Distància, horitzó

Quan eres jove trucaves algú amb qui no volies parlar i ho feies perquè volies prendre distància. Una trucada telefònica era un certificat de llunyania, una certesa de contacte impossible. La telefonia fixa era un dogma metrològic. Trucaves, despenjaven, i constataves el lloc exacte d’on era qui rebia la telefonada. Atures, penses: avui no és així. Tampoc escrius a mà ni envies cartes.

Has de trucar algú amb qui no vols parlar, però no ho fas perquè necessites prendre distància. Tothom està en moviment continu, hem perdut el sentit d’allò que és estàtic. No truques algú amb qui no vols parlar, perquè no tens la seguretat de quina frontera et separa d’aquella persona. Ara la distància és no poder sortir sense quedar, esperant trobar-te sense buscar.

Atures, penses, llegeixes les darreres paraules. Mires el rellotge i sona el telèfon. És la persona que esperes, amb qui sortiràs al concert. Penses en un contratemps. El sentit de distància s’apaga. Estàs escrivint per fer temps, i mentre tecleges la persona que es torbava et truca per dir-te que està arribant, que baixis i et recull, que feu tard. Quan eres jove una trucada era un horitzó en la distància.

J. M. Vidal-Illanes © 2015