dimarts, de març 21, 2006

L'extraviat

Perdut en l’instant oblidat, observo l’entranyable personatge quasi cec que s’ha instal·lat al meu davant, a cobert del soroll sord de l’Estació Central. L’home mira amb detall una peça de paper arrugat que sosté tremolós entre les mans, de la butxaca de l’abric treu una lupa il·luminada i acostant l’ull com si d’un comptafils es tractés, s’inclina exagerat per desxifrar les lletres del missatge misteriós –o això m’agrada pensar, que es tracta d’un misteri a desvetllar-. L’aspecte mixt del personatge ja és tot un misteri, si el mires d’un cop d’ull, et suggereix la imatge d’un clochard un homeless dels que em saluden al parc mentre sostenen els vespres amb una botella de licor barat; però si l’observes més detingudament et xoca la roba que hi du, neta, molt neta i nova, dins d’un ordre que contrasta amb l’aspecte extremadament despentinat i sense afaitar que exhibeix amb absoluta naturalitat. Les sabates són noves i lluentes, com si mai haguessin trepitjat el carrer, però hi du les mans brutes i gastades com les d’un sacrificat miner.

L’home em mira i em diu amb una veu serena però distant: «Caminava cap el perfil de l’horitzó, on les fulles canten i els ocells cauen. On no puc veure l’arc de sant Martí perquè la pluja m’esborra la mirada. De cop m’he perdut i he oblidat el que he vingut a fer en aquesta vida». El miro i quan vaig a contestar-li amb cortesia que no li he entès, s’alça i es gira cap a l’andana amb una solemnitat que talla l’aire que respiro. L’instant es deté i el tren passa i queda enrere, travessant la desaparició, esquarterant el moment esvaït. L’home puja al tren, a l’encontre del no res perdut. Mira per la finestra i somrient, amb tot el misteri d’un imperceptible estebeig, em saluda darrera el perfil d’una fulla que canta a l’horitzó bressolant un ocell que cau per l’arc de sant Martí. Perdut en l’instant, enganyat per un futur falcirostre, començo a caminar pel perfil de la frontera on molta gent oblida el que ha vingut a fer en aquesta vida.

J. M. Vidal-Illanes (c) 2006

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Possiblement a Vidal-Illanes no li agradi el que diré, però aquest escrit és un cóctel Bauzà-VilaMatas-Vicent. Molt Vidal-Illanes, això si.

Anònim ha dit...

jo no ho he entès, això és una al·legoria a la primavera? el Vidal-Illanes s'ha tornat humà?

Anònim ha dit...

Passo per alt l'anterior comentari. Prefereixo deixar constància, com sempre, que trobo aquest relat curt molt original, amb tots els ingredients d'un relat curt i superior a la mitjana d'aquests tipus de relats que, a més, són del més difícil d'escriure que hi ha.

Salut Eclectian/es

Iolanda BCN

Anònim ha dit...

Jo no vull passar per alt el segon comentari més que res perquè mai se m'hauria acudit que V-I fos inhumà, ans al contrari. Si no fos per la seva, penso, humanitat, no podria descriure com ho fa les tragèdies humanes.

Aquest relat suggerirà a cadascú una o altra història. La primavera? No ho sé. A mí em fa pensar amb la facilitat en que perdem el nord, el desig del somni,de l'impossible, de la felicitat, de la bellesa i ens perdem en el traginar de cada dia. M'agrada aquest personatge amb imatge de sense-sostre i indumentària de senyor que es perd només per a poca estona.

Susanna

Anònim ha dit...

hola, m'emprenya aquest vidal llanyes que s'ha fet es duenyo de sa pagina quan antes hi havia molta de gent que si ficava, tolvegada es molt bo es sujecto aquet pero ara nomes es ell i es altres que es fotin, si ni siquiera es d'aqui, me sembla que es foraster

Anònim ha dit...

Ja és molt que VI vulgui penjar els seus escrits a eclèctia per a que pogeum pensar i debatre sobre els temes que suggereix subtil. Alguns dels debats que s'han generat han sigut molt interessants i jo n'he prés bona nota.

En tot cas és veritat que és l'únic que curra darrerament a aquesta pègina (a més de Susanna), així que: mgo, comandant, bernat etc... a veure si us ho curreu una mica més.

Ànim!

Nuria

PD i el Col·lega, on ets?

Anònim ha dit...

M'imagino que si els altres no escriuen no és per què VI no els hi deixi fer, no crec que l'hagis de culpar. A veure que fan.

Anònim ha dit...

Ei! que vidal-illanes no s'ho prengui malament això del retret que li fan i que torni a escriure, per favor.