Avui tampoc no et llegirà ningú (no ets un vídeo de YouTube)

S’ha de tenir molta força mental per escriure coses que saps que gairebé ningú no llegirà. Deixes que els dits teclegin mentre saps que no pots beure aquest whisky de setze anys: escriure i beure alhora és un privilegi reservat a fenòmens de la naturalesa que no conec. No cal ser un superdotat per comprendre que estem saturats d’informació i que segueix essent molt més efectiu un anunci que un discurs, i un vídeo a YouTube que un article a un diari o un post a un blog. No és que els anuncis no tinguin discurs, ni que els discursos o els articles no siguin interessants (malgrat que ara esteu llegint una excepció a l’afirmació anterior), el problema (o l’excusa) és el temps que no tenim perquè les coses no importants passen sempre per sobre de qualsevol altra prioritat (es pot saber que fas perdent el temps?).

Tenia un company de facultat que mai duia rellotge perquè d’aquesta forma no era conscient del temps que perdia (qui no ha tingut un amic que pensava com un geni). Jo tampoc no duc rellotge, però segueixo meravellat davant l’èxit dels vídeos virals que en vint-i-quatre hores arriben a superar el milió de visionats. Per contra, sé d’articles magnífics publicats al diari que tot just llegeixen uns pocs milers de persones (o unes dotzenes) i no totes ho fan amb l’esment necessari ni amb una anàlisi o reflexió posterior: llegir un article i pensar després consumeix una ingent massa de temps.

Així doncs, perquè insistim a escriure coses banals? Senzillament, no tinc ni idea. Jo puc dir que escric com alternativa al suïcidi, i per ara no em va malament: segueixo viu. Un dia vaig escriure que no recordava massa bé el dia en què vaig conèixer la meva mare, i he viscut amb normalitat aquesta mancança emocional. Hi ha coses que sempre han estat devora nostre: com ara la desgràcia de voler ser un perfeccionista que comet unes tres mil dues-centes cinc errades diàries (mai no les he comptat en detall); o la necessitat d’omplir papers amb criptografies que et condueixen al pou de la invisibilitat.

I tornant al començament, a mi el que em passa és que m’assec en un bar, especialment en un bar fosc i no gaire nét de barriada decrèpita, i les històries comencen a passejar com en una desfilada de moda: amb el glamur de l’olor de cafè i conyac barat, i d’un terra fregat amb aigua bruta. Així és la vida i per això em veig en la necessitat d’escriure. El suïcidi pot esperar al dia en què em mori.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014