Un dia et lleves i no saps que fer. Tens tot el temps del món, però no et sembla suficient. Mires el rellotge i contemples els minuts que desfilen davant teu i surten silenciosos per la finestra. Les persianes encara romanen tancades, però les escletxes a la fusta no són prou hermètiques. I sents un esmolador que fa sonar el flabiol. No saps si fa fred o calor.
Voldries ser qualcú constant, voluntariós i amb talent, per això agafes el diari en comptes de començar a treballar. Saps que algú fa la feina per tu i no et mous. El món gira, ho saps. Ho vas sentir de jove a una cançó romàntica que et regalà esperances d’una abraçada de pits càlids. Eres molt covard: la cançó no ha deixat de sonar i l’esperança té quaranta anys.
Vius de cançons solitàries. El mar es mou al fons, però no el veus perquè no tens força per aixecar-te. Quan perds l’autoestima no saps quin temps passarà fins que no la recuperis. Només has de tornar a desfer les passes dels dies perduts i en qualsevol atzucac t’hi restarà esperant, entre les escombraries dels fracassos desordenats. Un jugador de daus li farà companyia en silenci i amb mirada temorosa.
L’autoestima va reaparèixer el dia que Agapito va entrar al bar amb aquell aspecte d’astronauta de perruqueria, llavors vas saber que havies d’immortalitzar-lo encaixant el seu cos dins un cove. Aquell mateix dia vares descobrir que les rodes dels camions són enormes.
Avui el llibre pesa massa a sobre de la tauleta del llit. No saps que fer perquè et trobes immobilitzat. El llit te’l presta un hospital. El cafè no treu fum, és descafeïnat i amb llet, dues coses que odies profundament. La música segueix sense sonar.
Res es mou, tot roman quiet. Vols temps però no saps com aturar el rellotge. Pots programar el despertador perquè et desperti abans, però la immobilitat no desapareix. Passaran les setmanes i sortiràs, et trobaràs amb la vida i et fumaràs una cigarreta compartida. La miraràs a la cara i li demanaràs una propina. Ella et dirà que tot és inútil, però et deixarà a la parada de l’autobús que condueix a l’endemà.
I així arriba el dia en què et lleves i no saps que fer. Mires els diaris i deixes que soni la música de l’esmolador. Llegeixes la televisió i balles el silenci. A sol post prepares el sopar lentament mentre prens una cervesa negra, tan fosca com el dia que t’ha sepultat amb hores de ciment.
J. M. Vidal-Illanes - © 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada