Bona la sentència de Shopenhauer, si no fos perquè no em sembla tan fàcil discernir entre el que és bo i el que és dolent. A veure, hi ha lectures de totes totes bones, i d'altres de totes totes dolentes, però també n'hi ha d'altres que costen de valorar; les que són bones per uns no ho són tant per altres i a l'inrevés. No existeix un criteri universal, els paràmetres no són els mateixos arreu.
Si un editor d'una petita editorial universitària no s'hagués compadit d'una mare que havia voltat per tot arreu intentant que algú publiqués el llibre que el seu fill havia escrit i que tothom havia rebutjat per dolent, fill que s'havia suicidat davant la impossibilitat d'aconseguir que algú s'interessés per la seva primera (i darrera) novela; si aquest editor hagués cregut als anteriors que el van desestimar i no l'hagués llegit, no l'hauria publicat i ara probablement ningú coneixeria l'Ignatius, protagonista de "la conjura de los necios" (una conxorxa d'enzes, crec, en català), reconeguda arreu com una bona novela.
No teniu por de perdre-us quelcom excel·lent si us limiteu a llegir (veure, escoltar...) només el que és, a criteri de la gran majoria, o d'una minoria de savis, o... bo? Cercar l'eficiència en el gaudi de les coses em resulta tan extrany...
Susanna
P.S. O potser no estem parlant de gaudir?
1 comentari:
Bo i dolent tenen una enorme càrrega subjectiva, el que és bo per alguns no ho és pels altres.
Però normalment ens dotem de convencions per avaluar amb mecanismes comparats objectius el que gaudeix d'una determinada quallitat i el que no.
Hi ha molt frau perfectament detectable si s'està preparat per discernir, sinò no ens resta altra via que confiar en els crítics o comentaristes que aconsellen i valoren.
Sigues tu mateix/a, i valora sense complexes el que trobes bo o dolent, defugint de modes i convencionalismes políticament correctes.
Publica un comentari a l'entrada