Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d'un avorriment mort
Des de petit Harry tenia el vici de matar l'avorriment. Vivia a Texas quan un matí el sorprengueren a casa en plena faena. Mesos més tard el jutjaren. Ara espera angoixat i enfundat en una granota carabassa, caminant amunt i avall pel corredor de la mort.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
dimarts, de juliol 19, 2011
dilluns, de juliol 18, 2011
diumenge, de juliol 10, 2011
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una mort més [una mica diferent] igual de detestable
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una mort més [una mica diferent] igual de detestable
Crònica d’una mort més [una mica diferent] igual de detestable
Tingueres una infantesa de difícil misèria. És fàcil caure en la penúria i més fàcil encara transitar cap a la indigència. Però viatjares centenars de quilòmetres amb nou anys d’edat per exigir dignitat mentre lliscaves per un llenegall alcohòlic prematur. La vida no et va regalar res i podria haver-te arribat la mort picant la paret sense deixar-te tastar ni tan sols l’adolescència. No vas gaudir de la infantesa i et vas veure obligat a fer-te gran massa aviat aprenent de la universitat dels carrers. Pot ser una ma salvadora et va mostrar un camí diferent quan t’aturares en un entreforc fosc on la majoria d’alternatives conduïen a portes tancades. La poesia i la música et varen donar una oportunitat.
No vas ser una persona fàcil perquè no hi tenies altre opció; et forjaren en una enclusa de fracàs i pobresa amb restes de metall que sobraren de les injustícies que veies cometre cada dia al teu voltant. Però creixeres com a persona, com artista, com a poeta i cantautor, marcat pel passat. Sobrevisqueres. De fet un dia t’adonares que naixies de veres amb disset anys i a partir d’aquí tot canvià. Fores un poeta fidel, d’arrels, espiritual, amb sentit de l’humor i de la justícia; això et feia especial.
La mort sempre apareix de sobta. Ella afirma que és puntual, que mai no fa tard ni arriba massa prest; senzillament compareix a l’hora. Però no hi estic d’acord. Si una elecció equivocada t’hagués conduït a traspassar d’infant, ens hauríem perdut els teus regals poètics. Però ara em pregunto perquè per una vegada no podria haver errat l’hora? Perquè no s’ha pogut esperar? Quin sentit té la mort d’un artista a mans d’uns sicaris que no entenen de paraules, ni de bellesa, ni de postes de sol desarrelades? La bala contra el pensament profund i la grandesa. No eres d’aquí ni d’allà, però ara el teu record s’estendrà per tots els racons, envaint i impregnant la nostra existència de la buidor que ens deixaràs i del testimoni de la irracionalitat d’algunes ments salvatges. No puc escriure més davant la mort més injusta possible per a un trobador de la pau i de la llibertat.
(Al meu admirat Facudo Cabral i a totes les víctimes de la irracionalitat)
J. M. Vidal-Illanes © 2011
No vas ser una persona fàcil perquè no hi tenies altre opció; et forjaren en una enclusa de fracàs i pobresa amb restes de metall que sobraren de les injustícies que veies cometre cada dia al teu voltant. Però creixeres com a persona, com artista, com a poeta i cantautor, marcat pel passat. Sobrevisqueres. De fet un dia t’adonares que naixies de veres amb disset anys i a partir d’aquí tot canvià. Fores un poeta fidel, d’arrels, espiritual, amb sentit de l’humor i de la justícia; això et feia especial.
La mort sempre apareix de sobta. Ella afirma que és puntual, que mai no fa tard ni arriba massa prest; senzillament compareix a l’hora. Però no hi estic d’acord. Si una elecció equivocada t’hagués conduït a traspassar d’infant, ens hauríem perdut els teus regals poètics. Però ara em pregunto perquè per una vegada no podria haver errat l’hora? Perquè no s’ha pogut esperar? Quin sentit té la mort d’un artista a mans d’uns sicaris que no entenen de paraules, ni de bellesa, ni de postes de sol desarrelades? La bala contra el pensament profund i la grandesa. No eres d’aquí ni d’allà, però ara el teu record s’estendrà per tots els racons, envaint i impregnant la nostra existència de la buidor que ens deixaràs i del testimoni de la irracionalitat d’algunes ments salvatges. No puc escriure més davant la mort més injusta possible per a un trobador de la pau i de la llibertat.
(Al meu admirat Facudo Cabral i a totes les víctimes de la irracionalitat)
J. M. Vidal-Illanes © 2011
dijous, de juliol 07, 2011
dimarts, de juliol 05, 2011
La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Bumerang, J. M. Vidal-Illanes (dins del núm. 30 de...
La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Bumerang, J. M. Vidal-Illanes (dins del núm. 30 de...: "Bastó llancívol usat principalment pels indígenes australians per a caçar i lluitar, consistent en una mena de pala allargada, estreta i cor..."
La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Els sorolls, la nit, el veí, J. M. Vidal-Illanes (...
La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català: Els sorolls, la nit, el veí, J. M. Vidal-Illanes (...: "Els sorolls, la nit, el veí J. M. Vidal-Illanes Alguna cosa jau en l’esperit del protagonista, quelcom que es va esdevenir fa molts anys,..."
dimarts, de juny 28, 2011
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una frontera amb el no res
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una frontera amb el no res
No recordes el moment en què començares a caminar. T’aixecares, digueres prou i encetares un viatge sense destinació certa. Tot era improvisat, no havies planificat res i res t’era igual; però caminares durant tota una vida en una suma de dies incomptables. Trobares entreforcs on prendre decisions; però deixares que d’altres les hi prenguessin per tu.
Pot ser anhelaves trobar un paradís perdut, un lloc on viure en pau, on la simple existència fos sinònim de respecte, on els éssers creuessin camins sense col·lisions. Tu et feies enfora del compromís, no volies sortir nafrat pel fet de significar-te; sempre esperares que els altres fessin la feina dura. I al final d’una trajectòria que va anar creixent conformant una singladura caminada de puntetes, et trobares que no havies arribat enlloc. La recompensa final era una vora buida en la frontera del no res: fugir de tot només t’havia portat a una fina línia d’insatisfacció mentre veies com a la teva esquena, lentament però inevitable, es tancava la darrera porta que et separava d’un passat no viscut... o d’un passat que ja no recordes.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
Crònica d’una frontera amb el no res
Pot ser anhelaves trobar un paradís perdut, un lloc on viure en pau, on la simple existència fos sinònim de respecte, on els éssers creuessin camins sense col·lisions. Tu et feies enfora del compromís, no volies sortir nafrat pel fet de significar-te; sempre esperares que els altres fessin la feina dura. I al final d’una trajectòria que va anar creixent conformant una singladura caminada de puntetes, et trobares que no havies arribat enlloc. La recompensa final era una vora buida en la frontera del no res: fugir de tot només t’havia portat a una fina línia d’insatisfacció mentre veies com a la teva esquena, lentament però inevitable, es tancava la darrera porta que et separava d’un passat no viscut... o d’un passat que ja no recordes.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
dijous, de juny 23, 2011
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un canvi sobtat
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un canvi sobtat
Sents que necessites un cafè. Romans assegut sol. Mires el voltant. La distància se’t fa immensa i no comprens perquè hi ha tant d’espai entre la soledat i les ganes de viure. Fas girar la teva cadira i comences a empènyer les rodes fent-les voltar amb un cop de ma darrera l’altre; encara no tens massa pràctica i el teu moviment no se’n pot dir que sigui massa eficient, però això, en aquest precís instant, no t’importa un bri. El problema ara és el cafè; sempre l’havies fet sense l’ajuda de ningú. Ningú no ha previst que podies necessitar una mica de cafeïna per sustentar les teves forces que ara s’escolen per un engolidor invisible, una espècie de forat vampir que s’alimenta de l’esperança dels altres. «Quasi res no està al meu abast» –penses ara mirant novament el voltant–, «caldrà adaptar-ho tot, i caldrà que jo m’hi adapti».
El so de la clau girant el pany et provoca un lleu ensurt. Sents que la porta del pis s’obre i que una cara amable et somriu. Ella entra carregada de paquets, alguns queviures, unes cerveses.
–En vols una? –et diu estirant el braç–. Son fresques.
–Preferiria un cafè.
–Ara te’l faig.
T’agradaria poder fer-te’l a tu, sense l’ajuda de ningú, però res no s’adapta a la teva realitat actual. Mires com ella manipula la cafetera exprés i t’extravies en els pensaments perdent-ho tot de vista. «Aquell cotxe que va envair el meu carril i em va fer volar pels aires... la bicicleta que semblava una ferralla abandonada... el meu cos immòbil sobre el terra fred un matí de camí a la feina...». Tot és encara massa recent.
Ella et dona una carta certificada que ha recollit a Correus. L’obres, la llegeixes pel final, la deixes sobre la taula de la cuina. Ja no vols el cafè i et retires a mirar per la finestra. La carta oficial et comunica que no compleixes el requisits per les ajudes sol·licitades, que hi ha una llarga llista d’espera, que els recursos són limitats, que les retallades afecten alguns serveis que ja no poden prestar-se. Tot això ho diu en un llenguatge asèptic, ordenat i efectista, però que t’allunya encara més d’una situació de “nova” normalitat en un Estat de perdut benestar i de llistes d’espera.
–Acceptaré la cervesa –dius–. Pots prendre’t el cafè.
I tornes a perdre la mirada travessant la finestra i la llunyania d’una llibertat que s’aixeca com un mur. La cervesa és fresca, penses que no serà la darrera d’avui. Demà potser ho vegis tot d’una manera diferent. Però avui vius el que tens malgrat saps que caldrà canviar moltes coses per aferrar-te a una idea de que tot ha de seguir el seu camí. Algú que va donar positiu en la prova d’alcoholèmia va canviar el senyal de la teva destinació, i això ja no es pot desfer, pertany a una dimensió inamovible, inalterable, que la teva existència ha adoptat sense voler-ho. Ara et converteixes en la gavina que manté l’equilibri en l’aire, a un centenar de metres de la teva finestra que acabes d’obrir, i et deixes portar per l’oratge fresc amb olor a salobre que s’obre immens davant teu.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
Crònica d’un canvi sobtat
El so de la clau girant el pany et provoca un lleu ensurt. Sents que la porta del pis s’obre i que una cara amable et somriu. Ella entra carregada de paquets, alguns queviures, unes cerveses.
–En vols una? –et diu estirant el braç–. Son fresques.
–Preferiria un cafè.
–Ara te’l faig.
T’agradaria poder fer-te’l a tu, sense l’ajuda de ningú, però res no s’adapta a la teva realitat actual. Mires com ella manipula la cafetera exprés i t’extravies en els pensaments perdent-ho tot de vista. «Aquell cotxe que va envair el meu carril i em va fer volar pels aires... la bicicleta que semblava una ferralla abandonada... el meu cos immòbil sobre el terra fred un matí de camí a la feina...». Tot és encara massa recent.
Ella et dona una carta certificada que ha recollit a Correus. L’obres, la llegeixes pel final, la deixes sobre la taula de la cuina. Ja no vols el cafè i et retires a mirar per la finestra. La carta oficial et comunica que no compleixes el requisits per les ajudes sol·licitades, que hi ha una llarga llista d’espera, que els recursos són limitats, que les retallades afecten alguns serveis que ja no poden prestar-se. Tot això ho diu en un llenguatge asèptic, ordenat i efectista, però que t’allunya encara més d’una situació de “nova” normalitat en un Estat de perdut benestar i de llistes d’espera.
–Acceptaré la cervesa –dius–. Pots prendre’t el cafè.
I tornes a perdre la mirada travessant la finestra i la llunyania d’una llibertat que s’aixeca com un mur. La cervesa és fresca, penses que no serà la darrera d’avui. Demà potser ho vegis tot d’una manera diferent. Però avui vius el que tens malgrat saps que caldrà canviar moltes coses per aferrar-te a una idea de que tot ha de seguir el seu camí. Algú que va donar positiu en la prova d’alcoholèmia va canviar el senyal de la teva destinació, i això ja no es pot desfer, pertany a una dimensió inamovible, inalterable, que la teva existència ha adoptat sense voler-ho. Ara et converteixes en la gavina que manté l’equilibri en l’aire, a un centenar de metres de la teva finestra que acabes d’obrir, i et deixes portar per l’oratge fresc amb olor a salobre que s’obre immens davant teu.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
divendres, de juny 10, 2011
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica cercant-trobant una sortida
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica cercant-trobant una sortida
Baixes a l’aparcament de casa. Fa un bon dia. Igual avui trobes la sortida a una vida estancada en la indignació. Com sempre, amb una bossa en bandolera, vas directe cap a la bicicleta per anar a la feina. Et sobra temps. Et puges i quan vas a donar la primera pedalada amb l’energia quotidiana de qui no te res a perdre a una feina de merda de a vuit-cents euros el mes, un cargol metàl·lic cau al terra. T’atures i el reculls; el mires. Pressionant curosament amb els dits de la ma dreta, com si haguessis trobat un diamant, l’examines amb detall. Un cargol amb el cap per a una clau Allen.
Baixes de la bicicleta i cerques amb un primer cop d’ull d’on ha pogut caure el cargol. No encertes a endevinar-ho. Tornes a provar amb més detall. «El cargol ha caigut i ha d’ésser d’algun lloc» penses. Escorcolles amb deteniment. T’obsessiones meticulosament. Dónes voltes i et vas desesperant per no comprendre l’interrogant ni el missatge que t’ha enviat el cargol en caure. Darrerament són moltes les coses que es desmunten al teu voltant, a la teva vida. Després d’uns deu minuts poses fi a la recerca de la femella perduda i arribes a la conclusió que el cargol no és de la bicicleta. També descartes que se t’hagi caigut del cap, encara que sovint et diuen que et falta un cargol o un bullit.
Agafes el petit tros de metall i te’l guardes a la butxaca, penses que et portarà bona sort. Et col·loques la bossa en bandolera i t’acomodes la roba estirant-la amb els palmells de les mans. Tornes a pujar mentre penses que igual acabes per descobrir d’on ha caigut el cargol quan al moment de frenar alguna peça de la bicicleta surti disparada i acabis pel terra. Et lleves aquest pensament negatiu mentre et reprens a tu mateix. Saps que aquesta mala ratxa no pot durar massa més temps. Et disposes a accionar amb força el pedal –no has de fer tard– quan sents un fort cop al cap i t’envaeix un ensurt de confusió mentre et lleves del damunt un feixuc i estàndard rètol metàl·lic reflectant i et quedes mut mirant-lo dessolat: «Sortida d’emergència / Emergency Exit».
J. M. Vidal-Illanes © 2011
Crònica cercant-trobant una sortida
Baixes de la bicicleta i cerques amb un primer cop d’ull d’on ha pogut caure el cargol. No encertes a endevinar-ho. Tornes a provar amb més detall. «El cargol ha caigut i ha d’ésser d’algun lloc» penses. Escorcolles amb deteniment. T’obsessiones meticulosament. Dónes voltes i et vas desesperant per no comprendre l’interrogant ni el missatge que t’ha enviat el cargol en caure. Darrerament són moltes les coses que es desmunten al teu voltant, a la teva vida. Després d’uns deu minuts poses fi a la recerca de la femella perduda i arribes a la conclusió que el cargol no és de la bicicleta. També descartes que se t’hagi caigut del cap, encara que sovint et diuen que et falta un cargol o un bullit.
Agafes el petit tros de metall i te’l guardes a la butxaca, penses que et portarà bona sort. Et col·loques la bossa en bandolera i t’acomodes la roba estirant-la amb els palmells de les mans. Tornes a pujar mentre penses que igual acabes per descobrir d’on ha caigut el cargol quan al moment de frenar alguna peça de la bicicleta surti disparada i acabis pel terra. Et lleves aquest pensament negatiu mentre et reprens a tu mateix. Saps que aquesta mala ratxa no pot durar massa més temps. Et disposes a accionar amb força el pedal –no has de fer tard– quan sents un fort cop al cap i t’envaeix un ensurt de confusió mentre et lleves del damunt un feixuc i estàndard rètol metàl·lic reflectant i et quedes mut mirant-lo dessolat: «Sortida d’emergència / Emergency Exit».
J. M. Vidal-Illanes © 2011
dijous, de juny 09, 2011
divendres, de maig 27, 2011
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’uns violents
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’uns violents
Un dia tranquil, no tan assolellat com ahir però amb una llum especial. La plaça, les raons, la indignació i el diàleg. Són molts, però potser hi manqui encara molta gent. Penses que la creativitat no té límits però és possible que calgui materialitzar les idees cap a propostes d’accions que serveixin per canviar alguna cosa. Camines mentre ho mires tot al teu voltant cercant la notícia. Has sortit de la redacció amb les càmeres penjades del coll i la bossa feixuga, com sempre, per trobar un plànol amable del vessant humà de la acampada. Hi ha material, cerques imatges per a un reportatge de fons com t’ha encarregat el cap de redacció.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
Crònica d’uns violents
Cartells, tendals, persones animoses, organitzades, infants, pares i mares, gent gran, algú amb la mobilitat reduïda, joves pacífics, ulls cansats i mirades serenes però fartes, reclamant, tots ells, pels seus drets universals; i fas fotos, persegueixes molt especialment aquelles que millor fan palès el dret a indignar-se i a reaccionar. El tacte, la càmera, la llum. Unes vegades cerques distància, d’altres la màxima proximitat. I camines entre el desànim renovat de persones que no tenen res a perdre i creuen que tenen molt a guanyar. Fotografiar aquesta barreja d’esperança i manca d’horitzó no et resulta gens senzill; però ho intentes. L’ambient és propici i la grisor de l’hora aporta un cert dramatisme pictòric que t’anima a fer la feina.
Has caminat molt. Hi ha presència policial però tot roman tranquil. Fas més fotos. Sonen cants de sirenes amenaçadores, hi ha un revolt. La gent pacífica davant un cordó armat de contrapunt; treus una bona imatge. Els armats s’escalfen, treus la càmera amb l’objectiu de 28 mm calat. Intueixes la notícia i t’atanses, molt, massa. Comencen els cops de porra, les empentes, fas tantes fotos com pots. Les persones agredides demanen calma, un policia t’empeny i se senten, secs, els cops selectius contra cossos inermes. Més petició de calma, més cops de porra. I segueixes fent fotos. Reps un altra empenta i un lleu cop. T’identifiques com a periodista i torna l’empenta i una defensa amenaçant que t’apunta la cara. Una ordre de que marxis i una altra foto, amb la cara de l’exaltat uniformat que no atén a raons. Un altre cop. No pots fer la teva feina. Mires al voltant i la injustícia i la indignació ho cobreix tot com una flassada grisa i aspra. L’ambient ha emmudit entre crits. L’agressió és càustica i injustificada. Guardes les càmeres i t’afegeixes a la ràbia general ajudant a evacuar un jove que sagna abundosament pel cap.
dimarts, de maig 24, 2011
dilluns, de maig 23, 2011
Els sorolls, la nit, el veí
Darrer relat publicat per J. M. Vidal-Illanes al número 29 de La Lluna en un Cove
Els sorolls, la nit, el veí
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica de maig
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica de maig
Davall les llambordes hi havia un jardí. Potser les frustracions desperten cada mes de maig, es lleven i abandonen el llit on romanen presoneres la resta de mesos de l’any; però cap profeta ha corroborat mai això. De fet la tardor ha estat sempre d’aquells que esperen l’hivern per treure profit d’una collita glaçada, vampira. La primavera esclata les contradiccions; la societat que tot ho vol sense importar el preu a pagar desperta a les conseqüències del frau que això representa: sempre hi ha oportunistes amagats en la penombra esperant el millor moment; mentre la teva vida es dessagna hipotecada, la seva pren una copa de vi en la coberta de teca d’un insultant iot o mentre viatja acaronat per la pell d’una butaca dins d’un jet privat. Aquest mes de maig t’has llevat i no has trobat a la brúixola la indicació al futur. Mirant les estrelles amb un sextant només has encertat a trobar un mur. I els braços han caigut.
Et «sobra massa mes a final del sou»... Acabes d’escriure aquesta frase i et submergeixes en l’anonimat. Però la paraula escrita és persistent. Saps que a massa gent els dies se’ls allarguen infinitament. Les setmanes et marquen una penosa ruta mentre mires al voltant resignat, sabent que aniràs a fer companyia a Bardem, un dilluns al sol. Pensaves que mai no et tocaria, perquè ningú t’havia advertit que tothom du a la butxaca els números d’aquesta macabra loteria, fins i tot aquells que se’n riuen dels indignats mentre dubten quin ferro agafar pel cop definitiu agombolats per la suavitat aromàtica del green. Ningú no està prou segur al recer de la fama i els diners; l’errada és humana i pot destruir-te en uns instants.
Democràcia real. Com si hagués només una sola realitat. Aquest és el parany. Mites de cavernes i forces quàntiques. I molta mentida al servei dels defensors de veritats. Es reunirà un jurat captiu d’unes sigles polítiques i la llibertat i la democràcia real s’esvairà entre laberints kafkians. La metamorfosi és literatura, això ja ho sabies, però un maig de cada molts anys apareix una il·lusió que aporta combustible vital per seguir dempeus.
Segueixes llegint: «em manca pa per a tant xoriç» i se’t desperta la gana. Mires la cartera i, com si fos un calendari de butxaca, la soledat d’un arrugat bitllet de cinc euros t’indica que avui entres en la darrera setmana del mes; i tornes a comprendre perquè a qualsevol esclau que és llogat per uns pocs centenars d’euros, li sobren dies per a tan poc sou. Una limusina travessa en silenci la teva desesperació, a dins algú pensa indignat que en aquest país sobra gent ociosa, mentre es mira les mans i agafa el telèfon per demanar hora a la manicura.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
Crònica de maig
Et «sobra massa mes a final del sou»... Acabes d’escriure aquesta frase i et submergeixes en l’anonimat. Però la paraula escrita és persistent. Saps que a massa gent els dies se’ls allarguen infinitament. Les setmanes et marquen una penosa ruta mentre mires al voltant resignat, sabent que aniràs a fer companyia a Bardem, un dilluns al sol. Pensaves que mai no et tocaria, perquè ningú t’havia advertit que tothom du a la butxaca els números d’aquesta macabra loteria, fins i tot aquells que se’n riuen dels indignats mentre dubten quin ferro agafar pel cop definitiu agombolats per la suavitat aromàtica del green. Ningú no està prou segur al recer de la fama i els diners; l’errada és humana i pot destruir-te en uns instants.
Democràcia real. Com si hagués només una sola realitat. Aquest és el parany. Mites de cavernes i forces quàntiques. I molta mentida al servei dels defensors de veritats. Es reunirà un jurat captiu d’unes sigles polítiques i la llibertat i la democràcia real s’esvairà entre laberints kafkians. La metamorfosi és literatura, això ja ho sabies, però un maig de cada molts anys apareix una il·lusió que aporta combustible vital per seguir dempeus.
Segueixes llegint: «em manca pa per a tant xoriç» i se’t desperta la gana. Mires la cartera i, com si fos un calendari de butxaca, la soledat d’un arrugat bitllet de cinc euros t’indica que avui entres en la darrera setmana del mes; i tornes a comprendre perquè a qualsevol esclau que és llogat per uns pocs centenars d’euros, li sobren dies per a tan poc sou. Una limusina travessa en silenci la teva desesperació, a dins algú pensa indignat que en aquest país sobra gent ociosa, mentre es mira les mans i agafa el telèfon per demanar hora a la manicura.
J. M. Vidal-Illanes © 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)