Animals

No puc recordar en quin moment de la meva infantesa vaig prendre consciència de la importància de la pedra com a guia causal del sentiment illenc. Les illes s’aixequen des del fons de la mar obrint-se pas esquinçant les aigües i eixugant-se al sol entre l’escuma de les voreres que formen una randa blanca i persistent. També el fons marí que habita en la memòria és roca, són pedres i arena, amb praderes de posidònia i profunditats de foscor impenetrable. Mires el fons i el fons et parla. La veu i el seu llenguatge és un trànsit insospitat que provoca un calfred, un idioma ancestral que es configura en l’observació, en el tacte, en la mirada tèbia de l’illenc. Potser s’ha d’haver nascut en l’estretor insular per entendre-ho: les pedres també adopten la forma del nostre origen mil·lenari i ens estimen i respecten més del que nosaltres ho fem.

Sí que puc recordar el dia que vaig sentir aquest disc per primer cop i com sonava mentre jo era al llit, malalt de sentiments. Pedres i cel i porcs al vent.

Heart of Gold

El Nobel a Bob Dylan

Una modernitat!

Penso que l'Acadèmia Sueca ho ha petat, però no estic d'acord amb algunes veus que ja han sorgit amb exabruptes denunciant el nomenament. El debat rau en si escriure cançons és o no fer literatura. Si arribem a la conclusió que també és una expressió literària (com la poesia escrita no cantada, que en origen era "trovada"), crec que és un premi discutible, com els anteriors, però no desqualificable sense més. Amb tot crec que Leonard Cohen és millor poeta, tant en les seves cançons com als seus poemaris.

Aquí uns quants enllaços pel debat:

Los libros escritos por Bob Dylan

Bob Dylan no es un Nobel de Literatura tan atípico

Bob Dylan, premio Nobel de Literatura 2016

Por qué Bob Dylan ganó el Nobel de Literatura 2016

Naufragi nocturn (transcrit de la plagueta del sanatori mental)

Fa molt que no escric res. Tanmateix ningú no pot llegir això que escric ara. És de nit i l'hivern ha marxat lentament per darrere els mesos. Fins que no torni la neu, la sirena del jardí romandrà oculta, en un lloc que mai no he descobert. Desapareix perquè només sap nedar entre el fred. Els naufragis són així, de cadència silenciosa, sense massa moviment, només t'enfonses i quan obres els ulls tot és a les profunditats. La bellesa de la meva sirena circula entre els records subtils de les hores perdudes mirant al jardí. Em poso a pintar o a tocar el piano. La meva follia no es controla amb pastilles, perquè no estic boig, només passa que no sintonitzo massa bé amb això que en dieu realitat. No-res.

Moments finals al principi del dia

Hi ha moments en la vida en què necessites baixar al bar, fer un cafè i marxar sense dir res, només comunicar-te amb gestos, amb moviments del cap o de les mans. Altres dies necessites no escoltar ningú, especialment mentides, i mirar llargament la sortida de sol des del seient davanter de la dreta del cotxe; poses música de Beirut i esperes, sense més. Si et lleves massa prest, el sol arribarà tard a la cita, per contra si allargues el cafè, potser ets tu qui arribi quan ell estigui massa alt. La música, el cafè i l’albada formen una suma de caiguda lenta. Àngels i caixes, ales i núvols: escrius i t’escalfes les mans mentre esguardes l’horitzó de través.

Busques moments fets de plans seqüència en blanc i negre, com més llargs, millor. A les fosques, entre carrers d’ombres furtives que es mouen silenciosament, com fantasmes canviants i negres. Saludes sense un mot la nit i comença a ploure en diagonal. Gotes llargues i primes et llepen amb delit el clatell mentre traspasses la frontera. Arribat a casa et despulles i mires per la finestra: ha deixat de ploure i comencen a encendre’s les línies del cel. Darrere els ullals de la ciutat una resplendor suau canvia de color. Voldries baixar al bar i parlar amb tothom. Moments en la vida en què necessites fondre la solitud, aquí demanes un whisky i deixes el cafè pel teu amic Francesc. Parles excitat. [Text íntegre a Davant l'abisme...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016