Sembla com si fos ahir...però no, quina bestiesa, si fa una eternitat! I ja veus, els nostres cantautors tornen a l’Olympia i aquí fan concerts nostàlgics; pel que fa a ells jo em vaig quedar a aquella època: en tránsito i cada loco con su tema del Serrat i viatge a Itaca d’en Llach són els darrers lps d’aquests que em van agradar de debò. Al Raimon no el vaig seguir mai gaire, al Pi de la Serra (si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol) i al Ramon Muntaner (els pins volen terra lliure i els vents criden llibertat) els vaig perdre la pista, Ovidi (què gran!), Paco Ibañez (a galopar...), Víctor Jara, Violeta i Àngel Parra, Quilapayun (el pueblo unido jamás será vencido), Labordeta, Carbonell (que bonita, que redonda, que puñeta: que pequeña es la peseta) i molts més que ara no recordo, retirats voluntàriament o a la força, o en actiu i que no he seguit. Però mai m’ha quedat clar si això meu és enyorança d’un temps o d’una edat. Potser de tot, clar.
Susanna
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada