T’ho diré amb música, perquè ja no queden paraules. Les paraules s’han esgotat, com en aquella vella història del Pou de Vit: algun dia et contaré la llegenda d’un pou que regalava paraules i que la cobdícia humana va assecar; com tantes d’altres coses que s’han perdut sense deixar rastre, com tot allò que la insatisfacció de l’home ha dissolt fins convertir-ho en un esvaït record: el verd, el blau, el blanc, l’energia que evoca una Natura que ja no puc rememorar.
Música, més que paraules. Però encara no hem oblidat els acords que ens feien vibrar, la bellesa enclaustrada en un pentagrama impossible, l’abraçada d’unes notes que ens descobriren el món. L’albada entre tremolors innocents, i el cantautor interrogant-se davant un adéu; a l’albada seguiria un dia net i clar… i ens desitjaríem sort, tremolant com una fulla bressolada per l’incipient tramuntana; desprès arrabassada per la forta ventada, que li atorga la llibertat mai reclamada.
No hem tinguda de sort, d’altres s’han encarregat d’esborrar tot allò que un camí ens havia d’indicar. Ni tant sols el poeta va tenir l’oportunitat; el camí ja no es fa en caminar, perquè ens han tallat les cames –o la vida-: no haurem perdut ja tota oportunitat?
Sort que ens queda la imaginació, la mateixa que em farà contactar amb un àngel a dalt d’un turó… pot ser no m’ho he imaginat; ja no sé que és real en un món tant virtual. M’indiques el camí que condueix a Solsbury? Tinc ganes de descansar i sé que ells em portaran de tornada a casa, on m’espera la música i cap rastre de paraules.
J. M. Vidal-Illanes
2 comentaris:
Les paraules existeixen més enllà de la sort i del camí...com la una tonalitat en menor, que és trista, a priori de la composició.
Podem utilitzat la paraula malament, potser perque no sabem restar en el silenci d'una abraçada el prou temps com per adonar-nos que el sent-i-ment potser sentir, sense paraules. La questió seria que la seguretat no hagués de guanyar la batalla al riscs de sorprendre'ns dins d'aquell món intangible que es crea, ingravit en l'energia que ens mou a besar-nos i perdren's cap a no se sap on. Potser es més facil preguntar y respondre y seguir en la ment sense sentit... sent-i-ments...
He plorat...
Publica un comentari a l'entrada