M’havia passat més d’un cop al trobar-me amb antics companys d’escola, institut o facultat i comentar com ens tractava la vida.
- Doncs sí, vaig acabar la carrera i després vaig fer un master a no-sé-on. Mentre estudiava vaig viatjar per tot Europa amb Interrail, ara treballo a….i passo les vacances a…I tu?
- Doncs jo no vaig ni acabar la carrera, he treballat a diversos llocs, de tant en tant em matriculo d’algunes assignatures i vaig fent…Quina sort d’haver pogut fer tot el què has fet!
- Oh, sí, mira, però tu tens dos fills.
I jo pensava: i què? Sempre he dit que no tinc vocació de mare. Mai vaig sentir això tan incriblement especial que representa que se sent quan veus el teu fill acabat de néixer, ni m’he enyorat quan han passat dies fora de casa (ja em deia la meva cunyada que sóc una mare desnaturalitzada). Una cosa rara, això dels fills, entitats absoutament independents dels seus progenitors però que d’alguna manera passen a formar part d’un mateix quan s’en tenen.
Avui he dinat amb els meus dos fills. Ara ens costa coincidir, ja són grans , el gran viu pel seu compte i fem horaris molt diferents. Mentre dinàvem parlàvem una mica de tot, els escoltava i em sorprenia de tenir al meu costat aquells dos individus conversant sobre les relacions humanes (amics, nòvies, companys…) amb una maduresa i sensatesa que en ells encara em resulta estranya. En un moment donat he sentit una emoció nova, gran i plaent com no havia sentit mai.
Avui m’he dit: Sí, però jo tinc dos fills.
Susanna
2 comentaris:
conclusió: qualsevol camí és vàlid si al final et compensa
Saps, a mi em sembla una història bonica (encara que jo no m'he posat mai amb això dels fills, jo tampoc he tingut mai vocació de mare) i m'ha fet pensar coses que mai m'havia plantejat.
Pot ser massa personals per comentar-les aquí, però hi pensaré més.
Nuria
Publica un comentari a l'entrada