria de savis, o... bo? Cercar l'eficiència en el gaudi de les coses em resulta tan extrany...
Susanna
P.S. O potser no estem parlant de gaudir?
diumenge, de gener 22, 2006
Que bé, tot en castellà!
Que bé que rallant d'un club de Menorca i entre menorquins principalment, tot sigui en castellà. Sa pàgina, sa informació as pavelló, sa llengua que s'empra as fòrum... no, si quan diuen que es Menorca Bàsquet és es més gran element de cohesió de s'illa, tenen raó; es més gran element de cohesió per acabar d'una vegada per totes amb sa nostra llengua, menorquí, català... és igual.
salut
salut
dimarts, de gener 17, 2006
dimecres, de gener 04, 2006
Menorca salva el Port de Ciutadella
Moltes gràcies. El dic no es podrà fer. El Ministeri de Medi Ambient ha dictaminat en contra de la construcció del dic al port de Ciutadella. Volem donar les gràcies a les 12.839 persones que, com vosaltres, han enviat a través nostre un mail a la ministra Cristina Narbona demanant que no es concedís la cessió del domini públic per la construcció del dic. Una vegada més, es demostra que la suma constant de petites actuacions pot arribar a fer caure grans despropòsits. Menorca, illa declarada Reserva de la Biosfera, té de nou una oportunitat per demostrar que les coses es poden fer d'altres maneres. Tant de bo que notícies com la d'avui es reprodueixin a altres indrets del malmès litoral mediterrani. Rebeu una salutació cordial.
GOB de Menorca
GOB de Menorca
Subscriure's a:
Missatges (Atom)