Sempre he vist el silenci de color blanc. La neu quan cau és silenci, les parets emblanquinades de la meva terra també ho són. El silenci és ulls tancats i fred. Amb la calor el silenci es dispersa i amb el fred se solidifica. A la nostra vida hi ha molt soroll: el rellotge que no atura, els deures pendents, els deutes que no reclamem, i els que ens hi reclamen. El soroll és corrent-consciencia i fa volar les palmeres salvatges; el silenci és respiració i presència, lentitud imperceptible, gairebé immobilitat. La fotografia no sempre és silenci, hi ha moments en què l’hem de reclamar, o exigir amb educació. El carrer buit a l’hivern és silenci, les passes xafogoses de l’estiu que busquen una cervesa per trobar el camí, són sinuoses, com el soroll. Per això, prefereixo el fred, la neu, la solitud dels recons abandonats, tancats, recollits; l’aire de les biblioteques. Els meus somnis descansen entre silenci, la meva obra dorm entre llibres que només parlen en veu baixa quan els agafes dolçament amb les dues mans. Aquest carrer de Binibèquer, del Poble de pescadors, és com una biblioteca i cada finestra és com un llibre que hostatja mil històries. Per això, aquí també es demana «Silenci, si us plau».
J. M. Vidal-Illanes © 2015
