Com cada matí, al trencar l’alba, des d’un dels darrers pisos d’aquest gratacels de plexiglàs i alumini, amb l’expressió somnolenta, els ulls incerts i el rostre alentit, Marcus acosta la mirada al cel que desperta. Un dia més, amb el pensament llunyà, escalfa les mans amb l’escudella calenta que tot ho impregna amb aroma de cafè cremós, balsàmic, com l’alè d’un vell amic que mai no et dóna l’esquena.
Com cada alba, en trencar-se el matí que torna dia i t’obliga a pensar com superar el repte de veure-li la cara a la lletjor més mundana, el fum de les altes xemeneies comença a contrastar amb la claror grisa i taronja d’un cel irrespirable, d’un aire enverinat. A baix, el carrer, sembla un camp de batalla del segle XIX, exèrcits condemnats caminen amb les baionetes calades cap a unes feines que fa temps que han perdut.
Per a Marcus, una de les poques alegries del dia que es trenca, consisteix en aclaparar-se davant la bellesa fràgil del vol del falcó pelegrí que viu al terrat d’un gratacels veí. El cel il·lumina l’estança, el cafè alena la mirada, el vidre de la finestra ja no emmiralla Marcus, que deixa l’escudella a terra mentre es concentra en els compassos d’una vella composició de Paul Motian. Ell també viu a sobre d’ella. Ella també contempla la mateixa escena cada matí.
Els fumerals blancs i vermells, insulten encara més un degradat perfil d’horitzó, mentre vomiten ansioses tones de sofre groguejant. El sol, esmorteït, lluita entre la densitat de l’aire, en el moment en que amb una lentitud metafísica, el falcó agita les ales, travessant un escenari atònit, dominant tota l’escena amb una indiferència que pretén castigar l’estultícia de la decadent humanitat. El darrer falcó sembla l’única criatura amb seny i bellesa suficient per ser contemplada amb admiració; bé, el falcó i ella, la de l’habitació de baix, la que dóna sentit al “I have the room above her”. Mentre la batalla del carrer incrementa d’intensitat, el vol pren encara una major distància i Marcus seu davant el majestuós Steinway tractant d’imitar amb els seus llargs dits el traç del falcó, completant inspiradament la vella composició d’un oblidat Motian.
J. M. Vidal-Illanes (c)
Són trets característics de qualsevol eclecticisme l'oposició al dogmatisme i al radicalisme i la recerca d'un criteri de veritat que permeti l'harmonia entre posicions aparentment contradictòries
dijous, de novembre 23, 2006
dimecres, de novembre 15, 2006
El darrer vol
L’esvelta ombra dibuixava la intensitat de l’hora, instants comptats, compte enrere adreçat a la foscor, quan tots els colors del cel despleguen el comiat. La paret de llauna, a l’entrada d’aquell poblat, competia amb la posta de sol. La llauna, fent de paret, havia estat pintada amb la insistència d’aquell que no vol reconèixer en un bidon ville dels afores de Johannesburg, una fi del món plena de rovell, foradada, sense esperança. L’alegre grafitti envaïa la cara oculta d’una estructura social en descomposició, d’un ensorrament calculat, d’una exclusió global.
El barril resultava quotidià, proper, humà, com els enormes ulls negres de fons blanc, de mirada intel·ligent, desperta, diagonal, que destacaven en un rostre gens resignat, d’edat indefinida, massa jove per morir, massa vell per jugar amb el destí de l’infant que ja ha deixat endarrere. El somriure, estrany; els projectes, il·lusió: la fugida impossible cap el cel que s’enfosquia segon rere segon.
Volar, no per fugir, sinó per pilotar una aeronau, com les que passen dotzenes de vegades al dia sobre els caps de les barraques de llauna pintada... als afores de Johannesburg, als rodals de l’aeroport. Alçar el vol, amb l’alegria estranya de qui sap afrontar la realitat de la que és presoner, sense deixar de pensar en l’existència d’una sortida, com la pista il·luminada d’aterratge, que s’estén fantasmagòrica cap a l’horitzó.
Volar, la mirada blanca, la pell negra. Córrer per la pista amb els braços estesos, fins a l’impacte final. La terra dura, l’asfalt sagnant, els ulls oberts, la vida tancada... l’aterratge forçós, ningú no plorà per la negra pell. La notícia era blanca i els que la contaren, també.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
El barril resultava quotidià, proper, humà, com els enormes ulls negres de fons blanc, de mirada intel·ligent, desperta, diagonal, que destacaven en un rostre gens resignat, d’edat indefinida, massa jove per morir, massa vell per jugar amb el destí de l’infant que ja ha deixat endarrere. El somriure, estrany; els projectes, il·lusió: la fugida impossible cap el cel que s’enfosquia segon rere segon.
Volar, no per fugir, sinó per pilotar una aeronau, com les que passen dotzenes de vegades al dia sobre els caps de les barraques de llauna pintada... als afores de Johannesburg, als rodals de l’aeroport. Alçar el vol, amb l’alegria estranya de qui sap afrontar la realitat de la que és presoner, sense deixar de pensar en l’existència d’una sortida, com la pista il·luminada d’aterratge, que s’estén fantasmagòrica cap a l’horitzó.
Volar, la mirada blanca, la pell negra. Córrer per la pista amb els braços estesos, fins a l’impacte final. La terra dura, l’asfalt sagnant, els ulls oberts, la vida tancada... l’aterratge forçós, ningú no plorà per la negra pell. La notícia era blanca i els que la contaren, també.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)