L'extraviat

Perdut en l’instant oblidat, observo l’entranyable personatge quasi cec que s’ha instal·lat al meu davant, a cobert del soroll sord de l’Estació Central. L’home mira amb detall una peça de paper arrugat que sosté tremolós entre les mans, de la butxaca de l’abric treu una lupa il·luminada i acostant l’ull com si d’un comptafils es tractés, s’inclina exagerat per desxifrar les lletres del missatge misteriós –o això m’agrada pensar, que es tracta d’un misteri a desvetllar-. L’aspecte mixt del personatge ja és tot un misteri, si el mires d’un cop d’ull, et suggereix la imatge d’un clochard un homeless dels que em saluden al parc mentre sostenen els vespres amb una botella de licor barat; però si l’observes més detingudament et xoca la roba que hi du, neta, molt neta i nova, dins d’un ordre que contrasta amb l’aspecte extremadament despentinat i sense afaitar que exhibeix amb absoluta naturalitat. Les sabates són noves i lluentes, com si mai haguessin trepitjat el carrer, però hi du les mans brutes i gastades com les d’un sacrificat miner.

L’home em mira i em diu amb una veu serena però distant: «Caminava cap el perfil de l’horitzó, on les fulles canten i els ocells cauen. On no puc veure l’arc de sant Martí perquè la pluja m’esborra la mirada. De cop m’he perdut i he oblidat el que he vingut a fer en aquesta vida». El miro i quan vaig a contestar-li amb cortesia que no li he entès, s’alça i es gira cap a l’andana amb una solemnitat que talla l’aire que respiro. L’instant es deté i el tren passa i queda enrere, travessant la desaparició, esquarterant el moment esvaït. L’home puja al tren, a l’encontre del no res perdut. Mira per la finestra i somrient, amb tot el misteri d’un imperceptible estebeig, em saluda darrera el perfil d’una fulla que canta a l’horitzó bressolant un ocell que cau per l’arc de sant Martí. Perdut en l’instant, enganyat per un futur falcirostre, començo a caminar pel perfil de la frontera on molta gent oblida el que ha vingut a fer en aquesta vida.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006