Viure al límit

Quan era estudiant compartia pis amb un individu que vivia al límit: mai es llevava abans de la una. Deia que tenia por a les sortides de sol perquè li recordaven que la nit s’havia acabat; per això, habitualment, arribava a casa poc abans de les sis de la matinada. Sempre em vaig demanar si tenia algun parentiu genètic amb els vampirs de sèrie B. Ell escrivia novel·la policíaca i jo bevia ginebra. Ell preferia el whisky i jo el look sinistre. Quan no sortia de nit ens delectava amb el magnífic so d’una màquina d’escriure portàtil. Aquells dies adormir-se es convertia en un combat contra les hores: primer comptava els clic-clic de les tecles colpejant sobre el paper com si fossin ovelles; passada la primera hora anava a fer una cervesa a la cuina; i quan intuïa que allò aniria per llarg, agafava la gavardina i fugia eixample avall cap al Raval. Allò sí que era ballar amb la frontera de la desesperació.

L’altre dia em vaig trobar per casualitat amb un vell conegut que també escriu i beu cafè. Mentre jo em menjava un rubiol de cabell d’àngel ell em comentava que sempre es dutxa abans i després d’escriure. Abans, perquè quan l’aigua de la carxofa li colpeja el cap, li venen idees a manta per desenvolupar; després, perquè quan ha escrit tot allò que la inspiració aquàtica li ha regalat, necessita desprendre’s de l’olor de drama. No sé quina olor és aquesta, però ara recordo que el vell company de pis d’estudiants també es dutxava durant hores quan es llevava a la una. Com ja he dit, vivia al límit, ell mai dinava abans de les quatre de la tarda i en acabat, jugava a billar i fumava una pipa: tot un aventurer que admirava secretament l’obra d’Auden.

Viure al límit té molts riscos. Quan sento que m’aproximo a un abisme vital, contracto un camió de mudances i abandono la màquina d’escriure. Ballar amb Uma Thurman també queda descartat. El perill més angoixant és pensar que puc quedar-me sense aigua calenta. Quan la caldera era de butà sempre passava que s’acabava la botella mentre estava ple de sabó. El perill de sortir descalç amb les restes de gel de bany lliscant per les cames a canviar la bombona, desafiava el teorema central del límit. Si sobrevivia a la proesa, demanava una pizza i em posava a escriure un relat gòtic. Així, la vida avança i jo segueixo encisat a la recerca del moment decisiu: trobar l’instant abans del límit i convidar-lo a una partida d’escacs. Em sentiria com Antonius Block, el cavaller més fascinant del cinema: Bergman sabia fer-nos viure el límit mentre discretament ens ensenyava a observar i a escriure.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014