dimarts, de març 31, 2009

Crònica per envellir [lluna plena d'agost]

Avui repassaves la línia de l’horitzó, tant perfectament no recta, com bé saps és corba, com la Terra, com els teus pensaments. L’el·lipsi que dibuixa la posta de sol esclata en llum, en colors impossibles de retenir. Cada dia rebenten de dalt a baix en una espiral de matisos nous. La natura no es cansa de crear, de fer de bell nou. Et gires i la veus dreta a la cuina, el cor et dóna un tomb, com el primer dia, com els primers mesos, res no ha canviat des de llavors. Bé, de fet tot és diferent, res no és igual, però els sentiments romanen intactes i en peus, sobresortint i estremint-te com un infant. Tot arran d’una segona oportunitat.

La mires més detingudament, han passat vint anys, i mires l’horitzó altre cop. El sol continua camí del seu amagatall, en un ritual que donarà pas a la sortida carabassa d’una enorme lluna d’agost, res més dolç, res més esperat any rere any... i han passat vint anys.

I la tornes a mirar, tota esplèndida a la cuina, creueu una mirada de complicitat. Tu havies preparat el sopar, com sempre, com ara fa vint anys i ara ella deixa el que estava fent i s’acosta a tu per darrera, mirant l’horitzó, agafant-te amb els braços nus. I li mires el rostre, les arrugues mostren tota la bellesa que es pot esperar en una dona que has estimat incansable. I estimes aquestes arrugues forjades en la felicitat d’una decisió vint anys enrere. I tombes el cap, i reps l’escalfor del seu coll. I tornes a estimar els ulls que et miren, de color de profunditat marina, amb la mirada de fa vint anys.

Li estens la copa de vi que dus a la ma, ella l’accepta, com fa vint anys, i remulla els llavis, sensuals, madurs, mentre et mira i veu la posta de sol a través dels teus ulls. I mirant les darreres llums del dia esperes el moment que la lluna estarà alta a la cúpula fosca i pintada d’estels, aclarida per la intensitat de l’esfera platejada que us il·luminarà a la platja, nedant nus, amb abraçades salades de mar, mirades blaves i sentiments intactes... com ara fa vint anys.

J. M. Vidal-Illanes © 2009

5 comentaris:

Anònim ha dit...

que curios que mentre tu comptes estels, ella es a la cuina. Què dius d'això??

Anònim ha dit...

Crec que ell havia preparat el sopar i ara ella recollia coses a la cuina. D'açò s'en diu repartiment de tasques i equilibri.. ;-))

Anònim ha dit...

és més, ell potser també sigui ella i és una parella de dues dones, en cap moment es parla d'un homo, so sexista!!!

Anònim ha dit...

A mi em sembla una crònica massa dolça, embafadora... comèdia romàntica americana ;-)

Anònim ha dit...

Idò a mi em sembla que VI s'ha pegat un fort cop al cap... o ha trabucat (com diuen a Mallorca)