No despengis el telèfon, ni miris el calendari

Un dia et lleves i mires el calendari fixament des de la taula de la cuina, amb el cafè a la mà i les cames estirades; i ho fas amb el cap inclinat uns quinze graus, com quan Clint Eastwood calculava la dimensió de la tragèdia consegüent en Sense perdó. Han passat molts dies des de la darrera vegada que hi vas fer una anotació. El temps és només una idea vaga, el calendari és acció. En un acte de coherència amb l’afirmació anterior, podries aixecar-te i abandonar la torrada plena de mantega fusa i melmelada de gerds. En un acte d’heroïcitat i amb els dits greixosos, giraries full i molts problemes desapareixerien; la qüestió és decidir si en fer el canvi hi deixes al descobert el mes de juliol, o millor retrocedeixes uns mesos fins al sobri febrer i tornes al fred. Penses que el calendari és una màquina del temps i permets que la imaginació voli i s’aparelli amb un gorrió que passa arran de finestra.

Les torrades marquen un absolut relatiu, comparades amb el temps són peces efímeres. Voldries allargar la durada d'aquest plaer sibarític, però si deixes que els minuts et facin escac, la torrada haurà perdut l’escalfor inicial i et semblarà anodina. Al cafè li passa el mateix. Quan mires per la finestra i veus com s’allunya la imaginació, saps que estàs entrant en un túnel improductiu amb grises parets de formigó i espais impenetrables. El calendari mai juga un paper secundari: si aquell matí en què et lleves somnolent i el mires fixament projectes la visual fins al dia que vares néixer, pots arribar a determinacions depriments o a sensacions que anotaràs per recordar-les en la pròxima visita a la psiquiatra. Sentir és un fenomen estrany en un ésser tan racional com ets tu. Sona un telèfon i treus la conclusió que no t’incumbeix, ho justifiques pensant que és el del veí, tot i que saps que no és cert. Amb el telèfon et passa com amb el calendari, penses que són missatgers de males notícies o de compromisos que no vols acceptar. Recordes aquell company de feina que quan sonava el telèfon s’aixecava i marxava per no haver-lo d’agafar: tu també penses que el fet de despenjar l’auricular et compromet, t’obliga a coses.

Un dia et lleves i passes per davant del calendari, però no el mires. Mentre prepares cafè, sona el telèfon i no l’agafes. El carter truca dos cops i et quedes aturat davant el mirall del bany. Necessites afaitar-te, però això implica prendre una decisió. Clint Eastwood no s’afaitava, tampoc no prenia aquesta decisió, a més necessitava encendre els mistos amb la cara. A les pel·lícules de l’oest els pobles abandonats amaguen sorpreses. La dutxa no funciona perquè necessita que algú l’arregli, això et condueix, com a mínim, a una trucada telefònica. Avui has embolicat el telèfon amb els fulls del calendari i l’has baixat al carrer. Davant la primera paperera que has trobat t’has aturat i has fet una reverència imperceptible. En silenci has dipositat el paquet i has començat a caminar sense saber quan aturaràs, feia temps que no prenies una decisió ni que fos per trobar el camí de deixar de prendre’n una altra.

J. M. Vidal-Illanes © 2014