El cendrer acaramulla més llosques del que és habitual. L’home del vestit gris observa el tremolós fil de fum blanc que es va obrint camí fins el sòtil, travessant una atmosfera corrupta de pensaments preocupats per la terrossada que comença a atuir el seu negoci. Tants esforços, tantes il·lusions, tantes hores esmerçades en el disseny d’una activitat lucrativa que semblava travada en un eix de perfecció, i ara no sabia com aixecar els entrebancs.
Pel finestral del despatx penetren les llums matisades de l’horabaixa i el vestit gris, i l’home que el porta, es gira novament per inclinar-se sobre la gràfica destacada a doble plana que sembla voler fugir de l’informe que roman sobre la taula. Les pèrdues d’enguany superen totes les previsions. El gris home del vestit no te pressa per tornar a casa, se sent sol i ha de pensar com resoldre la situació.
L’home gris d’ànima negra i vestit cendrós, renega davant el fet que les darreres mercaderies que va expedir cap la destinació prevista, no arribessin mai a bon port: havia estat traït pel que fins feia poc era el seu lloctinent, l’home de confiança imprescindible en qualsevol negoci d’alt risc. Mentre ordeix la revenja observa un altre dossier, són els nous models, més petits i sofisticats que els que ha perdut, el circuit d’expedició també sembla més segur, ara només li manca trobar una nova persona de confiança plena que redreci l’operatiu.
Mentre l’home apaga la darrera cigarreta els ulls hi recobren la lluentor de dies enrere, admirat per la tecnologia, el gris cervell de l’home de negra ànima, medita sobre el potencial d’aquell objecte rodó i metàl·lic que, ocult uns centímetres baix terra, te la facultat de convertir-se en una mortífera font de diners.
J. M. Vidal-Illanes
1 comentari:
I tornem al tema de sempre, no? Els diners darrere de tot. Els necessitem, els Khalil, els N’gueme, els Mohamed, els…; necessitem aquest tercer món per a dues coses, bàsicament: per explotar les seves riqueses i endur-nos-les a casa i per calmar les nostres consciències fent B.O. (bones obres) ajudant a aquests pobres que no tenen la nostra sort. Quant cinisme! No ens agrada, no, que els xinesos ens venguin tèxtil, sabates, ceràmica i mil coses més a uns preus que fan riure, o els turcs avellanes, o... Ara tenim por, ara que són ells els que es quedaran els beneficis, no ens agrada. Ara diem que no hi ha dret com ho aconsegueixen, que exploten als treballadors, que fan treballar els nens...però mentre hem estat nosaltres els beneficiaris de tot això no hi ha hagut problema, sembla que abans no passés.
Els hi hem pres tot, fins la dignitat. Ens tranquilitzem donant-los les sobres (algunes tarades, caducades) i ens enfadem quan es volen posar al nostre nivell perquè són explotadors i mala gent. No escatimem mitjans per aconseguir el que ens cal.
Bé, ja m’he esbrevat, com tantes vegades. Aquest comentari és tant repetitiu que ja cansa. No el tornaré a penjar, ho prometo.
Però segueixo no sabent què fer, més que alegrar-me quan aconsegueixen alguna cosa, per petita que sigui.
Publica un comentari a l'entrada