dimarts, de novembre 09, 2004

fragments del Diari Impossible

Ens vam trobar per darrer cop, però no et vaig saber donar el que des de sempre tenia per a tu i em vaig perdre en brancatges vans que vaig construir sense voler.
Després tu vas marxar com sempre cap a la mar i jo a dalt de tot d'aquell arbrot incoherent sense saber-ne baixar ni dir-te adéu.
Tu marxaves i jo allà a dalt buscant el camí cap al sòl -saps que mai no el sé trobar- per posar-hi els peus i córrer cap a tu.
Quan vaig ser en terra ja era massa tard. Series, segur, al teu refugi blanc marí envoltada pels teus vents amics, protegida per les ones fidels, vetllada per gavines zeloses i taurons gelosos que res no en sabrien dels meus afanys.
El sol es posava lentament damunt el teu mar rogenc i vaig saber que havia arribat el moment de tornar cap amunt al meu món de boires i muntanyes aspres.
Per això des d'aquell dia, quan baixo als plans o goso d'arribar per algun viarany fins allà on veig la mar, porto sempre amb mi, a punt, sense embolcalls, nu, allò que tenia per a tu des de sempre i que no et vaig saber donar mai.
Potser et trobaré i a la fi tindràs el teu present. O potser, en estar tan descobert i a la vista, em serà robat per algú que no s'ho mereix i si arribes ja no tindré res per a tu.
Però, és clar, aquests són els riscos de qui duu oberta la porta del bagul dels seus tresors.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Saps, mgo, que no te'l robaran si tu no et deixes. I què vols que et digui, quasi millor que algú el gaudexi a que l'arrosseguis sempre més per si un cas...Perquè se'm fa molt, molt difícil creure que, si la tornes a trobar, no et quedi res per a ella.

Susanna

p.s. Mira de baixar més sovint, sino ja veus el què et perds.

Anònim ha dit...

Què xula, no? Estava donant una volteta per aquí i m'he topat de cara amb aquest comentari que vaig penjar ahir, quan acabava de llegir el text, com si això de "perdre's en el brancatge..." no anés amb mí. Tantes vegades perduda i tantes ocasions perdudes per a sempre m'han fet aprendre molt bé la teoria, però aplicar-la...això són figues d'un altre paner.

Susanna