Naufragi amb en Klaus

Acabo d’obrir els ulls i miro el sostre. Crec que ja no estic somiant. Anava amb en Klaus, fugint per carrers desconeguts, a tota presa. Era de nit. De cop ens vam trobar que el carrer s’havia convertit en el terrat d’un edifici, no vaig saber a quina alçada em trobava fins a arribar a la barana i veure el carrer a baix. En Klaus salta –no hi ha massa alçada- i cau dret mantenint l’equilibri al damunt d’un cotxe. Però el cotxe estava de costat, com si en realitat estiguéssim en un pla horitzontal i caiguéssim contra un cotxe aparcat impactant contra les portes laterals, aterrant damunt els vidres. Quan he d’anar a saltar jo m’adono que l’alçada cada cop és més gran i començo a saltar curosament per trams, del ràfec a una cornisa, i em despenjo balcó a balcó, però la distància amb el carrer creix i creix.

Vaig baixant pisos fins que en un dels balcons veig una dona. Li demano si em pot deixar sortir al carrer per ca seva, per l'escala de l'edifici. Ella no posa cap cara d'estranyesa i em deixa passar amb un gest acollidor i familiar. Mentrestant la distància amb el carrer segueix augmentant fins que de sobte s'atura. Per la mirada tinc la sensació que ella em coneix, però jo no la recordo de res tot i el seu rostre atractiu difícil d'oblidar. Em diu que puc sortir, que no m'acompanya perquè ja sé el camí a la porta d'entrada. Jo la miro interrogant-la. Em diu que si ja he oblidat la festa de l'altre dia. Ara tot comença a resultar-me familiar i ho recordo: la taula, la música, el balcó, la conversa, el llit... surto per la porta sense guaitar enrere mentre sento com se'm clava un esguard de comiat a l'esquena.

Baixo les escales. Els graons, de dos en dos. En arribar al carrer em trobo amb en Klaus que m'esperava pacient fumant una cigarreta. Fa fred. No sabia que Klaus fumés. Em mira. El miro. Ell llença la cigarreta a terra i l'apaga amb la punta de la bota de lona; unes John Smith blanques dels anys setanta. No encaixen amb ell. Comencem a córrer un altre pic, ara amb més velocitat que abans. Ens allunyem ràpidament de tot. Sento l'aire fred a la cara i tanco els ulls per uns instants.

J. M. Vidal-Illanes © 2011-2016 (work i progress)