Una llum declinava, taronja. El reflex de la caiguda del sol, inevitable. L’horitzó, inabastable. L’aigua de la piscina –o era una peixera?-, inestable. El cos surava, dòcil.
L’ofec, dolorós.
La cançó, tantes vegades escoltada, tantes sentida, d’altres sonada amb la dolça guitarra friccionada per uns dits ebris, a la caiguda, inevitable, del sol. Sobre la taula, el sifó, la llimona tallada i el Xoriguer fresc... mirant amb l’ull espia, lateral. Els dits desplaçant-se més ràpid del que eren capaços, la màgia de la tendresa ho feia possible.
I desafinant: “two lost souls swimming in a fish bowl...” any rere any... les llàgrimes són salades –ho havia oblidat-.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
1 comentari:
Running over the same old ground.
What have we found? The same old fears.
Wish you were here
Publica un comentari a l'entrada