Els llibres, sense lectors i lectores, no són gairebé res

Compartir algunes de les coses que han dit els crítics de «L'illa, el far, el vent» a la premsa escrita és un plaer quan sents l'estima i el valor que desperten el seus relats. Per això ens agrada compartir-ho, volem que llegeixis això i que després corris a la llibreria a fer-te amb un exemplar i que escriguis també les teves impressions. Els llibres, sense lectors i lectores, no són gairebé res.

#llibres #relats #narrativacatalana

«[...] Josep Manuel Vidal-Illanes parla de persones solitàries, de desnonats, de vells, de desequilibrats, de gent sacsejada per la desventura. La seva prosa, darrere la qual endevinam molt d’esforç d’estilista, transforma aquesta matèria primera de color fosc en un objecte literari que ens acompanya. Les emocions que els relats desperten no són fruit de cap efectisme fàcil sinó del maneig hàbil de tècniques narratives que tenen a veure amb coses l’ús del temps o el punt de vista. En alguns contes, el narrador ens conta la petita vida d’algú adreçant-se-li en segona persona. El “tu” crea proximitat i calidesa: l’autor i la criatura literària es miren als ulls. En un d’aquests, el protagonista ha comès un dels crims que la nostra societat considera, i amb raó, més execrables. La segona persona és arriscada, perquè podria entendre’s com a comprensió o justificació. També és una aposta reeixida, perquè la lliçó profunda és que aquella ànima negra està feta de la mateixa matèria que la nostra. Compartim vulnerabilitat: aquesta és la lliçó de L’illa, el far, el vent.»

M. A. LLAUGER, publicat al "Ara Llegim" (diari ARA).

«Amb aquest llibre, l’autor demostra dominar a la perfecció el metratge, el ritme i la temàtica del gènere, com ja havíem pogut comprovar en relats anteriorment publicats en revistes (com ara La lluna en un cove) o llibres col·lectius (com Lluna negra) o a la novel·la Júlia i la xarxa. El trajecte d’aquest L’illa, el far, el vent ja es pot presumir llarg, un material perfecte per tertúlies literàries, clubs de lectura i lectures acadèmiques on fer pensar els lectors, i una obra que pot quedar com a crònica d’una època on pocs autors arrisquen amb una temàtica de perdedors, o millor dit, d’ànimes perdedores.»

JOAN PONS. Artista


«J. M. Vidal-Illanes transforma retalls de diaris en odissees interiors dels éssers humans. Som dins d’una gàbia. I l’autor sap on és la clau.»

XISCO ROTGER, periodista i crític. (Diario Mallorca. Bellver)


«Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Bajo la capa de pesimismo, el mismo autor busca atisbos de esperanza, que en todo caso nacen de la solidaridad entre necesitados.»

A.COLL GILABERT, periodista i crític. (Diario de Tarragona).


«L’he llegit dues vegades. Una rere l’altra, i he de confessar que escric aquestes ratlles amb temor. Temor de no haver sabut copsar tot allò que aquest llibre de relats ens aporta.

Així que cal curar-se amb salut i des d’un bon principi demanar disculpes. No m’ho esperava. No m’esperava un llibre d’imatges i sentiments. Un llibre on les imatges desvetllen sentiments i els sentiments es tradueixen en poderoses imatges.»

EDUARD RIUDAVETS. (Setmanari “El Iris”).


«Una mirada reposada, feta de paraules càlides, cap a les dones i els homes que viuen als marges de la societat, dels afectes, de la raó.»

MIQUEL ÀNGEL LLAUGER, escriptor, traductor i crític. (ARA Balears) 

«És un retrat col·lectiu de vocació universal, majorment emmarcat en la dècada que ens ha tocat viure, però amb un rerefons intemporal, que tracta de les petites coses que acaben magnificades per una decisió o per un gir en l’esdevenir. Les vides anònimes són així, fins que un dia s’obren pas a les pàgines de successos...»

GREGAL. Redacció

Animals

No puc recordar en quin moment de la meva infantesa vaig prendre consciència de la importància de la pedra com a guia causal del sentiment illenc. Les illes s’aixequen des del fons de la mar obrint-se pas esquinçant les aigües i eixugant-se al sol entre l’escuma de les voreres que formen una randa blanca i persistent. També el fons marí que habita en la memòria és roca, són pedres i arena, amb praderes de posidònia i profunditats de foscor impenetrable. Mires el fons i el fons et parla. La veu i el seu llenguatge és un trànsit insospitat que provoca un calfred, un idioma ancestral que es configura en l’observació, en el tacte, en la mirada tèbia de l’illenc. Potser s’ha d’haver nascut en l’estretor insular per entendre-ho: les pedres també adopten la forma del nostre origen mil·lenari i ens estimen i respecten més del que nosaltres ho fem.

Sí que puc recordar el dia que vaig sentir aquest disc per primer cop i com sonava mentre jo era al llit, malalt de sentiments. Pedres i cel i porcs al vent.

Quan uns retalls de diari...

Recollir retalls de diari i acumular-los a una carpeta per donar-los una nova vida en forma de relat, observació, reflexió...

Això és «Dels retalls de diaris als relats narratius», un debat sobre #illafarvent.

Ho podem compartir...

Persones al marge, gairebé oblidades... també

Taula rodona

«Persones que viuen als marges. Debat sobre el llibre "L'illa, el far, el vent" de J. M. Vidal-Illanes»

Participen: Mercè Borràs Dalmau, regidora de Benestar Social de l'Ajuntament de Palma / Jaume Santandreu Sureda, capellà, escriptor i polític / Lena Serra Capó, professora de llengua catalana / L'autor

Dia: Dimecres 12 de juliol de 2017

Lloc: Llibreria Lluna. Carrer del General Riera, 68. Palma (971 206 527)

Hora: 20.00 hores.

Sentit

Busques sentit a les paraules. Primer a les paraules del senyor que parla per la televisió, després a les de l'exlegionari sorollós de la barra que pren cervesa i entra i surt del bar successivament per fumar una cigarreta darrere l'altre. Passes comptes i calcules una cervesa per cigarreta. Sospires i mirant la cafetera et capbusses en el significat de les rèpliques del cambrer. Et mous girant les pàgines d'un diari que no llegeixes i, finalment, cerques sentit als pensaments que t'envaeixen pintant de gris els barrots de la gàbia que et reten contra la teva voluntat.

«Un boix entra en un bar i treu una pistola»

(com la de Txékhov).

És el primer acte, se suposa que serà disparada al darrer acte. Sentit. Mirades vigilants. Et gires. Mires la persona que entra lentament, amb dubtes, es col·loca devora teu a la barra, a un metre i mig. Agafa una banqueta.

El diari obert, aturat, a la pàgina segona de successos. El boix coincideix amb la descripció del senyor que ha entrat i tens al costat, el senyor que pren cervesa, més pausadament que l'exlegionari, que visiblement nerviós en demana una altra. El senyor és una mena de Txékhov més fornit i jove de com recordes el geni rus. No saps si és boix. La pistola de Txékhov era en realitat un rifle.

Ignores perquè, però calcules el tempo del segon acte i l'exlegionari mira en silenci. Beu i calla, mira i beu. Se suposa que si algú intenta sortir de l'establiment el boix, que potser no està boix, li ho impedirà. L'home de la pistola que encara no has vist, té accent de l'Europa de l'est, impossible determinar més, només ha demanat una gerra de cervesa gran que assaboreix amb un  delit absurd. El sentit de les monedes que cauen dins la màquina escurabutxaques mentre l'home que penses que és el del diari, i que acaba d'entrar, no ha tret cap pistola.

«Però perquè no la treu? Com és possible que pugui beure cervesa amb una parsimònia desconcertant i no la tregui?»

Ensenyes la notícia al senyor de la gerra de cervesa que t'observa estranyat. Esguardes l'exlegionari. Mires el cambrer. Tornes al senyor de l'Europa de l'est. Saps que està a punt de començar el tercer acte, el darrer. Demanes també tu una cervesa i mires fixament al cambrer. Estàs suant, busques sentit a tot. És el darrer acte i el cap sembla que et vagi a esclatar. Mires ara la televisió. Mires també el diari amb la notícia de boix i la pistola. Agafes la teva bossa i demanes el compte: simplement treus la pistola i la descarregues lentament, seguint el sentit de tot plegat.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Imatge extreta d'aquest article de Jot Down

La tècnica dels diàlegs en la narrativa: claus essencials

Arriba el mes de maig amb el darrer curs monogràfic de la temporada: «La tècnica dels diàlegs en la narrativa: claus essencials». Aquest taller d’especialització és un dels més complexos, ja que entendre tota la maquinària dels diàlegs no és senzill. Quantes vegades heu sentit dir que fer diàlegs és molt difícil? Que mai no se sap en quin moment cal o s’escau inserir un diàleg? Que els diàlegs sonen forçats?

Per començar hi ha molts tipus de diàleg i moltes maneres d’utilitzar-los. També hi ha el repte de transcriure diàlegs amb el corresponent domini de les acotacions. El diàleg sempre ha d’inserir-se al servei de la narració i amb els diàlegs són els personatges i la seva forma d’expressar-se els qui impulsen allò que contem.

Però tot això ho haurem de perfilar al curs. Així que, si esteu interessats, poseu-vos en contacte amb la Llibreria Lluna: Carrer del General Riera, 68, 07010 Palma, Illes Balears. Telèfon:971 20 65 27. contacte@llibrerialluna.com

Dies: Dimecres 11 i 25 de maig de 2016.

Hora: 18.00 a 20.30 h

Lloc: Llibreria Lluna

Recordeu que entre sessions hi ha quinze dies de treball personal i tutoria on-line

Personatges: planifiquem-los

En moltes ocasions hem parlat d’escriptors de mapa i d’escriptors de brúixola, davant la constatació de que no existeix una única forma d’enfrontar-se a la creació literària d’un text. Cada persona, davant el repte d’escriure, s’haurà d’anar fent amb un sistema propi que s’adapti a la seva manera de concebre el procés creatiu i de planificar un projecte. Sabem perfectament que hi ha qui necessita escriure amb un itinerari molt definit i hi ha a qui li basta una brúixola per no perdre’s en el camí, deixant un cert marge per a l’aventura d’escriure. Quan no s’ha assolit un nivell i una pràctica real i solvent, mentre no es consolidi una trajectòria fonamentada en hores i més hores de treball, el més probable és que ens caldrà treballar sobre esquemes, documentació diversa, esborranys, guies, etcètera. Llançar-se a l’aventura pot representar el camí més llarg i difícil, amb resultats incerts.

És relativament senzill trobar guies i treballs que ens parlin dels personatges, especialment obres que ens els classifiquen, que els doten d’atributs, que donen pistes de com crear-los i de les característiques que han de reunir. Però no és tan freqüent trobar llibres o articles de narratologia que ens ensenyin a utilitzar correctament el personatge com un element clau de la narració, com un instrument al servei de la història que la fa avançar, la configura i la caracteritza. Per això és important realitzar un plantejament diferent davant el repte de crear els nostres personatges.

Crear personatges és un dels reptes
més complexos de la narrativa

Monedes a les butxaques

Voldries descobrir ones gravitatòries a l’espai, com ells, els altres, els que persegueixen un somni i el troben. Et mires les mans i no detectes ni mitja evidència que expliqui el teu fracàs: has deixat de ser jove i ho saps però no et demanes el perquè. Fa temps que et lleves dins la nit buscant-hi el teu, aquell que marxà un dia, inacabat. Fa temps, tant que no ho pots comptar amb els dits de les mans, que ja has oblidat quin era el teu anhel.

Comences a buscar dins els abrics i descobreixes que has deixat abandonades monedes a les butxaques. No saps de què pot ser això símptoma, desvetllar aquest signe està fora del teu abast. Abandonar objectes pot tenir efectes tènues en el fons de la teva vida, però això tampoc no t’importa massa: és una qüestió lenta i profunda. (text complet aquí)

Naufragi amb en Klaus

Acabo d’obrir els ulls i miro el sostre. Crec que ja no estic somiant. Anava amb en Klaus, fugint per carrers desconeguts, a tota presa. Era de nit. De cop ens vam trobar que el carrer s’havia convertit en el terrat d’un edifici, no vaig saber a quina alçada em trobava fins a arribar a la barana i veure el carrer a baix. En Klaus salta –no hi ha massa alçada- i cau dret mantenint l’equilibri al damunt d’un cotxe. Però el cotxe estava de costat, com si en realitat estiguéssim en un pla horitzontal i caiguéssim contra un cotxe aparcat impactant contra les portes laterals, aterrant damunt els vidres. Quan he d’anar a saltar jo m’adono que l’alçada cada cop és més gran i començo a saltar curosament per trams, del ràfec a una cornisa, i em despenjo balcó a balcó, però la distància amb el carrer creix i creix.

Vaig baixant pisos fins que en un dels balcons veig una dona. Li demano si em pot deixar sortir al carrer per ca seva, per l'escala de l'edifici. Ella no posa cap cara d'estranyesa i em deixa passar amb un gest acollidor i familiar. Mentrestant la distància amb el carrer segueix augmentant fins que de sobte s'atura. Per la mirada tinc la sensació que ella em coneix, però jo no la recordo de res tot i el seu rostre atractiu difícil d'oblidar. Em diu que puc sortir, que no m'acompanya perquè ja sé el camí a la porta d'entrada. Jo la miro interrogant-la. Em diu que si ja he oblidat la festa de l'altre dia. Ara tot comença a resultar-me familiar i ho recordo: la taula, la música, el balcó, la conversa, el llit... surto per la porta sense guaitar enrere mentre sento com se'm clava un esguard de comiat a l'esquena.

Baixo les escales. Els graons, de dos en dos. En arribar al carrer em trobo amb en Klaus que m'esperava pacient fumant una cigarreta. Fa fred. No sabia que Klaus fumés. Em mira. El miro. Ell llença la cigarreta a terra i l'apaga amb la punta de la bota de lona; unes John Smith blanques dels anys setanta. No encaixen amb ell. Comencem a córrer un altre pic, ara amb més velocitat que abans. Ens allunyem ràpidament de tot. Sento l'aire fred a la cara i tanco els ulls per uns instants.

J. M. Vidal-Illanes © 2011-2016 (work i progress)

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament

[1]

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament, tant com el temps que tarden a refredar, que tampoc no és massa. Baixes al bar. De fet, sempre baixes al bar, perquè sostens infructuosament que les grans obres s’han d’arrossegar prèviament per les barres poc il·luminades o pels angles de visió ocults d’una taula de marbre dubtosa. Una vegada vas descobrir que el marbre d’unes taules del teu bar favorit estava gravat per la part de sota, tenien uns estranys solcs que et resultaven inquietants, però vas mantenir el secret. Un dia, armat de tot el valor que se’t suposa, vas deixar caure el llapis delicadament amb la intenció de poder mirar el revers del marbre en el moment d’inclinar-te cap a terra: volies deixar el misteri al descobert. Va resultar que les taules eren làpides reciclades d’algun cementeri ignot, probablement comprades als encants i de procedència sospitosa. Vas anotar amb bona lletra, en una llibreta especialment seleccionada pel cas, els noms allà consignats, com si volguessis aixecar un acta de defunció post-sepulcre, entre la boira de fum i veus confuses del local. I allà escrivies, sobre el que va cobrir la tomba d’un personatge misteriós. Aquelles dates foren prolífiques, impulsat per la força tel·lúrica dels morts oblidats. Totes les taules d’aquell bar estaven lligades al destí dels desapareguts, els teus escrits s’enllaçarien amb les arrels de xiprers infinits. [Article complet publicat a Aïllat...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Moments finals al principi del dia

Hi ha moments en la vida en què necessites baixar al bar, fer un cafè i marxar sense dir res, només comunicar-te amb gestos, amb moviments del cap o de les mans. Altres dies necessites no escoltar ningú, especialment mentides, i mirar llargament la sortida de sol des del seient davanter de la dreta del cotxe; poses música de Beirut i esperes, sense més. Si et lleves massa prest, el sol arribarà tard a la cita, per contra si allargues el cafè, potser ets tu qui arribi quan ell estigui massa alt. La música, el cafè i l’albada formen una suma de caiguda lenta. Àngels i caixes, ales i núvols: escrius i t’escalfes les mans mentre esguardes l’horitzó de través.

Busques moments fets de plans seqüència en blanc i negre, com més llargs, millor. A les fosques, entre carrers d’ombres furtives que es mouen silenciosament, com fantasmes canviants i negres. Saludes sense un mot la nit i comença a ploure en diagonal. Gotes llargues i primes et llepen amb delit el clatell mentre traspasses la frontera. Arribat a casa et despulles i mires per la finestra: ha deixat de ploure i comencen a encendre’s les línies del cel. Darrere els ullals de la ciutat una resplendor suau canvia de color. Voldries baixar al bar i parlar amb tothom. Moments en la vida en què necessites fondre la solitud, aquí demanes un whisky i deixes el cafè pel teu amic Francesc. Parles excitat. [Text íntegre a Davant l'abisme...]

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Has tornat a escoltar aquella cançó

Has tornat a escoltar aquella cançó que pensaves haver oblidat per sempre, de fet l’has sentida i no has pogut evitar escoltar-la atentament. De fet, sí, no has pogut evitar escoltar-la una dotzena de vegades, seguides, febrils. Sospites recordar on era el jardí, les flors i l’ahir. En realitat mai no vas ser tan raonable com el protagonista de la cançó, que no és un altre que el cantant. Recordes el Menta, oblides el nom d’aquell altre local que un dia va tancar per la incomoditat de molestar prepotents amargats. Recordes el Mini blau del 1976, recordes la mirada, la pell suau i el color de coure dels cabells mig francesos i mig madrilenys. No oblides, i la cançó ha tornat. Recordes una pastilla de sabó, la dutxa, la mirada. No oblides la trobada a Barcelona molts anys després, amb la mateixa mirada, amb un retret clar: recordes haver estat un covard o un confús. Ella t’ho va dir un dia, entre cavalls i camisetes suades: «només has volgut ser el meu amic, quan jo t’ho he ofert tot i no ho has sabut veure». I la cançó et travessa com un llamp. Fa vint anys que no saps res d’ella i la cançó et recorda que prometeres no fallar-li mai. Saps que no ho faràs, que si reps una trucada acudiràs a ajudar-la, com el dia que el teu Volkswagen va rebre aquell cop de puny al sostre i la salvares d’una agressió assegurada. Ara és només la música i mires el calendari. T’aixeques i t’estires al terra de marbre amb la mirada fixa al sostre blanc. Et poses els auriculars i mentre sona la veu d’Antonio Vega, tanques els ulls i s’encén el passat.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Arrabassant espines

Les obres literàries acaben convertides en espines. Tens una idea, desenvolupes un tema, després enumeres els conflictes secundaris, després elabores un argument, finalment arriba el desplegament de la trama. Necessites els personatges que faran funcionar la història i revises tot. En un moment donat tot comença a créixer i et documentes, revises, millores la trama i la tornes a revisar. Elabores els continguts generals dels capítols. Et documentes. Fas créixer els personatges... Mentrestant, escrius, treballes en el procés creatiu i creixes internament. L’obra es converteix en un embrió que va adoptant forma, guanya pes, comença a ser un ésser amb una aparença que ja podem reconèixer. Atures el procés i el revises.

Molts mesos després, potser anys després, tens la primera versió de la teva obra. Llegeixes, revises, corregeixes. La dónes a llegir, revises, corregeixes. Llegeixes, matises, suavitzes, marques, respires, mires. Arriba el dia en què sents com l’espina es clava més profundament. Comença a ser peremptori accelerar el procés. Fas les darreres revisions, la impressió final: no llegeixes, l’envies. Et treus l’espina, te l’arrenques sense dolor, però tot torna lleuger, sense pes, subtil, com un vol de gavina amb la immobilitat d’un dia de vent. Així és. L’espina que volies treure’t ha sortit per l’acció del temps.

L’obra deixa de ser teva, la comparteixes, la regales, ja no hi ha temps per grans canvis, l’has d’acceptar i defensar així com ha sortit. Però durant el procés has evolucionat, has canviat, els horitzons són diferents, l’alçada d’aquest horitzó, també. Per això et quedes buit i necessites començar una nova obra, que es convertirà en una espina, que repetirà el procés, com una gestació, com un part. Ahir vaig donar per tancat el darrer esborrany del Vol subtil. Ara serà l’editor qui s’haurà de traure l’espina. És el seu problema com ho faci. Dues novel·les m’esperen, hauré de decidir quina deixo aparcada. Esperaré la trucada de l’editor... sempre es fan esperar.

Buscant un lloc

Volies pujar una muntanya, trobar un amic per jugar. Pujares només una escala i aquell dia caigueres dins un mar de núvols. La infantesa té sentit si pots guardar els records com tresors lluminosos que s'aixequen amb aparença de far. Llavors t'estàs fent gran, però sense perdre la innocència, deixant enrere la ingenuïtat. El poder dels núvols és infinit: el Vol subtil ja és gairebé una realitat. Ben aviat el tindrem a les mans...

Una mica de paciència i volarem part damunt la rasant de l'infinit.

Silenci...

Sempre he vist el silenci de color blanc. La neu quan cau és silenci, les parets emblanquinades de la meva terra també ho són. El silenci és ulls tancats i fred. Amb la calor el silenci es dispersa i amb el fred se solidifica. A la nostra vida hi ha molt soroll: el rellotge que no atura, els deures pendents, els deutes que no reclamem, i els que ens hi reclamen. El soroll és corrent-consciencia i fa volar les palmeres salvatges; el silenci és respiració i presència, lentitud imperceptible, gairebé immobilitat. La fotografia no sempre és silenci, hi ha moments en què l’hem de reclamar, o exigir amb educació. El carrer buit a l’hivern és silenci, les passes xafogoses de l’estiu que busquen una cervesa per trobar el camí, són sinuoses, com el soroll. Per això, prefereixo el fred, la neu, la solitud dels recons abandonats, tancats, recollits; l’aire de les biblioteques. Els meus somnis descansen entre silenci, la meva obra dorm entre llibres que només parlen en veu baixa quan els agafes dolçament amb les dues mans. Aquest carrer de Binibèquer, del Poble de pescadors, és com una biblioteca i cada finestra és com un llibre que hostatja mil històries. Per això, aquí també es demana «Silenci, si us plau».

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Un dimarts diferent

Comença la setmana amb un dilluns que s'interposa davant la imminent presentació de la novel·la "Júlia i la xarxa" a Barcelona. Fins ara les presentacions i tertúlies a casa eren manejables, senzilles, tot sota control. Barcelona, però, es presenta com una maroma sense xarxa (potser només podré utilitzar la que em presti Júlia), les incerteses són moltes i m'agradaria poder compartir una estona amb amics i coneguts, a més d'arribar a persones que puguin venir per l'interès d'una novetat literària. Per sort una altra xarxa (d'alta seguretat) la posarà Maria Nunes, una presentadora que representa un luxe per un autor procedent de la tradició del relat, que mostrarà a l'aparador la seva primera novel·la.

Aquí tinc unes ratlles per convèncer els lletraferits que no coneixen l'obra, però que potser es podrien sorprendre del contingut i de la forma utilitzats en aquesta novel·la breu. Barcelona ofereix moltes oportunitats culturals i "Júlia i la xarxa" serà un lleu cant de sirena que emanarà des de l'Espai Mallorca aquest dimarts capvespre (2 de desembre,19.30 hores).

L'obra desplega una trama dramàtica al voltant de la desaparició per traspàs de la filla i el marit de la protagonista i narradora. La història principal se centra en un argument de descoberta i superació: res havia estat en la vida de Victòria com ella havia imaginat, i de l'estructura troncal de la narració principal es desenrotllen nombroses trames secundàries que conviden a la reflexió

Els comentaris realitzats en premsa sobre l'obra, destaquen la prosa elaborada (al llindar d'una narrativa amb veu poètica, per a alguns “Austeriana”), l'exercici de meta-literatura de dotar de veu narrativa a la protagonista real que és qui escriu la novel·la, i el tractament de temes d'actualitat des d'una perspectiva diferent, especialment el que passa amb la nostra presència a les xarxes socials quan marxem.

Efectivament, la protagonista absent és precisament Júlia, sobre qui giren alguns dels debats oberts i la investigació i descoberta de sa Mare (Victòria), a les dues protagonistes els envolta un univers entrellaçat d'altres personatges, que permet el desplegament de la novel·la: Salvador (marit de Victòria i pare de Júlia), Cristina (amiga de Júlia), Gerard (xicot de Júlia), Carol, Alexandre, Martí...

Un comentari extret de la crítica:

«Una obra colpidora i actual escrita amb un llenguatge ric i de vegades poètic, sense perdre la frescor d'un missatge directe. Una novel·la intimista de descoberta personal que amaga un diàleg interior en clau de corrent consciència (stream-of-consciousness)».

Us espero a la trobada amb Júlia i l'Espai Mallorca.

El silenci després de l'ocàs

Cansat i abatut, sense mirar enrere, camines incapaç de girar-te per contemplar les petjades que ja no hi són, potser no vens del lloc que imagines, és possible que el teu passat mai no hagi existit. Penses: «Les onades que juguen amb la vorera de la platja han esborrat suaument la traça del que he estat». Amb la inquietant absència de presència dubtes si el que has viscut forma part de la realitat transparent o d'un somni recreat per records tramposos. La memòria enganyada s'obre camí, la no-memòria resta ara vençuda per l’amenaça de l'oblit. Quan la vida no t'agrada, simplement inventes i procures seguir impulsat per imatges deformades a conveniència, com a contrapès per equilibrar la tija d’una balança descompensada pel fracàs.

El pes als peus, el dolor amarg, el fel que crema amb les mirades d’ignorants testimonis del no-res, que des de l'absència ho volen saber tot: la vida et recorre el pensament mentre veus que el sol es comença a pondre esclatant l'horitzó. Són molts els que assenyalen amb el dit les empremtes que ja no hi són, els senyals que has abandonat a l’esquena d'un caminar sense destinació. Però ningú no es mira les petjades d'un mateix, l’encuny brut de malviure, el fracàs que ens trepitja els talons. Llavors penses: «Mirem cos endins, capcots, a les palpentes, tremolant de por, pensant aterrits que en qualsevol moment podem trobar-nos amb la somrient realitat de cinisme impúdic, com un vell mirall que esmicola el mite de Narcís en bocins de pols cendrosa».

Camines mentre les onades fan la resta. Mires l’horitzó i et paralitzes enlluernat pel sol que en besar dolçament la fina divisòria entre núvols desfets d'amenaça i llum, transforma el cel en una imatge plena de pàgines finals. Camines i somrius, t’atures i penses amb una espurna als ulls. Et gires i veus la nit que et ve a cercar amb la foscor baix el braç, amb el silenci de l’ocàs, amb un esguard inexistent, plena de buidor. I tancant la mirada, sentint el flaire de l'encontre terminal, romans immòbil deixant que el temps acabi la feina que ha vingut a fer.

Compartim contacte i paraules

La presentació d’una novel·la és un esdeveniment especial on autor i lectors poden coincidir en un espai reduït, on poden mirar-se a la cara, sentir la proximitat, parlar-ne, desllorigar interrogants. Els autors poden aprendre de les preguntes dels lectors, també poden sorprendre’s amb les apreciacions dels presentadors. En el cas de Júlia i la xarxa les dues presentacions inicials de la novel·la han estat petits regals per l’autor i pels impulsors de l’obra, i com no, per l’editorial (Punto Rojo).

Les fotos són testimoni d'uns moments irrepetibles, d'uns instants de gran satisfacció i recompensa. Seguirem amb les presentacions, però les primeres sempre són les més entranyables.

El BookTrailer de "Júlia i la xarxa"

Júlia i la xarxa
J. M. Vidal-Illanes

Editat per:
PUNTO ROJO LIBROS, S.L.
info@puntorojolibros.com

ISBN: 978-84-16157-64-8
Dipòsit Legal: SE 1313-2014

"Júlia i la xarxa": quan la normalitat s’obre en canal

--> Els cànons literaris clàssics diuen que una novel·la ha de desenvolupar un guió on l’eix central és l’alteració d’una “normalitat” i on l’objectiu de l’escriptor és restablir aquest ordre alterat. Quan en una narració se succeeixen dues desaparicions encadenades dins un univers petit, el restabliment de l’ordre alterat es converteix en un exercici molt arriscat: el repte de l’escriptor esdevé una escalada d’alçària considerable i la possibilitat de “punxar” és molt elevada.

Aquest risc és el que corria l’autor de la novel·la Júlia i la xarxa, el menorquí J. M. Vidal-Illanes, en obrir en canal una història dolça que es converteix en una dolorosa experiència de superació. Res de nou, tot molt comú, però utilitzant una prosa encisant i un ritme narratiu que incorpora un encertat recurs del flashback i un treballat factor sorpresa-gir que desplega lentament el quadre narratiu. De sobte, al final, totes les peces del puzle encaixen i en veure que les pàgines s’acaben, voldries més.

De la novel·la cal destacar: la narració en primera persona i l’exercici de meta-literatura que incorpora; el joc de corrent-consciència; els nombrosos missatges de crítica social i costumista; la credibilitat dels personatges; l’especificitat d’escenaris i accions; o la simplicitat de l’eix narratiu com a tronc comú que suporta nombroses branques que conviden a la reflexió. L’obra incorpora una mesurada playlist, que acompanya amb música alguns dels moments àlgids de la narració, i els fragments d’un poemari que es converteix en un dels eixos de la trama.

A mesura que avances en la lectura del llibre, es desperten determinats elements d’identificació: l’autor sap tocar fibres sensibles d’efecte universal en una cerca per no deixar indiferent al lector. El resultat final és més que notable i mereix dedicar-li un lloc entre les sorpreses literàries d’aquesta pròxima tardor.

C. Tomàs - © 2014

 

 

Júlia i la xarxa
J. M. Vidal-Illanes

Editat per:
PUNTO ROJO LIBROS, S.L.
info@puntorojolibros.com

ISBN: 978-84-16157-64-8
Dipòsit Legal: SE 1313-2014