Dilluns

Torna a ser dilluns. Avui has vist un altre pic aquella veïna estrangera que esmorzava elegant a la terrassa de casa. Primera línia, la platja, l’aire humit, el vestit negre, el suc de taronja, el soroll de la bicicleta, els cabells llargs i rossos. Intentes imaginar la professió d’aquesta senyora de mitjana edat que cobreix de mantega les torrades com qui completa una obra d’art, lentament i amb un moviment despreocupat, però et ve al cap una pel·lícula de Bergman. Si et tombes cap a la sorra de la freda platja, la imatge es capgira i apareix Tasio, jugant amb la mort de Venècia. Bergman i Visconti agafen del braç la senyora que abandona la confitura sobre la taula i desapareix darrere el finestral de vidre i acer inoxidable. Després arriben el silenci i les cambreres que ordenen cadires als bars més matiners del passeig.

Voldries aturar a comprar la premsa, però el quiosc sempre està tancat a aquesta hora. La senyora mai no llegeix els diaris, només escolta Stravinsky mentre s’ajusta les ulleres de sol de pasta acolorida. Les gavines busquen roïssos entre les ondulacions de la sorra, i les barques deixen solcs efímers d’escuma freda. El sol comença a pintar de calidesa el cantó de llevant i la dona torna per assaborir al màxim el cafè, dreta, mirant la línia de la fi del món. El dilluns marca una ruta d’esperança quan penses que aquesta setmana serà millor que l’anterior. Amb sort el teu sentit de supervivència et regala el plaer d’un senzill esmorzar a la terrassa de casa, que no mira cap a la platja, que és en realitat un petit balcó, tu no duràs un vestit negre ni estaràs acompanyat per Bergman ni Rosselini —Ingrid i Isabela—, però llegiràs els diaris del veïnat i observaràs com perden lluentor les faroles de la plaça.

J. M. Vidal-Illanes © 2014