a trafegar...

no entenc que ara, tal com estan les coses, es celebri el triomf dels anglesos damunt espanyols i francesos, tots en teoria països en una mateixa aliança, i el que manco entenc, mira què te dic, dec ser un poc tontot, és que espanya col.labori en l'esdeveniment amb un portaavions i una fragata... cornuts i apaleats?
LSD

obrim la pàgina a tothom

Ja hem fet un any, i pensam que si voleu penjar directament alguna cosa, no heu d'anar de mails o comments, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.
Comfiam en el vostre seny...

teoria gaia

Gaia es una teoría (más que una teoría, se podría entender como una nueva forma de concebir las ciencias de la naturaleza) que propone que la superficie externa de la Tierra y todos los organismos que habitan en ella, forman un sistema autorregulado y en homeostasis; estos es, un sistema en equilibrio dinámico, de tal manera que toda perturbación se traduce en una modificación de este sistema para absorber los efectos de la perturbación y así poder mantener unas condiciones apropiadas para la vida. Según ésto, a lo largo de los tiempos, la vida, interactuando con el medio inerte de la superficie terrestre, habría mantenido unas condiciones adecuadas para su existencia. Esto pretende ser un marco en el que encuadrar todos los conocimientos e investigaciones, tanto en bio como en geociencias.




La teoría Gaia fue propuesta por un químico británico, James Lovelock, en los años 70. Su inspiración surgió cuando, trabajando para la NASA en la misión Viking, se planteó cómo se podía averiguar si un planeta tenía vida. Los análisis basados en la búsqueda de complejas biomoléculas, como aminoácidos o azúcares, no le satisfacían, pues esos análisis, dependiendo del lugar, incluso en algunas zonas de la Tierra, darían resultados negativos. Se percató de que la parte más accesible de un planeta es su atmósfera, y al comparar las atmósferas de la Tierra y el resto de los planetas rocosos del Sistema Solar cayó en la cuenta de la peculiaridad de la atmósfera terrestre: la Tierra posee una atmósfera en una situación de desequilibrio químico.

Planetas como Marte y Venus tienen una atmósfera cuya composición química está en equilibrio con la composición química de su corteza externa (la parte más superficial de un planeta): grandes cantidades de dióxido de carbono, con pequeñas proporciones de otros gases. Tienen una atmósfera "inerte": los gases de la misma no reaccionan entre sí ni reaccionan con las rocas de la superficie.

En cambio, la Tierra tiene una atmósfera en desequilibrio: su composición está dominada por el nitrógeno y el oxígeno (en ese orden), gases muy reactivos, que tienden a reaccionar con las rocas de su superficie. Otra de sus peculiaridades es su mezcla de gases combustibles, como el metano y oxígeno, que reaccionan vigorosamente entre sí. Por otra parte, si estos gases reaccionasen entre sí, la composición final de nuestra atmósfera sería similar a la de Marte o Venus, incompatible con la vida, por lo menos a gran escala. El hecho de que en la Tierra exista vida desde hace, al menos, 3.500 millones de años, nos indica que la atmósfera de la Tierra lleva mucho tiempo alejada del letal equilibrio que poseen el resto de planetas. (continuarà...)

LSD

La tierra como mercancía

Aldo Leopold, escribió en 1945:

"La conservación no acaba de ir hacia delante porque es incompatible con nuestra concepción abrahámica de la tierra. Abusamos de la tierra porque la vemos como una mercancía que nos pertenece. Cuando pensemos en la tierra como en una comunidad a la que pertenecemos, podremos empezar a usarla con amor y respeto".

Tal vez estas palabras nos permitan pensar en el problema que habéis planteado sobre el papel del hombre (de las personas) en la naturaleza. Hace muchos años que pienso que el hombre siente verguenza de pertenecer a la naturaleza y se esfuerza por negarlo, por marcar una frontera y ahondar en la distancia.

Un Colega de Valladolid

PD. No se si es el lugar ni el momento, pero estoy a favor de la devolución de los "papeles de Salamanca" expoliados en su día de forma ilegítima.

obrim la pàgina a tothom

Ara que ja portam un any, i que tenim una gent fidel que ens ha acompanyat, si voleu penjar directament alguna cosa, podeu pitjar blogger (a dalt de tot a l'esquerra), posar eclectians com a nom d'usuari, eclectia com a contrassenya, i a nueva entrada us deixarà posar allò que volgueu.
Ara bé, sigueu sensats...

coordinadors ECLèCTIA

Ara fa un any...

Un dimecres dia 9 de juny de 2004, es penjava el primer missatge a "ECLèCTIA"!

"Ara he pensat que no visitarà ningú aquesta peig si no faig propaganda. Hauré d'avisar els col·legues..."

Al final han estat moltes les persones que han visitat el Blog. Algunes amb molta assiduïtat, la majoria amb molts bons comentaris i aportacions a fer...

Ens posem mans a l'obra per complir el segon any d'ECLèCTIA?

Gràcies i "Molts d'anys".

L'home és el cancer!

Proveu de visitar aquestes pàgines…

http://www.churchofeuthanasia.org/

http://suicideinc.tripod.com/id40.htm

Us enrecordeu d’allò de: “En aquest asquerós món, l’única protesta que mereix la pena és la bellesa”?

Idò, pels EUA hi ha qui creu millor que l’única protesta que ho val és acabar amb el càncer (forma contundent d’anomenar l’home).

Poesia eficient: màxima compressió

Amb relació al debat que es va obrir fa setmanes sobre el sentit de la poesia i la qualitat de l'eficiència poètica hem trobat la següent reflexió de Jorge Wagensgerg:

"Una llei de la natura, o un poema, són formes límit de màxima compressió"

col·laboreu

Els coordinadors d'ECLèCTIA hem pensat que la frase o poema que acompanya la capçalera podria ser suggerida pels amics que col·laboreu o visiteu el blog. Envieu-nos les vostres propostes (de producció pròpia, o aliena citant l'autor) a eclectia@wanadoo.es i procurarem que siguin un temps allà dalt. Aprofiteu també l'adreça per enviar el que volgueu que surti publicat i els comentaris o suggeriments que són massa generals per posar als comments o de caire més tècnic.

Ments ceges

La ceguesa, privació de veure
La llum del dia, de contemplar-hi
Els colors de tot allò que va enterbolir
El sentiment de Stendhal, i que tampoc
Deixa que la brutalitat humana, sacsegi
L’equilibri que mai no hauríem de perdre.

La ceguesa, bloqueig de tota possibilitat
D’entrar en raó, de mesurar-se
Front el món com a individu pensant;
De perdre el senderi que un dia
Ens va fer sapiens i avui ens endega
En la llera del pensament únic.

La ceguesa del famèlic ideòleg,
Orfe d’enginy i judici,
Ens crema l’ànima anihilada
Mentre abdiquem com a pensadors.
Batalla i guerra amb vencedors injusts.
Perdem la continuïtat del sentit de tot.

La ceguesa, aqueixa que des d’una tribuna
Del mal anomenat Parlament,
Inhonest fòrum de lloques,
S’encarreguen d’etzibar-nos-la
Els pitjors enemics de la raó.

Mil vegades millor ser cec, perquè
Els nostres ulls no ens deixen veure,
Que no veure perquè la nostra ment,
Després d’extraviar el sentit de l’orientació,
Hagi estat reclosa en una negra presó de xarol.

J. M. Vidal-Illanes

La justícia universal

Alça la mirada, sangonosa, cap el sòtil del blanc despatx d’una casa d’igual color. Estira els braços com si volgués abraçar el món, però el món no es deixa. Ell és obstinat i el seu desig s’estén tenaç. Al final la follia s’acaba imposant i les extremitats forcegen fins tenallar el blau planeta que en pocs minuts torna roig, com una posta de sol abans d’una ferotge tempesta. Ara l’abraçada ofega.

En incorporar-se suaument a la posició confortable de la butaca de pell verda, despenja el telèfon i dóna una breu instrucció, com un reglot. En pocs minuts, a milers de quilòmetres, una orgia de focs d’artifici amb mort molt real, solca el cel eclipsant l’alegre lluentor dels estels que emmudeixen astorats. Tot, com un decorat mal bastit, cau i toca fons.

Avui, molt temps desprès, atònits, perplexes, mirant cap el cel tacat de sang, assistim a la posta de llarg d’una baula més d’aquesta cadena de despropòsits en que s’està convertint l’aventura humana: ordenar, cruelment i injusta, l’inici d’una guerra il·legítima i il·legal et reinstal·la en el confort d’una oval estança d’un lloc perdut en la indecència; ser un guerrer de l’arc de Sant Martí i lluitar per la pau, t’escurça el camí que condueix, amb dreceres d’ignomínia, a la estança infame de la delinqüència.

J. M. Vidal-Illanes

Un estat (ni que siga petitó)

Mònegue i la Ciutat del Vaticà són estats. Microstats, en diuen. Com ara Singapur. O el Luxemburg. Andorra, si voleu. Fins i tot Hong-Kong. I Malta, és clar. Durant dècades semblaven un anacronisme i ara, en canvi, floreixen econòmicament, políticament, mediàticament. Perquè en el món global tenir un estat (ni que siga petit) és el millor negoci, la millor garantia, la millor inversió. Ja no cal ni que siga una qüestió política, 'nacional'. Simplement pràctica. Tens un estat? Aleshores seràs un entre tants. No en tens? Aleshores, com a molt, aspiraràs a ser un cas exòtic. Escocesos amb faldilla. Aquells pesats de catalans. Porto-ricencs confusos. Tibetà aclaparat. Objecte, a tot estirar, de simpatia... Així de simples es tornen les coses. La societat internacional s'organitza en estats. Viu en estats. S'entén entre estats. Es reconeix en els estats. És el camí més fàcil. Amb estat ningú no discutirà que el precari maltès siga llengua oficial d’Europa. O que Andorra jugue a hoquei amb Hong-Kong. Mai no reclamaran quina mena de passaport és aquest que porta un senyor de Singapur. Ningú no negarà al Luxemburg el torn de dirigir la política exterior de la Unió Europea. Personalment, crec que aquesta obsessió per fer dels estats l'únic interlocutor de la societat internacional no és bona, de tan rígida. Però té una conseqüència interessant: diguen què diguen, el cas és que cada any hi ha més estats. La multiplicació dels estats és un fenomen imparable. Hi insistesc: no cal ni que siguen 'nacionals'. Els microstats, negligibles fa mig segle, avui ocupen portades i més portades. Mònegue és un poble més petit que Llíria, per exemple. Però Rainier és un cap d'estat. I això marca la diferència en el temps i en el món que vivim. Un estat. Ni que siga petitó.

Vicent Partal
Lloc: vilaweb.com
Data: 07/04/2005

cuando fuimos los mejores

Cuando fuimos los mejores
los bares no se cerraban
Cada noche en firme
A la hora señalada

Cuando fuimos los mejores
Las camareras nos mostraban
La mejor de sus sonrisas
En copas llenas de arrogancia

Cuando fuimos los mejores (x2)

Cuando fuimos los mejores
Nuestro otro yo nos acechaba
Mercaderes de deseos
Habitantes de la nada

Cuando fuimos los mejores
Dejamos de ser nosotros
Lo peor que llevas dentro
Se refugia en tu mirada

Cuando fuimos los mejores (x2)

Cuando fuimos los mejores
El dinero se gastaba
Se podía comprar todo
Incluso vuestras almas

Cuando fuimos los mejores
Y la vida no se pagaba
En todas las esquinas
Mi juventud se suicidaba

loquillo

dedicat al comandant Pi, que crec que ho entendrà

síndrome

Todavía tengo casi todos mis dientes
casi todos mis cabellos y poquísimas canas
puedo hacer y deshacer el amor
trepar una escalera de dos en dos
y correr cuarenta metros detrás del ómnibus
o sea que no debería sentirme viejo
pero el grave problema es que antes
no me fijaba en estos detalles.
mario benedetti

st-ts: a mode d'epíleg

El budismo, si ha entendido que el dolor es el centro de todo, entonces lo ha entendido todo. Es la única religión que aceptaría si tuviera que aceptar alguna. El cristianismo está gastado. Todavía defiende una idea de porvenir. Curiosamente, por primera vez se siente que la gente ya no cree en el porvenir.
emile m. cioran