dijous, de juliol 06, 2006

Horabaixa a l'Havana

Els plecs dels llençols dibuixaven els instants cremats, mentre per les parets, des del carrer, s’enfilaven els sons perduts de cadències afroamericanes que descrivien tot l’erotisme de l’instant. La contrafinestra penjava dels gaufons i es mantenia ferma, tamisant la llum de la tarda, filtrant l’essència de colors barrejats amb alenades compassades, entre una calor minvant, apaivagada per l’oratge de la marinada. El ventilador del sostre, fidel testimoni mut, ranquejava fatigós, girant com el món, sense implicar-se en res, com tanta i tanta gent.

La nina mulata no devia tenir més de dotze anys, prou madura, però, per aquest vellard holandès, mancat d’escrúpols, curt de seny. La tarifa, massa assequible, era el de menys; el de més ha estat l’experiència, una vegada i una altra reiterada, amb Keila, que, innocent, ho ha viscut sempre amb tota normalitat; des que te consciència del món sap que és venuda pels seus pares a canvi d’una contribució a l’economia familiar. Què sinó pot fer per sortir de la misèria econòmica, aquest pare fracassat, que ha embrancat la seva família en una aventura de misèria moral. Keila, com les seves germanes grans, com les seves germanes petites, quan els hi arribi el moment, només vol satisfer, sense ser massa conscient, l’ardor d’aquests frustrats miserables que furguen el folre de la seva cartera, i a cop de desgastats dòlars, buiden el ventre d’insatisfaccions mal contingudes.

A l’Havana, el sol, avergonyit, s’acomiada tristament retallant el malecón part darrera l’horitzó.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Cuba em toca la fibra, em produeix un cúmol de sentiments contradictoris, d’admiració per una revolució antiamericana que va triomfar fent fora els imperialistes, que havien fet de l’illa el seu burdell, i també d’admiració per una gent que, malgrat no haver assolit el somni que els va empènyer a fer aquella revolució, s’enorgulleixen d’haver vençut i continuen preparant-se per a rebutjar l’esperada nova invasió americana. Però també un sentiment amarg per l’evolució d’un règim dictatorial i repressiu, de pensament únic i limitador de la llibertat.

Em pregunto què hauria passat si en comptes de fer el boicot a aquesta gent els haguéssim ajudat, si haguéssim posat els mitjans per a què els seus grans professionals, amb una preparació que ja voldrien donar moltes universitats nostres, haguessin pogut desenvolupar les seves habilitats i coneixements; potser una millor situació econòmica hauria evitat la duresa del règim i l’oposició tan gran (i merescuda) que ha generat. No ho sé, altres experiències ens diuen que, tan si la cosa va bé com malament, l’ambició s’acaba imposat i la corrupció pren posicions amb una impunitat que costa de païr.

Això sí, tots tenen casa i l’educació i la sanitat són gratuites i de qualitat (tota la que la seva situació els hi permet). Jo els admiro.

Susanna

P.S. Tinc la sensació d'haver ja escrit tot això...

Anònim ha dit...

No ho havia dit abans, però a més d'impactar-me, l'he trobat molt en la línia de "bellesa tràgica" de Vidal-Illanes. També em passa que ja no hi tendeixo a comparar-lo amb ningú, com abans que em sonava a Vicent o Bauçà o algú altre que no recordo, però ara l'identifico amb "ell".

Estic d'acord amb Susanna, a mi també em frustra la deriva de Cuba, culpa de moltes coses, però especialment culpa d'haver-la estrangulat i no donar-li cap altra sortida que el tancament en si mateixa.

Salut i bon estiu.

Nuria