Els llibres, sense lectors i lectores, no són gairebé res

Compartir algunes de les coses que han dit els crítics de «L'illa, el far, el vent» a la premsa escrita és un plaer quan sents l'estima i el valor que desperten el seus relats. Per això ens agrada compartir-ho, volem que llegeixis això i que després corris a la llibreria a fer-te amb un exemplar i que escriguis també les teves impressions. Els llibres, sense lectors i lectores, no són gairebé res.

#llibres #relats #narrativacatalana

«[...] Josep Manuel Vidal-Illanes parla de persones solitàries, de desnonats, de vells, de desequilibrats, de gent sacsejada per la desventura. La seva prosa, darrere la qual endevinam molt d’esforç d’estilista, transforma aquesta matèria primera de color fosc en un objecte literari que ens acompanya. Les emocions que els relats desperten no són fruit de cap efectisme fàcil sinó del maneig hàbil de tècniques narratives que tenen a veure amb coses l’ús del temps o el punt de vista. En alguns contes, el narrador ens conta la petita vida d’algú adreçant-se-li en segona persona. El “tu” crea proximitat i calidesa: l’autor i la criatura literària es miren als ulls. En un d’aquests, el protagonista ha comès un dels crims que la nostra societat considera, i amb raó, més execrables. La segona persona és arriscada, perquè podria entendre’s com a comprensió o justificació. També és una aposta reeixida, perquè la lliçó profunda és que aquella ànima negra està feta de la mateixa matèria que la nostra. Compartim vulnerabilitat: aquesta és la lliçó de L’illa, el far, el vent.»

M. A. LLAUGER, publicat al "Ara Llegim" (diari ARA).

«Amb aquest llibre, l’autor demostra dominar a la perfecció el metratge, el ritme i la temàtica del gènere, com ja havíem pogut comprovar en relats anteriorment publicats en revistes (com ara La lluna en un cove) o llibres col·lectius (com Lluna negra) o a la novel·la Júlia i la xarxa. El trajecte d’aquest L’illa, el far, el vent ja es pot presumir llarg, un material perfecte per tertúlies literàries, clubs de lectura i lectures acadèmiques on fer pensar els lectors, i una obra que pot quedar com a crònica d’una època on pocs autors arrisquen amb una temàtica de perdedors, o millor dit, d’ànimes perdedores.»

JOAN PONS. Artista


«J. M. Vidal-Illanes transforma retalls de diaris en odissees interiors dels éssers humans. Som dins d’una gàbia. I l’autor sap on és la clau.»

XISCO ROTGER, periodista i crític. (Diario Mallorca. Bellver)


«Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Bajo la capa de pesimismo, el mismo autor busca atisbos de esperanza, que en todo caso nacen de la solidaridad entre necesitados.»

A.COLL GILABERT, periodista i crític. (Diario de Tarragona).


«L’he llegit dues vegades. Una rere l’altra, i he de confessar que escric aquestes ratlles amb temor. Temor de no haver sabut copsar tot allò que aquest llibre de relats ens aporta.

Així que cal curar-se amb salut i des d’un bon principi demanar disculpes. No m’ho esperava. No m’esperava un llibre d’imatges i sentiments. Un llibre on les imatges desvetllen sentiments i els sentiments es tradueixen en poderoses imatges.»

EDUARD RIUDAVETS. (Setmanari “El Iris”).


«Una mirada reposada, feta de paraules càlides, cap a les dones i els homes que viuen als marges de la societat, dels afectes, de la raó.»

MIQUEL ÀNGEL LLAUGER, escriptor, traductor i crític. (ARA Balears) 

«És un retrat col·lectiu de vocació universal, majorment emmarcat en la dècada que ens ha tocat viure, però amb un rerefons intemporal, que tracta de les petites coses que acaben magnificades per una decisió o per un gir en l’esdevenir. Les vides anònimes són així, fins que un dia s’obren pas a les pàgines de successos...»

GREGAL. Redacció

Persones al marge, gairebé oblidades... també

Taula rodona

«Persones que viuen als marges. Debat sobre el llibre "L'illa, el far, el vent" de J. M. Vidal-Illanes»

Participen: Mercè Borràs Dalmau, regidora de Benestar Social de l'Ajuntament de Palma / Jaume Santandreu Sureda, capellà, escriptor i polític / Lena Serra Capó, professora de llengua catalana / L'autor

Dia: Dimecres 12 de juliol de 2017

Lloc: Llibreria Lluna. Carrer del General Riera, 68. Palma (971 206 527)

Hora: 20.00 hores.

Sentit

Busques sentit a les paraules. Primer a les paraules del senyor que parla per la televisió, després a les de l'exlegionari sorollós de la barra que pren cervesa i entra i surt del bar successivament per fumar una cigarreta darrere l'altre. Passes comptes i calcules una cervesa per cigarreta. Sospires i mirant la cafetera et capbusses en el significat de les rèpliques del cambrer. Et mous girant les pàgines d'un diari que no llegeixes i, finalment, cerques sentit als pensaments que t'envaeixen pintant de gris els barrots de la gàbia que et reten contra la teva voluntat.

«Un boix entra en un bar i treu una pistola»

(com la de Txékhov).

És el primer acte, se suposa que serà disparada al darrer acte. Sentit. Mirades vigilants. Et gires. Mires la persona que entra lentament, amb dubtes, es col·loca devora teu a la barra, a un metre i mig. Agafa una banqueta.

El diari obert, aturat, a la pàgina segona de successos. El boix coincideix amb la descripció del senyor que ha entrat i tens al costat, el senyor que pren cervesa, més pausadament que l'exlegionari, que visiblement nerviós en demana una altra. El senyor és una mena de Txékhov més fornit i jove de com recordes el geni rus. No saps si és boix. La pistola de Txékhov era en realitat un rifle.

Ignores perquè, però calcules el tempo del segon acte i l'exlegionari mira en silenci. Beu i calla, mira i beu. Se suposa que si algú intenta sortir de l'establiment el boix, que potser no està boix, li ho impedirà. L'home de la pistola que encara no has vist, té accent de l'Europa de l'est, impossible determinar més, només ha demanat una gerra de cervesa gran que assaboreix amb un  delit absurd. El sentit de les monedes que cauen dins la màquina escurabutxaques mentre l'home que penses que és el del diari, i que acaba d'entrar, no ha tret cap pistola.

«Però perquè no la treu? Com és possible que pugui beure cervesa amb una parsimònia desconcertant i no la tregui?»

Ensenyes la notícia al senyor de la gerra de cervesa que t'observa estranyat. Esguardes l'exlegionari. Mires el cambrer. Tornes al senyor de l'Europa de l'est. Saps que està a punt de començar el tercer acte, el darrer. Demanes també tu una cervesa i mires fixament al cambrer. Estàs suant, busques sentit a tot. És el darrer acte i el cap sembla que et vagi a esclatar. Mires ara la televisió. Mires també el diari amb la notícia de boix i la pistola. Agafes la teva bossa i demanes el compte: simplement treus la pistola i la descarregues lentament, seguint el sentit de tot plegat.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Imatge extreta d'aquest article de Jot Down

Monedes a les butxaques

Voldries descobrir ones gravitatòries a l’espai, com ells, els altres, els que persegueixen un somni i el troben. Et mires les mans i no detectes ni mitja evidència que expliqui el teu fracàs: has deixat de ser jove i ho saps però no et demanes el perquè. Fa temps que et lleves dins la nit buscant-hi el teu, aquell que marxà un dia, inacabat. Fa temps, tant que no ho pots comptar amb els dits de les mans, que ja has oblidat quin era el teu anhel.

Comences a buscar dins els abrics i descobreixes que has deixat abandonades monedes a les butxaques. No saps de què pot ser això símptoma, desvetllar aquest signe està fora del teu abast. Abandonar objectes pot tenir efectes tènues en el fons de la teva vida, però això tampoc no t’importa massa: és una qüestió lenta i profunda. (text complet aquí)

Naufragi amb en Klaus

Acabo d’obrir els ulls i miro el sostre. Crec que ja no estic somiant. Anava amb en Klaus, fugint per carrers desconeguts, a tota presa. Era de nit. De cop ens vam trobar que el carrer s’havia convertit en el terrat d’un edifici, no vaig saber a quina alçada em trobava fins a arribar a la barana i veure el carrer a baix. En Klaus salta –no hi ha massa alçada- i cau dret mantenint l’equilibri al damunt d’un cotxe. Però el cotxe estava de costat, com si en realitat estiguéssim en un pla horitzontal i caiguéssim contra un cotxe aparcat impactant contra les portes laterals, aterrant damunt els vidres. Quan he d’anar a saltar jo m’adono que l’alçada cada cop és més gran i començo a saltar curosament per trams, del ràfec a una cornisa, i em despenjo balcó a balcó, però la distància amb el carrer creix i creix.

Vaig baixant pisos fins que en un dels balcons veig una dona. Li demano si em pot deixar sortir al carrer per ca seva, per l'escala de l'edifici. Ella no posa cap cara d'estranyesa i em deixa passar amb un gest acollidor i familiar. Mentrestant la distància amb el carrer segueix augmentant fins que de sobte s'atura. Per la mirada tinc la sensació que ella em coneix, però jo no la recordo de res tot i el seu rostre atractiu difícil d'oblidar. Em diu que puc sortir, que no m'acompanya perquè ja sé el camí a la porta d'entrada. Jo la miro interrogant-la. Em diu que si ja he oblidat la festa de l'altre dia. Ara tot comença a resultar-me familiar i ho recordo: la taula, la música, el balcó, la conversa, el llit... surto per la porta sense guaitar enrere mentre sento com se'm clava un esguard de comiat a l'esquena.

Baixo les escales. Els graons, de dos en dos. En arribar al carrer em trobo amb en Klaus que m'esperava pacient fumant una cigarreta. Fa fred. No sabia que Klaus fumés. Em mira. El miro. Ell llença la cigarreta a terra i l'apaga amb la punta de la bota de lona; unes John Smith blanques dels anys setanta. No encaixen amb ell. Comencem a córrer un altre pic, ara amb més velocitat que abans. Ens allunyem ràpidament de tot. Sento l'aire fred a la cara i tanco els ulls per uns instants.

J. M. Vidal-Illanes © 2011-2016 (work i progress)

Moments finals al principi del dia

Hi ha moments en la vida en què necessites baixar al bar, fer un cafè i marxar sense dir res, només comunicar-te amb gestos, amb moviments del cap o de les mans. Altres dies necessites no escoltar ningú, especialment mentides, i mirar llargament la sortida de sol des del seient davanter de la dreta del cotxe; poses música de Beirut i esperes, sense més. Si et lleves massa prest, el sol arribarà tard a la cita, per contra si allargues el cafè, potser ets tu qui arribi quan ell estigui massa alt. La música, el cafè i l’albada formen una suma de caiguda lenta. Àngels i caixes, ales i núvols: escrius i t’escalfes les mans mentre esguardes l’horitzó de través.

Busques moments fets de plans seqüència en blanc i negre, com més llargs, millor. A les fosques, entre carrers d’ombres furtives que es mouen silenciosament, com fantasmes canviants i negres. Saludes sense un mot la nit i comença a ploure en diagonal. Gotes llargues i primes et llepen amb delit el clatell mentre traspasses la frontera. Arribat a casa et despulles i mires per la finestra: ha deixat de ploure i comencen a encendre’s les línies del cel. Darrere els ullals de la ciutat una resplendor suau canvia de color. Voldries baixar al bar i parlar amb tothom. Moments en la vida en què necessites fondre la solitud, aquí demanes un whisky i deixes el cafè pel teu amic Francesc. Parles excitat. [Text íntegre a Davant l'abisme...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Microfragments (1)

Fa temps que has abandonat les necessitats supèrflues perquè necessites cobrir-ne d’altres més subtils. Amb tot, tu fa molt de temps que no voles, només arrossegues les sabates per un cementeri vital –quina contradicció– d’efímers grans de sorra escombrats pel vent. Avui ja no treballes amb una màquina d’escriure, ni deixes caure suaument els papers que llences a la paperera, en un altre vol subtil. El pànic ja no el sents davant un full en blanc, sinó davant una pantalla buida.

J. M. Vidal-Illanes © 2015 (Fragment d'El Vol Subtil)