L’aire pesava més que de costum, la densitat del moment s’estenia entre l’absència d’esperança i el flaire penetrant de les roses humides, blanques i roges, entrellaçades amb l’hàlit d’una asèpsia calculada per a no pertorbar el dolor. Un pas decidit i el silenci contingut va ser penetrat per la fulla tallant del moviment que, com una lluenta navalla, s’immiscí tímidament i ingràvida en la frontera incalculada del penya-segat prematur. La llosa, freda, era només un pensament que brollava entre els records d’anys de convivència en vida trencats al alba en apagar-se la llum, per sempre.
Aquella tarda, de manera travada, vaig encetar un erràtic moviment que s’alentia a mesura que la distància amb la immaculada urna de vidre es reduïa. De cop i volta la realitat va travelar amb la imatge luminiscent del teu cos amortallat, que ja no reconeixia com a res que hagués vist abans. La imatge distant va tomar indiscriminadament pensaments i memòries dolces, rancúnies i retrets fossilitzats per la costum, imatges inventades sobre traços mai viscuts, reconstrucció d’un trencaclosques enganyat per l’inexorable pas del temps, que res no perdona.
El buit que has deixat a la teva butaca favorita, dibuixa un rastre glacial i transparent. La solitud en que em va semblar que et quedaves en desaparèixer baix terra, m’ha acompanyat fins els racons dels teus hàbits favorits; ara, aqueixa solitud colpidora desplega les acolorides ales de paó reptador per palesar la petitesa de la frontera entre l’estada i l’absència; ara, la meva inexistència completa dóna pas a un dolor que només l’oblit dels records tenyits de tendresa podrà apaivagar.
J. M. Vidal-Illanes
11 comentaris:
V-I, baixa d'allà on estiguis!
Bó / dolent / Shopenhauer... La veritat és que se'm deu veure el llautó, però m'agrada perdre el temps llegint i tornant a llegir a Vidal-Illanes. No sé si algú ho considera dolent, però a mi m'agrada i en acabar d'empapar-me amb les seves paraules mai penso que he perdut ni un segon.
Aquesta vegada, a més, descriu una sensació i una experiencia, que vaig viure quan em va morir el pare, i mai no havia llegit una descripció del moment, i del després, com aquesta "absència" que haveu penjat.
Salut eclectianes/ns
Iolanda (BCN)
Curiosa manera de tractar un tema de forma tangencial: estilísticament, temàticament, estèticament. Forma i contingut voregen l’escrit, com si la cosa no hi anés amb ningú, indirecte, sense compromís, de puntetes, però amb molta bellesa i buscant l’impacte emocional.
No ho coneixia però a qui m’ho va recomanar, li dic des d’aquí que m’agrada. Ja saps qui soc?
Simplement barroc
dissortadament barroc i intencionadament ultra culte, no sé què pretén aquesta persona o personatge amb aquest llenguatge pretenciós i pedant
Què vols? no és ECLèCTIA un racó gens dissortadament elitista, visitat per gent amb una mica d'inquietud per superar altres ofertes banals i sense continuïtat? Aquest bloc va camí dels dos anys de continues aportacions i no em cansa gens ni mica visitar-lo a diari, tot i que trobo a faltar els escrits de mgo, que ha desaparegut del mapa sense deixar rastre.
Jo no persegueixo una ultracultura, però tinc una certa aversió a la vulgaritat.
Ho sento.
M. P.
No heu pensat que el que pot pretendre VI és denunciar precisament aquest món d'hiperboles, on l'exageració s'acosta a la mentida sistemàtica i a la vulgaritat posmoderna?
D'altra banda, com afirmava un xaval espanyol que acaba de guanyar un concurs internacional d'ortografia, li encanta llegir el diari amb un diccionari a la ma. Crec que si llegir i haver de tirar de diccionari serveix per evitar el progressiu empobriment de la nostra llengua, benvinguda sigui la "pedanteria" (encara que no trobo a VI ni pedant ni ultraculte, només el veig com un estilista incontingut -i això ho dic com a marca identitaria que m'agrada-).
Iolanda. BCN
hola companys eclectians, primer saludar i felicitar-nos per una pàgina/blog/elquesigui que duu tant temps funcionant
segon, alucinar amb qui d'entrada diu que vidal i. deu voler: "denunciar precisament aquest món d'hiperboles, on l'exageració s'acosta a la mentida sistemàtica i a la vulgaritat posmoderna"... i tot seguit manifesta: "benvinguda sigui la 'pedanteria' (encara que no trobo a VI ni pedant ni ultraculte".
com quedem?
i tercer, dir que si qualcú llegeix un diari amb un diccionari al costat, alguna cosa falla, l'educació bàsica dela estudiants, o la formació dels professionals de la informació, periodistes, que haurien de saber informar a la gent en uns termes assequibles per a la majoria sense necessitat de diccionari
salut
manel
Glubs, crec que m'has tocat.
D'acord amb que el llenguatge periodístic ha de ser clar i entenedor, sense diccionaris.
Però crec que VI no pretén ser un cronista periodístic sinó un cronista estilístic, a mig camí entre la poesia i la narrativa, però en tot cas abordant la crítica social. Potser m'he explicat fatal, però no estic a favor de la pedanteria i crec que la intencionalitat de VI no és ser pedant. A mí VI em sembla una persona una mica inadaptada, torturada, de tornada de moltes coses -com acostuma a passar-li a alguna gent gran-; potser sigui distant, però no pedant.
Iolanda
Doncs amb el nivell de llenguatge que tenim avui, els periodistes acabaran per simplificar tant que no se'ls entendrà.
Esquirol
No crec pas que la cosa hagi d’anar així. Que el llenguatge, com moltes altres coses es simplifica, potser sí, però mai fins el punt de fer que la gent no s'entengui. Canvia, sorgeixen nous mots, altres queden en desús; ara per a dir "no em molestis" es diu "no em rallis"; per dir "se'ns va afegir al grup i no el/la volíem", es diu "se'ns va acoplar", “estic empanat” per “estic espès...”. I si fem un repàs al llenguatge dels SMS, xats, msn, és una altra història, però ningú es deixarà d’entendre. El correcte ús del llenguatge està avui en dia més difícil de controlar que mai.
Avui per motius que no venen al cas donava voltes a la riquesa del castellà, que constato cada vegada que veig als meus amics andalusos i els sento conversar. Per a mí és un plaer escoltar-los i no puc més que fixar-me en com parlen, amb les expressions i vocabulari que fan servir i al que no estic acostumada. Penso llavors en expressions, paraules, frases fetes catalanes que jo havia fet servir i que ara no sento. Veig que ja no diem “només”, sinó “tan sols” i penso que és perquè s’assembla més a l’expressió castellana “tan solo”. Ni “oi que...?” sinó “veritat que...?” Potser les que jo utilitzava no eren correctes. N’hi ha forces, i em quedo sempre amb la idea de que adoptem la forma que més s’assembla al castellà deixant de fer servir d’altres potser més tradicionals.
Per tot això crec que m’agrada llegir a V-I, perquè em fa veure que el català també n’és molt, de ric, que hi ha paraules molt boniques i maneres de dir les coses molt especials. Però n’hi ha moltes que no conec, de paraules (per això estan els diccionaris, oi?, per a esbrinar què volen dir) i d’altres que potser no he sentit mai en una conversa però sí les he vist escrites. Barroc? No ho sabria dir, a mí el barroc no m’agrada i V-I sí, al menys en petites dosis. No sé què passaria si em posessin davant un text llarg d’aquest estil; potser em cansaria. Pedant? Potser una mica pretenciós, s’ho pot permetre.
Susanna
Publica un comentari a l'entrada