Llegint esqueles

Billy Wilder va dir: «Cada dia miro les esqueles dels diaris i em fixo, sobretot, en l’edat del mort. La majoria són més joves que jo. M’espanto i penso: potser, l’única cosa que succeeix, és que s'han oblidat de mi».

La meva mare em va dir una cosa semblant un dia que va sentir que tothom l'abandonava. Ella segueix llegint esqueles.

Quan no ens entenem. Fronteres

Era un dijous qualsevol, mentre prenia un caputxino i escrivia en una llibreta. Els finestrals oberts al fred i al port del meu barri. Vivia perquè escrivia i tot semblava anar rodat. Sí. Era dijous quan entrà una persona qualsevol i demanà una barra de pa.

Quan escric no sóc massa conscient de res del que m’envolta, escriure m’aïlla i em fa viure.

Qui entrà va ser una persona efímera, un dijous qualsevol. No era una persona de les que passen sense tocar-te, no. Demanà una barra de pa, entrant al drap, exhibint la seva misèria, amb el cap cot i amb vergonya. No volia una barra bona, ja li anava bé una de dura. Li’n van donar i marxà sense molestar, capcot, mantenint en silenci el seu idioma indesxifrable d’un país llunyà.

Quan escric, els matins, al bar o al forn de davant el port, m’aïllo
fins que algú o alguna cosa talla el fil.

I passa. Entren i surten persones qualsevol que demanen coses al taulell, però el fil no es talla, només és una cadència subtil, rutinària. Però un dijous qualsevol, mentre escric, entra algú a qui no puc entendre i tot es desfà. Parla d’una vida llunyana que deixà, com la resta. Parla de travessar fronteres. No l’entenc però parla de fugir, de buscar aixopluc. És dijous, no es vol resguardar de la pluja sinó de la mort.

Escric.

El fil no em deixa anar més enllà.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Has tornat a escoltar aquella cançó

Has tornat a escoltar aquella cançó que pensaves haver oblidat per sempre, de fet l’has sentida i no has pogut evitar escoltar-la atentament. De fet, sí, no has pogut evitar escoltar-la una dotzena de vegades, seguides, febrils. Sospites recordar on era el jardí, les flors i l’ahir. En realitat mai no vas ser tan raonable com el protagonista de la cançó, que no és un altre que el cantant. Recordes el Menta, oblides el nom d’aquell altre local que un dia va tancar per la incomoditat de molestar prepotents amargats. Recordes el Mini blau del 1976, recordes la mirada, la pell suau i el color de coure dels cabells mig francesos i mig madrilenys. No oblides, i la cançó ha tornat. Recordes una pastilla de sabó, la dutxa, la mirada. No oblides la trobada a Barcelona molts anys després, amb la mateixa mirada, amb un retret clar: recordes haver estat un covard o un confús. Ella t’ho va dir un dia, entre cavalls i camisetes suades: «només has volgut ser el meu amic, quan jo t’ho he ofert tot i no ho has sabut veure». I la cançó et travessa com un llamp. Fa vint anys que no saps res d’ella i la cançó et recorda que prometeres no fallar-li mai. Saps que no ho faràs, que si reps una trucada acudiràs a ajudar-la, com el dia que el teu Volkswagen va rebre aquell cop de puny al sostre i la salvares d’una agressió assegurada. Ara és només la música i mires el calendari. T’aixeques i t’estires al terra de marbre amb la mirada fixa al sostre blanc. Et poses els auriculars i mentre sona la veu d’Antonio Vega, tanques els ulls i s’encén el passat.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

No despengis el telèfon, ni miris el calendari

Un dia et lleves i mires el calendari fixament des de la taula de la cuina, amb el cafè a la mà i les cames estirades; i ho fas amb el cap inclinat uns quinze graus, com quan Clint Eastwood calculava la dimensió de la tragèdia consegüent en Sense perdó. Han passat molts dies des de la darrera vegada que hi vas fer una anotació. El temps és només una idea vaga, el calendari és acció. En un acte de coherència amb l’afirmació anterior, podries aixecar-te i abandonar la torrada plena de mantega fusa i melmelada de gerds. En un acte d’heroïcitat i amb els dits greixosos, giraries full i molts problemes desapareixerien; la qüestió és decidir si en fer el canvi hi deixes al descobert el mes de juliol, o millor retrocedeixes uns mesos fins al sobri febrer i tornes al fred. Penses que el calendari és una màquina del temps i permets que la imaginació voli i s’aparelli amb un gorrió que passa arran de finestra.

Les torrades marquen un absolut relatiu, comparades amb el temps són peces efímeres. Voldries allargar la durada d'aquest plaer sibarític, però si deixes que els minuts et facin escac, la torrada haurà perdut l’escalfor inicial i et semblarà anodina. Al cafè li passa el mateix. Quan mires per la finestra i veus com s’allunya la imaginació, saps que estàs entrant en un túnel improductiu amb grises parets de formigó i espais impenetrables. El calendari mai juga un paper secundari: si aquell matí en què et lleves somnolent i el mires fixament projectes la visual fins al dia que vares néixer, pots arribar a determinacions depriments o a sensacions que anotaràs per recordar-les en la pròxima visita a la psiquiatra. Sentir és un fenomen estrany en un ésser tan racional com ets tu. Sona un telèfon i treus la conclusió que no t’incumbeix, ho justifiques pensant que és el del veí, tot i que saps que no és cert. Amb el telèfon et passa com amb el calendari, penses que són missatgers de males notícies o de compromisos que no vols acceptar. Recordes aquell company de feina que quan sonava el telèfon s’aixecava i marxava per no haver-lo d’agafar: tu també penses que el fet de despenjar l’auricular et compromet, t’obliga a coses.

Un dia et lleves i passes per davant del calendari, però no el mires. Mentre prepares cafè, sona el telèfon i no l’agafes. El carter truca dos cops i et quedes aturat davant el mirall del bany. Necessites afaitar-te, però això implica prendre una decisió. Clint Eastwood no s’afaitava, tampoc no prenia aquesta decisió, a més necessitava encendre els mistos amb la cara. A les pel·lícules de l’oest els pobles abandonats amaguen sorpreses. La dutxa no funciona perquè necessita que algú l’arregli, això et condueix, com a mínim, a una trucada telefònica. Avui has embolicat el telèfon amb els fulls del calendari i l’has baixat al carrer. Davant la primera paperera que has trobat t’has aturat i has fet una reverència imperceptible. En silenci has dipositat el paquet i has començat a caminar sense saber quan aturaràs, feia temps que no prenies una decisió ni que fos per trobar el camí de deixar de prendre’n una altra.

J. M. Vidal-Illanes © 2014

Les hores de ciment

Un dia et lleves i no saps que fer. Tens tot el temps del món, però no et sembla suficient. Mires el rellotge i contemples els minuts que desfilen davant teu i surten silenciosos per la finestra. Les persianes encara romanen tancades, però les escletxes a la fusta no són prou hermètiques. I sents un esmolador que fa sonar el flabiol. No saps si fa fred o calor.

Voldries ser qualcú constant, voluntariós i amb talent, per això agafes el diari en comptes de començar a treballar. Saps que algú fa la feina per tu i no et mous. El món gira, ho saps. Ho vas sentir de jove a una cançó romàntica que et regalà esperances d’una abraçada de pits càlids. Eres molt covard: la cançó no ha deixat de sonar i l’esperança té quaranta anys.

Vius de cançons solitàries. El mar es mou al fons, però no el veus perquè no tens força per aixecar-te. Quan perds l’autoestima no saps quin temps passarà fins que no la recuperis. Només has de tornar a desfer les passes dels dies perduts i en qualsevol atzucac t’hi restarà esperant, entre les escombraries dels fracassos desordenats. Un jugador de daus li farà companyia en silenci i amb mirada temorosa.

L’autoestima va reaparèixer el dia que Agapito va entrar al bar amb aquell aspecte d’astronauta de perruqueria, llavors vas saber que havies d’immortalitzar-lo encaixant el seu cos dins un cove. Aquell mateix dia vares descobrir que les rodes dels camions són enormes.

Avui el llibre pesa massa a sobre de la tauleta del llit. No saps que fer perquè et trobes immobilitzat. El llit te’l presta un hospital. El cafè no treu fum, és descafeïnat i amb llet, dues coses que odies profundament. La música segueix sense sonar.

Res es mou, tot roman quiet. Vols temps però no saps com aturar el rellotge. Pots programar el despertador perquè et desperti abans, però la immobilitat no desapareix. Passaran les setmanes i sortiràs, et trobaràs amb la vida i et fumaràs una cigarreta compartida. La miraràs a la cara i li demanaràs una propina. Ella et dirà que tot és inútil, però et deixarà a la parada de l’autobús que condueix a l’endemà.

I així arriba el dia en què et lleves i no saps que fer. Mires els diaris i deixes que soni la música de l’esmolador. Llegeixes la televisió i balles el silenci. A sol post prepares el sopar lentament mentre prens una cervesa negra, tan fosca com el dia que t’ha sepultat amb hores de ciment.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014