Mirava per la finestra, les onades compassades jugaven amb els llaüts, blancs, escumant l’ambient d’un calorós dia de juliol. El diari jeia desplegat sobre la petita taula de fusta, al fons sonaven les notes de les Variacions Goldberg, amb la inconfusible cadència de Glen Gould, que afegia tristor al dia, al 18 del calendari, tacat de sang, maculat d’estultícia, impregnat de la estupidesa insultant d’il·luminats salvapàtries.
Les lletres de motllo indicaven el camí que havia pres el full de ruta, el nou rumb que s’ha imposat a l’altre, al que mai va ser acceptat. Agressions preventives, respostes desproporcionades; i el món apàtic, com sempre. El vi és francament bo, però no el puc assaborir perquè el pensament ofusca el paladar mentre m’interrogo sobre el significat de les paraules de subtítol “...ús legítim de la força...”. Hi ha força legítima fora de la que pot ser estrictament necessària per repel·lir una agressió? Quan se sobrepassa la defensa per transitar a l’atac indiscriminat, es pot parlar d’ús legítim de la força?
Els atacs preventius són asèptics, no hi ha morts, només víctimes col·laterals, però poden durar quaranta anys. Aixeco la copa per provar fortuna novament amb aquest vi de Binissalem, el cercle roig que la copa ha deixat sobre el diari emmarca el número 18, el de la data, el del trist record. Mentre Gould reblava les darreres notes, miro més avall, frustrat, del trist record passo a la oblidada memòria, i al incompliment de promeses, no hi haurà rehabilitació de la injustícia, ni anul·lacions de consells de guerra, ni diners per a investigar on són els nostres morts, els desapareguts, els vençuts que il·legítimament van ser víctimes col·laterals.
Avui continuo sentint-me abatut, camino capcot i vagarívol, vençut i víctima. Mentre, observo les runes de Beirut, a la portada del diari, en el lloc que fa molts anys va ocupar Guernika; ara somric una fracció de segon: el 18 de juliol va propiciar que un geni convertís la destrucció dels valors en una obra d’art inabastable. Obro la monografia sobre Picasso i contemplo en un desplegable la majestuositat del indescriptible drama... Bach posa música a l’escena, Gould la interpreta per a mi; ara la copa sembla més lleugera i el vi te uns agradables matisos que abans no encertava a fruir.
J. M. Vidal-illanes (c) 2006
7 comentaris:
Per màgnífica que sigui l'obra d'art conseqüència del bombardeig bestial de gernika a mí no em provoca el somriure ni una petitíssima fracció de segon. Entenc el que diu, sr. V-I, però no, gens ni mica, ni una micronèssima de segon per a somriure.
Ara es veu que no són exactament atacs preventius sinó, directament, defensa, això que està fent Israel. Potser haurem de canviar als diccionaris el significat d'aquesta paraula.
Susanna
Crec que V-I expressa com cau en la propia trampa de la memoria amnesica, Guernica li porta a Picasso, aquest a Bach, i a Gould, i al vi, i a passar pàgina, i la vida continua.
Es mes tragic del que sembla.
Sabia que avui hi hauria novetats. He vist a la tele una entrevista sobre el cop militar del 36 i el que més m'ha agradat és el que ha dit l'entrevistat quan li han demanat si la reparació havia de ser per a totes les víctimes, i ha contestat que sí, que totes les víctimes de la guerra mereixen ser rehabilitades, però que no es pot tornar a rehabilitar a les víctimes que ja van ser-ho en tant que "vencedors" (no hi ha lloc per a dues rehabilitacions). Una altra cosa que ha dit és que desprès de la guerra civil no hi va haver pau, perquè els vencedors continuaren la guerra a la seva manera durant molts anys.
Espero que algun dia els demòcrates siguin rehabilitats i els colpistes condemnats (faltaria més, no ZP?)
Iolanda BCN
i el govern ZP que s'arronça! Sempre serem uns perdedors.
en front d'espanyols antics i palestins actuals, sofrint en les seves carns la injustícia, que demanen reconeixement internacional, tot molt asèptic, un canadenc interpreta un alemany amb una mestria que ofèn, i a mi en fa vomitar
ED
No sé de quina carnisseria parles, però a sota de casa meva hi ha una carnisseria islàmica que té uns xotets que estan boníssims.
Aníbal
Tiene gracia esto de la carnicería. Además, con los huesos del corderito te puedes hacer un caldito de lo más delicioso.
En cambio, con los huesos de tantas y tantas fosas comunes, de los enterrados en el Valle de los Caidos por la democracia, de tanto y tanto asesinado y expulsado de su tierra por haber intentado poner fin a toda una historia de dominio de los de siempre, los que en nombre de una religión (el dinero) se entregan a la oración para purgar tantos pecados cometidos. Y al dia siguiente vuelven a por el dinero, y entre horas, una tapita de pedofilia, que también les mola.
Que incomodos los huesos, no? Salpicando la pared mientras se moría de forma programada, vaya personajillo creó nuestra historia gloriosa. Un perturbado que no sabía ni vocalizar, nos tuvo en jaque durante 40 años.
Ha pasado el 20 N, pero pude ir a escupir sobre el granito que lo cubre, hacía años que esperaba el momento.
Gladiator
Publica un comentari a l'entrada