eduardo darnauchans, rar artista uruguaià que vaig descobrir als anys vuitanta i que va morir el 2007, mereix algun reconeixement, almanco aquest
http://www.youtube.com/watch?v=Sh5mZQHNIpU
http://www.youtube.com/watch?v=Sh5mZQHNIpU
dissabte, de novembre 14, 2009
dimarts, de setembre 22, 2009
Crònica d’una tardor sobre l’esquena
Com un caragol, net i lluent desprès de la freda pluja, hi duies la tardor a l’esquena... Potser la pluja era càlida? Ni tant sols et sents caragol i la tardor no és ca teva. Et despertes i tornes a començar: desintegres el caragol contra la paret. Avui no et pots aixecar del llit, un dilluns fosc i fred, l’esquena et fa mal i la tardor entra per la finestra quan surts al balcó a alenar l’aire contaminat pel progrés d’una ciutat trista i grisa. I mires cap a dins, el cafè fa olor a esforç, el pa calent es remena incòmode dins la torradora metàl·lica que l’escup rutinàriament. I la tardor et colpeja l’esquena i t’empeny cap la realitat.
Aquí les fulles cauen, perquè les fileres d’arbres venen d’altres llocs. Veus com volen les arestes dels pàmpols quan fa vent? Penses: cauen descrivint espirals que s’estavellen amb la realitat del terra d’asfalt; tant semblant a com t’esmicoles sovint contra la sòlida existència diària, la mateixa que sobrevoles amb dificultat quan no t’extravies amb vertiginoses caigudes lliures en un pou sense fons. Part darrera, la música llunyana d’un esmolador anuncia pluja.
Assegut en una cadira de disseny, intentes sortir del pou amb la tardor a l’esquena mentre mastegues la torrada de mantega fosa i albercoc confitat. Olores i mires apàtic el vapor del cafè que s’eleva capritxós, descrivint les ànsies de llibertat que s’esvaeixen abans de tocar sòtil. Un telèfon sona en la llunyania d’un pis veïnat: ningú no ho contesta i al final s’apaga, com s’extingeix el moment d’eufòria regalat pel cafè i la dolça torrada de pa. La tardor entra per la finestra i et puja pel doblegat cos dificultant-te pesadament que puguis aixecar-te de la taula per obrir-te pas entre la desgana de viure, un dia gris, en una fosca ciutat i la tardor a l’esquena.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2009
Benvinguda tardor de 2009!!!!
Aquí les fulles cauen, perquè les fileres d’arbres venen d’altres llocs. Veus com volen les arestes dels pàmpols quan fa vent? Penses: cauen descrivint espirals que s’estavellen amb la realitat del terra d’asfalt; tant semblant a com t’esmicoles sovint contra la sòlida existència diària, la mateixa que sobrevoles amb dificultat quan no t’extravies amb vertiginoses caigudes lliures en un pou sense fons. Part darrera, la música llunyana d’un esmolador anuncia pluja.
Assegut en una cadira de disseny, intentes sortir del pou amb la tardor a l’esquena mentre mastegues la torrada de mantega fosa i albercoc confitat. Olores i mires apàtic el vapor del cafè que s’eleva capritxós, descrivint les ànsies de llibertat que s’esvaeixen abans de tocar sòtil. Un telèfon sona en la llunyania d’un pis veïnat: ningú no ho contesta i al final s’apaga, com s’extingeix el moment d’eufòria regalat pel cafè i la dolça torrada de pa. La tardor entra per la finestra i et puja pel doblegat cos dificultant-te pesadament que puguis aixecar-te de la taula per obrir-te pas entre la desgana de viure, un dia gris, en una fosca ciutat i la tardor a l’esquena.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2009
Benvinguda tardor de 2009!!!!
dimecres, de setembre 09, 2009
himne
Hauríem de fer una associació, si no per canviar s'himne de Maó, sí per adaptar-lo. Jo no sé voltros, però a jo me fa un poc de vergonya cada vegada que el sent. En castellà, uns tòpics que ja no funcionen avui... No sé... Suggeriments?
diumenge, de juny 21, 2009
Som a Barcelona, vaig a una llibreria, la millor, diuen, la més gran, la més nova. Veig un llibre -bé, en veig milers-, l'obr, llegesc la primera frase "Nunca tuve suerte con las mujeres, soporto con resignación una penosa joroba, todos mis familiares más cercanos han muerto, soy un pobre solitario que trabaja en una oficina pavorosa. Por lo demás, soy feliz." "Açò promet", me dic, i compr el llibre.
dijous, de maig 14, 2009
TVE censura y manipula en la final de la Copa del Rey
Tardaron en iniciar la conexión y cuando llegó el momento, a los presentadores se les notaba nerviosos. La realización era torpe y sin sentido (saltan los jugadores al terreno de juego, ¿qué hacen emitiendo imágenes de un plató?). Entonces se retransmite la llegada de los Reyes de España al estadio. ¡Ah¡ Se trata de eso. Durante los últimos días se ha comentado que las aficiones de Barça y Athletic podrían recibir a Sus Majestades y al himno del país con una sonora pitada. Televisión Española, encargada de la retransmisión retiene al Rey antes de salir al palco y le realiza una entrevista reverencial que todos los espectadores ven. La imagen vuelve al campo, donde está la noticia, y entonces, cuando finalmente salen los monarcas y empieza a sonar el himno, que es respondido con una sonora y prácticamente unánime pitada. Es una expresión libre de ciudadanos españoles, pero los telespectadores de todo el país no pueden presenciarla, porque TVE conecta en ese instante con Bilbao donde pilla a un desconcertado corresponsal.
llegir més:
http://www.testigoaccidental.com/2009/05/tve-censura-y-manipula-en-la-final-de.html
llegir més:
http://www.testigoaccidental.com/2009/05/tve-censura-y-manipula-en-la-final-de.html
dimarts, de març 31, 2009
Crònica per envellir [lluna plena d'agost]
Avui repassaves la línia de l’horitzó, tant perfectament no recta, com bé saps és corba, com la Terra, com els teus pensaments. L’el·lipsi que dibuixa la posta de sol esclata en llum, en colors impossibles de retenir. Cada dia rebenten de dalt a baix en una espiral de matisos nous. La natura no es cansa de crear, de fer de bell nou. Et gires i la veus dreta a la cuina, el cor et dóna un tomb, com el primer dia, com els primers mesos, res no ha canviat des de llavors. Bé, de fet tot és diferent, res no és igual, però els sentiments romanen intactes i en peus, sobresortint i estremint-te com un infant. Tot arran d’una segona oportunitat.
La mires més detingudament, han passat vint anys, i mires l’horitzó altre cop. El sol continua camí del seu amagatall, en un ritual que donarà pas a la sortida carabassa d’una enorme lluna d’agost, res més dolç, res més esperat any rere any... i han passat vint anys.
I la tornes a mirar, tota esplèndida a la cuina, creueu una mirada de complicitat. Tu havies preparat el sopar, com sempre, com ara fa vint anys i ara ella deixa el que estava fent i s’acosta a tu per darrera, mirant l’horitzó, agafant-te amb els braços nus. I li mires el rostre, les arrugues mostren tota la bellesa que es pot esperar en una dona que has estimat incansable. I estimes aquestes arrugues forjades en la felicitat d’una decisió vint anys enrere. I tombes el cap, i reps l’escalfor del seu coll. I tornes a estimar els ulls que et miren, de color de profunditat marina, amb la mirada de fa vint anys.
Li estens la copa de vi que dus a la ma, ella l’accepta, com fa vint anys, i remulla els llavis, sensuals, madurs, mentre et mira i veu la posta de sol a través dels teus ulls. I mirant les darreres llums del dia esperes el moment que la lluna estarà alta a la cúpula fosca i pintada d’estels, aclarida per la intensitat de l’esfera platejada que us il·luminarà a la platja, nedant nus, amb abraçades salades de mar, mirades blaves i sentiments intactes... com ara fa vint anys.
J. M. Vidal-Illanes © 2009
La mires més detingudament, han passat vint anys, i mires l’horitzó altre cop. El sol continua camí del seu amagatall, en un ritual que donarà pas a la sortida carabassa d’una enorme lluna d’agost, res més dolç, res més esperat any rere any... i han passat vint anys.
I la tornes a mirar, tota esplèndida a la cuina, creueu una mirada de complicitat. Tu havies preparat el sopar, com sempre, com ara fa vint anys i ara ella deixa el que estava fent i s’acosta a tu per darrera, mirant l’horitzó, agafant-te amb els braços nus. I li mires el rostre, les arrugues mostren tota la bellesa que es pot esperar en una dona que has estimat incansable. I estimes aquestes arrugues forjades en la felicitat d’una decisió vint anys enrere. I tombes el cap, i reps l’escalfor del seu coll. I tornes a estimar els ulls que et miren, de color de profunditat marina, amb la mirada de fa vint anys.
Li estens la copa de vi que dus a la ma, ella l’accepta, com fa vint anys, i remulla els llavis, sensuals, madurs, mentre et mira i veu la posta de sol a través dels teus ulls. I mirant les darreres llums del dia esperes el moment que la lluna estarà alta a la cúpula fosca i pintada d’estels, aclarida per la intensitat de l’esfera platejada que us il·luminarà a la platja, nedant nus, amb abraçades salades de mar, mirades blaves i sentiments intactes... com ara fa vint anys.
J. M. Vidal-Illanes © 2009
divendres, de març 27, 2009
Still my guitar gently weeps
Molt recomanable, me sembla, aquest escrit de n'Ignasi:
Un dia del mes de Gener, quan anava a complir 13 anyets, mon pare me va dir: "Què vols en fer ets anys, una guiterra o un rellotge?" I jo, cap baix, fluixet, vaig dir: " Una guiterra, vull una guiterra". I així va ser. Vam anar a Ca n'Amorós, al costat del Bar Plata: bones tardes.
Record aquell home, n'Amorós, sec i vidres de cul de bòtil, què volem i què no volem, i així que me ben reconeix com si em prengués les mides d'una jaqueta, mira l'estesa de guitarres i sentencia: aquesta! I aquesta era una guitarra d'una mida un pelèu més petita, 755 pessetes, com si fos ara. Content que no tocava en terra vaig sortir de la botiga, tretze anys de calçons curts, cedes a les orelles, cabells revulls, berenar de botifarró, misses i processons, corregudes, andanades, arrenys, mèrvols i baldufes, i un carrer ple d'al·lots i malescriances. Mig any després, un dia de Juliol, dia de sant Ignasi, mon pare me va comprar un rellotge que no havia de mester, però un homenet havia de tenir un rellotge, donar corda i no arribar tard: i ara va una mica endarrerit, i ben alerta que no el banyis...
llegir més...
Un dia del mes de Gener, quan anava a complir 13 anyets, mon pare me va dir: "Què vols en fer ets anys, una guiterra o un rellotge?" I jo, cap baix, fluixet, vaig dir: " Una guiterra, vull una guiterra". I així va ser. Vam anar a Ca n'Amorós, al costat del Bar Plata: bones tardes.
Record aquell home, n'Amorós, sec i vidres de cul de bòtil, què volem i què no volem, i així que me ben reconeix com si em prengués les mides d'una jaqueta, mira l'estesa de guitarres i sentencia: aquesta! I aquesta era una guitarra d'una mida un pelèu més petita, 755 pessetes, com si fos ara. Content que no tocava en terra vaig sortir de la botiga, tretze anys de calçons curts, cedes a les orelles, cabells revulls, berenar de botifarró, misses i processons, corregudes, andanades, arrenys, mèrvols i baldufes, i un carrer ple d'al·lots i malescriances. Mig any després, un dia de Juliol, dia de sant Ignasi, mon pare me va comprar un rellotge que no havia de mester, però un homenet havia de tenir un rellotge, donar corda i no arribar tard: i ara va una mica endarrerit, i ben alerta que no el banyis...
llegir més...
diumenge, de març 22, 2009
La eutanasia y el derecho a la privacidad
Paul Kurtz
La eutanasia descansa sobre un principio ético básico para la democracia: el derecho a la privacidad. Este tiene su raíz en la idea de libertad personal. Adquiere mayor significado en las sociedades abiertas, pluralistas y democráticas, donde coexisten posturas, creencias religiosas, eupraxsofías [1] y sistemas de valores contrapuestos, y donde tenemos la obligación de ser tolerantes con las diferentes convicciones éticas.
El derecho a la privacidad es un principio ético general prima facie ganado recientemente. La gente no reconoció su autenticidad sino hasta, digamos, dos o tres siglos atrás. Sostengo que el derecho a la privacidad es un derecho humano según el cual la sociedad debe respetar la opción que tiene un individuo para manejar su propia vida. El cuerpo de una persona, sus posesiones, creencias, valores, acciones y conducta son zonas donde la sociedad no debería entrometerse sin una buena razón.
continuar llegint...
La eutanasia descansa sobre un principio ético básico para la democracia: el derecho a la privacidad. Este tiene su raíz en la idea de libertad personal. Adquiere mayor significado en las sociedades abiertas, pluralistas y democráticas, donde coexisten posturas, creencias religiosas, eupraxsofías [1] y sistemas de valores contrapuestos, y donde tenemos la obligación de ser tolerantes con las diferentes convicciones éticas.
El derecho a la privacidad es un principio ético general prima facie ganado recientemente. La gente no reconoció su autenticidad sino hasta, digamos, dos o tres siglos atrás. Sostengo que el derecho a la privacidad es un derecho humano según el cual la sociedad debe respetar la opción que tiene un individuo para manejar su propia vida. El cuerpo de una persona, sus posesiones, creencias, valores, acciones y conducta son zonas donde la sociedad no debería entrometerse sin una buena razón.
continuar llegint...
dimarts, de gener 27, 2009
e-NVITRICOLLS [d'Administratiu i+]: Les excuses i les polítiques d'excepció (a propòsit del Decret de Turisme)#links
e-NVITRICOLLS [d'Administratiu i+]: Les excuses i les polítiques d'excepció (a propòsit del Decret de Turisme)#links
Una constant a la legislació balear la trobam en el trencament del Sistema Jurídic o en la manca de Sistema en determinats àmbits materials. La dispersió normativa, la manca de codis, les normes parcials inconnexes o contradictòries i les excepcions, propicien el desordre i la pobresa del nostre ordenament (amb poques excepcions).
L’ordenació territorial i l’urbanisme són especialment presoners d’aquesta tendència i no deixa de ser una característica insòlita per un territori limitat i vulnerable que siguem la gairebé única Autonomia sense Llei del Sòl o Llei d’Urbanisme pròpia. Una dispersió de normes estatals, antigues, parcials i superades, juntament amb un desplegament autonòmic més fraccionat i parcial fan que constantment ens enfrontem a debats que a altres contrades no se sostindrien. La darrera assignatura suspesa la trobam en la brillant idea dels responsables de Turisme de promoure un Decret d’excepcions que permeti obviar la coherència del sistema normatiu urbanístic i d’ordenació territorial a les Illes Balears. Amb l’excusa de la modernització de places hoteleres no podem rompre les regles del joc ni vulnerar els principis més elementals de l’Estat de Dret.
L’actual proposta de Decret de Turisme ha de ser replantejada globalment o tornarem a lesionar severament el Sistema Jurídic, afavorint interessos particulars en contra de la defensa de l’interès general. No podem lesionar alguns del valors superiors de l’ordenament jurídic que proclama la Constitució: la coherència del Sistema Jurídic, el principi de legalitat, el de jerarquia normativa, el d’igualtat, el de justícia, restarien vulnerats amb aquesta nova iniciativa d’excepció, a més de contradir-se amb altres drets fonamentals i principis rectors de la política social i econòmica. Com sempre la defensa del medi ambient, en el seu sentit més ample, tornarà a quedar relegada a un molest racó de les polítiques públiques balears.
Un altre visió del tema al web de GOB-Menorca
Una constant a la legislació balear la trobam en el trencament del Sistema Jurídic o en la manca de Sistema en determinats àmbits materials. La dispersió normativa, la manca de codis, les normes parcials inconnexes o contradictòries i les excepcions, propicien el desordre i la pobresa del nostre ordenament (amb poques excepcions).
L’ordenació territorial i l’urbanisme són especialment presoners d’aquesta tendència i no deixa de ser una característica insòlita per un territori limitat i vulnerable que siguem la gairebé única Autonomia sense Llei del Sòl o Llei d’Urbanisme pròpia. Una dispersió de normes estatals, antigues, parcials i superades, juntament amb un desplegament autonòmic més fraccionat i parcial fan que constantment ens enfrontem a debats que a altres contrades no se sostindrien. La darrera assignatura suspesa la trobam en la brillant idea dels responsables de Turisme de promoure un Decret d’excepcions que permeti obviar la coherència del sistema normatiu urbanístic i d’ordenació territorial a les Illes Balears. Amb l’excusa de la modernització de places hoteleres no podem rompre les regles del joc ni vulnerar els principis més elementals de l’Estat de Dret.
L’actual proposta de Decret de Turisme ha de ser replantejada globalment o tornarem a lesionar severament el Sistema Jurídic, afavorint interessos particulars en contra de la defensa de l’interès general. No podem lesionar alguns del valors superiors de l’ordenament jurídic que proclama la Constitució: la coherència del Sistema Jurídic, el principi de legalitat, el de jerarquia normativa, el d’igualtat, el de justícia, restarien vulnerats amb aquesta nova iniciativa d’excepció, a més de contradir-se amb altres drets fonamentals i principis rectors de la política social i econòmica. Com sempre la defensa del medi ambient, en el seu sentit més ample, tornarà a quedar relegada a un molest racó de les polítiques públiques balears.
Un altre visió del tema al web de GOB-Menorca
dimecres, de gener 21, 2009
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una mirada de llum variable
"Una mirada de llum variable. Uns pics blava, d’altres verda o grisa, però sempre sensible. L’alegria o l’aflicció dibuixen matisos mesclats en l’iris, com rajos d’aiguamarina, com escletxes d’una petxina tornassolada. Si s’humitegen per qualsevol contratemps passen a expressar un esclat d’emocions on tota varietat facial enriqueix una parla sense paraules: l’expressió del sentiment net de color canviant.
El color variable, les emocions canviants, l’estructura radiant esclata quan l’alegria oculta emergeix de les profundes simes del dolor i rebenta en blau i en gris irisat, com la coa d’aquella sirena que un dia fores, que un dia tornaràs a ser, amb cants que enlluernen i obliguen a Ulisses lligar-se al timó d’una nau a la deriva. Jo no em fermaré, sucumbiré al cant i a la mirada i al color lluent i càlid d’uns ulls d’expressió sincera desbordada de mar, plena de la bellesa dels racons secrets altre temps visitats a les profunditats de l’alegria. I caminaré seguint la llum variable de l’iris que com una brúixola constant guia segura les passes cap a la retrobada."
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una mirada de llum variable
El color variable, les emocions canviants, l’estructura radiant esclata quan l’alegria oculta emergeix de les profundes simes del dolor i rebenta en blau i en gris irisat, com la coa d’aquella sirena que un dia fores, que un dia tornaràs a ser, amb cants que enlluernen i obliguen a Ulisses lligar-se al timó d’una nau a la deriva. Jo no em fermaré, sucumbiré al cant i a la mirada i al color lluent i càlid d’uns ulls d’expressió sincera desbordada de mar, plena de la bellesa dels racons secrets altre temps visitats a les profunditats de l’alegria. I caminaré seguint la llum variable de l’iris que com una brúixola constant guia segura les passes cap a la retrobada."
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'una mirada de llum variable
dimarts, de gener 20, 2009
asteroide B612: Naufragi amb neu
He llegit a les notícies que un pilot va fer us de tota la perícia que disposava per amarar salvant la vida a centenars de passatgers d’un vol que havia sortit de l’aeroport de La Guardia a Nova York. Si aquest esdeveniment hagués tingut com escenari el nostre aeroport de Basel-Mulhouse-Freiburg, l’avió hauria “aneuitzat”, es a dir s’hauria estampat contra la neu.
Jo he sortit al jardí i he fet d’avió, i amb els braços oberts em llençava pla contra el terra nevat i la veritat és que he salvat sempre tots els passatgers, ni una víctima, ni tant sols d’infart. Finalment l’infermera Siegel m’ha fet entrar i ha posat fi malcarada a una gloriosa pàgina de l’aviació sense motor.
asteroide B612: Naufragi amb neu
Jo he sortit al jardí i he fet d’avió, i amb els braços oberts em llençava pla contra el terra nevat i la veritat és que he salvat sempre tots els passatgers, ni una víctima, ni tant sols d’infart. Finalment l’infermera Siegel m’ha fet entrar i ha posat fi malcarada a una gloriosa pàgina de l’aviació sense motor.
asteroide B612: Naufragi amb neu
Subscriure's a:
Missatges (Atom)