Crònica sense mirar
(Al meu pare...)
J. M. Vidal-Illanes (c) 2010
dijous, de novembre 25, 2010
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica sense mirar
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica sense mirar
Miraves cap a la porta i et semblà que s'obria; tancares els ulls i deixares de veure-la. Sense mirar observares l'altra costat. La foscor et cridava en silenci i romangueres assegut amb la respiració continguda. Una ma es col·locà damunt la teva espatlla mentre una veu et deia que ja estaves preparat. Immòbil sentires que travessaves a l'altra banda, mentre una batzegada et parlava de comiats.
(Al meu pare...)
J. M. Vidal-Illanes (c) 2010
(Al meu pare...)
J. M. Vidal-Illanes (c) 2010
dijous, de novembre 18, 2010
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica des d'un banc de pedra
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica des d'un banc de pedra
Estirat al banc de pedra freda, sentint el vent a la cara, mires el cel entre les torturades branques d'una enorme figuera d'hivern que dibuixa una teranyina on el temps ha quedat atrapat. Tanques els ulls i l a respiració fuig amb el vent, tant ràpid com els pensaments. Tu també et sents captiu entre les reixes de les branques de la figuera, perdut dins la copa del vell arbre. Al cap sona una cançó que no reconeixes, però que et resulta molt familiar; uns records d'infantesa et travessen l'esquena deixant un rastre confús.
Sents que el banc de pedra és fred; lògic: la pedra sempre està freda a l'hivern. Però el sol arriba calent i tu et trobes entre el no res i la ingravidesa del moment. Ara omples a fons els pulmons mentre l'esperança fuig d'amagat sense que te n'adonis. L'esquena freda, el front calent; els records d'infantesa en aquest jardí de la vella casa de camp dels teus avis desapareguts fa molt temps. Torna la cançó i tanques els ulls, intentant recordar. Sents una enorme pau amb tu mateix mentre et perds en laberints temporals dibuixats en una vella figuera d'hivern.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2010
Estirat al banc de pedra freda, sentint el vent a la cara, mires el cel entre les torturades branques d'una enorme figuera d'hivern que dibuixa una teranyina on el temps ha quedat atrapat. Tanques els ulls i l a respiració fuig amb el vent, tant ràpid com els pensaments. Tu també et sents captiu entre les reixes de les branques de la figuera, perdut dins la copa del vell arbre. Al cap sona una cançó que no reconeixes, però que et resulta molt familiar; uns records d'infantesa et travessen l'esquena deixant un rastre confús.
Sents que el banc de pedra és fred; lògic: la pedra sempre està freda a l'hivern. Però el sol arriba calent i tu et trobes entre el no res i la ingravidesa del moment. Ara omples a fons els pulmons mentre l'esperança fuig d'amagat sense que te n'adonis. L'esquena freda, el front calent; els records d'infantesa en aquest jardí de la vella casa de camp dels teus avis desapareguts fa molt temps. Torna la cançó i tanques els ulls, intentant recordar. Sents una enorme pau amb tu mateix mentre et perds en laberints temporals dibuixats en una vella figuera d'hivern.
J. M. Vidal-Illanes (c) 2010
dimecres, de novembre 17, 2010
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica damunt l'herba
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica damunt l'herba
Jeus damunt l'herba mentre mires una formiga que intenta emportar-se el que et queda d'esperança.
Jeus damunt l'herba mentre mires una formiga que intenta emportar-se el que et queda d'esperança.
dimarts, de novembre 16, 2010
diumenge, de novembre 14, 2010
Crònica d'una carta inesperada (Toronto 7)
Mires cap a la porta. Deixes el got de whisky damunt la taula, orfe. Agafes el sobre i el mires llargament. Amb un obrecartes esquinces el paper amb precisió i delicadesa, mires a dins i treus la carta. La observes mentre aixeques les celles i mous els llavis. No és el que esperaves, la carta... és un 7 de diamants. Aquesta és la setena part.
Recordes el moment en que la conegueres temps enrere, un set de juliol, mentre sonava Bob Dylan en un local del Greenwich Village, Like a Rolling Stone i la seva harmònica. Afora la pluja queia amb ràbia clamant contra la deriva del món de la dècada de 1960.
Avui la pluja segueix netejant la tristor. Dins l'habitació el temps s'ha glaçat: 7 de diamants era el nom d'una gavarra que carregava alumini pel llac Ontàrio i que es va enfonsar davant vostre un dia que discutireu sobre el naufragi vital que us assetjava.
Agafes la guitarra, t'asseus a la butaca de vellut verd i comences a compondre una cançó amb negres notes de comiat.
Recordes el moment en que la conegueres temps enrere, un set de juliol, mentre sonava Bob Dylan en un local del Greenwich Village, Like a Rolling Stone i la seva harmònica. Afora la pluja queia amb ràbia clamant contra la deriva del món de la dècada de 1960.
Avui la pluja segueix netejant la tristor. Dins l'habitació el temps s'ha glaçat: 7 de diamants era el nom d'una gavarra que carregava alumini pel llac Ontàrio i que es va enfonsar davant vostre un dia que discutireu sobre el naufragi vital que us assetjava.
Agafes la guitarra, t'asseus a la butaca de vellut verd i comences a compondre una cançó amb negres notes de comiat.
diumenge, d’octubre 10, 2010
dilluns, de setembre 27, 2010
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un sobre i unes notícies que no vols (Toronto 6)
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un sobre i unes notícies que no vols (Toronto 6)
Truquen a la porta. De fet colpegen dues vegades i fan lliscar un sobre per davall. Et gires i observes el paper blanc obrint-se pas, traspassant la frontera del món exterior. Esperaves una visita uniformada, o la d’uns inspectors de paisà amb interrogants inquisidors per resoldre. De moment, només arriba un paper. Sense deixar de mirar el terra de l’habitació, on roman el sobre tancat, et seus a la cadira i tornes a omplir el got amb la darrera reserva de whisky.
Beus durant una llarga estona mentre fas sonar la cançó al teu cap. Quan la darrera gota d’Islay s’evapora entre els llavis, t’aixeques i amb tres passes arribes a la porta, tibes d’un extrem del sobre i l’alliberes de la pressió. L’agafes amb les dues mans i el gires mentre l’estudies detingudament. Després penses que mirar-lo amb tant deteniment, d’aquesta manera i en aquest moment, no té cap sentit. Probablement només estàs deixant que el temps passi, no frises en absolut, no estàs gens impacient per llegir i saber que conté el sobre; de fet ja creus saber que hi explica.
Deixes el paper sobre la taula i t’adreces cap el bany. Obres l’aixeta del lavabo i esperes que s’ompli d’aigua calenta, molt calenta. T’ensabones la cara i agafes la maquineta d’afaitar –esmussada per l’ús- mentre et mires i intentes reconèixer la persona a l’altra banda del mirall. Simplement t’afaites, mentre les fulles tallen els pensaments i et prepares per un comiat.
Truquen a la porta. De fet colpegen dues vegades i fan lliscar un sobre per davall. Et gires i observes el paper blanc obrint-se pas, traspassant la frontera del món exterior. Esperaves una visita uniformada, o la d’uns inspectors de paisà amb interrogants inquisidors per resoldre. De moment, només arriba un paper. Sense deixar de mirar el terra de l’habitació, on roman el sobre tancat, et seus a la cadira i tornes a omplir el got amb la darrera reserva de whisky.
Beus durant una llarga estona mentre fas sonar la cançó al teu cap. Quan la darrera gota d’Islay s’evapora entre els llavis, t’aixeques i amb tres passes arribes a la porta, tibes d’un extrem del sobre i l’alliberes de la pressió. L’agafes amb les dues mans i el gires mentre l’estudies detingudament. Després penses que mirar-lo amb tant deteniment, d’aquesta manera i en aquest moment, no té cap sentit. Probablement només estàs deixant que el temps passi, no frises en absolut, no estàs gens impacient per llegir i saber que conté el sobre; de fet ja creus saber que hi explica.
Deixes el paper sobre la taula i t’adreces cap el bany. Obres l’aixeta del lavabo i esperes que s’ompli d’aigua calenta, molt calenta. T’ensabones la cara i agafes la maquineta d’afaitar –esmussada per l’ús- mentre et mires i intentes reconèixer la persona a l’altra banda del mirall. Simplement t’afaites, mentre les fulles tallen els pensaments i et prepares per un comiat.
dijous, de setembre 23, 2010
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’ombres i vella guitarra (Toronto 5)
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’ombres i vella guitarra (Toronto 5)
Tornes a mirar per la finestra. Unes ombres caminen d’esma, capcotes. Saps que són persones, però en aquesta hora de la nit semblen simplement espectres. A estones es perden en la foscor i a estones apareixen magnificades per la llum d’un fanal. En qualsevol cas són només figures anònimes i intranscendents perquè cap d’aquestes ombres és ella. De portes endins l’ombra ets tu, una ombra amb un got de whisky a les mans refugiada darrera unes cortines blanques.
No et gires, però ensumes l’absència i les arrugues als llençols buits. Repasses la música que havies estat composant. La taula també representa una ombra més, il·luminada pel flexo, plena de papers nets d’inspiració. Has desat la famosa gavardina blava al penjador que hi ha darrera la porta. Ara t’adreces al bany i escorcolles el teu rostre al mirall. Els ulls estan enrogits. Els plecs de la cara et fan més gran del que ets en realitat. Et mires mentre exhaureixes el contingut del got.
Agafes la guitarra, trasllades a l’atmosfera de l’habitació la cançó que mai escoltarà ella. I tanques una porta de la sala dels records. Era necessari. L’heroïna t’ha robat una esperança i ha pres la vida d’ella. Ara ets tu que toques d’esma el vell instrument, un record de quan t’obries pas a petits caus plens de fum i alcohol. A la ciutat del sud, molt al nord del continent.
Tornes a mirar per la finestra. Unes ombres caminen d’esma, capcotes. Saps que són persones, però en aquesta hora de la nit semblen simplement espectres. A estones es perden en la foscor i a estones apareixen magnificades per la llum d’un fanal. En qualsevol cas són només figures anònimes i intranscendents perquè cap d’aquestes ombres és ella. De portes endins l’ombra ets tu, una ombra amb un got de whisky a les mans refugiada darrera unes cortines blanques.
No et gires, però ensumes l’absència i les arrugues als llençols buits. Repasses la música que havies estat composant. La taula també representa una ombra més, il·luminada pel flexo, plena de papers nets d’inspiració. Has desat la famosa gavardina blava al penjador que hi ha darrera la porta. Ara t’adreces al bany i escorcolles el teu rostre al mirall. Els ulls estan enrogits. Els plecs de la cara et fan més gran del que ets en realitat. Et mires mentre exhaureixes el contingut del got.
Agafes la guitarra, trasllades a l’atmosfera de l’habitació la cançó que mai escoltarà ella. I tanques una porta de la sala dels records. Era necessari. L’heroïna t’ha robat una esperança i ha pres la vida d’ella. Ara ets tu que toques d’esma el vell instrument, un record de quan t’obries pas a petits caus plens de fum i alcohol. A la ciutat del sud, molt al nord del continent.
dijous, de setembre 16, 2010
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una cançó que (ella) no podrà escoltar (Toronto 4)
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’una cançó que (ella) no podrà escoltar (Toronto 4)
Els carrers mullats. Els llums il·luminen les gotes de pluja. L’escena es completa amb la cortina d’aigua que dibuixa la frontera amb els records d’infantesa que et transporten a les llunyanes tardors en la ciutat del sud. El present obscur. El passat que no connecta amb el got de whisky que et tremola entre les mans, mentre els glaçons tintinabulen en copejar-se alternativament contra el vidre i entre ells, dibuixant un rastre aigualit al Islay amb aromes de turba escocesa que ensumes amb els ulls tancats.
Ara sona una música que prové de l’habitació de davall. Et retires de la finestra i deixes que la cortina esvaeixi el llum de neó. La cambra de l’hotel persisteix amb la intensitat del moment, ple d’absències, buit dels aromes extingits al coll de la famosa gavardina blava. Camines lentament acompanyat per les notes de la cançó que un dia escrigueres quan el pare us va abandonar. El llit és enorme i magnifica l’absència. Et gires i seus novament a la taula senzilla, agafes la ploma i comences a escriure.
La ma dibuixa les notes, la poesia roman al cap. Les hores han passat i els dubtes han remés. Ara només resta esperar les notícies. La visita de la policia a l’hotel i el vell conserge portant les noticies esperades. Apures el whisky i completes la pàgina que escrivies: la lletra d’una cançó que ella mai no escoltarà i que et permetrà tornar al nord, amb les primeres neus.
Els carrers mullats. Els llums il·luminen les gotes de pluja. L’escena es completa amb la cortina d’aigua que dibuixa la frontera amb els records d’infantesa que et transporten a les llunyanes tardors en la ciutat del sud. El present obscur. El passat que no connecta amb el got de whisky que et tremola entre les mans, mentre els glaçons tintinabulen en copejar-se alternativament contra el vidre i entre ells, dibuixant un rastre aigualit al Islay amb aromes de turba escocesa que ensumes amb els ulls tancats.
Ara sona una música que prové de l’habitació de davall. Et retires de la finestra i deixes que la cortina esvaeixi el llum de neó. La cambra de l’hotel persisteix amb la intensitat del moment, ple d’absències, buit dels aromes extingits al coll de la famosa gavardina blava. Camines lentament acompanyat per les notes de la cançó que un dia escrigueres quan el pare us va abandonar. El llit és enorme i magnifica l’absència. Et gires i seus novament a la taula senzilla, agafes la ploma i comences a escriure.
La ma dibuixa les notes, la poesia roman al cap. Les hores han passat i els dubtes han remés. Ara només resta esperar les notícies. La visita de la policia a l’hotel i el vell conserge portant les noticies esperades. Apures el whisky i completes la pàgina que escrivies: la lletra d’una cançó que ella mai no escoltarà i que et permetrà tornar al nord, amb les primeres neus.
dilluns, de setembre 13, 2010
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un llit buit i una cançó que no sona (Toronto 3)
Aïllat [mots i enderrossalls]: Crònica d’un llit buit i una cançó que no sona (Toronto 3)
Fa estona que et trobes assegut davant un paper en blanc. La taula de fusta és senzilla. El llum damunt la taula és un clàssic “flexo” metal·litzat que palesa la buidor de la inspiració que no arriba. L’habitació on et trobes és la de l’hotel de sempre, la que t’acull quan pernoctes en aquesta ciutat del sud del país, molt al nord del continent. El carrer es troba en silenci, com la cançó que intentes escriure i no surt.
Devora la ploma tancada una botella de whisky gairebé buida projecta una ombra allargada cap el llit. El got ple és abraçat pels teus dits i suporta la mirada perduda dels teus ulls esvaïts. No sona cap cançó. El teu cap acostuma a estar ple de música, però avui i en aquesta hora el mutisme impera sense deixar pas a cap so que il·lumini el moment. Et gires cap el llit –seguint l’ombra de la botella- i el veus buit, amb els llençols arrugats on fa només unes hores jeia ella. La famosa gavardina blava segueix penjada d’una cadira. Ella era la música, la lletra i el temps en les llargues nits de conversa.
Ella no podia aguantar més, s’ha acomiadat per uns instants amb la intenció d’aconseguir una mica de sucre marró amb que calmar l’excés d’eufòria ara que tot torna a sortir bé. Aquest pensament et trasllada a una vella cançó que s’atura de cop. Mires el rellotge i comproves que ja fa set hores que ella ha marxat. El llit roman buit i, sospites, que potser així sigui com restarà per sempre més en la llarga nit de l’eternitat sobtada.
Fa estona que et trobes assegut davant un paper en blanc. La taula de fusta és senzilla. El llum damunt la taula és un clàssic “flexo” metal·litzat que palesa la buidor de la inspiració que no arriba. L’habitació on et trobes és la de l’hotel de sempre, la que t’acull quan pernoctes en aquesta ciutat del sud del país, molt al nord del continent. El carrer es troba en silenci, com la cançó que intentes escriure i no surt.
Devora la ploma tancada una botella de whisky gairebé buida projecta una ombra allargada cap el llit. El got ple és abraçat pels teus dits i suporta la mirada perduda dels teus ulls esvaïts. No sona cap cançó. El teu cap acostuma a estar ple de música, però avui i en aquesta hora el mutisme impera sense deixar pas a cap so que il·lumini el moment. Et gires cap el llit –seguint l’ombra de la botella- i el veus buit, amb els llençols arrugats on fa només unes hores jeia ella. La famosa gavardina blava segueix penjada d’una cadira. Ella era la música, la lletra i el temps en les llargues nits de conversa.
Ella no podia aguantar més, s’ha acomiadat per uns instants amb la intenció d’aconseguir una mica de sucre marró amb que calmar l’excés d’eufòria ara que tot torna a sortir bé. Aquest pensament et trasllada a una vella cançó que s’atura de cop. Mires el rellotge i comproves que ja fa set hores que ella ha marxat. El llit roman buit i, sospites, que potser així sigui com restarà per sempre més en la llarga nit de l’eternitat sobtada.
diumenge, de setembre 05, 2010
dimecres, de setembre 01, 2010
dimecres, d’agost 18, 2010
On trobar la Lluna en un Cove (a Menorca no s'hi troba)
Podreu trobar La Lluna en un Cove a les següents llibreries
BARCELONA: Llibreria Al Peu de la Lletra · Carrer de Calàbria, 281 · 08029 Barcelona · Tel. 934306608 || Llibreria Laie · Carrer de Montalegre, 5 · 08001 Barcelona · Tel. 934813886 || PALMA DE MALLORCA: Llibreria Lluna · Carrer del General Riera, 68 · 07010 Palma de Mallorca · Tel. 971206527 || VALÈNCIA: Llibreria Tres i Quatre · Carrer de Sant Ferran, 12 · 46001 València · Tel. 963157799 || GANDIA: Llibreria Gavina · Carrer de Loreto, 22 · 46701 Gandia · Tel. 962879991 || ALCOI: Llibreria Llorenç · Carrer de Sant Llorenç, 1 · 03801 Alcoi · Tel. 965543746 || TÀRREGA: Llibreria Sauret · Carrer del Carme, 14 · 25300 Tàrrega · Tel. 973310113 || ONTINYENT: La Llibreria · Carrer de Martínez Valls, 18 · 46870 Ontinyent · Tel. 962912805 || INTERNET (BOTIGA EN-LÍNIA): La Llibreria dels Llunàmbuls · Tel. 967318713dimarts, d’agost 17, 2010
dimecres, d’agost 11, 2010
sembla d'en vidal illanes...
UNA TARDA D'HIVERN A BARCELONA I UNA CANÇÓ EN UN BAR
Una tarda freda d'hivern, en un acollidor bar de Barcelona, sona una cançó en castellà, composta per un català, recreada de forma magistral per un cantant madrileny i cantada "por lo bajini" per un cambrer argentí: aquesta és la Barcelona que als talibans nacionalistes els hi fa nosa. Però no podran amb ella.
He pujat aquesta tarda a Barcelona. M'havien convidat a la inauguració de la nova seu de Ciutadans (Cs), que està al passeig de Gràcia.
He pujat aviat per passejar per Barcelona, que mencanta, i he recalat en alguns dels meus bars, entre ells, i abans d'acudir a la invitació, a LA PRINCIPAL, a Sepúlveda / Muntaner, davant de la Ronda de Sant Pere. Just al davant del bar, a la Ronda, hi havia la casa d'en Terenci Moix i aquest era el seu bar preferit. També continua sent una joia de la Barcelona canalla i algun dia, si em deixen, el filmaré.
Cap a les cinc de la tarda havia poca gent. En aquest bar acostumen a posar bona música a un nivell molt adequat i quan hi ha poc rebombori de converses et pots quedar amb la música.De sobte ha començat a sonar una cançó de la que m'he quedat penjat Coneixia la cançó i coneixia al cantant però no encertava a identificar ni luna ni laltre, així que he decidit abandonar-me a la música.M'hi he ficat completament en la cançó amb una lletra que relata una desesperada història de desamor en la qual es palpen fins els més subtils detalls de la trama i del sòrdid ambient en què se situa: la terrible postguerra espanyola al Madrid de l'estraperlo i Perico Chicote.
Al final m'han saltat les llàgrimes.He observat que mentre sonava la cançó el cambrer ociós en aquell moment per la falta de clients, la cantava "per lo bajini" mentre despreocupadament passava la baieta per les superfícies de les taules buides. La cantava i feia la impressió de conèixer-se de memòria la enrevessada lletra.Un cop acabada la cançó mhe dirigit a ell trasbalsat: Qué es eso? I ell m'ha contestat com si fos la cosa més evident del món: El romance de Curro El Palmo, de Serrat en la versión de Antonio Vega Aleshores, he caigut, jo coneixia de sobres la cançó de Serrat i la seva gran interpretació, com en fa gairebé sempre. I fins i tot coneixia una versió que havia fet un tonadillero, Valderrama, em sembla però la versió d'Antonio Vega , que no havia sentit mai a ma vida, és una altra cosa: s'apropia de la cançó, la fa seva i la converteix en una obra mestra del cant.Si encara hi ha cambrers a Barcelona que són capaços de cantar El Romance de Curro el Palmo mentre netegen distretament amb la baieta les taules del local vol dir que encara hi ha esperança.Una tarda freda d'hivern, en un acollidor bar de Barcelona, sona una cançó en castellà, composta per un català, recreada de forma magistral per un cantant madrileny i cantada "por lo bajini" per un cambrer argentí: aquesta és la Barcelona que als talibans nacionalistes els hi fa nosa. Però no podran amb ella.
j.a.
(si picau al títol sortirà l'enllaç)
...serà en vidal illanes de ciutadans?
Una tarda freda d'hivern, en un acollidor bar de Barcelona, sona una cançó en castellà, composta per un català, recreada de forma magistral per un cantant madrileny i cantada "por lo bajini" per un cambrer argentí: aquesta és la Barcelona que als talibans nacionalistes els hi fa nosa. Però no podran amb ella.
He pujat aquesta tarda a Barcelona. M'havien convidat a la inauguració de la nova seu de Ciutadans (Cs), que està al passeig de Gràcia.
He pujat aviat per passejar per Barcelona, que mencanta, i he recalat en alguns dels meus bars, entre ells, i abans d'acudir a la invitació, a LA PRINCIPAL, a Sepúlveda / Muntaner, davant de la Ronda de Sant Pere. Just al davant del bar, a la Ronda, hi havia la casa d'en Terenci Moix i aquest era el seu bar preferit. També continua sent una joia de la Barcelona canalla i algun dia, si em deixen, el filmaré.
Cap a les cinc de la tarda havia poca gent. En aquest bar acostumen a posar bona música a un nivell molt adequat i quan hi ha poc rebombori de converses et pots quedar amb la música.De sobte ha començat a sonar una cançó de la que m'he quedat penjat Coneixia la cançó i coneixia al cantant però no encertava a identificar ni luna ni laltre, així que he decidit abandonar-me a la música.M'hi he ficat completament en la cançó amb una lletra que relata una desesperada història de desamor en la qual es palpen fins els més subtils detalls de la trama i del sòrdid ambient en què se situa: la terrible postguerra espanyola al Madrid de l'estraperlo i Perico Chicote.
Al final m'han saltat les llàgrimes.He observat que mentre sonava la cançó el cambrer ociós en aquell moment per la falta de clients, la cantava "per lo bajini" mentre despreocupadament passava la baieta per les superfícies de les taules buides. La cantava i feia la impressió de conèixer-se de memòria la enrevessada lletra.Un cop acabada la cançó mhe dirigit a ell trasbalsat: Qué es eso? I ell m'ha contestat com si fos la cosa més evident del món: El romance de Curro El Palmo, de Serrat en la versión de Antonio Vega Aleshores, he caigut, jo coneixia de sobres la cançó de Serrat i la seva gran interpretació, com en fa gairebé sempre. I fins i tot coneixia una versió que havia fet un tonadillero, Valderrama, em sembla però la versió d'Antonio Vega , que no havia sentit mai a ma vida, és una altra cosa: s'apropia de la cançó, la fa seva i la converteix en una obra mestra del cant.Si encara hi ha cambrers a Barcelona que són capaços de cantar El Romance de Curro el Palmo mentre netegen distretament amb la baieta les taules del local vol dir que encara hi ha esperança.Una tarda freda d'hivern, en un acollidor bar de Barcelona, sona una cançó en castellà, composta per un català, recreada de forma magistral per un cantant madrileny i cantada "por lo bajini" per un cambrer argentí: aquesta és la Barcelona que als talibans nacionalistes els hi fa nosa. Però no podran amb ella.
j.a.
(si picau al títol sortirà l'enllaç)
...serà en vidal illanes de ciutadans?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)