Alça la mirada, sangonosa, cap el sòtil del blanc despatx d’una casa d’igual color. Estira els braços com si volgués abraçar el món, però el món no es deixa. Ell és obstinat i el seu desig s’estén tenaç. Al final la follia s’acaba imposant i les extremitats forcegen fins tenallar el blau planeta que en pocs minuts torna roig, com una posta de sol abans d’una ferotge tempesta. Ara l’abraçada ofega.
En incorporar-se suaument a la posició confortable de la butaca de pell verda, despenja el telèfon i dóna una breu instrucció, com un reglot. En pocs minuts, a milers de quilòmetres, una orgia de focs d’artifici amb mort molt real, solca el cel eclipsant l’alegre lluentor dels estels que emmudeixen astorats. Tot, com un decorat mal bastit, cau i toca fons.
Avui, molt temps desprès, atònits, perplexes, mirant cap el cel tacat de sang, assistim a la posta de llarg d’una baula més d’aquesta cadena de despropòsits en que s’està convertint l’aventura humana: ordenar, cruelment i injusta, l’inici d’una guerra il·legítima i il·legal et reinstal·la en el confort d’una oval estança d’un lloc perdut en la indecència; ser un guerrer de l’arc de Sant Martí i lluitar per la pau, t’escurça el camí que condueix, amb dreceres d’ignomínia, a la estança infame de la delinqüència.
J. M. Vidal-Illanes
3 comentaris:
Veig que V-I ha tornat a la crònica contundent del començament. Jo també estic indignat per la notícia, però no hagués sabut dir-ho millor.
Salut i mai resignació!
No se de que parla l'escrit. Algú m'ho pot aclarir?
Va de la comdemna de presó a uns activistes de Greenpeace que es varen manifestar contra la guerra, i d'un personatge que apreta botons vermells d'un electrodomèstic que tritura dictadors mentre destrueix un poble sencer.
Som uns punyeters grans bésties miserables que no ens mereixem les veritables grandeses d'aquest planeta.
(perdó però avui estic emprenyat)
M. P.
Publica un comentari a l'entrada