http://issuu.com/jmvidal-illanes/docs/histories_en_un_bar_editat
Són trets característics de qualsevol eclecticisme l'oposició al dogmatisme i al radicalisme i la recerca d'un criteri de veritat que permeti l'harmonia entre posicions aparentment contradictòries
dimecres, de novembre 30, 2011
dimarts, de novembre 29, 2011
Solitud a Aïllat (J. M. Vidal-Illanes)
Solitud
by J. M. Vidal-Illanes
Caminaves per un passeig imaginari. No feia vent, ni una fulla s’arrossegava pel terra. La teva ombra no apareixia projectada al trespol. [llegir més...]
http://aillat.wordpress.com/2011/11/29/solitud/
by J. M. Vidal-Illanes
Caminaves per un passeig imaginari. No feia vent, ni una fulla s’arrossegava pel terra. La teva ombra no apareixia projectada al trespol. [llegir més...]
http://aillat.wordpress.com/2011/11/29/solitud/
dimecres, de novembre 23, 2011
dilluns, de novembre 07, 2011
dimecres, de novembre 02, 2011
El violinista
by J. M. Vidal-Illanes
Soc una persona que, des de sempre, visc instal·lada en el sac dels condemnats a romandre. M’he passat mitja vida esperant encara que sovint no he tingut molt clar que redimoni esperava, però el fet és que he fet acopi d’una extraordinària capacitat d’espera. També he de dir que tinc el nefast costum d’arribar amb uns quants minuts d’antelació a les cites, això explicaria –i justificaria– que sovint espero perquè soc un xic beneit; però part del problema s’agreuja amb el fet que he adoptat el no menys nefast hàbit de citar-me amb gent que sempre fa tard i que per tant fa que sumi el temps que duc esperant –pel fet d’haver arribat abans– amb el temps que he d’esperar perquè l’altre arriba tard. Si tot això us ho contés des de l’interior de la cabina dels germans Marx potser adquiriria alguna mena de dimensió lògica, encara que tampoc no sé ben bé perquè acabo de dir això; però no, ho conto des de la terrassa del Bar Bosch un dia primaveral d’aquesta tardor absurda que ens convida, un pic més, a fer el darrer capfico a la platja (el problema és que a aquestes alçades ja m’he cansat de fer la “darrera” nedada de l’any), i a més, com que duc mitja hora esperant, ja vaig pel tercer Dry Martini i tinc les neurones fent ball de bot. [llegir més...]
Soc una persona que, des de sempre, visc instal·lada en el sac dels condemnats a romandre. M’he passat mitja vida esperant encara que sovint no he tingut molt clar que redimoni esperava, però el fet és que he fet acopi d’una extraordinària capacitat d’espera. També he de dir que tinc el nefast costum d’arribar amb uns quants minuts d’antelació a les cites, això explicaria –i justificaria– que sovint espero perquè soc un xic beneit; però part del problema s’agreuja amb el fet que he adoptat el no menys nefast hàbit de citar-me amb gent que sempre fa tard i que per tant fa que sumi el temps que duc esperant –pel fet d’haver arribat abans– amb el temps que he d’esperar perquè l’altre arriba tard. Si tot això us ho contés des de l’interior de la cabina dels germans Marx potser adquiriria alguna mena de dimensió lògica, encara que tampoc no sé ben bé perquè acabo de dir això; però no, ho conto des de la terrassa del Bar Bosch un dia primaveral d’aquesta tardor absurda que ens convida, un pic més, a fer el darrer capfico a la platja (el problema és que a aquestes alçades ja m’he cansat de fer la “darrera” nedada de l’any), i a més, com que duc mitja hora esperant, ja vaig pel tercer Dry Martini i tinc les neurones fent ball de bot. [llegir més...]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)