Com cada matí, al trencar l’alba, des d’un dels darrers pisos d’aquest gratacels de plexiglàs i alumini, amb l’expressió somnolenta, els ulls incerts i el rostre alentit, Marcus acosta la mirada al cel que desperta. Un dia més, amb el pensament llunyà, escalfa les mans amb l’escudella calenta que tot ho impregna amb aroma de cafè cremós, balsàmic, com l’alè d’un vell amic que mai no et dóna l’esquena.
Com cada alba, en trencar-se el matí que torna dia i t’obliga a pensar com superar el repte de veure-li la cara a la lletjor més mundana, el fum de les altes xemeneies comença a contrastar amb la claror grisa i taronja d’un cel irrespirable, d’un aire enverinat. A baix, el carrer, sembla un camp de batalla del segle XIX, exèrcits condemnats caminen amb les baionetes calades cap a unes feines que fa temps que han perdut.
Per a Marcus, una de les poques alegries del dia que es trenca, consisteix en aclaparar-se davant la bellesa fràgil del vol del falcó pelegrí que viu al terrat d’un gratacels veí. El cel il·lumina l’estança, el cafè alena la mirada, el vidre de la finestra ja no emmiralla Marcus, que deixa l’escudella a terra mentre es concentra en els compassos d’una vella composició de Paul Motian. Ell també viu a sobre d’ella. Ella també contempla la mateixa escena cada matí.
Els fumerals blancs i vermells, insulten encara més un degradat perfil d’horitzó, mentre vomiten ansioses tones de sofre groguejant. El sol, esmorteït, lluita entre la densitat de l’aire, en el moment en que amb una lentitud metafísica, el falcó agita les ales, travessant un escenari atònit, dominant tota l’escena amb una indiferència que pretén castigar l’estultícia de la decadent humanitat. El darrer falcó sembla l’única criatura amb seny i bellesa suficient per ser contemplada amb admiració; bé, el falcó i ella, la de l’habitació de baix, la que dóna sentit al “I have the room above her”. Mentre la batalla del carrer incrementa d’intensitat, el vol pren encara una major distància i Marcus seu davant el majestuós Steinway tractant d’imitar amb els seus llargs dits el traç del falcó, completant inspiradament la vella composició d’un oblidat Motian.
J. M. Vidal-Illanes (c)
6 comentaris:
Veig que la cosa va de Jazz. Tota la composició és jazz, i de teló de fons Paul Motian. De fet em resulta tot molt familiar.
Nuria
(Lo siento, se que este comentario iba más abajo, pero creo que no lo habría leido nadie, y es mi homenaje al 20 N del carajo)
Tiene gracia esto de la carnicería (la islámica, quero decir). Además, con los huesos del corderito te puedes hacer un caldito de lo más delicioso.
En cambio, con los huesos de tantas y tantas fosas comunes, de los enterrados en el Valle de los Caidos por la democracia, de tanto y tanto asesinado y expulsado de su tierra por haber intentado poner fin a toda una historia de dominio de los de siempre, los que en nombre de una religión (el dinero) se entregan a la oración para purgar tantos pecados cometidos. Y al dia siguiente vuelven a por el dinero, y entre horas, una tapita de pedofilia, que también les mola.
Que incomodos los huesos, no? Salpicando la pared mientras se moría de forma programada (justo para coincidir con la muerte de Jose A. que fue asesinado por el mismo F. F.), vaya personajillo creó nuestra historia gloriosa. Un perturbado que no sabía ni vocalizar, nos tuvo en jaque durante 40 años.
Ha pasado el 20 N, pero pude ir a escupir sobre el granito que lo cubre, hacía años que esperaba el momento.
Gladiator
A mi em sembla que la cosa va de d'un món moribund, d'una natura esmorteïda, d'una malalta terminal que s'anomena Terra. El darrer vol del falcó, com el del nen del ghetto sudafricà, només són la punta de l'iceberg.
I això em porta a un altre jazz, el català elèctric i vibrant del grup del mateix nom.
Segur que la Susanna ens pot recomanar algunes cançons dels Iceberg (te pinta d'agradar-li el só anys setanta-vuitanta del Kitflus & Cia)
El vigia que no dorm
em xoca la capacitat de v.i. per donar a qualsevol tema d'actualitat un to de transcendència i solemnitat que de vegades s'escau i que d'altres trobo inapropiat i fins i tot fregant el ridícul, heu vist com empra sempre la mateixa tècnica, els mateixos recursos? es situa en el punt de vista de la teòricament víctima i a partir d'aquí ens porta on vol. tothom plora i diu oh v.i., tens raó, som tots unes rates de claveguera...
salut
ED
Estic d'acord amb ED. Però fins i tot l'accent rimbombant i presuntuós que de vegades dóna VI als seus escrits (que frega el ridícul), em sembla intencionat, sarcàstic i sovint àcid.
Pot ser quan no s'escau el to, l'escrit perd interès. Ara bé, el recurs pictòric o, més aviat, cinematogràfic, que fa servir és molt efectista. També en el cinema hi ha autors que exageren, quasi ridículament, l'efecte d'una sequència. N'hi ha centenars d'exemples, però no per això perden interès.
Publica un comentari a l'entrada