Els llibres, sense lectors i lectores, no són gairebé res

Compartir algunes de les coses que han dit els crítics de «L'illa, el far, el vent» a la premsa escrita és un plaer quan sents l'estima i el valor que desperten el seus relats. Per això ens agrada compartir-ho, volem que llegeixis això i que després corris a la llibreria a fer-te amb un exemplar i que escriguis també les teves impressions. Els llibres, sense lectors i lectores, no són gairebé res.

#llibres #relats #narrativacatalana

«[...] Josep Manuel Vidal-Illanes parla de persones solitàries, de desnonats, de vells, de desequilibrats, de gent sacsejada per la desventura. La seva prosa, darrere la qual endevinam molt d’esforç d’estilista, transforma aquesta matèria primera de color fosc en un objecte literari que ens acompanya. Les emocions que els relats desperten no són fruit de cap efectisme fàcil sinó del maneig hàbil de tècniques narratives que tenen a veure amb coses l’ús del temps o el punt de vista. En alguns contes, el narrador ens conta la petita vida d’algú adreçant-se-li en segona persona. El “tu” crea proximitat i calidesa: l’autor i la criatura literària es miren als ulls. En un d’aquests, el protagonista ha comès un dels crims que la nostra societat considera, i amb raó, més execrables. La segona persona és arriscada, perquè podria entendre’s com a comprensió o justificació. També és una aposta reeixida, perquè la lliçó profunda és que aquella ànima negra està feta de la mateixa matèria que la nostra. Compartim vulnerabilitat: aquesta és la lliçó de L’illa, el far, el vent.»

M. A. LLAUGER, publicat al "Ara Llegim" (diari ARA).

«Amb aquest llibre, l’autor demostra dominar a la perfecció el metratge, el ritme i la temàtica del gènere, com ja havíem pogut comprovar en relats anteriorment publicats en revistes (com ara La lluna en un cove) o llibres col·lectius (com Lluna negra) o a la novel·la Júlia i la xarxa. El trajecte d’aquest L’illa, el far, el vent ja es pot presumir llarg, un material perfecte per tertúlies literàries, clubs de lectura i lectures acadèmiques on fer pensar els lectors, i una obra que pot quedar com a crònica d’una època on pocs autors arrisquen amb una temàtica de perdedors, o millor dit, d’ànimes perdedores.»

JOAN PONS. Artista


«J. M. Vidal-Illanes transforma retalls de diaris en odissees interiors dels éssers humans. Som dins d’una gàbia. I l’autor sap on és la clau.»

XISCO ROTGER, periodista i crític. (Diario Mallorca. Bellver)


«Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Bajo la capa de pesimismo, el mismo autor busca atisbos de esperanza, que en todo caso nacen de la solidaridad entre necesitados.»

A.COLL GILABERT, periodista i crític. (Diario de Tarragona).


«L’he llegit dues vegades. Una rere l’altra, i he de confessar que escric aquestes ratlles amb temor. Temor de no haver sabut copsar tot allò que aquest llibre de relats ens aporta.

Així que cal curar-se amb salut i des d’un bon principi demanar disculpes. No m’ho esperava. No m’esperava un llibre d’imatges i sentiments. Un llibre on les imatges desvetllen sentiments i els sentiments es tradueixen en poderoses imatges.»

EDUARD RIUDAVETS. (Setmanari “El Iris”).


«Una mirada reposada, feta de paraules càlides, cap a les dones i els homes que viuen als marges de la societat, dels afectes, de la raó.»

MIQUEL ÀNGEL LLAUGER, escriptor, traductor i crític. (ARA Balears) 

«És un retrat col·lectiu de vocació universal, majorment emmarcat en la dècada que ens ha tocat viure, però amb un rerefons intemporal, que tracta de les petites coses que acaben magnificades per una decisió o per un gir en l’esdevenir. Les vides anònimes són així, fins que un dia s’obren pas a les pàgines de successos...»

GREGAL. Redacció

Animals

No puc recordar en quin moment de la meva infantesa vaig prendre consciència de la importància de la pedra com a guia causal del sentiment illenc. Les illes s’aixequen des del fons de la mar obrint-se pas esquinçant les aigües i eixugant-se al sol entre l’escuma de les voreres que formen una randa blanca i persistent. També el fons marí que habita en la memòria és roca, són pedres i arena, amb praderes de posidònia i profunditats de foscor impenetrable. Mires el fons i el fons et parla. La veu i el seu llenguatge és un trànsit insospitat que provoca un calfred, un idioma ancestral que es configura en l’observació, en el tacte, en la mirada tèbia de l’illenc. Potser s’ha d’haver nascut en l’estretor insular per entendre-ho: les pedres també adopten la forma del nostre origen mil·lenari i ens estimen i respecten més del que nosaltres ho fem.

Sí que puc recordar el dia que vaig sentir aquest disc per primer cop i com sonava mentre jo era al llit, malalt de sentiments. Pedres i cel i porcs al vent.

Monedes a les butxaques

Voldries descobrir ones gravitatòries a l’espai, com ells, els altres, els que persegueixen un somni i el troben. Et mires les mans i no detectes ni mitja evidència que expliqui el teu fracàs: has deixat de ser jove i ho saps però no et demanes el perquè. Fa temps que et lleves dins la nit buscant-hi el teu, aquell que marxà un dia, inacabat. Fa temps, tant que no ho pots comptar amb els dits de les mans, que ja has oblidat quin era el teu anhel.

Comences a buscar dins els abrics i descobreixes que has deixat abandonades monedes a les butxaques. No saps de què pot ser això símptoma, desvetllar aquest signe està fora del teu abast. Abandonar objectes pot tenir efectes tènues en el fons de la teva vida, però això tampoc no t’importa massa: és una qüestió lenta i profunda. (text complet aquí)

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament

[1]

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament, tant com el temps que tarden a refredar, que tampoc no és massa. Baixes al bar. De fet, sempre baixes al bar, perquè sostens infructuosament que les grans obres s’han d’arrossegar prèviament per les barres poc il·luminades o pels angles de visió ocults d’una taula de marbre dubtosa. Una vegada vas descobrir que el marbre d’unes taules del teu bar favorit estava gravat per la part de sota, tenien uns estranys solcs que et resultaven inquietants, però vas mantenir el secret. Un dia, armat de tot el valor que se’t suposa, vas deixar caure el llapis delicadament amb la intenció de poder mirar el revers del marbre en el moment d’inclinar-te cap a terra: volies deixar el misteri al descobert. Va resultar que les taules eren làpides reciclades d’algun cementeri ignot, probablement comprades als encants i de procedència sospitosa. Vas anotar amb bona lletra, en una llibreta especialment seleccionada pel cas, els noms allà consignats, com si volguessis aixecar un acta de defunció post-sepulcre, entre la boira de fum i veus confuses del local. I allà escrivies, sobre el que va cobrir la tomba d’un personatge misteriós. Aquelles dates foren prolífiques, impulsat per la força tel·lúrica dels morts oblidats. Totes les taules d’aquell bar estaven lligades al destí dels desapareguts, els teus escrits s’enllaçarien amb les arrels de xiprers infinits. [Article complet publicat a Aïllat...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Moments finals al principi del dia

Hi ha moments en la vida en què necessites baixar al bar, fer un cafè i marxar sense dir res, només comunicar-te amb gestos, amb moviments del cap o de les mans. Altres dies necessites no escoltar ningú, especialment mentides, i mirar llargament la sortida de sol des del seient davanter de la dreta del cotxe; poses música de Beirut i esperes, sense més. Si et lleves massa prest, el sol arribarà tard a la cita, per contra si allargues el cafè, potser ets tu qui arribi quan ell estigui massa alt. La música, el cafè i l’albada formen una suma de caiguda lenta. Àngels i caixes, ales i núvols: escrius i t’escalfes les mans mentre esguardes l’horitzó de través.

Busques moments fets de plans seqüència en blanc i negre, com més llargs, millor. A les fosques, entre carrers d’ombres furtives que es mouen silenciosament, com fantasmes canviants i negres. Saludes sense un mot la nit i comença a ploure en diagonal. Gotes llargues i primes et llepen amb delit el clatell mentre traspasses la frontera. Arribat a casa et despulles i mires per la finestra: ha deixat de ploure i comencen a encendre’s les línies del cel. Darrere els ullals de la ciutat una resplendor suau canvia de color. Voldries baixar al bar i parlar amb tothom. Moments en la vida en què necessites fondre la solitud, aquí demanes un whisky i deixes el cafè pel teu amic Francesc. Parles excitat. [Text íntegre a Davant l'abisme...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Has tornat a escoltar aquella cançó

Has tornat a escoltar aquella cançó que pensaves haver oblidat per sempre, de fet l’has sentida i no has pogut evitar escoltar-la atentament. De fet, sí, no has pogut evitar escoltar-la una dotzena de vegades, seguides, febrils. Sospites recordar on era el jardí, les flors i l’ahir. En realitat mai no vas ser tan raonable com el protagonista de la cançó, que no és un altre que el cantant. Recordes el Menta, oblides el nom d’aquell altre local que un dia va tancar per la incomoditat de molestar prepotents amargats. Recordes el Mini blau del 1976, recordes la mirada, la pell suau i el color de coure dels cabells mig francesos i mig madrilenys. No oblides, i la cançó ha tornat. Recordes una pastilla de sabó, la dutxa, la mirada. No oblides la trobada a Barcelona molts anys després, amb la mateixa mirada, amb un retret clar: recordes haver estat un covard o un confús. Ella t’ho va dir un dia, entre cavalls i camisetes suades: «només has volgut ser el meu amic, quan jo t’ho he ofert tot i no ho has sabut veure». I la cançó et travessa com un llamp. Fa vint anys que no saps res d’ella i la cançó et recorda que prometeres no fallar-li mai. Saps que no ho faràs, que si reps una trucada acudiràs a ajudar-la, com el dia que el teu Volkswagen va rebre aquell cop de puny al sostre i la salvares d’una agressió assegurada. Ara és només la música i mires el calendari. T’aixeques i t’estires al terra de marbre amb la mirada fixa al sostre blanc. Et poses els auriculars i mentre sona la veu d’Antonio Vega, tanques els ulls i s’encén el passat.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

El silenci després de l'ocàs

Cansat i abatut, sense mirar enrere, camines incapaç de girar-te per contemplar les petjades que ja no hi són, potser no vens del lloc que imagines, és possible que el teu passat mai no hagi existit. Penses: «Les onades que juguen amb la vorera de la platja han esborrat suaument la traça del que he estat». Amb la inquietant absència de presència dubtes si el que has viscut forma part de la realitat transparent o d'un somni recreat per records tramposos. La memòria enganyada s'obre camí, la no-memòria resta ara vençuda per l’amenaça de l'oblit. Quan la vida no t'agrada, simplement inventes i procures seguir impulsat per imatges deformades a conveniència, com a contrapès per equilibrar la tija d’una balança descompensada pel fracàs.

El pes als peus, el dolor amarg, el fel que crema amb les mirades d’ignorants testimonis del no-res, que des de l'absència ho volen saber tot: la vida et recorre el pensament mentre veus que el sol es comença a pondre esclatant l'horitzó. Són molts els que assenyalen amb el dit les empremtes que ja no hi són, els senyals que has abandonat a l’esquena d'un caminar sense destinació. Però ningú no es mira les petjades d'un mateix, l’encuny brut de malviure, el fracàs que ens trepitja els talons. Llavors penses: «Mirem cos endins, capcots, a les palpentes, tremolant de por, pensant aterrits que en qualsevol moment podem trobar-nos amb la somrient realitat de cinisme impúdic, com un vell mirall que esmicola el mite de Narcís en bocins de pols cendrosa».

Camines mentre les onades fan la resta. Mires l’horitzó i et paralitzes enlluernat pel sol que en besar dolçament la fina divisòria entre núvols desfets d'amenaça i llum, transforma el cel en una imatge plena de pàgines finals. Camines i somrius, t’atures i penses amb una espurna als ulls. Et gires i veus la nit que et ve a cercar amb la foscor baix el braç, amb el silenci de l’ocàs, amb un esguard inexistent, plena de buidor. I tancant la mirada, sentint el flaire de l'encontre terminal, romans immòbil deixant que el temps acabi la feina que ha vingut a fer.

El BookTrailer de "Júlia i la xarxa"

Júlia i la xarxa
J. M. Vidal-Illanes

Editat per:
PUNTO ROJO LIBROS, S.L.
info@puntorojolibros.com

ISBN: 978-84-16157-64-8
Dipòsit Legal: SE 1313-2014

Dilluns

Torna a ser dilluns. Avui has vist un altre pic aquella veïna estrangera que esmorzava elegant a la terrassa de casa. Primera línia, la platja, l’aire humit, el vestit negre, el suc de taronja, el soroll de la bicicleta, els cabells llargs i rossos. Intentes imaginar la professió d’aquesta senyora de mitjana edat que cobreix de mantega les torrades com qui completa una obra d’art, lentament i amb un moviment despreocupat, però et ve al cap una pel·lícula de Bergman. Si et tombes cap a la sorra de la freda platja, la imatge es capgira i apareix Tasio, jugant amb la mort de Venècia. Bergman i Visconti agafen del braç la senyora que abandona la confitura sobre la taula i desapareix darrere el finestral de vidre i acer inoxidable. Després arriben el silenci i les cambreres que ordenen cadires als bars més matiners del passeig.

Voldries aturar a comprar la premsa, però el quiosc sempre està tancat a aquesta hora. La senyora mai no llegeix els diaris, només escolta Stravinsky mentre s’ajusta les ulleres de sol de pasta acolorida. Les gavines busquen roïssos entre les ondulacions de la sorra, i les barques deixen solcs efímers d’escuma freda. El sol comença a pintar de calidesa el cantó de llevant i la dona torna per assaborir al màxim el cafè, dreta, mirant la línia de la fi del món. El dilluns marca una ruta d’esperança quan penses que aquesta setmana serà millor que l’anterior. Amb sort el teu sentit de supervivència et regala el plaer d’un senzill esmorzar a la terrassa de casa, que no mira cap a la platja, que és en realitat un petit balcó, tu no duràs un vestit negre ni estaràs acompanyat per Bergman ni Rosselini —Ingrid i Isabela—, però llegiràs els diaris del veïnat i observaràs com perden lluentor les faroles de la plaça.

J. M. Vidal-Illanes © 2014

Viure al límit

Quan era estudiant compartia pis amb un individu que vivia al límit: mai es llevava abans de la una. Deia que tenia por a les sortides de sol perquè li recordaven que la nit s’havia acabat; per això, habitualment, arribava a casa poc abans de les sis de la matinada. Sempre em vaig demanar si tenia algun parentiu genètic amb els vampirs de sèrie B. Ell escrivia novel·la policíaca i jo bevia ginebra. Ell preferia el whisky i jo el look sinistre. Quan no sortia de nit ens delectava amb el magnífic so d’una màquina d’escriure portàtil. Aquells dies adormir-se es convertia en un combat contra les hores: primer comptava els clic-clic de les tecles colpejant sobre el paper com si fossin ovelles; passada la primera hora anava a fer una cervesa a la cuina; i quan intuïa que allò aniria per llarg, agafava la gavardina i fugia eixample avall cap al Raval. Allò sí que era ballar amb la frontera de la desesperació.

L’altre dia em vaig trobar per casualitat amb un vell conegut que també escriu i beu cafè. Mentre jo em menjava un rubiol de cabell d’àngel ell em comentava que sempre es dutxa abans i després d’escriure. Abans, perquè quan l’aigua de la carxofa li colpeja el cap, li venen idees a manta per desenvolupar; després, perquè quan ha escrit tot allò que la inspiració aquàtica li ha regalat, necessita desprendre’s de l’olor de drama. No sé quina olor és aquesta, però ara recordo que el vell company de pis d’estudiants també es dutxava durant hores quan es llevava a la una. Com ja he dit, vivia al límit, ell mai dinava abans de les quatre de la tarda i en acabat, jugava a billar i fumava una pipa: tot un aventurer que admirava secretament l’obra d’Auden.

Viure al límit té molts riscos. Quan sento que m’aproximo a un abisme vital, contracto un camió de mudances i abandono la màquina d’escriure. Ballar amb Uma Thurman també queda descartat. El perill més angoixant és pensar que puc quedar-me sense aigua calenta. Quan la caldera era de butà sempre passava que s’acabava la botella mentre estava ple de sabó. El perill de sortir descalç amb les restes de gel de bany lliscant per les cames a canviar la bombona, desafiava el teorema central del límit. Si sobrevivia a la proesa, demanava una pizza i em posava a escriure un relat gòtic. Així, la vida avança i jo segueixo encisat a la recerca del moment decisiu: trobar l’instant abans del límit i convidar-lo a una partida d’escacs. Em sentiria com Antonius Block, el cavaller més fascinant del cinema: Bergman sabia fer-nos viure el límit mentre discretament ens ensenyava a observar i a escriure.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014

Avui tampoc no et llegirà ningú (no ets un vídeo de YouTube)

S’ha de tenir molta força mental per escriure coses que saps que gairebé ningú no llegirà. Deixes que els dits teclegin mentre saps que no pots beure aquest whisky de setze anys: escriure i beure alhora és un privilegi reservat a fenòmens de la naturalesa que no conec. No cal ser un superdotat per comprendre que estem saturats d’informació i que segueix essent molt més efectiu un anunci que un discurs, i un vídeo a YouTube que un article a un diari o un post a un blog. No és que els anuncis no tinguin discurs, ni que els discursos o els articles no siguin interessants (malgrat que ara esteu llegint una excepció a l’afirmació anterior), el problema (o l’excusa) és el temps que no tenim perquè les coses no importants passen sempre per sobre de qualsevol altra prioritat (es pot saber que fas perdent el temps?).

Tenia un company de facultat que mai duia rellotge perquè d’aquesta forma no era conscient del temps que perdia (qui no ha tingut un amic que pensava com un geni). Jo tampoc no duc rellotge, però segueixo meravellat davant l’èxit dels vídeos virals que en vint-i-quatre hores arriben a superar el milió de visionats. Per contra, sé d’articles magnífics publicats al diari que tot just llegeixen uns pocs milers de persones (o unes dotzenes) i no totes ho fan amb l’esment necessari ni amb una anàlisi o reflexió posterior: llegir un article i pensar després consumeix una ingent massa de temps.

Així doncs, perquè insistim a escriure coses banals? Senzillament, no tinc ni idea. Jo puc dir que escric com alternativa al suïcidi, i per ara no em va malament: segueixo viu. Un dia vaig escriure que no recordava massa bé el dia en què vaig conèixer la meva mare, i he viscut amb normalitat aquesta mancança emocional. Hi ha coses que sempre han estat devora nostre: com ara la desgràcia de voler ser un perfeccionista que comet unes tres mil dues-centes cinc errades diàries (mai no les he comptat en detall); o la necessitat d’omplir papers amb criptografies que et condueixen al pou de la invisibilitat.

I tornant al començament, a mi el que em passa és que m’assec en un bar, especialment en un bar fosc i no gaire nét de barriada decrèpita, i les històries comencen a passejar com en una desfilada de moda: amb el glamur de l’olor de cafè i conyac barat, i d’un terra fregat amb aigua bruta. Així és la vida i per això em veig en la necessitat d’escriure. El suïcidi pot esperar al dia en què em mori.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014

Mirades

Recordo que un cop vaig assistir a un taller literari amb un autor que en sabia un niu. També recordo haver anat a un altre taller on l’autor era diametralment oposat al primer i, igualment, era l’hòstia. En realitat, no és que tingui una memòria prodigiosa sinó que només he assistit a dos tallers en ma vida.

L’autor diametralment oposat pregonava que el que calia era pensar i escriure, gairebé automàticament, històries i més històries, fruit de la imaginació alimentada per la lectura obsessiva. L’autor que sabia un niu deia que el més important era la mirada i que també calia escriure cada dia. Arribats a aquest punt he de dir que els dos escriptors són boníssims i els seus consells impagables. Així doncs, què és el que separava les dues concepcions d’escriptura descrits? La resposta és senzilla: res.

Tots dos parlaven del mateix, de la forma de veure i alimentar la imaginació mitjançant la capacitat d’observació. Si vols ser un autor original, la distància respecte a la resta d’escriptors la marca la mirada i la interpretació que aconsegueixes fer amb aquesta mirada. Els precedents han de ser molts i s’han d’utilitzar per a no copiar-los. Observar mitjançant aproximacions i allunaments progressius de les realitats és l’únic camí. Els autors originals són aquells que darrere un fet quotidià descobreixen una història única i l’eleven a la categoria literària.

Un amic meu —col·laborador a ECLèCTIA—, va guanyar un premi literari amb una oda a la patata bullida; el mateix que es va avançar a “Her” quan va escriure allò de “De marvin de la pasa”. Siri adquiria categoria literària amb el simple gest d’un dit i un enamorament ocultat. La mirada, l’observació, i la capacitat d’obrir-se camí entre els àtoms de la realitat per descobrir la magnitud de l’originalitat. El pitjor que pot passar-li a un autor és contreure miopia creativa: passar masses hores pendents d’esdeveniments virtuals i d’aparells HiTec pot causar danys irreversibles en les mirades i castrar definitivament la capacitat creativa. Tot és qüestió de deixar-se contagiar pel vessant sensual de l’observació, és a dir: connectar amb la imaginació i progressar en la capacitat de descartar tot allò que no aporta res. Això darrer serviria per llençar a la paperera aquest post, malauradament no he estat capaç.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014