Animals

No puc recordar en quin moment de la meva infantesa vaig prendre consciència de la importància de la pedra com a guia causal del sentiment illenc. Les illes s’aixequen des del fons de la mar obrint-se pas esquinçant les aigües i eixugant-se al sol entre l’escuma de les voreres que formen una randa blanca i persistent. També el fons marí que habita en la memòria és roca, són pedres i arena, amb praderes de posidònia i profunditats de foscor impenetrable. Mires el fons i el fons et parla. La veu i el seu llenguatge és un trànsit insospitat que provoca un calfred, un idioma ancestral que es configura en l’observació, en el tacte, en la mirada tèbia de l’illenc. Potser s’ha d’haver nascut en l’estretor insular per entendre-ho: les pedres també adopten la forma del nostre origen mil·lenari i ens estimen i respecten més del que nosaltres ho fem.

Sí que puc recordar el dia que vaig sentir aquest disc per primer cop i com sonava mentre jo era al llit, malalt de sentiments. Pedres i cel i porcs al vent.

Arrabassant espines

Les obres literàries acaben convertides en espines. Tens una idea, desenvolupes un tema, després enumeres els conflictes secundaris, després elabores un argument, finalment arriba el desplegament de la trama. Necessites els personatges que faran funcionar la història i revises tot. En un moment donat tot comença a créixer i et documentes, revises, millores la trama i la tornes a revisar. Elabores els continguts generals dels capítols. Et documentes. Fas créixer els personatges... Mentrestant, escrius, treballes en el procés creatiu i creixes internament. L’obra es converteix en un embrió que va adoptant forma, guanya pes, comença a ser un ésser amb una aparença que ja podem reconèixer. Atures el procés i el revises.

Molts mesos després, potser anys després, tens la primera versió de la teva obra. Llegeixes, revises, corregeixes. La dónes a llegir, revises, corregeixes. Llegeixes, matises, suavitzes, marques, respires, mires. Arriba el dia en què sents com l’espina es clava més profundament. Comença a ser peremptori accelerar el procés. Fas les darreres revisions, la impressió final: no llegeixes, l’envies. Et treus l’espina, te l’arrenques sense dolor, però tot torna lleuger, sense pes, subtil, com un vol de gavina amb la immobilitat d’un dia de vent. Així és. L’espina que volies treure’t ha sortit per l’acció del temps.

L’obra deixa de ser teva, la comparteixes, la regales, ja no hi ha temps per grans canvis, l’has d’acceptar i defensar així com ha sortit. Però durant el procés has evolucionat, has canviat, els horitzons són diferents, l’alçada d’aquest horitzó, també. Per això et quedes buit i necessites començar una nova obra, que es convertirà en una espina, que repetirà el procés, com una gestació, com un part. Ahir vaig donar per tancat el darrer esborrany del Vol subtil. Ara serà l’editor qui s’haurà de traure l’espina. És el seu problema com ho faci. Dues novel·les m’esperen, hauré de decidir quina deixo aparcada. Esperaré la trucada de l’editor... sempre es fan esperar.

Viure al límit

Quan era estudiant compartia pis amb un individu que vivia al límit: mai es llevava abans de la una. Deia que tenia por a les sortides de sol perquè li recordaven que la nit s’havia acabat; per això, habitualment, arribava a casa poc abans de les sis de la matinada. Sempre em vaig demanar si tenia algun parentiu genètic amb els vampirs de sèrie B. Ell escrivia novel·la policíaca i jo bevia ginebra. Ell preferia el whisky i jo el look sinistre. Quan no sortia de nit ens delectava amb el magnífic so d’una màquina d’escriure portàtil. Aquells dies adormir-se es convertia en un combat contra les hores: primer comptava els clic-clic de les tecles colpejant sobre el paper com si fossin ovelles; passada la primera hora anava a fer una cervesa a la cuina; i quan intuïa que allò aniria per llarg, agafava la gavardina i fugia eixample avall cap al Raval. Allò sí que era ballar amb la frontera de la desesperació.

L’altre dia em vaig trobar per casualitat amb un vell conegut que també escriu i beu cafè. Mentre jo em menjava un rubiol de cabell d’àngel ell em comentava que sempre es dutxa abans i després d’escriure. Abans, perquè quan l’aigua de la carxofa li colpeja el cap, li venen idees a manta per desenvolupar; després, perquè quan ha escrit tot allò que la inspiració aquàtica li ha regalat, necessita desprendre’s de l’olor de drama. No sé quina olor és aquesta, però ara recordo que el vell company de pis d’estudiants també es dutxava durant hores quan es llevava a la una. Com ja he dit, vivia al límit, ell mai dinava abans de les quatre de la tarda i en acabat, jugava a billar i fumava una pipa: tot un aventurer que admirava secretament l’obra d’Auden.

Viure al límit té molts riscos. Quan sento que m’aproximo a un abisme vital, contracto un camió de mudances i abandono la màquina d’escriure. Ballar amb Uma Thurman també queda descartat. El perill més angoixant és pensar que puc quedar-me sense aigua calenta. Quan la caldera era de butà sempre passava que s’acabava la botella mentre estava ple de sabó. El perill de sortir descalç amb les restes de gel de bany lliscant per les cames a canviar la bombona, desafiava el teorema central del límit. Si sobrevivia a la proesa, demanava una pizza i em posava a escriure un relat gòtic. Així, la vida avança i jo segueixo encisat a la recerca del moment decisiu: trobar l’instant abans del límit i convidar-lo a una partida d’escacs. Em sentiria com Antonius Block, el cavaller més fascinant del cinema: Bergman sabia fer-nos viure el límit mentre discretament ens ensenyava a observar i a escriure.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014

Sobre guions de sèries absurdes

Hi ha guions de pel·lícules que sempre t’hauria agradat escriure, pel plaer de passar-ho bé. També ho penses d’algunes sèries surrealistes de dibuixos animats, on les metàfores són tan desbaratades que encaixen a la perfecció amb la realitat. Imagines les sessions conjuntes de creatius guionistes engrescant-se mentre prenen cafè, whisky, o el que sigui que es prengui en aquests casos, en una escalada de despropòsits plens de cruesa. El resultat et condueix al món de Gumball, a Hora d’Aventures o a Històries Corrents; quan jo era petit no s’arribava mai a la frontera del deliri, tot i que als franquistes programes infantils sempre es colava (molt en diagonal) un personatge sorgit d’una obra de Buñuel o quelcom semblant, que de vegades travessava la porta de l’absurd. A la realitat d’una època sempre s’arriba des de l’olor d’una magdalena o, en el meu cas, des del greix d’una ensaïmada i la televisió de fabricació casolana.

Un sopar de sushi també pot donar peu a sessions de guions per cargolar-se de riure, especialment si el vi el comences a prendre mentre elabores els rotlles d’arròs amb el full de nori, i no t’atures fins a arribar a aquell aiguardent nigerià de full de palma del qual no pots recordar el nom, però del què vares pensar que es podia utilitzar com a combustible per míssils de llarg abast. Llavors et conten que el nigerià que havia regalat l’aiguardent a l’amfitrió mida un metre noranta-set i t’aixeca mossegant-te pel cinturó dels pantalons. Una bona estona més tard, després de parlar dels efectes de la paprika en les pizzes de quatre formatges, intentes imaginar-ho, però no pots. «¿Dius que aquella espècie de Mr. T —de metro noranta-set— t’agafa amb les dents pel cinturó i t’aixeca un metre del terra?». La resposta és que sí. El dubte subsegüent és: en quina posició et quedes respecte del terra quan t’aixequen per la part de darrere del cinturó i on queda la resta de l’anatomia del descomunal nigerià.

La sort és que els sopars s’acaben i pots trobar la forma d’arribar sencer a casa, sense haver de posar en pràctica l’equilibri inestable de veure’t penjat de la dentadura d’un mastodont. L’endemà fa mal de cap només obrir la persiana i comprovar que defora esclata un dia radiant, com si fos l’explosió de l’estrella de la mort. No podràs agafar ni el diari i et passaràs quaranta-cinc minuts davall la dutxa. Al tercer cafè amb ibuprofèn t’asseus davant l’ordinador i, utilitzant la tecla d’esborrar més del que seria habitual, t’asseus a escriure aquesta columna: «Un dia voldria ser guionista de sèries absurdes i bla, bla, bla...».

J. M. Vidal-Illanes - © 2014

Una Sibil·la. Una musa sola.

Avui no tinc la paraula fàcil. No puc sentir els meus pensaments, el soroll al meu cap és el d'una tempesta que no sé perquè m'udola desafiant. No he fet res, ella no havia fet res. La tempesta de pedres consumarà un sacrifici injust. Com tot sacrifici. Avui  hi ha massa soroll i ni la música el pot calmar.

Poesia breu

Oblit

L'oblit apagà el caliu del record
i el vent escampà les cendres
de les nits sense llençols
perfumades pel teu coll.


Comiat

Esperes assegut al darrer graó
amb la pell freda i esquinçada
les petjades són ombres esvaïdes
els minuts tenen gust a comiat.


Et busco i no hi ets

El rellotge i el silenci
desplegaran un camí de fulls en blanc,
com la neu que es desfà entre els meus llavis,
com els records que juguen furtius
entre els llençols on tot començà.

#17M

III Dia de la poesia catalana a internet

lletrA - UOC