Quan uns retalls de diari...

Recollir retalls de diari i acumular-los a una carpeta per donar-los una nova vida en forma de relat, observació, reflexió...

Això és «Dels retalls de diaris als relats narratius», un debat sobre #illafarvent.

Ho podem compartir...

Distància, horitzó

Quan eres jove trucaves algú amb qui no volies parlar i ho feies perquè volies prendre distància. Una trucada telefònica era un certificat de llunyania, una certesa de contacte impossible. La telefonia fixa era un dogma metrològic. Trucaves, despenjaven, i constataves el lloc exacte d’on era qui rebia la telefonada. Atures, penses: avui no és així. Tampoc escrius a mà ni envies cartes.

Has de trucar algú amb qui no vols parlar, però no ho fas perquè necessites prendre distància. Tothom està en moviment continu, hem perdut el sentit d’allò que és estàtic. No truques algú amb qui no vols parlar, perquè no tens la seguretat de quina frontera et separa d’aquella persona. Ara la distància és no poder sortir sense quedar, esperant trobar-te sense buscar.

Atures, penses, llegeixes les darreres paraules. Mires el rellotge i sona el telèfon. És la persona que esperes, amb qui sortiràs al concert. Penses en un contratemps. El sentit de distància s’apaga. Estàs escrivint per fer temps, i mentre tecleges la persona que es torbava et truca per dir-te que està arribant, que baixis i et recull, que feu tard. Quan eres jove una trucada era un horitzó en la distància.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Silenci...

Sempre he vist el silenci de color blanc. La neu quan cau és silenci, les parets emblanquinades de la meva terra també ho són. El silenci és ulls tancats i fred. Amb la calor el silenci es dispersa i amb el fred se solidifica. A la nostra vida hi ha molt soroll: el rellotge que no atura, els deures pendents, els deutes que no reclamem, i els que ens hi reclamen. El soroll és corrent-consciencia i fa volar les palmeres salvatges; el silenci és respiració i presència, lentitud imperceptible, gairebé immobilitat. La fotografia no sempre és silenci, hi ha moments en què l’hem de reclamar, o exigir amb educació. El carrer buit a l’hivern és silenci, les passes xafogoses de l’estiu que busquen una cervesa per trobar el camí, són sinuoses, com el soroll. Per això, prefereixo el fred, la neu, la solitud dels recons abandonats, tancats, recollits; l’aire de les biblioteques. Els meus somnis descansen entre silenci, la meva obra dorm entre llibres que només parlen en veu baixa quan els agafes dolçament amb les dues mans. Aquest carrer de Binibèquer, del Poble de pescadors, és com una biblioteca i cada finestra és com un llibre que hostatja mil històries. Per això, aquí també es demana «Silenci, si us plau».

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Je suis...

Per descomptat que jo sóc Charlie Hebdo, però també m'hi sento en la pell de totes les víctimes innocents de la irracionalitat, del fanatisme, de la barbàrie. Jo sóc també els milers de persones que moren sense saber els motius, perquè altres volen jugar a ser Déu i imposen la seva llei. Sóc els torturats, els que pateixen fam, viuen catàstrofes, suren en un mar d'infàmia.

Je suis Charlie Hebdo, perquè representa la llibertat i la tolerància sense límits. La democràcia està dotada de mecanismes legals per a defensar-se de les ofenses, però la violència mai no es troba justificada, i molt menys en nom de les idees. No crec en la censura, ni crec que ni els terroristes ni els Estats hagin d'imposar el discurs de la por. Si hi ha por, la llibertat és només una paraula buida.

Je suis Charlie Hebdo, per això no vull injustícies al meu país, no vull lleis que vulneren els drets fonamentals, no vull mordasses. Vull recuperar la il·lusió amb què vaig viure la mort del dictador i la transició. És lamentable que molts anys després hagi de tornar a clamar per la llibertat, pel respecte a la llibertat d'expressió, de pensament, de debat.

Seguiré sent un il·lús, m'agrada sentir-me net.

El silenci després de l'ocàs

Cansat i abatut, sense mirar enrere, camines incapaç de girar-te per contemplar les petjades que ja no hi són, potser no vens del lloc que imagines, és possible que el teu passat mai no hagi existit. Penses: «Les onades que juguen amb la vorera de la platja han esborrat suaument la traça del que he estat». Amb la inquietant absència de presència dubtes si el que has viscut forma part de la realitat transparent o d'un somni recreat per records tramposos. La memòria enganyada s'obre camí, la no-memòria resta ara vençuda per l’amenaça de l'oblit. Quan la vida no t'agrada, simplement inventes i procures seguir impulsat per imatges deformades a conveniència, com a contrapès per equilibrar la tija d’una balança descompensada pel fracàs.

El pes als peus, el dolor amarg, el fel que crema amb les mirades d’ignorants testimonis del no-res, que des de l'absència ho volen saber tot: la vida et recorre el pensament mentre veus que el sol es comença a pondre esclatant l'horitzó. Són molts els que assenyalen amb el dit les empremtes que ja no hi són, els senyals que has abandonat a l’esquena d'un caminar sense destinació. Però ningú no es mira les petjades d'un mateix, l’encuny brut de malviure, el fracàs que ens trepitja els talons. Llavors penses: «Mirem cos endins, capcots, a les palpentes, tremolant de por, pensant aterrits que en qualsevol moment podem trobar-nos amb la somrient realitat de cinisme impúdic, com un vell mirall que esmicola el mite de Narcís en bocins de pols cendrosa».

Camines mentre les onades fan la resta. Mires l’horitzó i et paralitzes enlluernat pel sol que en besar dolçament la fina divisòria entre núvols desfets d'amenaça i llum, transforma el cel en una imatge plena de pàgines finals. Camines i somrius, t’atures i penses amb una espurna als ulls. Et gires i veus la nit que et ve a cercar amb la foscor baix el braç, amb el silenci de l’ocàs, amb un esguard inexistent, plena de buidor. I tancant la mirada, sentint el flaire de l'encontre terminal, romans immòbil deixant que el temps acabi la feina que ha vingut a fer.

No despengis el telèfon, ni miris el calendari

Un dia et lleves i mires el calendari fixament des de la taula de la cuina, amb el cafè a la mà i les cames estirades; i ho fas amb el cap inclinat uns quinze graus, com quan Clint Eastwood calculava la dimensió de la tragèdia consegüent en Sense perdó. Han passat molts dies des de la darrera vegada que hi vas fer una anotació. El temps és només una idea vaga, el calendari és acció. En un acte de coherència amb l’afirmació anterior, podries aixecar-te i abandonar la torrada plena de mantega fusa i melmelada de gerds. En un acte d’heroïcitat i amb els dits greixosos, giraries full i molts problemes desapareixerien; la qüestió és decidir si en fer el canvi hi deixes al descobert el mes de juliol, o millor retrocedeixes uns mesos fins al sobri febrer i tornes al fred. Penses que el calendari és una màquina del temps i permets que la imaginació voli i s’aparelli amb un gorrió que passa arran de finestra.

Les torrades marquen un absolut relatiu, comparades amb el temps són peces efímeres. Voldries allargar la durada d'aquest plaer sibarític, però si deixes que els minuts et facin escac, la torrada haurà perdut l’escalfor inicial i et semblarà anodina. Al cafè li passa el mateix. Quan mires per la finestra i veus com s’allunya la imaginació, saps que estàs entrant en un túnel improductiu amb grises parets de formigó i espais impenetrables. El calendari mai juga un paper secundari: si aquell matí en què et lleves somnolent i el mires fixament projectes la visual fins al dia que vares néixer, pots arribar a determinacions depriments o a sensacions que anotaràs per recordar-les en la pròxima visita a la psiquiatra. Sentir és un fenomen estrany en un ésser tan racional com ets tu. Sona un telèfon i treus la conclusió que no t’incumbeix, ho justifiques pensant que és el del veí, tot i que saps que no és cert. Amb el telèfon et passa com amb el calendari, penses que són missatgers de males notícies o de compromisos que no vols acceptar. Recordes aquell company de feina que quan sonava el telèfon s’aixecava i marxava per no haver-lo d’agafar: tu també penses que el fet de despenjar l’auricular et compromet, t’obliga a coses.

Un dia et lleves i passes per davant del calendari, però no el mires. Mentre prepares cafè, sona el telèfon i no l’agafes. El carter truca dos cops i et quedes aturat davant el mirall del bany. Necessites afaitar-te, però això implica prendre una decisió. Clint Eastwood no s’afaitava, tampoc no prenia aquesta decisió, a més necessitava encendre els mistos amb la cara. A les pel·lícules de l’oest els pobles abandonats amaguen sorpreses. La dutxa no funciona perquè necessita que algú l’arregli, això et condueix, com a mínim, a una trucada telefònica. Avui has embolicat el telèfon amb els fulls del calendari i l’has baixat al carrer. Davant la primera paperera que has trobat t’has aturat i has fet una reverència imperceptible. En silenci has dipositat el paquet i has començat a caminar sense saber quan aturaràs, feia temps que no prenies una decisió ni que fos per trobar el camí de deixar de prendre’n una altra.

J. M. Vidal-Illanes © 2014

Realitats

Les persones tenim grans habilitats constructives, som hàbils en l’art de crear murs, fronteres, enormes parets sòlides que un dia acabaran cobertes de molsa i olor de corrupció. Les barreres més impermeables estan fetes d’idees simples, poc dotades de components d’honestedat, massa farcides de propaganda i demagògia. Volem volar però el llast ens ho impedeix. Creiem en els altres fins que descobrim que la majoria de les mentides són més creïbles que la veritat més innocent; llavors arribem a trobar-nos de cara amb la confusió i sospitem que no sabem a quin bàndol pertanyem. Ja és prou ingenu creure en bons i dolents, però les fronteres simples ens faciliten l’existència.

Mentir és l’art d’aixecar dics de paraules ordenades per ser repetides en innumerables ocasions, fins que la boira dels dies comença a alterar l’ordre dels mots i les contradiccions s’obren pas a cops de colze. Quan això passa, sorgeixen noves mentides per sostenir els murs amb contraforts que al seu torn requeriran més i més mentides per impedir que tota l’estructura cedeixi i s’escampi per terra, esmicolada. Tota aparent veritat construïda amb mentides acaba esquerdant-se i quan ens miren a la cara no podem sostenir l’esguard.

Volar, navegar, caminar. Cel, mar, desert. Simplement viure intentant no perdre la dignitat entre les escletxes de falses promeses. El món comença a adoptar una forma ovalada de realitat deformada per objectius inconfessables.