Lamentablement molta gent confon la realitat demostrada amb criteris científics –elaborats per l’home i no dotats del do de la infal·libilitat, es clar-, amb els dogmes o simples desitjos d’inadaptats, que lluny de comprendre la realitat s’aferren a conviccions indemostrables.
Alguns encara no han acceptat que la Terra gira al voltant del Sol, que l’univers va requerir de milions d’anys per formar-se i la vida al planeta ha evolucionat fins arribar on som ara –malgrat que Darwin no fos infal·lible, es clar-. Els Reis Mags no existeixen –llevat que hom vulgui mantenir la seva existència per un romanticisme il·lús força respectable- i a la Lluna no se la mengen un ratolins –i per això minva fins desaparèixer de la cúpula celeste- fins que una fada bona la reconstrueix per apaivagar els gemecs d’una fieta que desperta desconsolada al coneixement del món.
Els idiomes són com les persones, els anem construint dia a dia, les regles que organitzen una estandardització i correcció en la parla i escriptura o la construcció de noves paraules són ciència –feta per persones, es clar-, i una ciència imprescindible. Ningú no discutiria d’astrofísica o biologia molecular amb un astrofísic o un doctor en biologia i eminent científic, sense disposar dels coneixements necessaris; això si, potser parlarien de dogmes i es quedarien tant tranquils.
Com es pot ser tant ignorant com per discutir de lingüística catalana –i per tant menorquina- sense tenir-ne la més remota idea? Com, a més, poden fer-ho en un altre idioma perquè no dominen l’escriptura del que hi qüestionen? Probablement siguin uns dogmàtics irresponsables o uns destructors de mètodes científics –elaborats per l’home, es clar- perquè no s’acomoden a llur dogmatisme. Maó –la grafia catalana o menorquina de la paraula- no és una qüestió de dogmes ni tan sols de política, és una imposició que es fan els lingüistes, que ens fem totes i tots: com els accents, coms les dièresis, com els pronoms febles, per dotar una llengua de l’escaient rigor i evitar la seva mort –com els hi ha passat a moltes llengües al llarg de la història-.
Aquesta no és la discussió: puc acceptar que uns vulguin i defensin el nom castellà Mahón, fins l’extenuació, estan en el seu dret; però si una majoria sobirana –això és la Democràcia- decideix optar per la denominació ajustada a la llengua tradicional, que més arrelament popular i segles de presència ha tingut a Menorca, cal escriure-la correctament, amb rigor científic lingüísticament parlant: Maó. No hi ha cap altre possibilitat rigorosa –llevat que s’opti pel dogmatisme, es clar, o la demagògia més llastimosa-.
Comandant-PI