Els llibres, sense lectors i lectores, no són gairebé res

Compartir algunes de les coses que han dit els crítics de «L'illa, el far, el vent» a la premsa escrita és un plaer quan sents l'estima i el valor que desperten el seus relats. Per això ens agrada compartir-ho, volem que llegeixis això i que després corris a la llibreria a fer-te amb un exemplar i que escriguis també les teves impressions. Els llibres, sense lectors i lectores, no són gairebé res.

#llibres #relats #narrativacatalana

«[...] Josep Manuel Vidal-Illanes parla de persones solitàries, de desnonats, de vells, de desequilibrats, de gent sacsejada per la desventura. La seva prosa, darrere la qual endevinam molt d’esforç d’estilista, transforma aquesta matèria primera de color fosc en un objecte literari que ens acompanya. Les emocions que els relats desperten no són fruit de cap efectisme fàcil sinó del maneig hàbil de tècniques narratives que tenen a veure amb coses l’ús del temps o el punt de vista. En alguns contes, el narrador ens conta la petita vida d’algú adreçant-se-li en segona persona. El “tu” crea proximitat i calidesa: l’autor i la criatura literària es miren als ulls. En un d’aquests, el protagonista ha comès un dels crims que la nostra societat considera, i amb raó, més execrables. La segona persona és arriscada, perquè podria entendre’s com a comprensió o justificació. També és una aposta reeixida, perquè la lliçó profunda és que aquella ànima negra està feta de la mateixa matèria que la nostra. Compartim vulnerabilitat: aquesta és la lliçó de L’illa, el far, el vent.»

M. A. LLAUGER, publicat al "Ara Llegim" (diari ARA).

«Amb aquest llibre, l’autor demostra dominar a la perfecció el metratge, el ritme i la temàtica del gènere, com ja havíem pogut comprovar en relats anteriorment publicats en revistes (com ara La lluna en un cove) o llibres col·lectius (com Lluna negra) o a la novel·la Júlia i la xarxa. El trajecte d’aquest L’illa, el far, el vent ja es pot presumir llarg, un material perfecte per tertúlies literàries, clubs de lectura i lectures acadèmiques on fer pensar els lectors, i una obra que pot quedar com a crònica d’una època on pocs autors arrisquen amb una temàtica de perdedors, o millor dit, d’ànimes perdedores.»

JOAN PONS. Artista


«J. M. Vidal-Illanes transforma retalls de diaris en odissees interiors dels éssers humans. Som dins d’una gàbia. I l’autor sap on és la clau.»

XISCO ROTGER, periodista i crític. (Diario Mallorca. Bellver)


«Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Bajo la capa de pesimismo, el mismo autor busca atisbos de esperanza, que en todo caso nacen de la solidaridad entre necesitados.»

A.COLL GILABERT, periodista i crític. (Diario de Tarragona).


«L’he llegit dues vegades. Una rere l’altra, i he de confessar que escric aquestes ratlles amb temor. Temor de no haver sabut copsar tot allò que aquest llibre de relats ens aporta.

Així que cal curar-se amb salut i des d’un bon principi demanar disculpes. No m’ho esperava. No m’esperava un llibre d’imatges i sentiments. Un llibre on les imatges desvetllen sentiments i els sentiments es tradueixen en poderoses imatges.»

EDUARD RIUDAVETS. (Setmanari “El Iris”).


«Una mirada reposada, feta de paraules càlides, cap a les dones i els homes que viuen als marges de la societat, dels afectes, de la raó.»

MIQUEL ÀNGEL LLAUGER, escriptor, traductor i crític. (ARA Balears) 

«És un retrat col·lectiu de vocació universal, majorment emmarcat en la dècada que ens ha tocat viure, però amb un rerefons intemporal, que tracta de les petites coses que acaben magnificades per una decisió o per un gir en l’esdevenir. Les vides anònimes són així, fins que un dia s’obren pas a les pàgines de successos...»

GREGAL. Redacció

Arriben els Reis i hi ha un llibre que...

Júlia i la xarxa

Probablement la sorpresa sigui que una nova distribució de la novel·la està provocant un increment de vendes i de crítiques positives quan semblava que anava a desaparèixer de les llibreries i del món.

Ara resulta que Júlia resisteix i aixeca el vol. La traducció al castellà és una possibilitat que sona amb força. Romanguin atents que potser hi haurà novetats.

Busqueu-la a la vostra llibreria favorita, i pels que no la pugueu trobar, FNAC l'està movent i la valora molt positivament (aquí):

Alternativament podeu provar de comprar-la a: Amazon

I si el voleu en e-book, proveu aquí.

Aquí teniu la pàgina de l'editorial i l'accés a totes les plataformes de distribució: https://www.puntorojolibros.com/julia-i-la-xarxa.htm

Abraçades i que us toqui molt la fibra!!!! (Plorareu, gairebé segur)

Coses que s'han escrit sobre Júlia i la xarxa en premsa

Júlia i la xarxa és una novel·la que arrenca des dels sentits, que no et deixa indiferent quan la llegeixes, que et dispara els sentiments i que captiva l'empatia. També és una obra de les que s'escampa pel boca-orella, que ha rebut suport als mitjans, però que no opta al gran públic. Passat #SantJordi2016, hem recollit alguns fragments de "coses" que s'han dit per definit la novel·la. Simplement frases, paraules, que rebem amb la humilitat de qui vos aprendre fins al darrer alè. Trieu la que més s'ajusti a la vostra opinió o aporteu el vostre resum particular. Mil gràcies per llegir-la! N'hi ha més en camí.

[Talls de premsa]

«Una obra colpidora i actual escrita amb un llenguatge ric i de vegades poètic, sense perdre la frescor d'un missatge directe. Una novel·la intimista de descoberta personal que amaga un diàleg interior en clau de corrent consciència (stream-of-consciousness)».

«De la novel·la cal destacar: la narració en primera persona i l’exercici de meta-literatura que incorpora; el joc de corrent-consciència; els nombrosos missatges de crítica social i costumista; la credibilitat dels personatges; l’especificitat d’escenaris i accions; o la simplicitat de l’eix narratiu com a tronc comú que suporta nombroses branques que conviden a la reflexió. L’obra incorpora una mesurada playlist, que acompanya amb música alguns dels moments àlgids de la narració, i els fragments d’un poemari que es converteix en un dels eixos de la trama».

«A mesura que avances en la lectura del llibre, es desperten determinats elements d’identificació: l’autor sap tocar fibres sensibles d’efecte universal en una cerca per no deixar indiferent al lector. El resultat final és més que notable i mereix dedicar-li un lloc entre les sorpreses literàries d’aquesta pròxima tardor».

Les dades editorials del llibre:

Júlia i la xarxa

J. M. Vidal-Illanes

Editat per:

PUNTO ROJO LIBROS, S.L.

info@puntorojolibros.com

ISBN: 978-84-16157-64-8

Dipòsit Legal: SE 1313-2014

Un Sant Jordi més, o no

Arriba un nou "Santjordi" i en dissabte. Comprar llibres, ni que sigui un dia l'any, pot arribar a ser una experiència personal per gaudir lentament. Els heu d'agafar, ensumar-los, fullejar-los, mirar la coberta, i la contra, tornar-los a ensumar i tancar els ulls pensant en les vides que hi conté.

Regaleu-los, canvieu-los, els llibres. Podeu, a més, aprofitar que hi haurà molts autors a les parades que es prepararan per a la diada. Us en signaran els llibres, podreu parlar amb ells, en alguns llocs, fins i tot, igual teniu l'oportunitat de prendre un cafè i xerrar distesament amb creadors d'històries úniques.

Sortiu! No tornarà a sorgir una altra oportunitat com aquesta fins d'aquí a un any. Viviu #SantJordi2016 com si fos el darrer. I #llegiu" molt, viureu més.

Pistoles, quaderns negres i sacs de boxa

Tinc un arsenal de llibretes amb cobertes negres on escric tot allò que se m’acut. Escric amb els ulls oberts, davant un cafè, amb una copa de whisky a les mans (només a una mà, amb l’altre escric). De vegades escric amb els ulls tancats i escolto el silenci de la nit, quan tothom dorm i reivindico el valor de les ombres. Escric amb mala lletra i mai no ho faig davall un salze, perquè no en tinc cap a mà. Sovint el cor em batega fort quan penso que aquests quaderns podrien caure en mans del meu psiquiatre, perquè ell encara pensa que tinc cura. L’efecte d’escriure en aquests plecs de paper equival a hores de colpejar un sac de boxa (cosa que no puc saber perquè mai no he colpejat un). 

[Article complet a Aïllat]

Sinceritat

Un dia no tens res a fer, de fet tens una llarga llista de coses i no saps per quina començar, així que decideixes mirar la secció de “notícies curioses” d’una revista qualsevol. La curiositat està en realitat en la ment devastada del lector que deixa altres ocupacions i baixa al bar a prendre una cervesa i unes braves i es dedica a tacar d’oli la revista en qüestió. A qui li pot interessar en quin lloc del món fa més vent? Aniràs a Oklahoma només per despentinar-te al passadís dels fiblons? És tan fascinant el peix espinós d’Alaska? Gires pàgines i darrere un glop de cervesa et xucles la salsa de braves del dit índex i descobreixes el que no estaves buscant i que et sembla la troballa més rellevant dels darrers vint anys: «els missatges de WhatsApp que acaben amb un punt semblen menys sincers». I comences a donar voltes al cap sobre la sinceritat, els punts i la forma en què escrius missatges de text, fins que s’acaben les braves. Recapitules i penses si al final d’aquest escrit, ara que no tens res a fer, hauries d’escriure un punt

I el deixes suspès

Moments finals al principi del dia

Hi ha moments en la vida en què necessites baixar al bar, fer un cafè i marxar sense dir res, només comunicar-te amb gestos, amb moviments del cap o de les mans. Altres dies necessites no escoltar ningú, especialment mentides, i mirar llargament la sortida de sol des del seient davanter de la dreta del cotxe; poses música de Beirut i esperes, sense més. Si et lleves massa prest, el sol arribarà tard a la cita, per contra si allargues el cafè, potser ets tu qui arribi quan ell estigui massa alt. La música, el cafè i l’albada formen una suma de caiguda lenta. Àngels i caixes, ales i núvols: escrius i t’escalfes les mans mentre esguardes l’horitzó de través.

Busques moments fets de plans seqüència en blanc i negre, com més llargs, millor. A les fosques, entre carrers d’ombres furtives que es mouen silenciosament, com fantasmes canviants i negres. Saludes sense un mot la nit i comença a ploure en diagonal. Gotes llargues i primes et llepen amb delit el clatell mentre traspasses la frontera. Arribat a casa et despulles i mires per la finestra: ha deixat de ploure i comencen a encendre’s les línies del cel. Darrere els ullals de la ciutat una resplendor suau canvia de color. Voldries baixar al bar i parlar amb tothom. Moments en la vida en què necessites fondre la solitud, aquí demanes un whisky i deixes el cafè pel teu amic Francesc. Parles excitat. [Text íntegre a Davant l'abisme...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Microfragments (1)

Fa temps que has abandonat les necessitats supèrflues perquè necessites cobrir-ne d’altres més subtils. Amb tot, tu fa molt de temps que no voles, només arrossegues les sabates per un cementeri vital –quina contradicció– d’efímers grans de sorra escombrats pel vent. Avui ja no treballes amb una màquina d’escriure, ni deixes caure suaument els papers que llences a la paperera, en un altre vol subtil. El pànic ja no el sents davant un full en blanc, sinó davant una pantalla buida.

J. M. Vidal-Illanes © 2015 (Fragment d'El Vol Subtil)

Has tornat a escoltar aquella cançó

Has tornat a escoltar aquella cançó que pensaves haver oblidat per sempre, de fet l’has sentida i no has pogut evitar escoltar-la atentament. De fet, sí, no has pogut evitar escoltar-la una dotzena de vegades, seguides, febrils. Sospites recordar on era el jardí, les flors i l’ahir. En realitat mai no vas ser tan raonable com el protagonista de la cançó, que no és un altre que el cantant. Recordes el Menta, oblides el nom d’aquell altre local que un dia va tancar per la incomoditat de molestar prepotents amargats. Recordes el Mini blau del 1976, recordes la mirada, la pell suau i el color de coure dels cabells mig francesos i mig madrilenys. No oblides, i la cançó ha tornat. Recordes una pastilla de sabó, la dutxa, la mirada. No oblides la trobada a Barcelona molts anys després, amb la mateixa mirada, amb un retret clar: recordes haver estat un covard o un confús. Ella t’ho va dir un dia, entre cavalls i camisetes suades: «només has volgut ser el meu amic, quan jo t’ho he ofert tot i no ho has sabut veure». I la cançó et travessa com un llamp. Fa vint anys que no saps res d’ella i la cançó et recorda que prometeres no fallar-li mai. Saps que no ho faràs, que si reps una trucada acudiràs a ajudar-la, com el dia que el teu Volkswagen va rebre aquell cop de puny al sostre i la salvares d’una agressió assegurada. Ara és només la música i mires el calendari. T’aixeques i t’estires al terra de marbre amb la mirada fixa al sostre blanc. Et poses els auriculars i mentre sona la veu d’Antonio Vega, tanques els ulls i s’encén el passat.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Ens veiem per Sant Jordi

#SantJordi2015

La meva tria: Ponç Pons (Alaior -Menorca- 1956)

Pedres cremades

El cultiu de les lletres no necessita del tracte mundanal. Ningú no em sent entre l'immens boscatge, però la blanca lluna m'il·lumina. Wang Wei Sàtir castrat. L'enyorança té el rostre d'unes illes perdudes. Terra natal. El poema és un hort que espicassen gavines. Brut de ciutat, acaron un pi ver com si fos una dona. Pel riu cansat, que mena lent als límits del món, naveguen branques. Llengua mortal. També efímer fulgeix el que escric damunt l'aigua. Salta un llagost. D'amagat i corrent, els al·lots roben gínjols. Nafra de sol, bassa eixuta. El camí, ple de pols, serpenteja. Un còdol més entre el pedreny; la musa somriu decapitada. Terra d'adéus. Brillen càlids els ulls del mussol sota el ràfec. Sexe lunar alzinant-se en la nit... Meulen àvids els moixos. Grius i moscards. A la llum d'un quinqué raspa antiga la ploma. En va m'entest a escriure versos, mots... Jo el que vull és besar-te! Odes i èglogues. Les pedres que ara cantes, sol grec, de llum s'abillen. Perdut pel verd tirany que espès s'endinsa pel bosc, perora un faune. País d'oblit. Les aus travessen mudes un cel de velles cases. Descalç, ocult entre el pinar faig mots encreuats amb les nimfes. Fills avortats d'aquesta illa on, brunzents, senyoregen les mosques. Els bells records que vam sembrar quan érem al·lots, no ressusciten. Terra de mar. Ja no hi ha ni horitzó. Sent plorar les gavines. Pins i matolls. Cap a casa, de nit, m'acompanya el sender. Home de mots insulars despentín amorós la gramàtica. #jollegeixo #diadelapoesiacatalanaainternet

Arrabassant espines

Les obres literàries acaben convertides en espines. Tens una idea, desenvolupes un tema, després enumeres els conflictes secundaris, després elabores un argument, finalment arriba el desplegament de la trama. Necessites els personatges que faran funcionar la història i revises tot. En un moment donat tot comença a créixer i et documentes, revises, millores la trama i la tornes a revisar. Elabores els continguts generals dels capítols. Et documentes. Fas créixer els personatges... Mentrestant, escrius, treballes en el procés creatiu i creixes internament. L’obra es converteix en un embrió que va adoptant forma, guanya pes, comença a ser un ésser amb una aparença que ja podem reconèixer. Atures el procés i el revises.

Molts mesos després, potser anys després, tens la primera versió de la teva obra. Llegeixes, revises, corregeixes. La dónes a llegir, revises, corregeixes. Llegeixes, matises, suavitzes, marques, respires, mires. Arriba el dia en què sents com l’espina es clava més profundament. Comença a ser peremptori accelerar el procés. Fas les darreres revisions, la impressió final: no llegeixes, l’envies. Et treus l’espina, te l’arrenques sense dolor, però tot torna lleuger, sense pes, subtil, com un vol de gavina amb la immobilitat d’un dia de vent. Així és. L’espina que volies treure’t ha sortit per l’acció del temps.

L’obra deixa de ser teva, la comparteixes, la regales, ja no hi ha temps per grans canvis, l’has d’acceptar i defensar així com ha sortit. Però durant el procés has evolucionat, has canviat, els horitzons són diferents, l’alçada d’aquest horitzó, també. Per això et quedes buit i necessites començar una nova obra, que es convertirà en una espina, que repetirà el procés, com una gestació, com un part. Ahir vaig donar per tancat el darrer esborrany del Vol subtil. Ara serà l’editor qui s’haurà de traure l’espina. És el seu problema com ho faci. Dues novel·les m’esperen, hauré de decidir quina deixo aparcada. Esperaré la trucada de l’editor... sempre es fan esperar.

Buscant un lloc

Volies pujar una muntanya, trobar un amic per jugar. Pujares només una escala i aquell dia caigueres dins un mar de núvols. La infantesa té sentit si pots guardar els records com tresors lluminosos que s'aixequen amb aparença de far. Llavors t'estàs fent gran, però sense perdre la innocència, deixant enrere la ingenuïtat. El poder dels núvols és infinit: el Vol subtil ja és gairebé una realitat. Ben aviat el tindrem a les mans...

Una mica de paciència i volarem part damunt la rasant de l'infinit.

Un dimarts diferent

Comença la setmana amb un dilluns que s'interposa davant la imminent presentació de la novel·la "Júlia i la xarxa" a Barcelona. Fins ara les presentacions i tertúlies a casa eren manejables, senzilles, tot sota control. Barcelona, però, es presenta com una maroma sense xarxa (potser només podré utilitzar la que em presti Júlia), les incerteses són moltes i m'agradaria poder compartir una estona amb amics i coneguts, a més d'arribar a persones que puguin venir per l'interès d'una novetat literària. Per sort una altra xarxa (d'alta seguretat) la posarà Maria Nunes, una presentadora que representa un luxe per un autor procedent de la tradició del relat, que mostrarà a l'aparador la seva primera novel·la.

Aquí tinc unes ratlles per convèncer els lletraferits que no coneixen l'obra, però que potser es podrien sorprendre del contingut i de la forma utilitzats en aquesta novel·la breu. Barcelona ofereix moltes oportunitats culturals i "Júlia i la xarxa" serà un lleu cant de sirena que emanarà des de l'Espai Mallorca aquest dimarts capvespre (2 de desembre,19.30 hores).

L'obra desplega una trama dramàtica al voltant de la desaparició per traspàs de la filla i el marit de la protagonista i narradora. La història principal se centra en un argument de descoberta i superació: res havia estat en la vida de Victòria com ella havia imaginat, i de l'estructura troncal de la narració principal es desenrotllen nombroses trames secundàries que conviden a la reflexió

Els comentaris realitzats en premsa sobre l'obra, destaquen la prosa elaborada (al llindar d'una narrativa amb veu poètica, per a alguns “Austeriana”), l'exercici de meta-literatura de dotar de veu narrativa a la protagonista real que és qui escriu la novel·la, i el tractament de temes d'actualitat des d'una perspectiva diferent, especialment el que passa amb la nostra presència a les xarxes socials quan marxem.

Efectivament, la protagonista absent és precisament Júlia, sobre qui giren alguns dels debats oberts i la investigació i descoberta de sa Mare (Victòria), a les dues protagonistes els envolta un univers entrellaçat d'altres personatges, que permet el desplegament de la novel·la: Salvador (marit de Victòria i pare de Júlia), Cristina (amiga de Júlia), Gerard (xicot de Júlia), Carol, Alexandre, Martí...

Un comentari extret de la crítica:

«Una obra colpidora i actual escrita amb un llenguatge ric i de vegades poètic, sense perdre la frescor d'un missatge directe. Una novel·la intimista de descoberta personal que amaga un diàleg interior en clau de corrent consciència (stream-of-consciousness)».

Us espero a la trobada amb Júlia i l'Espai Mallorca.

El silenci després de l'ocàs

Cansat i abatut, sense mirar enrere, camines incapaç de girar-te per contemplar les petjades que ja no hi són, potser no vens del lloc que imagines, és possible que el teu passat mai no hagi existit. Penses: «Les onades que juguen amb la vorera de la platja han esborrat suaument la traça del que he estat». Amb la inquietant absència de presència dubtes si el que has viscut forma part de la realitat transparent o d'un somni recreat per records tramposos. La memòria enganyada s'obre camí, la no-memòria resta ara vençuda per l’amenaça de l'oblit. Quan la vida no t'agrada, simplement inventes i procures seguir impulsat per imatges deformades a conveniència, com a contrapès per equilibrar la tija d’una balança descompensada pel fracàs.

El pes als peus, el dolor amarg, el fel que crema amb les mirades d’ignorants testimonis del no-res, que des de l'absència ho volen saber tot: la vida et recorre el pensament mentre veus que el sol es comença a pondre esclatant l'horitzó. Són molts els que assenyalen amb el dit les empremtes que ja no hi són, els senyals que has abandonat a l’esquena d'un caminar sense destinació. Però ningú no es mira les petjades d'un mateix, l’encuny brut de malviure, el fracàs que ens trepitja els talons. Llavors penses: «Mirem cos endins, capcots, a les palpentes, tremolant de por, pensant aterrits que en qualsevol moment podem trobar-nos amb la somrient realitat de cinisme impúdic, com un vell mirall que esmicola el mite de Narcís en bocins de pols cendrosa».

Camines mentre les onades fan la resta. Mires l’horitzó i et paralitzes enlluernat pel sol que en besar dolçament la fina divisòria entre núvols desfets d'amenaça i llum, transforma el cel en una imatge plena de pàgines finals. Camines i somrius, t’atures i penses amb una espurna als ulls. Et gires i veus la nit que et ve a cercar amb la foscor baix el braç, amb el silenci de l’ocàs, amb un esguard inexistent, plena de buidor. I tancant la mirada, sentint el flaire de l'encontre terminal, romans immòbil deixant que el temps acabi la feina que ha vingut a fer.

Compartim contacte i paraules

La presentació d’una novel·la és un esdeveniment especial on autor i lectors poden coincidir en un espai reduït, on poden mirar-se a la cara, sentir la proximitat, parlar-ne, desllorigar interrogants. Els autors poden aprendre de les preguntes dels lectors, també poden sorprendre’s amb les apreciacions dels presentadors. En el cas de Júlia i la xarxa les dues presentacions inicials de la novel·la han estat petits regals per l’autor i pels impulsors de l’obra, i com no, per l’editorial (Punto Rojo).

Les fotos són testimoni d'uns moments irrepetibles, d'uns instants de gran satisfacció i recompensa. Seguirem amb les presentacions, però les primeres sempre són les més entranyables.

El BookTrailer de "Júlia i la xarxa"

Júlia i la xarxa
J. M. Vidal-Illanes

Editat per:
PUNTO ROJO LIBROS, S.L.
info@puntorojolibros.com

ISBN: 978-84-16157-64-8
Dipòsit Legal: SE 1313-2014

"Júlia i la xarxa": quan la normalitat s’obre en canal

--> Els cànons literaris clàssics diuen que una novel·la ha de desenvolupar un guió on l’eix central és l’alteració d’una “normalitat” i on l’objectiu de l’escriptor és restablir aquest ordre alterat. Quan en una narració se succeeixen dues desaparicions encadenades dins un univers petit, el restabliment de l’ordre alterat es converteix en un exercici molt arriscat: el repte de l’escriptor esdevé una escalada d’alçària considerable i la possibilitat de “punxar” és molt elevada.

Aquest risc és el que corria l’autor de la novel·la Júlia i la xarxa, el menorquí J. M. Vidal-Illanes, en obrir en canal una història dolça que es converteix en una dolorosa experiència de superació. Res de nou, tot molt comú, però utilitzant una prosa encisant i un ritme narratiu que incorpora un encertat recurs del flashback i un treballat factor sorpresa-gir que desplega lentament el quadre narratiu. De sobte, al final, totes les peces del puzle encaixen i en veure que les pàgines s’acaben, voldries més.

De la novel·la cal destacar: la narració en primera persona i l’exercici de meta-literatura que incorpora; el joc de corrent-consciència; els nombrosos missatges de crítica social i costumista; la credibilitat dels personatges; l’especificitat d’escenaris i accions; o la simplicitat de l’eix narratiu com a tronc comú que suporta nombroses branques que conviden a la reflexió. L’obra incorpora una mesurada playlist, que acompanya amb música alguns dels moments àlgids de la narració, i els fragments d’un poemari que es converteix en un dels eixos de la trama.

A mesura que avances en la lectura del llibre, es desperten determinats elements d’identificació: l’autor sap tocar fibres sensibles d’efecte universal en una cerca per no deixar indiferent al lector. El resultat final és més que notable i mereix dedicar-li un lloc entre les sorpreses literàries d’aquesta pròxima tardor.

C. Tomàs - © 2014

 

 

Júlia i la xarxa
J. M. Vidal-Illanes

Editat per:
PUNTO ROJO LIBROS, S.L.
info@puntorojolibros.com

ISBN: 978-84-16157-64-8
Dipòsit Legal: SE 1313-2014