dimarts, de març 17, 2015

La meva tria: Ponç Pons (Alaior -Menorca- 1956)

Pedres cremades

 


El cultiu de les lletres
no necessita del tracte mundanal.

Ningú no em sent entre l'immens boscatge,
però la blanca lluna m'il·lumina.

Wang Wei



Sàtir castrat.
L'enyorança té el rostre
d'unes illes perdudes.

Terra natal.
El poema és un hort
que espicassen gavines.

Brut de ciutat,
acaron un pi ver
com si fos una dona.

Pel riu cansat,
que mena lent als límits
del món, naveguen branques.

Llengua mortal.
També efímer fulgeix
el que escric damunt l'aigua.

Salta un llagost.
D'amagat i corrent,
els al·lots roben gínjols.

Nafra de sol,
bassa eixuta. El camí,
ple de pols, serpenteja.

Un còdol més
entre el pedreny; la musa
somriu decapitada.

Terra d'adéus.
Brillen càlids els ulls
del mussol sota el ràfec.

Sexe lunar
alzinant-se en la nit...
Meulen àvids els moixos.

Grius i moscards.
A la llum d'un quinqué
raspa antiga la ploma.

En va m'entest
a escriure versos, mots...
Jo el que vull és besar-te!

Odes i èglogues.
Les pedres que ara cantes,
sol grec, de llum s'abillen.

Perdut pel verd
tirany que espès s'endinsa
pel bosc, perora un faune.

País d'oblit.
Les aus travessen mudes
un cel de velles cases.

Descalç, ocult
entre el pinar faig mots
encreuats amb les nimfes.

Fills avortats
d'aquesta illa on, brunzents,
senyoregen les mosques.

Els bells records
que vam sembrar quan érem
al·lots, no ressusciten.

Terra de mar.
Ja no hi ha ni horitzó.
Sent plorar les gavines.

Pins i matolls.
Cap a casa, de nit,
m'acompanya el sender.

Home de mots
insulars despentín
amorós la gramàtica.

#jollegeixo #diadelapoesiacatalanaainternet






dimarts, de març 10, 2015

Arrabassant espines



Les obres literàries acaben convertides en espines. Tens una idea, desenvolupes un tema, després enumeres els conflictes secundaris, després elabores un argument, finalment arriba el desplegament de la trama. Necessites els personatges que faran funcionar la història i revises tot. En un moment donat tot comença a créixer i et documentes, revises, millores la trama i la tornes a revisar. Elabores els continguts generals dels capítols. Et documentes. Fas créixer els personatges... Mentrestant, escrius, treballes en el procés creatiu i creixes internament. L’obra es converteix en un embrió que va adoptant forma, guanya pes, comença a ser un ésser amb una aparença que ja podem reconèixer. Atures el procés i el revises.

Molts mesos després, potser anys després, tens la primera versió de la teva obra. Llegeixes, revises, corregeixes. La dónes a llegir, revises, corregeixes. Llegeixes, matises, suavitzes, marques, respires, mires. Arriba el dia en què sents com l’espina es clava més profundament. Comença a ser peremptori accelerar el procés. Fas les darreres revisions, la impressió final: no llegeixes, l’envies. Et treus l’espina, te l’arrenques sense dolor, però tot torna lleuger, sense pes, subtil, com un vol de gavina amb la immobilitat d’un dia de vent. Així és. L’espina que volies treure’t ha sortit per l’acció del temps.

L’obra deixa de ser teva, la comparteixes, la regales, ja no hi ha temps per grans canvis, l’has d’acceptar i defensar així com ha sortit. Però durant el procés has evolucionat, has canviat, els horitzons són diferents, l’alçada d’aquest horitzó, també. Per això et quedes buit i necessites començar una nova obra, que es convertirà en una espina, que repetirà el procés, com una gestació, com un part. Ahir vaig donar per tancat el darrer esborrany del Vol subtil. Ara serà l’editor qui s’haurà de traure l’espina. És el seu problema com ho faci. Dues novel·les m’esperen, hauré de decidir quina deixo aparcada. Esperaré la trucada de l’editor... sempre es fan esperar.