Moments finals al principi del dia

Hi ha moments en la vida en què necessites baixar al bar, fer un cafè i marxar sense dir res, només comunicar-te amb gestos, amb moviments del cap o de les mans. Altres dies necessites no escoltar ningú, especialment mentides, i mirar llargament la sortida de sol des del seient davanter de la dreta del cotxe; poses música de Beirut i esperes, sense més. Si et lleves massa prest, el sol arribarà tard a la cita, per contra si allargues el cafè, potser ets tu qui arribi quan ell estigui massa alt. La música, el cafè i l’albada formen una suma de caiguda lenta. Àngels i caixes, ales i núvols: escrius i t’escalfes les mans mentre esguardes l’horitzó de través.

Busques moments fets de plans seqüència en blanc i negre, com més llargs, millor. A les fosques, entre carrers d’ombres furtives que es mouen silenciosament, com fantasmes canviants i negres. Saludes sense un mot la nit i comença a ploure en diagonal. Gotes llargues i primes et llepen amb delit el clatell mentre traspasses la frontera. Arribat a casa et despulles i mires per la finestra: ha deixat de ploure i comencen a encendre’s les línies del cel. Darrere els ullals de la ciutat una resplendor suau canvia de color. Voldries baixar al bar i parlar amb tothom. Moments en la vida en què necessites fondre la solitud, aquí demanes un whisky i deixes el cafè pel teu amic Francesc. Parles excitat. [Text íntegre a Davant l'abisme...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016