Els administradors d'ECLèCTIA pensem que la frase o poema que acompanya la capçalera podria ser suggerida pels amics que col·laboreu o visiteu el blog. Envieu-nos les vostres propostes (de producció pròpia o aliena, citant l'autor) a eclectia@wanadoo.es i procurarem que siguin un temps allà dalt.
Aprofiteu l'adreça per enviar els comentaris o suggeriments que són massa generals per posar als comments o de caire més tècnic. També podeu enviar material que voleu que sigui pujat com a post.
Són trets característics de qualsevol eclecticisme l'oposició al dogmatisme i al radicalisme i la recerca d'un criteri de veritat que permeti l'harmonia entre posicions aparentment contradictòries
dilluns, de novembre 29, 2004
diumenge, de novembre 28, 2004
fragments del Diari Impossible
Clara, claríssima clara quan la lluna al seu rostre clar vivia. Aquelles nits fugitives als ports clandestins, als ponts artificials. Clara damunt l'espai portant la flama jugant. Amb somnis passats bevent del vi ranci. Lleuger i prudent entre focs improvisats. A prop de la mar. Amb estrelles que recorden el nom indesxifrable. Del déu descontrolat que ens imagina. Amb signes blaus. Amb cignes blancs.
(continua...)
(continua...)
divendres, de novembre 26, 2004
En el túnel de l'oblit
Avui l’he tornada a veure, s’havia encorbat fins a perdre aquella estampa àgil i fugissera que tant t’encisava. Recordes? Caminava com si no existís la força de gravetat; es movia com si res habités al seu voltant; mirava per a observar-te però sense que tu la veiessis els ulls, que s’havien avançat als interrogants que tu encara no t’havies plantejat.
L’he tornada a veure, i avui, en creuar-li la mirada, en ajudar-la a agafar el gaiato, en no entendre la seva pregunta: “havies estat mai en aquesta casa?”; en respondre-li “no recordes que havia viscut un any, aquí, amb tu?”... he abandonat tota esperança de reviure els perduts instants que en un instant perdut varen esmaperdre’m en la semihombra d’una cantonada perduda, com els moments, com la seva memòria.
En veure-la, avui, he tornat a la realitat; ens hem menjat els seus dolços preferits, desprès que les paraules “que bons! Mai no els havia provat, aquests dolços”, m’entravessessin l’ànima.
Avui, l’he tornada a veure? Ja no estic segur de si ella era ella.
J. M. Vidall-Illanes
L’he tornada a veure, i avui, en creuar-li la mirada, en ajudar-la a agafar el gaiato, en no entendre la seva pregunta: “havies estat mai en aquesta casa?”; en respondre-li “no recordes que havia viscut un any, aquí, amb tu?”... he abandonat tota esperança de reviure els perduts instants que en un instant perdut varen esmaperdre’m en la semihombra d’una cantonada perduda, com els moments, com la seva memòria.
En veure-la, avui, he tornat a la realitat; ens hem menjat els seus dolços preferits, desprès que les paraules “que bons! Mai no els havia provat, aquests dolços”, m’entravessessin l’ànima.
Avui, l’he tornada a veure? Ja no estic segur de si ella era ella.
J. M. Vidall-Illanes
dijous, de novembre 25, 2004
La diferència i tu
Tu ets una persona diferent perquè penses en les coses com ho faria una persona diferent.
Ets un ésser absurdament diferent perquè quan et poses davant d'un mirall mires i només veus quelcom absurdament semblant a un ésser diferent.
Malgrat tot, vols i aconsegueixes de dissimular tal diferència i et mous entre la massa de persones i personatges que no són diferents.
I vas pel món parlant d'igualtat i de la importància dels acords. I dius que no veus grans diferències que justifiquin uns enfrontaments massa freqüents, i pretens sempre l'existència d'un lloc comú.
I quan els que no són diferents diuen "És que ell ens creu massa iguals i es comporta amb gran equitat, però no té en compte les nostres diferències", sempre hi ha algú no gaire diferent que explica el fet dient "Bé, és que ell és diferent".
Ets un ésser absurdament diferent perquè quan et poses davant d'un mirall mires i només veus quelcom absurdament semblant a un ésser diferent.
Malgrat tot, vols i aconsegueixes de dissimular tal diferència i et mous entre la massa de persones i personatges que no són diferents.
I vas pel món parlant d'igualtat i de la importància dels acords. I dius que no veus grans diferències que justifiquin uns enfrontaments massa freqüents, i pretens sempre l'existència d'un lloc comú.
I quan els que no són diferents diuen "És que ell ens creu massa iguals i es comporta amb gran equitat, però no té en compte les nostres diferències", sempre hi ha algú no gaire diferent que explica el fet dient "Bé, és que ell és diferent".
dimecres, de novembre 24, 2004
Crònica d'un final de mes
Aquest matí, una vegada més, ha vist el món obrir-se en forma de raig luminiscent penetrant furtivament pel ruïnós finestró. El ritual, tants anys practicat, el du a confirmar que el seu cos continua sensible al batec d’un nou dia. L’aire fred que orejarà la petita estança penetra lliurement mentre ell somriu la fotografia emmarcada que converteix en solemne altar una senzilla tauleta de nit.
L’aigua freda esclatant sobre la cara, ajudada per unes petites i arrugades mans, li renoven les ganes de sortir al carrer cercant l’escalfor d’un bar sorollós de vida des d’on poder enganyar la realitat.
La realitat és una esbalandrada cartera, plena de records, de la que unes mans tremoloses capturen un bitllet de cinc euros. Som a 24 i aquest és el darrer testimoni d’una miserable compensació –“gràcies” per haver-ne deixat la pell treballant tota una vida- que miraculosament, mes darrera mes, és estiregassada amb desesper fins a convertir-se en no res.
J. M. Vidal-Illanes
L’aigua freda esclatant sobre la cara, ajudada per unes petites i arrugades mans, li renoven les ganes de sortir al carrer cercant l’escalfor d’un bar sorollós de vida des d’on poder enganyar la realitat.
La realitat és una esbalandrada cartera, plena de records, de la que unes mans tremoloses capturen un bitllet de cinc euros. Som a 24 i aquest és el darrer testimoni d’una miserable compensació –“gràcies” per haver-ne deixat la pell treballant tota una vida- que miraculosament, mes darrera mes, és estiregassada amb desesper fins a convertir-se en no res.
J. M. Vidal-Illanes
dimarts, de novembre 23, 2004
fragments del Diari Impossible
Un cotxe que fuig de les urpes de la llei.
Una parella que des del cotxe m'invita a pujar-hi.
Un per què no i jo dins un cotxe que fuig de la llei de les urpes.
-Hola, com va.
-Tiu, què vols, la gent, que emprenya...
-Ja, no vull res. La gent, clar...
-Ei, tiu, què passa, t'enfots o què, imbècil.
-No, val, tia, no et posis així. La gent, ja se sap...
-Seràs desgraciat, et mato!
-Calleu d'una vegada si no voleu que ens estampem tots, collons!
Que no puc conduir amb tanta cridòria.
I després, silenci.
Per la carretera els arbres passen veloços sense decidir-se a
creuar-se-nos, creuar-nos'en... travessar.
I la pluja, la pluja sense ganes etcètera...
Una parella que des del cotxe m'invita a pujar-hi.
Un per què no i jo dins un cotxe que fuig de la llei de les urpes.
-Hola, com va.
-Tiu, què vols, la gent, que emprenya...
-Ja, no vull res. La gent, clar...
-Ei, tiu, què passa, t'enfots o què, imbècil.
-No, val, tia, no et posis així. La gent, ja se sap...
-Seràs desgraciat, et mato!
-Calleu d'una vegada si no voleu que ens estampem tots, collons!
Que no puc conduir amb tanta cridòria.
I després, silenci.
Per la carretera els arbres passen veloços sense decidir-se a
creuar-se-nos, creuar-nos'en... travessar.
I la pluja, la pluja sense ganes etcètera...
diumenge, de novembre 21, 2004
"Microcortes" i macromorro
A un país desenvolupat i seriós, on tothom paga sense dir ni piu unes quotes més bé altes per uns serveis en general mediocres per no dir deficitaris, no es pot tenir tothom així. Amb "microcortes" i macromorro. Els llums encara, només s'apaguen un segon i tornen a funcionar, però els ordinadors no, s'apaguen i tarden a iniciar-se i perds allò que estaves fent, a part del dany que provoca tant d'apagar i engegar, i això no ho pots provar, i ningú no t'ho compensa.En una sessió de tres hores, patir quinze desconnexions (comptades, ara fris d'acabar l'escrit per si n'hi ha una altra) no és ni normal ni tolerable, i no és cosa d'un dia, que ja en duim tres o quatre. I supòs que passa el mateix o pitjor amb altres aparells que necessiten del corrent elèctric d'una forma contínua.I l'excusa és sempre la mateixa, la sal i el vent... Clar, a Menorca, aquest és un fenomen nou i imprevisible.I també és curiós que només passi a la nostra illa, i no a Mallorca o Eivissa; ja sabem que aquí la tramuntana bufa més, però vent, sal i humitat són els nostres companys des de sempre.Excuses per amagar responsabilitats, sempre diluïdes, com si aquestes coses fossin tabú, pens que ja seria hora que algú hagués de respondre per la seva imcompetència.Esperem que Gesa, amb la seva inestricable bondat, ens descompti en el pròxim rebut els inconvenients que hem hagut de patir.
dissabte, de novembre 20, 2004
Reivindicació
Reivindico l’ofici de mestressa de casa (mascle o femella, això és igual), ofici més antic del món malgrat la creença popular que és un altre. Ofici que requereix coneixements bàsics de disciplines diverses, amb horari i vacances, remunerat, amb dret a baixes i pensió. Ofici que només s’hauria d’exercir per vocació.
El reivindico per a totes aquelles persones que el volen exercir i no poden, moltes vegades per raons econòmiques, altres per la incomprensió de qui no veu en aquest ofici una feina i atempta contra la dignitat de qui dedica als seus temps i esforços.
I sobretot el reivindico per a qui tingui la sort de tenir a la seva família una mestressa de casa (mascle o femella, això és igual), perquè segur que té una qualitat de vida molt per sobre de la dels que, cansats, després d’una jornada laboral fora de casa, han de dedicar el seu temps a la llar, parella, fills i altra parentela.
Susanna
El reivindico per a totes aquelles persones que el volen exercir i no poden, moltes vegades per raons econòmiques, altres per la incomprensió de qui no veu en aquest ofici una feina i atempta contra la dignitat de qui dedica als seus temps i esforços.
I sobretot el reivindico per a qui tingui la sort de tenir a la seva família una mestressa de casa (mascle o femella, això és igual), perquè segur que té una qualitat de vida molt per sobre de la dels que, cansats, després d’una jornada laboral fora de casa, han de dedicar el seu temps a la llar, parella, fills i altra parentela.
Susanna
diumenge, de novembre 14, 2004
fragments del Diari Impossible
(Acompanyat de la nit i la tramuntana)
Ni que jo en tingués la culpa, de la meva frisança. Creieu que no m'agradaria, que no em faria tornar l'equilibri, sí, la raó i l'energia, poder aconseguir els meus desitjos o potser oblidar-los? Penseu que no ho donaria tot per diluir-me en l'obvi i dissoldre així les angoixes? Sí. Ho voldria però no m'és permès. No m'ha estat atorgada la facultat d'assolir l'èxit ni el fracàs absolut. Només petites decepcions.
(I sovintejava grans silencis. I silencis grans)
Ni que jo en tingués la culpa, de la meva frisança. Creieu que no m'agradaria, que no em faria tornar l'equilibri, sí, la raó i l'energia, poder aconseguir els meus desitjos o potser oblidar-los? Penseu que no ho donaria tot per diluir-me en l'obvi i dissoldre així les angoixes? Sí. Ho voldria però no m'és permès. No m'ha estat atorgada la facultat d'assolir l'èxit ni el fracàs absolut. Només petites decepcions.
(I sovintejava grans silencis. I silencis grans)
divendres, de novembre 12, 2004
fragments del Diari Impossible
Vaig pel carrer sense ganes i plou sense pressa. Vaig pel carrer sense pressa i plou sense ganes. Vaig mullat.
Una botiga llueix mobles vells en decadència. Antics, en diuen. Mobles vells amb una fingida esplendor recobrada deplorable.
Entro i m'assec, em deixo caure en un sofà estil Lluís XYZ. Arriba un senyor gras i elegant i em diu Que voldria que li ensenyés alguna cosa, senyor? Sí senyor, que sabria mostrar-me el meu lloc en el món. Que sabria qui sóc jo mateix? Si en sap d'això, expliqui-m'ho, i si no, deixi'm tranquil que no en treuríem res de bo, senyor.
El senyor ignora la resposta a les meves preguntes però té clar quin no és el meu lloc en el seu món.
Vaig pel carrer sense pressa i plou sense ganes. Vaig pel carrer sense ganes i plou sense pressa. Vaig mullat i amb la jaqueta trencada.
Una botiga llueix mobles vells en decadència. Antics, en diuen. Mobles vells amb una fingida esplendor recobrada deplorable.
Entro i m'assec, em deixo caure en un sofà estil Lluís XYZ. Arriba un senyor gras i elegant i em diu Que voldria que li ensenyés alguna cosa, senyor? Sí senyor, que sabria mostrar-me el meu lloc en el món. Que sabria qui sóc jo mateix? Si en sap d'això, expliqui-m'ho, i si no, deixi'm tranquil que no en treuríem res de bo, senyor.
El senyor ignora la resposta a les meves preguntes però té clar quin no és el meu lloc en el seu món.
Vaig pel carrer sense pressa i plou sense ganes. Vaig pel carrer sense ganes i plou sense pressa. Vaig mullat i amb la jaqueta trencada.
dimarts, de novembre 09, 2004
fragments del Diari Impossible
Ens vam trobar per darrer cop, però no et vaig saber donar el que des de sempre tenia per a tu i em vaig perdre en brancatges vans que vaig construir sense voler.
Després tu vas marxar com sempre cap a la mar i jo a dalt de tot d'aquell arbrot incoherent sense saber-ne baixar ni dir-te adéu.
Tu marxaves i jo allà a dalt buscant el camí cap al sòl -saps que mai no el sé trobar- per posar-hi els peus i córrer cap a tu.
Quan vaig ser en terra ja era massa tard. Series, segur, al teu refugi blanc marí envoltada pels teus vents amics, protegida per les ones fidels, vetllada per gavines zeloses i taurons gelosos que res no en sabrien dels meus afanys.
El sol es posava lentament damunt el teu mar rogenc i vaig saber que havia arribat el moment de tornar cap amunt al meu món de boires i muntanyes aspres.
Per això des d'aquell dia, quan baixo als plans o goso d'arribar per algun viarany fins allà on veig la mar, porto sempre amb mi, a punt, sense embolcalls, nu, allò que tenia per a tu des de sempre i que no et vaig saber donar mai.
Potser et trobaré i a la fi tindràs el teu present. O potser, en estar tan descobert i a la vista, em serà robat per algú que no s'ho mereix i si arribes ja no tindré res per a tu.
Però, és clar, aquests són els riscos de qui duu oberta la porta del bagul dels seus tresors.
Després tu vas marxar com sempre cap a la mar i jo a dalt de tot d'aquell arbrot incoherent sense saber-ne baixar ni dir-te adéu.
Tu marxaves i jo allà a dalt buscant el camí cap al sòl -saps que mai no el sé trobar- per posar-hi els peus i córrer cap a tu.
Quan vaig ser en terra ja era massa tard. Series, segur, al teu refugi blanc marí envoltada pels teus vents amics, protegida per les ones fidels, vetllada per gavines zeloses i taurons gelosos que res no en sabrien dels meus afanys.
El sol es posava lentament damunt el teu mar rogenc i vaig saber que havia arribat el moment de tornar cap amunt al meu món de boires i muntanyes aspres.
Per això des d'aquell dia, quan baixo als plans o goso d'arribar per algun viarany fins allà on veig la mar, porto sempre amb mi, a punt, sense embolcalls, nu, allò que tenia per a tu des de sempre i que no et vaig saber donar mai.
Potser et trobaré i a la fi tindràs el teu present. O potser, en estar tan descobert i a la vista, em serà robat per algú que no s'ho mereix i si arribes ja no tindré res per a tu.
Però, és clar, aquests són els riscos de qui duu oberta la porta del bagul dels seus tresors.
dijous, de novembre 04, 2004
El vagó
Les notes musicals varen trobar un bon aliat en el silenci matinal. Els sons harmònics d’una vella cançó eslava ompliren el vagó i s’enrevoltillaren amb els silents pensaments dels que encara no s’havien incorporat del tot a la realitat quotidiana; un dia més, camí de les ocupacions i preocupacions que endeguen un torrent irreductible, reberen la visita d’aquell instrument tronat que, miraculosament, era capaç d'emanar sons dolços impregnats de nostàlgia i dolor contingut.
Les cordes, colpejades per unes verguerines corbades i esmorteïdes als extrems amb cinta adhesiva, es revelaven encisants. Les mans, gruixudes i macades per la duresa d’un temps passat, mostraven els rastres d’una ferida, físicament cicatritzada; li mancaven tres dits. El rostre, somrient i complaent, amagava darrera els ulls unes altres ferides, aquestes gens cicatritzades. Al cap, mentre les mans corrien veloces colpejant l’instrument, ressonaven ecarrufants els sons secs d’un arma automàtica trencats pel dolor intens d’una cremor inesperada; obrir els ulls i trobar-se al terra, entre la sang de les ferides, covar-se i despertar desprès entre els blancs llençols d’un hospital... Els pensaments seguien succeint-se: la fugida, la recerca de noves oportunitats, l’instrument embolicat en una manta arnada... Un matí de tardor, l’estació de França...
Els pensaments s’esvaïren, la música arribava a la fi. Les cares enutjades de molts hostes circumstancials del vagó. Les mirades perdudes, amb el cap subtilment girat evadint trobar-se amb el rostre de l’eslau, amb les mans sense dits, amb l’esquena corbada pel pes de l’instrument... El pot per recollir les monedes, premi miserable per a una interpretació virtuosa, va sortir del vagó tant buit com havia entrat.
J. M. Vidal-Illanes
Les cordes, colpejades per unes verguerines corbades i esmorteïdes als extrems amb cinta adhesiva, es revelaven encisants. Les mans, gruixudes i macades per la duresa d’un temps passat, mostraven els rastres d’una ferida, físicament cicatritzada; li mancaven tres dits. El rostre, somrient i complaent, amagava darrera els ulls unes altres ferides, aquestes gens cicatritzades. Al cap, mentre les mans corrien veloces colpejant l’instrument, ressonaven ecarrufants els sons secs d’un arma automàtica trencats pel dolor intens d’una cremor inesperada; obrir els ulls i trobar-se al terra, entre la sang de les ferides, covar-se i despertar desprès entre els blancs llençols d’un hospital... Els pensaments seguien succeint-se: la fugida, la recerca de noves oportunitats, l’instrument embolicat en una manta arnada... Un matí de tardor, l’estació de França...
Els pensaments s’esvaïren, la música arribava a la fi. Les cares enutjades de molts hostes circumstancials del vagó. Les mirades perdudes, amb el cap subtilment girat evadint trobar-se amb el rostre de l’eslau, amb les mans sense dits, amb l’esquena corbada pel pes de l’instrument... El pot per recollir les monedes, premi miserable per a una interpretació virtuosa, va sortir del vagó tant buit com havia entrat.
J. M. Vidal-Illanes
dimarts, de novembre 02, 2004
trobat sense buscar-ho...
trobat a un altre blog:
pixant fora de test
Hi hauria d'haver alguna associació, fundació o ong, institut governamental o el que sigui per a la inserció a la societat dels/les divorciats/des o separats/des.
És que aquestes criatures no poden anar soles pel món perquè no hi ha qui les aguanti. Emprenyen, molesten, no saben quan fan nosa i no distingeixen els fadrins vocacionals dels circumstancials; el que deia, que els reeduquin i insertin o insereixin quan estiguin preparats. Però fins que no ho estiguin, que els tanquin!
jo me solidifico amb la causa; ara, vosaltres....
pixant fora de test
Hi hauria d'haver alguna associació, fundació o ong, institut governamental o el que sigui per a la inserció a la societat dels/les divorciats/des o separats/des.
És que aquestes criatures no poden anar soles pel món perquè no hi ha qui les aguanti. Emprenyen, molesten, no saben quan fan nosa i no distingeixen els fadrins vocacionals dels circumstancials; el que deia, que els reeduquin i insertin o insereixin quan estiguin preparats. Però fins que no ho estiguin, que els tanquin!
jo me solidifico amb la causa; ara, vosaltres....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)