Mònegue i la Ciutat del Vaticà són estats. Microstats, en diuen. Com ara Singapur. O el Luxemburg. Andorra, si voleu. Fins i tot Hong-Kong. I Malta, és clar. Durant dècades semblaven un anacronisme i ara, en canvi, floreixen econòmicament, políticament, mediàticament. Perquè en el món global tenir un estat (ni que siga petit) és el millor negoci, la millor garantia, la millor inversió. Ja no cal ni que siga una qüestió política, 'nacional'. Simplement pràctica. Tens un estat? Aleshores seràs un entre tants. No en tens? Aleshores, com a molt, aspiraràs a ser un cas exòtic. Escocesos amb faldilla. Aquells pesats de catalans. Porto-ricencs confusos. Tibetà aclaparat. Objecte, a tot estirar, de simpatia... Així de simples es tornen les coses. La societat internacional s'organitza en estats. Viu en estats. S'entén entre estats. Es reconeix en els estats. És el camí més fàcil. Amb estat ningú no discutirà que el precari maltès siga llengua oficial d’Europa. O que Andorra jugue a hoquei amb Hong-Kong. Mai no reclamaran quina mena de passaport és aquest que porta un senyor de Singapur. Ningú no negarà al Luxemburg el torn de dirigir la política exterior de la Unió Europea. Personalment, crec que aquesta obsessió per fer dels estats l'únic interlocutor de la societat internacional no és bona, de tan rígida. Però té una conseqüència interessant: diguen què diguen, el cas és que cada any hi ha més estats. La multiplicació dels estats és un fenomen imparable. Hi insistesc: no cal ni que siguen 'nacionals'. Els microstats, negligibles fa mig segle, avui ocupen portades i més portades. Mònegue és un poble més petit que Llíria, per exemple. Però Rainier és un cap d'estat. I això marca la diferència en el temps i en el món que vivim. Un estat. Ni que siga petitó.
Vicent Partal
Lloc: vilaweb.com
Data: 07/04/2005
4 comentaris:
això és el que volem. es tan dificil d'entendre?
No, si tothom ho té claríssim que el que volem és això, però des dels que no entenen que en tinguem dret als que saben que hi surten perdent si ens en sortim, passant pels que ns/nc, són massa els que tenim en contra.
Susanna
Malgrat el comentari que vaig penjar fa dies, que fa pensar que sóc independentista, la veritat és que no ho he sigut mai, però m'ho vaig plantejar molt seriosament durant la segona legislatura del PP. El que és cert és que, per llògica, ens entendrem millor quan menys siguem a entendre'ns i per tant sempre ens serà més proper un govern que afecti a menys "poble", oi?
allò complicat és l'abastament d'aquest estat, jo com a balear m'incloiria, pero la resta de balears i valencians? només catalunya?
socors catalans, no ens deixeu als altres a l'estat espanyol nooo
Publica un comentari a l'entrada