Mirades

Recordo que un cop vaig assistir a un taller literari amb un autor que en sabia un niu. També recordo haver anat a un altre taller on l’autor era diametralment oposat al primer i, igualment, era l’hòstia. En realitat, no és que tingui una memòria prodigiosa sinó que només he assistit a dos tallers en ma vida.

L’autor diametralment oposat pregonava que el que calia era pensar i escriure, gairebé automàticament, històries i més històries, fruit de la imaginació alimentada per la lectura obsessiva. L’autor que sabia un niu deia que el més important era la mirada i que també calia escriure cada dia. Arribats a aquest punt he de dir que els dos escriptors són boníssims i els seus consells impagables. Així doncs, què és el que separava les dues concepcions d’escriptura descrits? La resposta és senzilla: res.

Tots dos parlaven del mateix, de la forma de veure i alimentar la imaginació mitjançant la capacitat d’observació. Si vols ser un autor original, la distància respecte a la resta d’escriptors la marca la mirada i la interpretació que aconsegueixes fer amb aquesta mirada. Els precedents han de ser molts i s’han d’utilitzar per a no copiar-los. Observar mitjançant aproximacions i allunaments progressius de les realitats és l’únic camí. Els autors originals són aquells que darrere un fet quotidià descobreixen una història única i l’eleven a la categoria literària.

Un amic meu —col·laborador a ECLèCTIA—, va guanyar un premi literari amb una oda a la patata bullida; el mateix que es va avançar a “Her” quan va escriure allò de “De marvin de la pasa”. Siri adquiria categoria literària amb el simple gest d’un dit i un enamorament ocultat. La mirada, l’observació, i la capacitat d’obrir-se camí entre els àtoms de la realitat per descobrir la magnitud de l’originalitat. El pitjor que pot passar-li a un autor és contreure miopia creativa: passar masses hores pendents d’esdeveniments virtuals i d’aparells HiTec pot causar danys irreversibles en les mirades i castrar definitivament la capacitat creativa. Tot és qüestió de deixar-se contagiar pel vessant sensual de l’observació, és a dir: connectar amb la imaginació i progressar en la capacitat de descartar tot allò que no aporta res. Això darrer serviria per llençar a la paperera aquest post, malauradament no he estat capaç.

J. M. Vidal-Illanes - © 2014