El silenci després de l'ocàs

Cansat i abatut, sense mirar enrere, camines incapaç de girar-te per contemplar les petjades que ja no hi són, potser no vens del lloc que imagines, és possible que el teu passat mai no hagi existit. Penses: «Les onades que juguen amb la vorera de la platja han esborrat suaument la traça del que he estat». Amb la inquietant absència de presència dubtes si el que has viscut forma part de la realitat transparent o d'un somni recreat per records tramposos. La memòria enganyada s'obre camí, la no-memòria resta ara vençuda per l’amenaça de l'oblit. Quan la vida no t'agrada, simplement inventes i procures seguir impulsat per imatges deformades a conveniència, com a contrapès per equilibrar la tija d’una balança descompensada pel fracàs.

El pes als peus, el dolor amarg, el fel que crema amb les mirades d’ignorants testimonis del no-res, que des de l'absència ho volen saber tot: la vida et recorre el pensament mentre veus que el sol es comença a pondre esclatant l'horitzó. Són molts els que assenyalen amb el dit les empremtes que ja no hi són, els senyals que has abandonat a l’esquena d'un caminar sense destinació. Però ningú no es mira les petjades d'un mateix, l’encuny brut de malviure, el fracàs que ens trepitja els talons. Llavors penses: «Mirem cos endins, capcots, a les palpentes, tremolant de por, pensant aterrits que en qualsevol moment podem trobar-nos amb la somrient realitat de cinisme impúdic, com un vell mirall que esmicola el mite de Narcís en bocins de pols cendrosa».

Camines mentre les onades fan la resta. Mires l’horitzó i et paralitzes enlluernat pel sol que en besar dolçament la fina divisòria entre núvols desfets d'amenaça i llum, transforma el cel en una imatge plena de pàgines finals. Camines i somrius, t’atures i penses amb una espurna als ulls. Et gires i veus la nit que et ve a cercar amb la foscor baix el braç, amb el silenci de l’ocàs, amb un esguard inexistent, plena de buidor. I tancant la mirada, sentint el flaire de l'encontre terminal, romans immòbil deixant que el temps acabi la feina que ha vingut a fer.

Dilluns

Torna a ser dilluns. Avui has vist un altre pic aquella veïna estrangera que esmorzava elegant a la terrassa de casa. Primera línia, la platja, l’aire humit, el vestit negre, el suc de taronja, el soroll de la bicicleta, els cabells llargs i rossos. Intentes imaginar la professió d’aquesta senyora de mitjana edat que cobreix de mantega les torrades com qui completa una obra d’art, lentament i amb un moviment despreocupat, però et ve al cap una pel·lícula de Bergman. Si et tombes cap a la sorra de la freda platja, la imatge es capgira i apareix Tasio, jugant amb la mort de Venècia. Bergman i Visconti agafen del braç la senyora que abandona la confitura sobre la taula i desapareix darrere el finestral de vidre i acer inoxidable. Després arriben el silenci i les cambreres que ordenen cadires als bars més matiners del passeig.

Voldries aturar a comprar la premsa, però el quiosc sempre està tancat a aquesta hora. La senyora mai no llegeix els diaris, només escolta Stravinsky mentre s’ajusta les ulleres de sol de pasta acolorida. Les gavines busquen roïssos entre les ondulacions de la sorra, i les barques deixen solcs efímers d’escuma freda. El sol comença a pintar de calidesa el cantó de llevant i la dona torna per assaborir al màxim el cafè, dreta, mirant la línia de la fi del món. El dilluns marca una ruta d’esperança quan penses que aquesta setmana serà millor que l’anterior. Amb sort el teu sentit de supervivència et regala el plaer d’un senzill esmorzar a la terrassa de casa, que no mira cap a la platja, que és en realitat un petit balcó, tu no duràs un vestit negre ni estaràs acompanyat per Bergman ni Rosselini —Ingrid i Isabela—, però llegiràs els diaris del veïnat i observaràs com perden lluentor les faroles de la plaça.

J. M. Vidal-Illanes © 2014